Fill primogenit de Ferran I de Catalunya-Arago ?i d’ Elionor d’Alburquerque . Quan vingue a Catalunya tenia divuit anys. Ja era, doncs, format en part en cenyir la corona, pero no era tan estranger com el seu pare. Cordialment, era tambe un altre home, i per ell foren reparades algunes de les arbitrarietats comeses pel seu pare amb les dames del casal d’Urgell i fins i tot amb Jaume el Dissortat. El rei Ferran, en canvi, ja havia deixat tracada la politica general dels reialmes, que seria prosseguida pels seus fills. El 1415 feu casar Alfons amb la seva cosina Maria de Castella .?Hi havia, pero, una questio previa que influiria en la politica interior de cara als propis subdits. En el breu regnat de Ferran I s’havien esdevingut alguns conflictes, pero el primer rei castella no gosa anar tan lluny com el seu primogenit en les questions parlamentaries. Al parlament de Barcelona (1416), la proposicio reial d’Alfons havia estat feta en castella. Probablement fou a provatura, que no tingue repeticio: a les corts seguents (Sant Cugat, 1419) el rei feu la proposicio en catala i ell mateix la llegi. No en va l’arquebisbe de Tarragona, en respondre l’anterior proposicio, l’havia invitat a estimar Catalunya i li havia recordat que nomes l’amor engendra l’amor. Mes greu encara, el dissentiment ja s’havia esdevingut a les primeres corts de Barcelona, i el malcontentament dels catalans concita una lliga de barons, viles i ciutats, mes els consellers i sindics de la ciutat de Barcelona, als quals s’uniren les ciutats de Saragossa i Valencia. Tot provenia, inicialment, de la questio de l’idioma. D’altres questions foren suscitades per la tendencia del rei a prescindir de les corts. Poc avesat als deures constitucionals, creia entrebancadores les obligacions que li imposava el parlamentarisme catala.

Se sentia disposat a prosseguir l’expansio mediterrania de Catalunya i, tan aviat com pogue, passa a Sardenya, on acaba d’afermar el domini catala (1420), gracies a un acord definitiu amb el vescomte Guillem III de Narbona, mitjancant el compromis de lliurar-li 100.000 florins d’or a canvi de totes les terres posseides pel vescomte, compresa la ciutat de Sasser. Un cop aconseguit aixo, passa a l’illa de Corsega i posa setge a Bonifacio, tot pretenent de convertir en efectiu el titol de rei de Corsega. Pero la situacio alterosa de Bonifacio feia molt dificil l’expugnacio, amb mes motiu perque els illencs tenien la proteccio de Genova, i Alfons hi renuncia (gener del 1421). La decisio vingue encoratjada per una ambicio de mes envergadura que li abellia molt mes: llancar-se a la conquesta de Napols, que havia de constituir la grandesa i l’empresa efectiva del seu regnat. Afillat per la reina Joana II de Napols , feu l’entrada a la ciutat; ben secundat per Catalunya, vence per terra Lluis d’Anjou i per mar els genovesos. Pero la reina, que canviava facilment d’amants i d’afillats, pressentint que la personalitat del rei Alfons li faria ombra i fins i tot potser la dominaria, revoca el seu afillament pel del rival Lluis d’Anjou. Decebut i despitat, el rei Alfons torna a Catalunya. Romangue nou anys als seus regnes iberics.

Durant aquest temps, tot sentint l’enyoranca d’Italia, ompli la seva vida d’altres ambicions, en l’impuls de les quals tenia i tingue sempre una bona part el seu germa Joan, que seria el seu successor. Molt diferents de caracter, l’un sembla tenir per ideals l’expansio mediterrania, i l’altre encarna l’ideal d’expansio peninsular: dues tendencies entre les quals s’havia debatut Catalunya, amb predomini definitiu de la primera. Aquest periode de lluites dels Trastamara de Catalunya-Arago contra els de Castella, i mes concretament contra el privat Alvaro de Luna , constitueixen un seguit inacabable de guerres i d’intrigues que costaren la vida a l’infant Enric (1445), germa d’Alfons; lluites que, en definitiva, no reportaren cap be als regnes catalanoaragonesos i que produiren l’esgotament d’Arago. Enmig d’aquestes lluites destaquen com a fets mes importants no solament els esforcos dels Trastamara aragonesos per a dominar, atraient-les, ciutats com Toledo i Sevilla (1425), o les gestions de Murcia per a lliurar-se al Magnanim (1448), amb la condicio, pero, de restar dins la corona de Castella, i les ambicions d’Alfons respecte a la conquesta del regne de Granada (1433), que hauria volgut per a ell o per al seu germa l’infant Enric, sino tambe les ambicions del mateix Alfons per a esdevenir rei de Castella. A l’extrem contrari hi hague gestions de la reina Maria, muller del Magnanim, que alguna vegada provocaren la cessacio de les hostilitats.

