La geografia fisica

Les serralades de l’Iran es divideixen, a partir del nucli muntanyos d’Armenia, en dos sistemes (de direccio NW-SE i amb unes altituds de mes de 3.000 m): el que voreja la costa de la mar Caspia d’W a E, amb l’Elburz (Dem?vand, 5.670 m), que es perllonga cap a l’E per les muntanyes de Khor?s?n, i el que parteix de l’E de la depressio del llac Urmia i forma una serie de serralades, el Zagros, que a traves del Kurdistan es dirigeixen cap al S i voregen l’altipla interior. A l’E, les muntanyes del N i del S s’uneixen per una serie de grups muntanyosos poc elevats.

Paisatge a la regio de Tabr?z

ⓒ Fototeca.cat

L’altipla central, d’uns 1.000 m d’altitud mitjana, es practicament desertic, format per conques enfonsades de maresmes salines ( kevir ) i planes pedregoses ( dascht ) interrompudes per extensions de dunes. Les uniques planes, d’origen al·luvial, son l’estreta pero fertil franja costanera de la Caspia i la del golf d’Oman i el golf Persic, que s’eixampla prop de l’Iraq. Privat, per les altes muntanyes, dels vents humits de la mar, les precipitacions hi son escasses (menys de 200 mm anuals a l’altipla i a les muntanyes del S i 250 mm anuals a l’W i el NW); nomes la costa de la mar Caspia te humitat abundant (1.300 mm anuals a Rasht). Les temperatures experimenten una amplia oscil·lacio anual i diurna (a Teheran la temperatura mitjana de gener es de 2 °C, i la de juliol, de 29,7 °C). El clima es condicionat pels vents secs del N; a l’estiu les temperatures arriben fins a 48 °C, i a l’hivern l’altipla irania forma part de la regio asiatica d’altes pressions. Els rius manquen, en general, de lliure acces a la mar, i abunden les conques tancades i els corrents estacionals alimentats per la fusio de la neu; l’unic riu important es el K?r?n, tributari de Sha?? al-?Arab, navegable els ultims 200 km. L’estepa, practicament subdesertica, cobreix la major part del pais. El bosc es limita als vessants septentrionals de l’Elburz i als occidentals del Zagros.

La geografia economica i l’economia

L’agricultura

L’agricultura, de rendiments migrats a causa d’un nivell tecnologic baix, l’insuficient regadiu i la gran parcel·lacio de la terra, aporta el 20% del PIB (1999) i ocupa vora un 20% de la poblacio activa. Nomes un 11% de la superficie es conreada; el 27% correspon a pastures i el 55% es desertic o semidesertic.

Ramaderia a I’lran

ⓒ Corel Professional Photos

A mes de la riba de la mar Caspia, principal zona agricola, per al regatge hom aprofita els oasis i els rius que davallen de l’Elburz i del Zagros. El conreu principal es el blat, estes per la major part del pais, especialment a Khor?s?n i a la costa de la mar Caspia, pero es insuficient per a les necessitats del pais, i l’Iran n’es un dels primers importadors. Hom conrea tambe arros vora la mar Caspia, ordi, llegums (sobretot fesols), patates, oleaginoses (coto, soia) i hortalisses (sindries i melons). El coto es el principal conreu industrial, a M?zandar?n i Khor?s?n; hi ha canya de sucre i tabac a la costa de la mar Caspia, te, bleda-rave sucrera, vinya per a raim de taula a l’Azerbaidjan i prop de Sh?r?z, datils als voltants de Mirab i al Kh?zest?n, oliveres i gran varietat de fruita (pomes, albercocs, citrics, ametlles). Quant a la ramaderia (que es va sedentaritzant), aprofita els extensos, be que generalment pobres, pasturatges. Sobresurt el bestiar ovi (quart cabal del mon el 1999), amb una notable produccio de llana (onzena del mon) destinada a la produccio de catifes. Hi ha tambe cabres, bovins, cavalls i aviram. A mes d’utilitzar-se com a forca de traccio, hom n’obte, sobretot, carn (d’aviram, d’ovi i de bovi), llet (de vaca, d’ovella i de cabra), ous i pells (d’ovi, especialment de la raca caracul i de la persianer , i de bovid). Quant a la pesca, poc significativa, es important la de l’esturio, a la costa de la mar Caspia. Als boscos (7% de la superficie), l’explotacio forestal esta endarrerida.

