Fill de Felicissim Llorente i Ferrando, advocat i regidor de Valencia. Llicenciat en dret (1858), Josep Campo i Perez li encarrega la direccio del seu diari La Opinion , que, adquirit per Llorente (1866), es transforma en Las Provincias , que ell dirigi, practicament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort. Al diari redacta nombrosos articles de politica espanyola i comentaris sobre historia, literatura i art. Conservador, fou diputat a corts (1891, 1899), senador elegit (1896) i dues vegades cap del partit a la provincia de Valencia. Fou un dels suports principals de l’escissio de Francisco Silvela contra Canovas. El 1903 abandona la politica. Poeta i autor dramatic en castella en la seva joventut, la influencia de Maria Aguilo el decanta pel catala (1857). Fou president (1880) i mantenidor (1866) dels Jocs Florals de Barcelona i mantenidor dels de Valencia (1905), en que guanya la flor natural (1879, 1887, 1907). Membre fundador de Lo Rat Penat (1878) i president de l’entitat (1879-80), en la qual influi fortament. Contrari a la polititzacio del catalanisme, aconsegui durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, be que fou conscient del fracas ?fins i tot en el pla cultural? de la seva posicio regionalista. En celebrar-se l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907), refusa la presidencia honoraria. La seva poesia en castella segui esquemes romantics. N'aplega una part (1854-66) a Versos de la juventud (1970). En catala ?que gairebe sempre anomena llemosi?, segui els topics jocfloralescs, excepte en alguns poemes popularistes (amb poemes de motiu rural), entre els quals hi ha els mes reeixits de la seva produccio, gracies, en bona part, a la seva habilitat en l’us del llenguatge, aspecte que, en la major part dels poetes valencians (llorentinistes mimetics) coetanis, fallava. Ha tingut alguns epigons. Mantingue una abundant correspondencia amb escriptors i politics catalans i estrangers, part de la qual fou aplegada a l' Epistolari Llorente (1928-36), anotat pel seu fill, Teodor Llorente i Falco. Fou autor d’una important guia del Pais Valencia ? Valencia (1887-1903)?, per a la qual disposa d’aportacions dels erudits valencians de l’epoca (Sanchis i Sivera, Chabas, Serrano i Morales, Martinez i Aloy), amb els quals mantenia una tertulia literaria. Fou cronista de Valencia (1890-1911). Rebe diversos homenatges; se'n destaca la coronacio com a poeta de Valencia , durant l’Exposicio Regional del 1909, acte que ell converti en un homenatge a l’exercit espanyol que combatia a Melilla. En volum, la seva produccio poetica catalana aparegue a Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1896), Nou llibret de versos (1902) i Llibrets de versos (1914), que apareixen complets a Poesies valencianes (1936), edicio commemorativa del seu naixement. L’Avenc edita unes Poesies triades (1906), i Carles Salvador prepara una Antologia poetica (1958). Dirigi la tria de Poetes valencians contemporanis (1908). En castella feu versions de poesia: Poesias selectas , de V.Hugo (1860), El corsario , de Byron (1863), Zaira , de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto , de Goethe (1882), Poesias de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906), entre altres obres.