Pero, atret per Italia, passats els nou anys de permanencia als seus regnes iberics, Alfons parti i no torna mai mes (29 de maig de 1432). Des de la partenca cap a la costa tunisenca, on, debades, pretengue de conquerir l’illa de Gerba, fins a la submissio total del regne i l’entrada triomfal a Napols, el 2 de juny de 1442, a traves de l’arc commemoratiu que hi erigi, passaren deu anys de pugnes constants, diplomatiques i bel·liques, en que no deixaren de sovintejar els contratemps i fins els desastres ingents, com la batalla de Ponca ?(1435). El rei i els seus germans foren fets presoners pel duc de Mila; la reina Maria i els seus subdits reaccionaren per tal d’alliberar-lo. La simpatia i la diplomacia d’Alfons li permeteren de transformar el seu vencedor i escarceller en amic i aliat. No solament Italia fou posada en commocio, sino tambe les potencies europees, i al capdavant el papat i els Anjou. Era una renovacio de les antigues lluites per Sicilia: el papa no admete que una potencia que ja dominava aquella illa l’amenaces directament des de Napols. Correlativament, Alfons respongue estimulant els papes cismatics o els pares del concili de Basilea rebels al pontifex roma. L’aspiracio dels Anjou arrossega Franca, mentre el Magnanim refeu l’alianca anglocatalana bo i lligant-se amb Enric V d’Anglaterra, i amb Felip el Bo, duc de Borgonya. L’imperi alemany i Castella ?guerres peninsulars? feren costat als enemics tradicionals de Catalunya: els Anjou, el papat i Genova. Alfons seguia mantenint les aspiracions damunt Corsega i, tot plegat, encara fou poc al costat dels eixamplaments que reberen les que tenia el Magnanim al Proxim Orient, com a resultat dels titols que duia aparellats de rei de Napols i certes romanalles de la dominacio catalana a Grecia.

Com a consequencia, el capitost albanes Skanderbeg ?es feu vassall d’Alfons; el catala Bernat Vaquer ocupa el castell de Croia, actual Kruje (1451), i Ramon d’Ortafa hi fou enviat com a virrei d’Albania i posteriorment nomenat virrei d’Albania, de Grecia i d’Eslavonia, mentre Joan Claver esdevenia virrei d’Epir i de Morea. Amb tot aixo s’enllaca l’oferiment de la corona d’Hongria al rei Alfons per Janos Hunyadi i d’altres magnats hongaresos. L’ofensiva i la defensiva contra els turcs es dibuixa a tots els camps. L’almirall Bernat de Vilamari ocupa i fortifica Castellorizon, opera a la desembocadura del Nil i hi incendia els vaixells enemics, es llanca damunt el litoral de Siria i hi repeti la gesta. Joan de Nava, mariner castella al servei d’Alfons, s’esforca per tal d’establir-se a Xipre. En tots aquests esforcos, ni Constantinoble ni Terra Santa no foren oblidades. Constantinoble es trobava gairebe a les mans dels turcs; per tal de mobilitzar una croada, Alfons envia ambaixadors al Preste Joan de les Indies (el negus d’Etiopia), a l’emperador de Trebisonda, Joan Comne, al de Constantinoble, Constanti Paleoleg, i al kan de Pequin (1452). Pero Constantinoble caigue el 29 de maig de 1453. Despres del desastre, Alfons procura, tanmateix, d’afermar la penetracio als Balcans; el front catalanoalbanes segui resistint, pero els projectes de croada, en connexio amb Felip el Bo de Borgonya (que li havia concedit el Toiso d’Or el 1445), adhuc quan el cardenal de Valencia Alfons de Borja, arribat al papat amb el nom de Calixt III, els prengue a les seves mans i els impulsa, fracassaren lamentablement.

