Els origens: iniciatives informals (1908-39)

Al juny del 1907, un grup de socis del Centre Excursionista de Catalunya ana al Puigmal per encendre-hi el foc de Sant Joan. El mal temps impedi assolir la fita, pero, quan el temps millora, els excursionistes improvisaren uns esquis amb unes fustes per poder baixar. El 1908, membres del mateix club, amb Josep Amat, Enric Goig i Albert Santamaria com a responsables de l’expedicio, anaren als rasos de Peguera al mes de desembre i estrenaren uns esquis i unes luges que havien importat de Suissa l’any abans. Aquest esdeveniment es considerat l’inici de l’esqui alpi a Catalunya. Poc temps despres, ja hi ha testimonis de persones que esquien al Montseny, la Molina, Nuria i Ulldeter.

L’esquiadora Teresa Bartomeu a Ribes de Freser el 1917

AF CEC / Co de Triola

Els primers esquiadors eren membres de la burgesia catalana en molts casos vinculats al Centre Excursionista de Catalunya. Hi ha testimonis escrits de l’epoca en que persones pertanyents al moviment obrer manifesten el seu disgust per l’ostentacio de qui esquia i les penuries d’altres. Els homes descobriren l’esqui alpi en el curs dels seus viatges professionals a Europa i el consideraren un bon complement a les activitats excursionistes relacionades amb el foment del coneixement cientific del pais (flora, fauna, geografia, folklore, etc.), que ja duien a terme des de feia temps. L’entusiasme de les primeres experiencies porta a la proposta de creacio de la seccio d’esports de muntanya, dins la qual s’acollirien totes les variants relacionades amb aquest medi, entre les quals hi havia l’esqui alpi. La proposta troba una gran resistencia i fou motiu de conflictes importants dins el Centre Excursionista de Catalunya, mes orientat cap a l’excursionisme de caracter cientific i no als esports. Finalment, a l’estiu del 1908 la junta directiva del club aprova la creacio de la Seccio d’Esports de Muntanya. El nombre de persones afiliades augmenta molt i el conflicte inicial entre activitats excursionistes de caracter cientific i esportista desaparegue. Des dels inicis, la presencia de dones que esquiaven i que participaven en les competicions era habitual. Teresa Tissy Bartomeu fou una de les mes assidues.

Cartell dels Campionats Internacionals d’esports d’hivern organitzats pel CEC el 1912

AF CEC

Ben aviat tingueren lloc campionats i festes al voltant dels esports de neu. La primera competicio amb proves que es podrien considerar precursores de l’esqui alpi tingue lloc a Ribes de Freser el 1911. El programa de la Setmana d’Esports de Neu incloia bobs, curses d’esqui ?individuals i per parelles?, salts, luges i patinatge. La setmana se celebra fins l’any 1920 i, des del 1917, la celebracio es feia a Ribes de Freser i a Camprodon. L’activitat tingue un gran exit social (el programa esportiu s’acompanyava d’altres activitats socials i culturals) i fins i tot economic, perque ajuda a trencar l’aillament d’aquestes poblacions als mesos d’hivern. El 2010 es publica, dirigit per Josep Casanovas, Introduccio de l’esqui a Catalunya que incloia Carnet d’un esquiador (1915-1930) , escrit per Josep Maria Guilera, que participa en algunes d’aquestes setmanes, i descriu l’ambient que s’hi vivia. A partir del 1921, la Setmana s’organitza a Nuria, pero perde el caracter social i festiu anterior per la dificultat dels accessos, ja que calia anar-hi a peu. El 1912 la Federation de Societes Pyreneistes confia al Centre Excursionista de Catalunya els seus campionats internacionals, que se celebraren a la Molina. En aquest cas, l’acces tambe era dificil, ja que el tren nomes arribava a Toses. Es passava el tunel a les fosques fins la Molina o be es pujava cap al pla d’Anyella per baixar esquiant cap a la Molina.

Esquiadors durant el primer Campionat d’Espanya d’esqui alpi celebrat a la Molina el 1924

AF CEC

El 1924 se celebra a la Molina el primer Campionat d’Espanya d’esqui alpi. El 1932 es funda el Club Alpi Nuria amb una seccio d’esqui alpi i una d’hoquei sobre gel. Els seus fundadors (Josep Muntanola, Lluis Llibre i Josep Ametller, entre d’altres) es volien centrar en els esports de neu i fugir de la rigidesa que, al seu parer, envoltava el mon excursionista. El 1933 es constitui la Federacio Catalana d’Esqui, i el 1934 nasque la Seccio d’Esqui del Centre Excursionista de Catalunya.

