Destinat principalment a trencar el front enemic i penetrar-hi en profunditat, les seves caracteristiques basiques se centren en la mobilitat, el blindatge i la potencia de foc. La mobilitat, que possibilita al tanc l’operacio en terrenys molt accidentats, ve determinada per la potencia del seu motor (entre 800 i 1.500 CV), la seva autonomia (fins a 600 km), i pels sistemes de traccio i de suspensio (hidropneumatica) que li permeten de superar rases de 3 m i obstacles d’1 m d’alcada, pujar pendents d’un desnivell que pot arribar a un 60% i travessar cabals d’aigua de 4 o 5 m de fondaria si va equipat amb un schnorchel. Pot atenyer una velocitat de 70 km/h en terreny pla. D’altra banda, la transmissio del moviment es efectuada mitjancant convertidors hidraulics de parell i canvis de marxes, semi-automatics o automatics amb un gran nombre de marxes diferents. Com que no tenen rodes directrius, els tancs giren per diferencia de la velocitat de l’eruga d’un costat respecte a la de l’altra, per la qual cosa el diferencial es especialment complicat. El motor, al principi de gasolina, fou substituit posteriorment per un diesel sobrealimentat; actualment alguns tancs (el XM 1, america, i els S 103, suec) son propulsats per torbines de gas. Els blindatges han arribat a assolir gruixos d’acer de 400 mm a la torreta, per be que la seva repercussio en el pes del tanc i la capacitat de perforacio dels moderns projectils han conduit al desenvolupament de blindatges mes lleugers de diverses capes que alternen metalls especials, plastics i fins i tot materials ceramics. Dividits al principi en lleugers, mitjans i pesants, actualment l’anomenat tanc de batalla ( main battle tanc) te un pes que oscil·la entre les 40 i les 60 t com a maxim. La potencia de foc es basa en el cano, giratori solidariament amb la torreta que el protegeix i el calibre del qual es actualment de 105 a 125 mm. Es estabilitzat en l’elevacio i la direccio adequades per tal que pugui disparar en marxa i fins i tot per terreny accidentat. Per a augmentar la precisio de tir actualment disposa de telemetre laser, equip de visio nocturna, visor d’infraroigs i un ordinador que processa totes les dades facilitades pels equips de punteria. La incorporacio del carregador automatic ha permes de prescindir d’un dels quatre tripulants habituals (cap de tanc conductor, tirador i carregador). Pel que fa a les metralladores, l’una es de tir coaxial amb el cano i l’altra (quasi sempre de 12'7 mm) va muntada sobre la torreta i te capacitat de tir antiaeri. D’altra banda, els tancs moderns disposen de morters llancadors de pots de fums per a facilitar el camuflatge. La primera noticia que hom te d’un vehicle blindat capac de moure's en un terreny pla es l’ideat per l’oficial alemany Gunther Busstyn l’any 1912, que ja anava proveit d’erugues. La idea no fou explotada fins que les necessitats de la Primera Guerra Mundial ho imposaren, i el 1915 els francesos i els britanics decidiren de prosseguir conjuntament els estudis que, sobre els tancs, havien iniciat separadament. El primer assaig fou efectuat pels britanics al comencament del 1916, que s’anticiparen, aixi, pocs dies als francesos. Tambe fou la Gran Bretanya el primer estat que els utilitza en una operacio militar, al final d’aquell mateix any, cosa que no feren els seus aliats fins al cap de set mesos, gairebe a mitjan 1917. Els primers tancs britanics, els Mark, pesaven entre 25 i 35 tones, el gruix del blindatge era de 12 mm, anaven armats amb un cano de 57 mil·limetres i quatre metralladores, el seu motor era de 105 CV, la seva velocitat oscil·lava entre 4 i 8 km/h, i eren servits per un nombre de soldats compres entre 4 i 8. Els primers francesos, els Schneider, pesaven unes 13,5 tones, el seu blindatge era d’11 mm, anaven armats amb un cano de 75 mil·limetres i dues metralladores, el seu motor era de 55 CV i aconseguien una velocitat de 6 km/h i eren servits per sis homes. Al final del 1917 els britanics posaren en servei els Whiffet, entre 14 i 20 tones i amb un radi d’accio d’uns 100 km, i el 1918 els francesos construiren les tanquetes Renault FT, de 6,5 tones, amb un blindatge de 22 mm, un cano de 37 mm i amb una metralladora, de 35 CV, amb una velocitat de 7,7 km/h i servit per dos homes. El 1918 fou enllestit pels francesos el FCM I A, de 42 tones, armat amb un cano de 105 mm, i el primer tanc pesant, el FCM II C, de 68 tones; els britanics construiren els Mark V, de 35 tones i amb dos canons de 57 mm, i els alemanys