La mineria

Pastor amb el seu ramat al costat d’una explotacio petroliera a l’Iran

ⓒ Corel Professional Photos

El petroli es el recurs economic mes important del pais: quart productor del mon (1999), la dependencia d’aquest producte arriba fins al punt de representar el 75% del valor de les exportacions. Els jaciments mes notables son a la zona entre el Zagros i el golf Persic, units per oleoductes a la gran refineria d’?b?d?n; cal esmentar tambe els de la plataforma continental i el de Naft-e Sh?h, amb un oleoducte fins a Kerm?n, on hom el refina per al consum local; un oleoducte submari sextuple, de 44 km, uneix l’illa de Khark amb Ganeveh, d’altres uneixen al continent les illes de L?v?n i Sirri (a l’estret d’Ormuz); hi ha refineries a Teheran, Masjed Soleym?n i Sh?r?z; els ports exportadors son ?b?d?n, B?ndar-e M?shar i el de l’illa de Khark, el mes actiu del mon fins el 1978. Hi ha tambe gas natural (onze productor), extret a Gorg?n, Sarajeh, Ramshir, Dalan i altres jaciments; carbo (Kerm?n, M?zandar?n, Tabas), amb reserves importants, pero extraccio insuficient per al consum, a mes de ferro, plom, crom, zinc, coure, manganes, sal i magnesita. La mineria aporta en conjunt el 15% del PIB irania (1997), pero la major part es dominada pel sector petrolier (12%). El 95% de l’electricitat prove dels hidrocarburs, i el 5% restant, de centrals hidroelectriques.

La industria

La industria, en ple desenvolupament fins el 1978, i despres estancada, aporta prop del 30% del PIB i ocupa el 31% de la poblacio activa. Pero l’unica gran industria, que supera totes les altres juntes i equival a mes de la meitat del PIB industrial total, es la petroquimica, unica de base fins el 1973.

Confeccio de catifes a l’Iran

ⓒ Corel Professional Photos

Hi ha importants refineries de petroli (?b?d?n, Kerm?nsh?h, Teheran, E?fah?n, Tabr?z, Ar?k, Lavan i Sh?r?z), que produeixen al voltant de 56 milions de tones de petroli refinat (1997). En deriven les d’adobs nitrogenats, cautxu sintetic i plastics. A mes, aquest subsector ha financat la instal·lacio d’altres industries, com les d’electrodomestics i telecomunicacions. De la industria siderurgica sobresurten les plantes d’E?fah?n i Ahv?z. Quant a la produccio d’alumini, destaquen les instal·lacions a Ar?k, i te una certa importancia la produccio de coure. Una altra branca rellevant es el textil (catifes per a l’exportacio a les fabriques de Tabr?z, Kerm?n, E?fah?n i Sh?r?z, filats de coto i de llana). Hi ha tambe industria sucrera, del tabac, ciment, vidre, blanqueria, pneumatics, productes quimics i artesania. Els principals centres industrials son Teheran, Tabr?z, Sh?r?z i Mashhad.

Les comunicacions

Les comunicacions son inadequades a l’extensio del pais. L’any 1999 hi havia un total de 6.310 km de vies de ferrocarril i 140.200 km de carreteres, la major part sense pavimentar. Hi ha navegacio fluvial al K?r?n, que te sortida a la mar, compartida amb l’Iraq, pel Sha?? al-’Arab; i sense sortida a la mar, oberta pel llac Urmia i per la mar Caspia. La navegacio oceanica (pel golf Persic) se centra en la terminal de Khark per al petroli i, com a ports generals, en Bandar Shahid Rajai, B?shehr, Bandar ‘Abb?s i Bandar Khomein?. Els aeroports internacionals son a Teheran, ?b?d?n i E?fah?n.

