El seu nom real era Jakob Liebmann Beer, pero afegi al cognom patern el de la seva mare (Meyer), que, com el seu pare, provenia d’una familia rica i important en el si de la comunitat jueva de Prussia. La seva casa a Berlin era un destacat centre d’activitat cultural. Nomes amb onze anys, Meyerbeer fou presentat en public com a pianista. Els seus primers professors de composicio foren C.F. Zelter i B.A. Weber. Entre el 1810 i el 1811 estudia amb l’Abbe Vogler, a Darmstadt, on fou company i amic de Carl Maria von Weber. El 1910, a Berlin, havia estrenat la seva primera obra per a l’escena, el ballet Der Fischer und das Milchmadchen ('El pescador i la noia lletera'), i mentre estudiava amb Vogler compongue les dues primeres operes: Der Admiral ('L’Almirall') i Jephtas Gelubde ('El vot de Jefte'). L’any 1812 s’instal·la a Munic, on aconsegui estrenar la darrera d’aquestes obres. Malgrat el poc exit obtingut, compongue una nova opera, Wirth und Gast ('L’amo i l’hoste'), que no tingue major fortuna ni a Stuttgart ni a Viena, en una versio revisada. Malgrat aquests intents i el seu nomenament com a compositor de la cort de Hessen, comenca a assolir una important reputacio com a pianista i no en el camp de la creacio.

L’any 1814 compongue el singspiel , que no s’arriba a estrenar, Das Brandenburger Tor ('La Porta de Brandenburg'), i feu un primer viatge a Paris. Els seus desigs d’obtenir-hi un encarrec no es veieren realitzats, i el 1816 ana a Italia en viatge d’estudis. El mateix any estrena a Genova el monodrama Gli amori di Torlinda , el primer pas en una important carrera com a compositor d’opera en aquell pais, carrera que mai no havia previst. Els seus esclatants exits italians ( Romilda e Constanza , 1817; Semiramide riconosciuta , 1819; Emma di Resburgo , 1819; Margherita d’Anjou , 1820; L’esule di Granata, 1821; Il crociato in Egitto , 1824) tingueren l’amarga contrapartida de no ser reconeguts a Alemanya. En els seus viatges al seu pais pogue constatar que la seva categoria com a compositor era posada en dubte. No obstant aixo, el prestigi assolit a Italia l’anima a provar fortuna amb Il crociato in Egitto a Londres i a Paris. A la capital francesa l’obra fou acollida amb tant d’entusiasme, que Meyerbeer comenca a ser considerat una figura de nivell europeu fins i tot a Alemanya. Des de Paris continua intentant guanyar-se la consideracio del public i la critica, principalment amb revisions de les obres italianes. El 1831 presenta la seva primera obra escrita per a ser estrenada alla: Robert le diable , sobre un llibret d’A.E. Scribe. Aquesta obra, propera al gust pels elements sobrenaturals propi dels romantics alemanys, pero tractada a la manera d’una grand opera , es la primera de Meyerbeer en aquest genere, del qual es converti en el maxim exponent. L’obra assoli un gran exit, i els anys seguents servi d’inspiracio per a la composicio de nombroses fantasies escrites, entre d’altres, per autors com F. Chopin o F. Liszt.

La necessitat d’una nova obra que mantingues el nivell de Robert le diable feu que Meyerbeer i Scribe busquessin un tema apropiat, que trobaren en la Nit de Sant Bartomeu, nom que rep la matanca d’hugonots ordenada per Carles IX i que s’esdevingue l’any 1572. Amb l’afegit d’una historia d’amor entre Valentine -catolica- i Raoul -protestant- que precipita els esdeveniments, nasque Les Huguenots , estrenada l’any 1836. Aquesta obra representa la consagracio definitiva de Meyerbeer com a mestre indiscutible de l’escena francesa (malgrat que mai no arriba a establir-se a Paris, encara que naturalment hi feu estades molt llargues).