Les muntanyes es pujaven a peu. A la Molina s’anava des de l’estacio del tren a Font Canaleta passant pel bosc de la Perdiu. A Nuria era habitual pujar al Puigmal, una vegada abans de la missa i una altra despres.

L’arribada del tren el 1922, la inauguracio del Xalet del Centre Excursionista de Catalunya a la Molina el 1925 ?a la construccio del qual contribui Ignasi Folch, d’Industries Titan?, i la construccio del cremallera al santuari de Nuria el 1931 possibilitaren l’expansio de l’esqui alpi. El tren sortia de Barcelona a les sis del mati ?a Ribes baixaven les persones que anaven a Nuria? i seguia fins a la Molina. Hi havia qui feia l’anada i la tornada en un mateix dia.

L’aprenentatge de l’esqui era autodidacta i cadascu feia el que podia per aguantar-se sobre els esquis. Aquest fet pot explicar l’existencia de forca publicacions ?en catala, en castella i en altres idiomes, especialment el frances? en les quals s’explicava com calia fer-ho. La primera coneguda en llengua castellana es Sports de nieve , d’Eduard Vidal Riba (signat amb el pseudonim V. de Lasserra), publicada el 1915.

L’esclat de la Guerra Civil atura el proces i molts esquiadors formaren part dels batallons de muntanya d’ambdos bandols; alguns hi perderen la vida. El Xalet del Centre Excursionista de Catalunya es converti en caserna de la Companyia d’Esqui del Regim Pirinenc de Catalunya, al servei de la Generalitat.

Institucionalitzacio: mes clubs i creacio d’escoles d’esqui (1939-60)

Durant aquest periode dificil de postguerra es crearen els fonaments que afavoririen el desenvolupament posterior, entre els quals destaquen la fundacio de mes clubs i la creacio d’escoles d’esqui.

Algunes persones comencaren a millorar la seva situacio economica i s’iniciaren en l’esqui alpi. Hi havia qui tenia cotxe propi i els caps de setmana o per les vacances de Nadal anava a la Molina o a Nuria, on l’hotel Puigmal era el lloc de trobada de la societat elegant del moment. Tanmateix, el tren continuava sent el principal mitja de transport per a anar a esquiar, especialment per a les persones de classes mitjana, estudiants i gent de comarques a qui havia arribat l’aficio per l’esqui. Com sempre, sortia de la placa de Catalunya de Barcelona a les sis del mati i recollia esquiadors en les parades que feia fins a la Molina. Durant els anys quaranta, a l’esglesia dels jesuites del carrer de Casp ?propera a l’estacio? hi havia una “missa d’esquiadors”, a tres quarts de cinc, en la qual es podia assistir sense preocupacions per no perdre el tren. Durant aquests anys es fundaren clubs d’esqui alpi arreu de Catalunya que organitzaven sortides a la neu i iniciaven la gent interessada en aquest esport.