El comerc exterior i l’economia

L’Iran exporta petroli (3/4 parts de les exportacions), productes petroliers i gas natural; importa manufactures de base, material de transport, maquinaria, productes quimics i aliments. Els principals clients son el Japo, Italia, els estats arabs, Franca i la Xina, i els proveidors: Alemanya, Italia, la Xina, el Japo i els estats arabs. La balanca de mercaderies es favorable (mitjana del saldo comercial en 1994-2000: 15%), pero la de serveis no ho es. En 1980-90 el creixement del PIB irania fou del 2,7%, mentre que en 1990-99 fou del 3,4%. Ates el creixement de la poblacio en els dos periodes (3,7% i 1,5%, respectivament), el PIB per habitant disminui en el primer (-1%) i augmenta en el segon (1,9%). El 1999 la renda per habitant era de 1.810 $, gairebe la meitat de la mitjana dels estats de l’Orient Mitja i nomes era superior a la de les antigues republiques sovietiques de l’Asia Central. Despres de la revolucio islamica (1979), el nou regim teocratic s’empara de la propietat i passa a controlar els sectors estrategics, especialment el petrolier, i deixa la iniciativa privada en una posicio marginal. La guerra amb l’Iraq (1980-88) fou enormement perniciosa per a l’economia, com tambe ho ha estat l’aillament i l’enfrontament amb els paisos occidentals, fet que, a mes d’impedir les inversions, ha propiciat la imposicio de sancions comercials. De tota manera, sovint l’embargament imposat sobre el petroli irania ha estat en part eludit mitjancant el contraban, cosa que ha permes la supervivencia del regim. A banda, la dependencia d’un sol producte fa l’economia iraniana mes vulnerable a les fluctuacions dels preus. Des de la segona meitat dels anys noranta tenen lloc iniciatives destinades a obrir el pais a les inversions estrangeres, donar mes protagonisme a la propietat privada i diversificar l’economia. L’exit d’aquestes reformes depen gairebe exclusivament de l’evolucio politica.

La geografia humana i la societat

La poblacio presenta una densitat baixa (37 h/km 2 ) i un index d’urbanitzacio del 64%. Els ostan mes poblats es troben al terc nord-occidental. La capital i la riba est de la mar Caspia tenen les densitats maximes (150-200 h/km 2 ), mentre que les mes baixes son als deserts centrals i al Balutxistan, al S (5-10 h/km 2 ).

Exterior d’una mesquita a Teheran

ⓒ Corel Professional Photos

Sis ciutats superen el milio d’habitants (Teheran, Mashhad, E?fah?n i Sh?r?z i Tabr?z). Tot i que domina l’element persa (aproximadament el 50% de la poblacio i la llengua oficial exclusiva de l’estat), etnicament es un estat molt divers. A banda dels perses els grups etnolinguistics mes nombrosos son els azeris (25%), els gilakis (poble de llengua iranica de la riba occidental de la Caspia; 8%), els kurds (7%), els luris (2%) i els balotxis (2%). Cap d’aquests grups es reconegut i en alguns casos, com en el dels kurds, es sotmes a persecucions. El creixement natural de la poblacio ha minvat forca a les dues darreres decades del segle XX (1980: 32‰; 2000: 13‰), sobretot arran del descens de la natalitat (1981: 43‰; 2000: 18,3‰). Be que oficialment l’Iran es un estat islamic de la branca xiita (90%), hi ha minories de sunnites (5%), zoroastrians (3%) i cristians (1%). Republica islamica sorgida arran del referendum del marc del 1979, d’acord amb la constitucio del desembre del 1979 els principis morals de l’Alcora son la base de les relacions politiques, socials i economiques. El poder legislatiu es exercit per l’assemblea consultiva islamica, amb 290 membres. El cap executiu de l’administracio es el president. Tant els diputats com el president son elegits cada quatre anys per sufragi universal entre uns candidats previament designats. El poder executiu, legislatiu i judicial estan subjectes a l’autoritat del lider religios, elegit cada vuit anys per un col·legi de teolegs de 84 membres. El Partit Republica Islamic, creat per Ru?oll?h Khomeyni el 1978, es la principal forca politica. La majoria de partits politics no hi son autoritzats.