L’any 1839 conegue el jove Richard Wagner, el qual ajuda generosament. L’any 1842 G. Spontini deixa el carrec de director general de musica de Prussia, i Meyerbeer fou proposat com a successor. Uns quants anys mes tard fou ell mateix qui dimiti amb motiu de les dificultats trobades en el tracte amb els seus col·laboradors, pero mantingue, de forma honorifica, el titol de compositor de la cort prussiana, la qual cosa representava escriure musica d’ocasio per a les celebracions de la familia reial. Entre les mes importants d’aquestes obres hi ha Ein Feldlager in Schlesien ('Un campament a Silesia'), un singspiel compost per a inaugurar la reconstruccio del teatre d’opera de Berlin l’any 1844.

Des d’uns vuit anys abans, Meyerbeer tenia pendents d’acabar dos projectes operistics per a Paris: Le prophete i L’Africaine . L’any 1849 pogue estrenar finalment la primera de les dues operes, un altre exemple perfecte de grand opera basat, com Les Huguenots , en les lluites de religio. La seva seguent opera, L’etoile du Nord , escrita en molt bona part reutilitzant la musica d' Ein Feldlager in Schlesien , pertany al genere de l' opera-comique i s’estrena el 1854. Cinc anys mes tard Meyerbeer escrivi una nova opera-comique , Le pardon de Ploermel , acollida amb un exit excepcional i coneguda tambe pel nom de la seva protagonista, Dinorah . Al principi de la decada dels anys seixanta, animat per l’emperador Napoleo III, que li concedi el titol de Gran Oficial de la Legio d’Honor, reprengue L’Africaine , obra que acaba l’any 1864. Meyerbeer mori durant els assaigs de l’opera, i la seva estrena l’any seguent fou un impressionant homenatge postum.

La fama excepcional de que Meyerbeer gaudi en vida (centrada principalment a Paris i la seva important area d’influencia) minva gradualment despres de la seva mort, i avui dia ja no es un autor habitual en els repertoris operistics. Sens dubte, seria injust atribuir el seu exit a la manera intel·ligent d’explotar les passions primaries del public, i l’oblit a la suposadament insuficient substancia artistica de la seva obra. Meyerbeer encarna les virtuts i els defectes de la grand opera : la seva capacitat per a crear espectacles impressionants en grandesa i efectes plenament convincents (l’estrena de L’Africaine dura sis hores, i el public assisti bocabadat a l’enfonsament d’un vaixell en l’escena) no s’hauria de menystenir, perque, encara que fora del teatre la musica pugui semblar convencional, aquesta ha assolit perfectament el seu objectiu dramatic. En l’actualitat, la utilitzacio del coral Ein feste Burg en Les Huguenots es podria considerar kitsch , pero cal matisar que queda plenament justificada perque aconsegueix implicar l’espectador en la historia narrada.

Generalment, la instrumentacio de Meyerbeer fou admirada, i no s’hauria de pensar que esta encaminada als efectes mes coloristes i espectaculars. Els cantants i la seva linia melodica, cercant una gran expressivitat, mai no queden supeditats a l’orquestra, que pot ser extremament delicada: la Romanca de Raoul , en el primer acte de Les Huguenots , es acompanyada per una viola d’amor solista. De la mateixa manera que Meyerbeer arriba a aprendre de l’orquestracio d’H. Berlioz, tambe es basa en l’harmonia de Wagner, respecte al qual tenia una actitud ambivalent, ja que, si be l’admirava, no podia oblidar les opinions no gaire justes que havia publicat sobre ell. Segurament la musica de Meyerbeer mereix ser revisada, i les seves millors obres no farien un mal paper en el repertori habitual. La seva interpretacio, pero, requereix un gran esforc als cantants, com tambe la utilitzacio de molts recursos escenics. Tanmateix, no hi ha dubte que Wagner, Verdi i probablement qualsevol operista de la segona meitat del segle XIX deuen alguna cosa a aquest compositor.