El so es captat per dos grups de microfons, situats adequadament segons la situacio relativa dels instruments i associats a dos amplificadors independents. En l’enregistrament, el disc es recorregut per una agulla que es mou a consequencia de dos senyals, un dels quals es gravat a les parets del solc i l’altre al fons, i aquests senyals formen els dos canals. Aixi resulta que l’agulla reproductora de la capsula tindra dues menes de moviments combinats, generadors de dos senyals, imatges dels enregistrats.

En l’enregistrament de cinta magnetica o de banda optica, cada senyal dels dos canals produeix una pista d’intensitat variable, que sera “llegida” per un cap reproductor independent. Els senyals obtinguts de la capsula o del cap son amplificats separadament i reproduits per grups diferents d’altaveus, desfasats a l’igual dels senyals captats pels microfons. L’estereofonia es basa en la facultat del sistema auditiu huma de diferenciar l’origen dels sons, llur direccio de procedencia i adhuc llur distancia de produccio, a causa de les diferencies d’intensitat amb que arriben a les orelles i a les distintes llargades de cami que han de recorrer, traduides en diferencies de fase.

Un dels primers assaigs publics d’estereofonia fou la banda sonora triple del film Fantasia (1940), de Walt Disney. El 1957 aparegueren al mercat els primers discs estereofonics, que necessitaven una agulla reproductora especial, i, mes tard, els anomenats compatibles , que podien esser reproduits tambe en els tocadiscs monoaurals corrents. Posteriorment han aparegut els discs d’enregistrament digital i els discs compactes. L’enregistrament de cinta magnetofonica, tant professional com d’afeccionats, es fa en estereofonia a base de dues pistes paral·leles. Un equip estereofonic domestic compren dos amplificadors independents o integrats i dos grups d’altaveus independents.