La historia

Conegut abans amb el nom de Persia, l’Estat de l’Iran comenca al segle XX sota una constant intervencio estrangera, estimulada pels descobriments de petroli a Masjed Soleym?n (1908) i la necessitat de recorrer a capitals forans per tal d’establir les pertinents refineries i posar en funcionament la comercialitzacio del producte. La conseguent reaccio nacionalista aconsegui del xa Muzzafar al-D?n la promulgacio de la constitucio (1907), abolida l’any seguent pel seu successor, Mu?ammad ‘Al?, que per aquest fet hague de dimitir a favor del seu fill A?mad (1909), deposat pel cop d’estat (1921) de Savvid Zia.

El 1925 aquest es proclama xa (Reza I), i intenta pal·liar la influencia anglorussa amb un acostament a Alemanya. Tanmateix, a la Segona Guerra Mundial fou obligat a abdicar (1943) en favor del seu fill, Mu?ammad Reza, que lluita al costat dels aliats, en canvi d’obtenir suport per al seu regim contra la revolta kurda (1946) i la influencia comunista a l’Azerbaidjan. El primer ministre Mossadeq intenta controlar la produccio petroliera, pero fou destituit (1953), i un consorci internacional es feu carrec de la produccio. Confirmat en un referendum del 1962, el xa, sostingut economicament per la gran riquesa petroliera del pais, porta a terme una politica d’engrandiment i modernitzacio de l’exercit amb l’intent de convertir l’Iran en una gran potencia. El 1975 hom crea un partit unic, el Rasrakhiz (Resurreccio Nacional).

Tomba d’Imam Reza, a Mashhad

ⓒ Fototeca.cat-Corel

La repressio, la corrupcio i l’occidentalitzacio del pais donaren lloc a la unio de tota l’oposicio al xa en una revolucio conduida pels caps religiosos xiites (aiatol·las) l’any 1979. El xa hague d’abandonar el pais i el mateix any arriba l’aiatol·la?Khomeyni, que aglutinava l’oposicio religiosa. Pel marc, mitjancant un referendum, fou aprovada la instauracio de la Republica Islamica. Es procedi a una politica de nacionalitzacions i s’inicia una virulenta campanya anti-nord-americana.

Un nou referendum (desembre) institui l’Iran com a estat teocratic que investia els sacerdots xiites (aiatol·las) d’un poder absolut. Tot i que el regim sorgit de la revolucio islamica establi un parlament i la celebracio regular d’eleccions, aquestes institucions democratiques es trobaven estretament controlades pel Consell dels Guardians, format per un reduit grup de clergues encapcalat per Khomeyni i, des de la mort d’aquest (1989), pel seu successor, l’aiatol·la?Khamenei. Aquest organisme supervisa el poder legislatiu, els candidats i els partits politics, i l’accio de govern segons l’estricta observanca de l’ortodoxia islamica.

El nou regim relega les dones a la subordinacio tradicional i reprimi durament les minories nacionals, especialment els kurds (1979). El gener del 1980 unes eleccions donaren la presidencia a Abolhasan Bani Sadr, moderat. El Partit Republica Islamic, creat el 1978 per Khomeyni, resulta el clar guanyador de les eleccions a l’assemblea consultiva islamica celebrades pel marc i el maig del 1980. Pel setembre del mateix any, l’Iraq ataca el pais per la questio fronterera pactada amb el xa el 1975 ?pero no reconeguda per Khomeyni?, i ambdos paisos iniciaren una guerra.

Pel juny del 1981 els extremistes islamistes provocaren la caiguda de Bani Sadr. El nou president, Al? Rakhai, fou assassinat i hom elegi en el seu lloc Sayed Ali Khamenei (octubre del 1981, reelegit el 1985), que durant el seu mandat intensifica el radicalisme islamista i la repressio de l’oposicio. Les segones eleccions a l’assemblea consultiva, celebrades el 1984, donaren la total majoria al Partit Republica Islamic.

