Pel fet que la pirateria neix i es desenvolupa alla on hi ha comerc maritim, els anomenats nius de pirates han estat establerts al llarg de la historia en llocs estrategics de les diferents rutes comercials. Molt sovint ambdues activitats, el comerc i la pirateria, es confonen: en l’Antic Regim, per exemple, l’una no excloia l’altra, ans, al contrari, es complementaven mutuament.

Des de l’antiguitat i fins a la descoberta d’America i de les Indies, amb el corresponent desplacament de l’activitat comercial, la pirateria se centra basicament a la Mediterrania. Protagonistes mes antics foren els pobles de la mar Egea i els periferics de les formacions imperials arcaiques; greus problemes amb els pirates visque tambe Roma. A l’edat mitjana, vikings, normands i musulmans, particularment turcs, es destacaven sovint en la pirateria, be que tambe foren diverses les ciutats estat italianes que la practicaren, tot encobrint-la sota suposades rivalitats politiques; prototipus de pirates d’aquells temps foren els germans Barba-rossa.

Amb la descoberta d’America i el monopoli castella en el comerc amb aquelles terres la pirateria es desenvolupa extraordinariament amb la participacio directa dels estats que lluitaren contra l’hegemonia de Castella (Anglaterra, Franca, Holanda); figures destacades foren, al segle XVI, els corsaris F. Drake, J. Hawkins i W.R. Raleigh. La importancia de les expedicions pirates fou tan gran que adhuc sorgiren societats encarregades de financar-les. En desplacar-se les rutes comercials a l’Indic, a la darreria del segle XVII i al comencament del XVIII els nuclis de pirateria s’establiren a la mar Roja i a l’illa de Madagascar. Be que al segle XVIII prolifera la pirateria asiatica (ocea Indic i Extrem Orient) i l’inici del segle XIX visque un cert ressorgiment de la pirateria europea (a la mar Egea, desembocadura del Mississipi i sud del Pacific), el desenvolupament dels transports maritims, per la invencio de la maquina de vapor, porta a la progressiva desaparicio de l’activitat pirata.

Juridicament, la pirateria ?que cal diferenciar, en aquest respecte, de l’activitat dels corsaris? ha estat condemnada des de l’antigor, pero els ordenaments legals actuals discrepen pel que fa a la seva caracteritzacio (robament amb violencia, atac als interessos de l’estat o atemptat contra la seguretat de la navegacio i el comerc maritim); en conjunt, es considerada com a delicte contra la seguretat general, i la practica internacional ha establert un dret reciproc de policia i jurisdiccio estatals a fi i efecte de reprimir-la.

Els actes de pirateria als Paisos Catalans

Els Paisos Catalans, per l’extensio de llur litoral i llur relativa prosperitat, foren sovint objecte d’incursions de pirates a l’edat mitjana i fins al principi del segle XVIII. Al Principat, al segle IX, hi hague atacs de pirates normands, que devastaren la costa de l’Emporda i destruiren Empuries; tambe hi hague atacs de musulmans de les Illes Balears fins a la conquesta de Menorca (1287). A partir del segle XV, el triomf turc damunt l’imperi Bizanti produi un auge de la pirateria: les zones mes afectades foren les Balears (saqueigs de Mao, 1535, i de Ciutadella, 1558), fins al punt que Felip II havia arribat a decidir-ne l’evacuacio. Tambe foren frequents les incursions a les costes del Principat i del Pais Valencia, fet que motiva l’abandonament virtual dels pobles de la platja i el trasllat del poblament mes a l’interior. Felip II ordena la reestructuracio del sistema de defensa, amb la construccio de torres tot al llarg del litoral, fet que ha influit en la toponimia. Despres del segle XVII cessaren practicament del tot els actes de pirateria, perduda l’hegemonia turca i arab damunt la Mediterrania.