Pel que fa a les competicions, la rivalitat entre el Centre Excursionista de Catalunya i el Club Alpi Nuria era molt gran. Corredors d’ambdos clubs es disputaven les victories en els Campionats de Catalunya i en els d’Espanya. Tambe hi havia persones que, sense destacar o participar en les competicions, ajudaven a organitzar-les i eren assidues en les esquiades. Era un mon on tothom feia de tot: organitzar les curses, cronometrar-les i fer els controls; participar en les curses (tant si es guanyava com si no); gaudir de l’experiencia viscuda en les vesprades; mares de familia que ensenyaven a esquiar les criatures que, despres, esdevindrien campions i campiones; fundar els clubs i ocupar-se de la gestio, etc. Cal destacar, entre corredors i organitzadors, el noms dels corredors Ramon Bau, Joaquim Bofill, Toni Comas, Josep Maria ( Pitu ) Figueras, Josep Maria Guilera (fill), Enric Gomis, Horaci Miras, Josep Moga, Rafael Mombiedro, Jordi Monjo, Tomas Morawitz, Ernest Mullor, Quico Orfila, Lluis Pedrerol, Andreu Planas, Joan Poll Puig, Oriol Puig Bulto, Antoni Puig Fondevila, Andreu Ribera, Lluis i Filippo Rigat, Alfons Segalas, Jaume Talens i Josep Maria Vila; les corredores Montserrat Corominas, Nuria Figueras, Amelia Granell, Roser Llobet, Nuria Mosella, Montserrat Orfila, Carme Romeu i Pepeta Planas; els organitzadors Josep Bofill, Miquel Coll, Llorenc Donadoni, Andreu Merce Varela, Josep Mestres, Rolf Monneuse, Eliodor Orfila, Jordi Planells, Antoni Puig Planas i Pere Torra; i les organitzadores Jeannette Alexander, Mercedes Barata, Teresa Carreras, Paquita Monneuse, Adela Piera, Isabel Ponsa i Carmita i Pilar Puigbo. Des dels Jocs Olimpics d’Hivern de Garmisch-Partenkirchen (1936) hi hague catalans i catalanes que formaren part de les seleccions que hi participaren. Tambe cal esmentar els andorrans Isidre Baro, Lluis Molne, Josep Torrellardona i Francesc Viladomat. Fins al final dels anys seixanta els esquiadors andorrans participaven indistintament amb els equips espanyol i frances, perque la Federacio Internacional d’Esqui no havia reconegut Andorra com a estat. El reconeixement s’aconsegui merces als esforcos dels aleshores presidents de l’Esqui Club d’Andorra Antoni Vilanova, primer, i Miquel Baro, despres.

Els Campionats de Catalunya se celebraven regularment i tambe es participava cada any en els Campionats d’Espanya. Les celebracions de concursos internacionals tant a la Molina com a Nuria foren molt importants. Les Setmanes Internacionals de la Molina se celebraren el 1946, el 1949 i el 1953. Entre el 1950 i el 1956 tingue lloc el Concurs Internacional de Nuria, que aplegaria els grans campions mundials del moment: James Couttet, Henri Oreiller i Jean-Claude Killy, de Franca; Erika Mahringer, Christian Pravda, els germans Toni i Rosi Sailer i Hans Seuger, d’Austria; Georges Schneider, de Suissa, i Kari Rodolph, dels Estats Units, entre d’altres. A partir del 1956, i durant onze anys consecutius, se celebra a la Molina la Combinada Internacional de la Unio Excursionista de Catalunya. A partir del 1951, organitzat pel Club d’Esqui Supermolina, s’hi celebra el Derbi Internacional de Ciutadans (cursa reservada a persones residents a mes de 25 km d’una estacio d’esqui). I, des de l’1 de gener de 1950 fins a l’actualitat, tambe per iniciativa del Club d’Esqui Supermolina, se celebra la cursa infantil a la pista Llarga de la Molina. Progressivament s’anaren diversificant les competicions, s’establiren categories, els clubs organitzaren les seves curses socials al final de la temporada i el Campionat de Catalunya de veterans (per a persones de mes de 30 anys) esdevingue una cita obligada a la qual ningu no podia faltar.

Les competicions no haurien estat possibles sense uns equips de jutges i de cronometradors, de delegats tecnics i de marcadors que, juntament amb els organitzadors, contribuien al seu desenvolupament. Al principi, el cronometratge era manual i calia esperar que acabes la cursa perque el jutge de sortida i el d’arribada es trobessin i calculessin qui havia guanyat. Al final del periode es disposa de portelles electriques que agilitzaren el proces. Tot i aixi, l’estesa del cable electric el dia abans d’una cursa era una tasca ineludible i sovint costosa per les condicions climatologiques o pels llocs on havia de passar.

El 1943 es construi a la Molina el teleesqui de Font Canaleta, el primer de Catalunya i d’Espanya. Josep Maria Guilera i Ignasi Folch, amb el suport de l’enginyer suis Karl Weisse, feren realitat aquesta iniciativa superant obstacles relacionats amb el desconeixement i la manca d’electricitat i de diners. El 1946 Josep Maria Guilera prengue la iniciativa de la construccio del telecadira del turo de la Perdiu amb aportacions economiques de gent com Rossend i Pau Riera (Omnium Cultural). El 1947 a Nuria es construi el teleesqui del santuari i el telecadira del pic de l’Aliga. Hi hague altres iniciatives que facilitaren la difusio de l’esqui entre tots els grups de poblacio, ja que no calia pujar a peu, com havia estat el cas fins aquell moment. A la Molina i a Nuria tambe hi hague serveis medics que atenien les persones accidentades. A la Molina aquests serveis eren al Xalet del centre, primer, i a l’hotel Adsera, despres. A Nuria hi havia una sala del santuari habilitada per a aquesta finalitat.