Malgrat l’aillament internacional a que oficialment fou sotmes l’Iran, es produi un trafic clandesti d’armament, que als Estats Units dona lloc a l’escandol conegut com Irangate (1986). Davant la impossibilitat de protagonitzar noves ofensives bel·liques d’importancia i del desgast de la poblacio, els governs irania i iraquia acordaren (1988) l’alto el foc i emprengueren negociacions per tal de solucionar el conflicte territorial. L’any 1989 Khomeyni ordena que l’autor britanic Salman Rushdie fos assassinat per haver escrit textos considerats ofensius contra l’islam en la seva novel·la The Satanic Verses . Aquest edicte, pero, deteriora les relacions entre l’Iran i la Gran Bretanya i altres paisos occidentals.

La mort de Khomeyni (juny del 1989) no provoca cap crisi constitucional. L’endema mateix, Ali Khamenei era nomenat "Guia de la Revolucio" pel Consell d’Experts. Al juliol, el president del Parlament, Ali Akbar Hashemi Rafsanjani fou elegit president de la republica: li donaren suport el conjunt de forces favorables a una revolucio islamica i, alhora, els reformadors de la constitucio. Rafsanjani forma un govern de moderats i, tot i una certa oposicio del Consell dels Guardians, inicia una cautelosa obertura, reforcada el 1992 pels resultats en les eleccions legislatives, que guanyaren les forces partidaries de Rafsanjani. D’altra banda, durant la guerra del Golf Persic (1991) l’Iran es mantingue neutral, cosa que contribui a millorar les relacions del pais amb Occident. Quant al petroli, l’Iran intenta formar un front comu amb l’Iraq, malgrat la seva llarga enemistat, contra l’Arabia Saudita, aliat dels EUA. Malgrat tot, la degradacio de les condicions de vida en el pais causada pels llargs anys de guerra, la repressio i els embargaments internacionals provocaren el desencis d’amplis sectors de la poblacio envers els resultats de la revolucio islamica. El 1993 se celebraren eleccions presidencials, en que resulta reelegit el president Rafsanjani, amb el 62% dels vots. Es mantingue l’equilibri entre reformistes i conservadors.

En politica exterior, el suport donat al govern islamista del Sudan i als grups radicals del Liban, Egipte, Algeria i Cisjordania feu augmentar les friccions amb la comunitat internacional, especialment amb els Estats Units i el Regne Unit, que continuaren exercint pressions per tal d’aillar el regim irania. La primavera del 1997, amb motiu del dictamen d’un tribunal de Berlin que acusava el govern irania de donar suport als terroristes que assassinaren uns dirigents kurds en un atemptat a Berlin el 1992, es produiren nombroses protestes als carrers de Teheran i avalots contra l’ambaixada alemanya. Al llarg del 1994 augmentaren les critiques contra el govern, incloent-hi les dels grups islamistes mes radicals, per la crisi economica (afectada per la baixada d’ingressos en concepte de venda de petroli). L’Iran, que des de la mort de l’aiatol·la Khomeyni orienta la seva politica a l’interior i a l’exterior cap a l’estabilitat economica i l’increment de les relacions comercials, continua els intents de normalitzar progressivament les seves relacions amb la comunitat internacional, factors que el 1995?es veieren afavorits per la mort del lider espiritual radical Ali Araki i d’Ahmad Khomeyni, fill del lider de la revolucio islamica del 1978. Aquesta tendencia es confirma en les eleccions legislatives de la primavera del 1996, que tingueren resultats favorables per als reformadors economics i tecnocrates, fidels a Rafsanjani. En les presidencials del maig del 1997, l’exministre de Cultura Mohammad Khatami fou elegit nou president, amb el 69% dels vots, davant el 25% del president del Parlament, el conservador Ali Akbar Nateq-Nuri. La politica empresa pel nou govern, orientada cap a una incipient liberalitzacio de l’economia, reformes d’obertura politica i majors llibertats, troba l’obstacle del poder del Consell dels Guardians, controlat per Khamenei. Tot i aixi, des de l’arribada de Khatami a la presidencia, els canvis s’hi feren notar.

L’obertura del regim no fou pacifica, i aixi, durant l’any 1998, tingueren lloc atemptats contra periodistes i detencions de persones properes a les tesis de Khatami (com la de l’alcalde de Teheran, Gholamhossein Karbaschi, acusat de corrupcio). Les actituds intransigents dels sectors mes conservadors del regim xocaren amb una societat civil molt castigada per la crisi economica i cada vegada mes allunyada de l’estat teocratic de la revolucio iraniana. El setembre del 1998, el pais visque moments de gran tensio amb l’Afganistan, arran de l’assassinat de vuit diplomatics iranians i d’un periodista. En aquest cas, la nova orientacio de la politica exterior iraniana permete delegar la questio a l’ONU, cosa amb que s’evita un conflicte mes greu.

