D’origen aristocratic, rebe els ensenyaments de Socrates, nom amb el qual bateja el personatge principal dels seus Dialegs . Despres d’alguns viatges pel sud d’Italia, torna a Atenes i hi funda una escola dedicada a proporcionar una formacio basicament matematica, que incloia el calcul de les relacions interval·liques: l’harmonica. Aquest centre rebe el nom dels jardins on es professaven els ensenyaments, l’Academia, nom que, al seu torn, provenia del d’un heroi mitic.

Pel fet de ser documents de la cultura grega, els textos platonics es poden considerar una font historiografica de la vida musical del mon classic, per la qual cosa Plato esdeve una referencia important per a la historia de la pedagogia musical. En Protagores , La Republica i Les Lleis -entre d’altres- apareixen comentaris sobre el paper que la musica ha de tenir en la formacio dels homes destinats a governar la ciutat. La musica -juntament amb la gimnastica- hi figura com un dels primers sabers que cal adquirir, ja que pot aportar a lel sentit de la mesura que necessita. Les disquisicions, molt posteriors, sobre els beneficis d’integrar la ritmica en l’ensenyament dels infants, no deixen de ser reformulacions d’aquest ideari. A mes, els textos platonics es fan resso de l’intens debat sobre els efectes morals de la musica. Partint de la seva evident forca afectiva, de la seva capacitat per a trasbalsar els auditoris, Plato defini els elements musicals que podien ser benefics i els que, en canvi, havien de ser apartats de l’ensenyament i fins i tot de l’espai public, per tal de no corrompre la joventut d’Atenes. En el llibre III de La Republica , un dels personatges enumera els ritmes, els modes i els instruments que s’han de prohibir i els que s’han de promoure. La precisio d’aquests raonaments pressuposa una associacio perfectament determinada entre cada element musical i el seu efecte emotiu, anomenat ethos -l' ethos de tal mode, de tal ritme, de tal instrument, etc.-. El mode jonic i certes versions del lidi, per exemple, eren associats a la debilitat. Les disquisicions d’origen pitagoric sobre el lligam dels fenomens musicals amb la proporcio del cos o amb l’Ordre observat en el moviment dels astres tambe apareixen en el curs de certs dialegs ( Fedo , Fedre ). Aixi, per exemple, Simmies ( Fedo ) proposa definir l’anima com a ’harmonia', paraula que, tot i provenir d’un camp semantic molt mes ample que el de la musica (cal traduir-la per ’ajustament'), es emprada sovint per a designar l’equilibri d’una lira ben afinada, ben ajustada, ben ’harmonitzada'. El Timeu tambe inclou raonaments sobre la naturalesa del so i de l’oida. No s’ha d’oblidar, pero, que aquesta mena de disquisisions informen mes del que fou el pensament pitagoric o, en altres casos, el d’Aristoxen, o de quins eren els usos i costums musicals de la Grecia classica, que no pas del propi pensament de Plato.

Plato tingue interes a mostrar la diferencia entre allo que de la musica ensenyava aquell estrany ofici de pensament que tot just comencava a anomenar-se ’filosofia', i el que en sabia qui se n’ocupava, es a dir, el music. En aquest sentit, assenyala com el veritable coneixement de la musica -no assolible des de la simple practica musical- precisament allo en que consisteix ser musica, la consistencia de l’esser efectiu de la musica. I si aixo, que no es sino allo en que consisteix ser tal o tal cosa -en aquest cas, ser musica o ser ritme o so-, no es fa explicitament present en la practica musical (sigui activa o receptiva), no es perque aquesta no hi tingui res a veure sino, mes aviat, al contrari, perque hi es massa a prop; hi es massa a prop, pero no diu explicitament en que consisteix l’essencia de la musica: la practica musical sap que es la musica, pero es un saber que comenca a ser considerat, precisament a causa del pes del nou gest filosofic, insuficient.

Ocupar-se filosoficament de la musica es intentar explicar de manera explicita en que consisteix el saber de musica, que es el mateix que saber fer-ne, saber de practica musical. Plato no fa mes que parar atencio als trets d’allo que defineix la musica com a tal per a qui s’ocupa de musica quan se n’ocupa (quan n’escolta, quan en fa, o quan s’hi refereix en una conversa banal). En que consisteix ser musica en aquestes situacions?, quins son els caracters que tothom reconeix aleshores i que formen el ser musica?, quins trets te aixo unic, sempre identic, que hom reconeix quan reconeix alguna cosa com a musica? La singular resposta platonica al problema -problema que ell mateix fou el primer a formular sistematicament i que a partir d’aleshores origina infinits intents de resposta- es que aquest intent de diccio explicita fracassa un cop darrere l’altre.

El fracas d’aquest proces es el que manifesta la forma del pensament platonic: el dialeg. Per a Plato, la filosofia de la musica es la singular operacio discursiva que permet percebre, mitjancant el fracas reiterat dels intents de resposta a la pregunta per l’esser de la musica, la impossibilitat de mostrar el que fa que la musica sigui musica si no es fent-ne (en el sentit ampli exposat anteriorment). Finalment, el veritable contingut d’allo que comencava a anomenar-se ’filosofia’ no es un saber de la musica alternatiu al saber del qui s’ocupa de musica, susceptible d’entrar en conflicte amb aquest, sino l’exposicio de la diferencia, de l’heterogeneitat irreductible entre qualsevol fragment de musica i el que fa que qualsevol musica sigui musica. Aixo que tothom reconeix aci i alla, sempre igual a si mateix, quan identifica musica com a musica, pero que s’escapoleix quan algu intenta determinar-ho amb precisio, Plato ho anomena la idea de la musica.

Malgrat les moltes referencies al mon musical que apareixen en l’obra platonica -incloses aquelles que, metaforicament, arriben a definir la mateixa filosofia com la mes gran de les musiques -, la principal aportacio de Plato a la historia de la musica rau, mes aviat, en la fixacio del desdoblament del saber musical en teoric i practic.

Dialegs (bilingue, diversos volums), Fundacio Bernat Metge, Barcelona 1931