construiren uns quants A 7 V, de 40 tones i amb un cano de 37 mm. Abans del rearmament general del 1936 havien estat construits el nord-america Christie, de 13 tones, que podia moure's sobre erugues o sobre rodes a una velocitat de 62 km/h o de 110 km/h, respectivament, i el frances D1, tambe de 13 tones, armat amb un cano de 47 mm, que presenta la particularitat d’esser el primer tanc proveit de radio. Fou durant els tres anys que precediren la Segona Guerra Mundial que els tancs evolucionaren molt rapidament arran dels considerables progressos cientifics i tecnics. Els motors permeteren de superar els 10 CV per tona, i hom dedica un interes especial a augmentar la potencia de tir, el gruix del blindatge i la velocitat, alhora que adoptava els darrers perfeccionaments dels aparells optics i dels aparells de radio. En aquesta epoca, els alemanys comencaren fabricant tancs molt lleugers i armats nomes amb metralladores, el Pz Kw I i el Pz Kw II, pero llur experiencia en la guerra d’Espanya (1936-39), en la qual participaren activament a favor dels insurrectes, els mena a la construccio de tancs mes pesants i amb un blindatge mes gruixut, els Pz Kw III, de 18 tones i amb un cano de 57 mm, el Pz Kw IV (1939), de 20 tones, de 25 mm de blindatge, un cano de 75 mm i dues metralladores, un motor de 350 CV, amb una velocitat de 40 km/h, tripulat per cinc homes, i, mes tard, els Panther (45 tones, 120 mm de blindatge, un cano de 75 mm i una metralladora, 650 CV, 45 km/h i quatre tripulants) i els Tigre, amb els quals s’enfrontaren els francesos R 35 (14 tones, 40 mm de blindatge, un cano de 37 mm i una metralladora, amb motor de 180 CV i una velocitat de 40 km/h, i 2 tripulants) i B1 (34 tones, 60 mm de blindatge, dos canons de 75 i 47 mm i dues metralladores, 300 CV, 30 km/h i quatre servidors); els nord-americans M3 i M5, practicament els unics tancs lleugers de la guerra, armats amb un cano de 37 mm, els Grant (replica dolenta dels francesos B1) i els Sherman (30 tones, 80 mm de blindatge, un cano de 76,2 mm i tres metralladores, 420 CV, 45 km/h i quatre tripulants); el sovietic T34, molt rudimentari pero molt apte per a moure's sobre terrenys tous o superficies glacades de llacs i de rius, gracies a la gran amplada de les seves erugues, de 60 cm, de 31 tones i un cano de 85 mm, i els Stalin de 57 tones, amb 115 mm de blindatge, un cano de 122 mm i tres metralladores, 600 CV, 30 km/h i quatre servidors; i els britanics Mathilda (26 tones), Valentine (16 tones), els Churchill (de 37 tones, 110 mm de blindatge, un cano de 57 mm i tres metralladores, 340 CV, 27 km/h i cinc servidors) i diversos models dels Cruisers, armats amb un cano de 47 mm i molt rapids. Despres de la Segona Guerra Mundial, el progres tecnologic afavori el desenvolupament de tancs mes rapids, amb mes potencia de foc i amb un blindatge mes selectiu. Alguns models dels anys 50, com els M-47 i M-48 nord-americans i el T-54 sovietic foren fabricats a gran escala i adquirits per nombrosos paisos. Els succeiren, respectivament, els M-60 i M-1 Abrams i els T-62, 64,72 i 80, essent el M-1 i el T-80 els mes caracteristics de la decada dels 80. Deixant a part els tancs sovietics i nord-americans, cal esmentar el Centurion, el Chieftain i el Challenger britanics, els Leopard 1 i 2 alemanys i l’AMX frances. En quantitats molt mes reduides, Suecia produi el S-103, l’unic tanc desproveit de torreta i el cano del qual es instal·lat damunt del xassis, i Israel el Merkava. Aixo no obstant, en termes generals, hom pot dir que, a partir dels anys setanta, el predomini de les dues grans superpotencies ana augmentant a mesura que hom perfeccionava els diversos components i els equips auxiliars dels tancs que, d’altra banda, provocaren un creixement considerable dels costs de produccio. Normalment, els tancs que sobrepassen les 16,5 tones sense carrega i disposen d’un cano de calibre superior a 75 mil·limetres que pot actuar sobre un sector de 360 graus es consideren tancs mitjans, mentre que els tancs de caracteristiques inferiors es classifiquen com a vehicles de combat cuirassats. El Tractat de Forces Convencionals a Europa, signat el 1990, va suposar el desballestament de nombrosos tancs i vehicles cuirassats, fonamentalment M-48 i M-60 occidentals i els models mes antics de l’exercit rus. Altres models de tanc mes moderns son el nord-america Abrams, en les versions M-1A1 i M-1A2, el T-90 rus, el prestigios Leopard 1A5 alemany, el Challenger 2 britanic i el Leclerc frances.