La mort sorprengue el Magnanim ?que nodria encara els seus grans somnis d’imperi mediterrani amb Napols com a centre dels seus dominis? al castell de l’Ou, el 27 de juny de 1458. A la seva mort la corona catalanoaragonesa passa al seu germa Joan II de Catalunya-Arago ?i la corona de Napols al seu fill natural Ferran I. Amb aquesta particio, els grans esforcos consentits pels seus regnes esdevingueren una serie de sacrificis esterils. El seu imperi oriental s’esfondra rapidament. Resta encara la seva activitat davant els problemes politicosocials de l’interior: els conflictes de? la Biga ?i la Busca , el dels pagesos de remenca ?i el dels? forans ?mallorquins. En algun d’aquests conflictes interiors hague d’intervenir, a vegades decisivament, la reina Maria. En les lluites entre les classes barcelonines, Alfons, seguint la tendencia de la reialesa, acaba decantant-se pel partit popular o de la Busca . Un proces semblant segui el problema dels remences. El 1448, Alfons el Magnanim promulga una constitucio que permetia les lliures reunions dels remences per tal de recaptar fons i nomenar sindics per alliberar-se dels mals usos .

El 1445 ana mes lluny i, mitjancant un donatiu de 100.000 florins, els declara anul·lats. La forta oposicio que aquestes mesures radicals produiren, motivaren que, trobant-se lluny el rei i no havent pogut o no havent volgut exercir tota la seva autoritat, la questio restes en suspens, amb tota la reserva de possibles violencies; tanmateix, un precedent queda establert. L’actuacio del rei Alfons en la questio dels forans o camperols mallorquins fou molt diferent. La lluita, sota el govern del Magnanim, entra pels camins de la revolta armada. L’illa fou teatre de tota mena de crims i de violencies per ambdues parts. La cort de Napols, desorientada i indecisa, acaba llancant damunt els revoltats tropes italianes d’aventurers ?els terribles saccomanno ? i imposa multes esgotadores als forans, que determinaren l’emigracio a Corsega i a d’altres riberes proximes. L’absentisme reial, al mateix temps, s’orna de fastuositat, i la cort napolitana resplendia de festes i consumia despeses inimaginables. Lliurat a l’amor ? Lucrezia d’Alagno ? i als seus somnis de grandesa en que Alexandre era el model i Quint Curci el breviari, el rei no troba, en vint-i-cinc anys d’absencia, el lleure per a anar a visitar els seus subdits de la corona catalanoaragonesa.

Alfons IV i la cultura

Les biografies coetanies d’Alfons el Magnanim, la del Panormita sobretot, mitifiquen els seus trets culturals. Tenen, tanmateix, un fonament real, confirmat pels documents i recollit per historiadors posteriors: Vespasiano da Bisticci, Joan Margarit, Lucio Marineo i Pere Miquel Carbonell, el qual en diu “ens ha despertats e mostrat cami d’aprendre saber..." El qualificatiu de Mecenas noster li escau especialment d’enca de l’establiment a Napols (1442). Es rodeja d’humanistes i els protegi: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i, mes que tots, Antoni Beccadelli, el Panormita, que en fou praeceptor i n’obtingue la fundacio de l’Academia Alfonsina o Panormitana , despres Pontaniana quan en fou anima Giovanni Pontano, tambe al servei del rei. Amb aquests mantingueren contacte i correspondencia amical els secretaris catalans; Joan Olzina, Arnau Fenolleda, Francesc Martorell i Jordi Catala, entre altres, foren tocats d’humanisme. Aquests contactes havien de produir la influencia de la prosa llatina en la cancelleria i en la literatura catalana. La relacio amb els escriptors catalans coneguts fou menys intima. Amb tot, Andreu Febrer tingue carrecs a Sicilia; Jordi de Sant Jordi, Ausias March i Lleonard de Sos li dedicaren poesies. Entre els castellans, ho feren Santillana i els poetes del Cancionero de Stuniga , compilat a Napols, mort ja el rei. L’interes personal d’Alfons pels estudis grecs i llatins es documentat. Es famosa la carta a Cosimo de Medici en que li agraia un codex de Laerci; ell encarrega a Lorenzo Valla de traduir la Iliada , i a l’Aretino la Politica d’Aristotil; el Panormita rebe per desig seu a Padua un os de Titus Livi. S’interessa tambe pels estudis biblics, i per aixo admira Giannozzo Manetti. Entre els artistes que protegi son citats Pisanello, que n’esculpi l’efigie, Donatello, Francesco Laurana, que fou l’autor de l’arc de triomf del Castell Nou de Napols, el pintor Jaume Baco, dit Jacomart, que crida a Napols, Colantonio, el mestre d’Antonello da Messina, etc. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps ha estat molt estudiat. Feia copiar llibres i l’"empresa del llibre” fou la mes preada de les seves condecoracions.