Reafirmant el proces iniciat el 1997, el febrer del 2000 la poblacio dona suport majoritariament a la candidatura reformista de Khatami (189 dels 290 escons) en les eleccions a l’Assemblea Consultiva Islamica, dominada fins aleshores pels sectors mes conservadors del regim. Aquest suport es torna a manifestar en la reeleccio de Khatami, amb un 77% dels vots, en les eleccions presidencials del juny del 2001. Tot i aixi, l’entramat institucional irania conserva molts instruments per a bloquejar les reformes, com es constata l’octubre del 2000, en que la judicatura tanca totes les publicacions prodemocratiques.

Malgrat que el regim feu concessions puntuals, com ara l’alliberament del clergue dissident Hossein-Ali Montazeri el gener del 2003, i que el reformisme no institucional efectua una demostracio de forca amb les manifestacions massives de Teheran contra l’estament clerical al juny, amb motiu de les legislatives del febrer del 2004 el Consell dels Guardians veta mes de 2.500 candidatures no afins al regim, cosa que garanti un triomf clar dels conservadors.

El context internacional, dominat a partir dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 per la lluita antiterrorista mundial encapcalada pels EUA, reforca la confrontacio basada en l’acusacio que considerava l’Iran una base del terrorisme internacional i, en consonancia amb aquesta idea, George W. Bush torna a incloure’l en l’?Eix del mal” el febrer del 2002. L’Iran es mantingue en un segon pla davant l’enderrocament del regim de Saddam ?usayn i la posterior ocupacio anglo-nord-americana de l’Iraq, el marc del 2003 (en bona part perque els xiites hi eren majoritaris pero subordinats a la minoria sunnita de la qual formava part el mateix ?usayn).

La crisi important tingue lloc amb motiu de la construccio del primer reactor nuclear a B?shehr amb ajut rus (setembre del 2002), enmig de fortes protestes dels Estats Units, per tal com temia que l’Iran arribes a disposar d’armament nuclear, extrem que aquest pais nega amb vehemencia, tot recalcant les finalitats pacifiques del seu programa. Un any mes tard, l’Agencia Internacional d’Energia Atomica insta l’Iran a demostrar que no es proposava construir armament nuclear. El novembre del 2003 l’Iran suspengue el programa d’enriquiment d’urani, pero el juny del 2004 fou acusat per aquest organisme d’incomplir les regulacions internacionals i d’obstruccio en les inspeccions. Al novembre, l’Iran s’avingue de nou a la suspensio del programa (atribuint-la, pero, a acords bilaterals amb la Unio Europea), si be els primers mesos del 2005 la crisi amb els Estats Units ressorgi per l’ambiguitat iraniana sobre aquest punt. El desembre del 2003 un terratremol destrui gairebe totalment la ciutat de Bam i ocasiona prop de 40.000 victimes mortals. Un nou terratremol, el febrer del 2005, provoca 400 morts a la ciutat de Kerm?n.

El juny del 2005, l’alcalde de Teheran, Ma?m?d Ahmadinejad, derrota en la segona volta de les eleccions presidencials l’antic president i nou candidat oficialista Rafsanjani. L’eleccio d’Ahmadinejad fou interpretada com el retorn, despres de la relativa obertura del mandat de Khatami, a les posicions mes rigides de l’ortodoxia islamica. Una de les primeres resolucions del nou govern irania fou la reafirmacio del programa nuclear de l’Iran, cosa que renova les tensions amb els Estats Units, la Unio Europea i l’ONU. A l’octubre tingue lloc un nou episodi de tensio quan Ahmadinejad insta publicament a la destruccio d’Israel, pronunciament que no s’havia produit en tot el mandat de Khatami. Aquests dos temes esdevingueren l’eix del seu mandat, juntament amb l’enduriment de les condicions per als partits no oficialistes i la dissidencia en general, i el desmantellament de la relativa llibertat de premsa instaurada durant el mandat de Khatami. En ambdos temes manifesta una gran manca de flexibilitat malgrat la tensio a que donaren lloc, entre d’altres, el trencament, el gener del 2006, del precintatge del centre de recerca de Na?anz ordenat per l’AIEA, la continuacio dels treballs sobre el combustible nuclear a l’agost malgrat el termini imposat per l’AIEA, la celebracio al desembre d’un congres sobre l’Holocaust en el qual hom defensa tesis negacionistes, i diverses declaracions del govern irania al llarg del 2007 sobre els progressos en l’enriquiment d’urani i en el desenvolupament de tecnologia nuclear.

Malgrat aquest contencios amb les Nacions Unides i els Estats Units (que l’octubre del 2007 amenacaren amb sancions economiques de gran contundencia), la politica nuclear de l’Iran ha gaudit de l’aquiescencia d’un cert nombre d’estats, especialment Russia i tambe d’alguns regims llatinoamericans. El marc del 2008 Ahmadinejad feu una visita oficial a l’Iraq, trencant per primer cop el perfil baix que havia mantingut en el conflicte en aquest estat des de la invasio anglo-nord-americana del 2003. L’abril del 2008, despres d’haver anul·lat la majoria de candidatures de l’oposicio, els resultats de les eleccions legislatives posaren de manifest una consolidacio dels partits favorables a Ahmadinejad, pero tambe dels conservadors menys bel·ligerants. Despres de l’eleccio del president Barack Obama (novembre del 2008), que mostra una disposicio mes dialogant envers el govern irania, ambdues parts adoptaren una actitud de cauta distensio.

Els mesos seguents el regim accentua la repressio: al desembre tanca les oficines de l’organitzacio de defensa dels drets humans de Shirin Ebadi i, l’abril del 2009, un tribunal sentencia una periodista irano-nord-americana a vuit anys de preso. Les eleccions presidencials celebrades el mes de juny esdevingueren un enfrontament entre Ahmadinejad i el candidat opositor, Mir Hossein Mussavi, antic primer ministre (1980-88) i partidari d’un islam moderat, menys estricte en els costums (especialment la limitacio dels drets de les dones) i en el control de la dissidencia politica. Be que els resultats oficials mostraren una victoria clara d’Ahmadinejad (62,6%) sobre Mussavi (33,8%), aquest i els seus partidaris no els acceptaren i els qualificaren de frau massiu.

A consequencia d’aquest rebuig tingue lloc una revolta de grans proporcions, que fou novament objecte d’una dura repressio. Durant el segon mandat, Ahmadinejad continua sense canvis en la politica nuclear, que fou objecte de noves reconvencions i de tensions amb l’ONU i els Estats Units, junt amb algunes propostes (que no es concretaren) d’enriquiment d’urani en tercers paisos. El juny del 2010, el Consell de Seguretat vota a favor d’una nova serie de sancions, pero a l’agost el govern anuncia l’inici de la carrega de combustible a la central de B?shehr. Posteriorment, la Unio Europea imposa, a partir del juliol del 2012, la prohibicio d’importar petroli irania (prop del 20% de les vendes de cru del pais). La pugna estigue tambe plena d’incidents col·laterals, com ara l’assassinat d’un important cientific nuclear i un atac informatic massiu a la central de B?shehr, que l’Iran atribui invariablement a Israel i als Estats Units (2010), el primer pas de vaixells de guerra iranians pel canal de Suez (2011), qualificat de “provocacio” per Israel, i l’assalt a l’ambaixada de la Gran Bretanya a Teheran (2012).

Al llarg del 2011 i el 2012 l’AIEA assenyala els progressos del programa nuclear irania a B?shehr i tambe a la central subterrania de Fordo, i n’indica, aixi mateix, un vessant militar inequivoc. El febrer del 2011 tingueren lloc, fent-se resso de les protestes de la Primavera Arab, les primeres manifestacions massives des de les eleccions presidencials. Alhora, entre les elits dirigents iranianes es palesaren divergencies creixents entre els partidaris del president i els del lider religios suprem, l’aiatol·la Ali Khamenei, els quals, en les eleccions parlamentaries del maig del 2012 (boicotejades per l’oposicio), derrotaren clarament els primers. Vetat constitucionalment Ahmadinejad per a concorrer a un tercer mandat, en les eleccions presidencials del juny del 2013 l’aiatol·la Rouhani, considerat un moderat, guanya clarament amb el 50% dels vots els altres candidats.

La presidencia de Rouhani, allunyada del radicalisme del seu predecessor, significa una millora de les relacions amb Occident. Hi contribui en gran part l’ofensiva de l’Estat Islamic ?de confessio sunnita??al vei Iraq, que amenacava seriosament aquest pais, davant la qual l’Iran oferi assistencia militar. Pero la distensio es posa de manifest sobretot en l’acord que permetia a l’Iran el desenvolupament d’energia nuclear (juliol del 2015). En el text signat pel govern de Teheran i l’anomenat P5 + 1 (els Estats Units, la Gran Bretanya, Franca, la Xina i Russia, mes Alemanya) l’Iran es comprometia a desenvolupar una tecnologia nuclear amb finalitats exclusivament pacifiques i acceptava les inspeccions periodiques i les sancions en cas d’incompliments. El tractat, especialment impulsat pel president Barack Obama i aprovat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides poc despres, rebe tanmateix fortes critiques dels republicans als EUA i del govern israelia. D’altra banda, el conflicte iraquia, aixi com la guerra civil a Siria, agreuja la confrontacio entre sunnites i xiites, dels quals l’Arabia Saudita i l’Iran eren els liders, respectivament. La tensio entre tots dos estats arriba a un punt critic amb l’execucio d’un destacat clergue xiita pel regne saudita el gener del 2016. A l’interior, l’aixecament parcial de les sancions internacionals (tot i que?Donald Trump, en accedir a la presidencia dels Estats Units, torna a qualificar l’Iran de refugi i centre del terrorisme), resultat del tractat nuclear i d’una certa liberalitzacio despres de la duresa dels anys de govern dels radicals, afavori la consolidacio del discurs moderat de Rouhani, pales en els resultats de les eleccions legislatives i a l’Assemblea dels Experts (febrer del 2017) i en la clara victoria en les presidencials del maig (57% dels vots), que li permeteren accedir a un segon mandat.

En les eleccions presidencials celebrades el juny del 2021, marcades per una forta abstencio (51,2%), el poder torna a les mans dels ultraconservadors, encapcalats per?Ebrahim Raisi, cap del poder judicial (2019-21), amb el suport del?61,9% dels vots.?Durant el mandat de Raisi, que durant la campanya es presenta com el millor candidat per lluitar contra la corrupcio i resoldre els problemes economics que assolien el pais,?s’intensifica, pero,?la repressio contra activistes, dones i critics amb el regim. De fet, l’any 2022?esclata?un gran conflicte social al pais arran de la mort d’una jove?detinguda per portar el vel mal posat i morta sota custodia policial en circumstancies sense esclarir.?Raisi ordena una resposta repressiva dels cossos de seguretat contra els manifestants, que deixa?mes de 500 persones mortes i 60.000 detinguts, alguns dels quals?foren executats,?i fins i tot?un d’ells de manera publica. A nivell internacional,?la guerra entre Gaza i Israel iniciada l’any 2023 reactiva les tensions entre Israel i Iran. En aquest context, l’1?d’abril de 2024 Israel ataca?l’ambaixada iraniana a Damasc (Siria), cosa que provoca la mort?de setze persones, i el?13 d’abril?Iran bombardeja com a represalia el sector israelia?del?Negueb amb centenars de drons i missils.

El 19 de maig, el president Raisi,?el ministre d’Afers Exteriors, Amir-Abdollahian, i diversos liders locals?moriren?en un accident d’helicopter, segons les autoritats iranianes degut a condicions meteorologiques?adverses,?quan es dirigien?a la ciutat iraniana de?Tabr?z, al nord-oest del pais. El?vicepresident primer del pais, Mohammad Mokhber, assumi?la presidencia de forma interina a l’espera d’elegir un nou president en el termini de 50 dies, segons recull la constitucio iraniana.