Pel que fa als materials, la gran aportacio fou la substitucio dels esquis de fusta per uns de fibra ?molt mes flexibles i facils de maniobrar?, aixi com les fixacions, que milloraren la seguretat de les persones que esquiaven i evitaren moltes lesions. Durant uns anys, Joan Poll Puig fabrica esquis que duien el seu nom. Dues altres marques catalanes ?de curta durada? foren Miret i Roig.

Cartell de la Setmana Internacional d’esqui de la Molina celebrat el 1949

AF CEC / Artigas

La creacio de les escoles d’esqui i l’oferta de cursets per a escoles i canalla tambe foren uns impulsos importants per a la promocio de l’esqui alpi. La temporada 1944-45, Ezequiel Giro, Ernest Mullor, Lluis Pedrerol i Alfons Segalas fundaren l’Escola d’Esqui de la Molina del Centre Excursionista de Catalunya, la primera de Catalunya i de l’Estat espanyol. Aquesta escola no solament organitza cursets a la Molina, sino tambe a Alp, a Andorra, a Espot i a la Vall d’Aran. A partir dels anys cinquanta, organitza setmanes blanques per a escoles de Barcelona (Betania-Patmos, Isabel de Villena, Virolai). Entre els noms de les persones que hi treballaren, cal esmentar Claudi Agell, Hans Breitfuss, Joan Deulofeu, Josep Fosas, Eustaqui Giralt, Joan Guzman, Joan Mill, Horaci Miras, Andreu Rafa, Joan i Eulalia Rodriguez, Pepeta Planas i Rudolf Schild, entre d’altres. Vint-i-cinc anys despres de la seva fundacio, aquesta escola es fusiona amb l’Escuela Espanola de Esqui, no sense el descontentament d’una part del professorat, que no s’hi volgue adherir. Nuria tambe tingue escola d’esqui des del final dels anys cinquanta. El seu director fou Oriol Escude i, entre el professorat, hi havia Antoni Anguera, Cisco Bonnemaison, el Carrasquet , Nuria Bonshoms, Jordi Peix i Anna Pous.

Estacio d’esqui de la Molina l’any 1945

AF CEC

Al final d’aquest periode, a Catalunya ja hi havia les bases per al desenvolupament de l’esqui alpi. En poc temps, s’inaugurarien moltes estacions d’esqui. Curiosament, Nuria entra en una fase de decadencia que no s’atura malgrat la construccio, el 1961, del teleesqui Jordi Monjo (en record del corredor del Club Alpi Nuria que havia mort d’un accident de cotxe feia poc), obra de l’enginyer catala Enric Gomis.

Expansio: enfortiment de la xarxa d’organitzacions i creacio de les estacions d’esqui (1961-80)

La revitalitzacio de l’economia espanyola, consequencia dels canvis en la politica estatal dels anys seixanta, juntament amb el proces d’institucionalitzacio que s’havia donat en el periode anterior, permete una expansio de l’esqui alpi. Segurament la medalla d’or guanyada per l’esquiador madrileny Francisco Fernandez Ochoa en els Jocs Olimpics de Sapporo (1972) ajuda a fer coneixer l’esport. Tanmateix, sense el desenvolupament estructural que es produi, l’expansio no hauria estat possible.

L’arribada del Seat 600 l’any 1957 afavori l’acces a l’esqui de mes persones, i contribui notablement a l’expansio d’aquest esport. Fou un cotxe accessible per a les classes mitjanes i apropa la neu a moltes persones fins que es deixa de fabricar, l’any 1973. El tren ja no era l’unic mitja de transport per a anar-hi.

A mes dels existents, a cada estacio d’esqui i a moltes ciutats es crearen un o mes clubs d’esqui que, ben rapid, tingueren equips que participaren en les competicions organitzades a Catalunya i a Espanya, segons els nivells i les categories. Per primera vegada la Federacio Catalana d’Esqui crea un equip compost pels millors esquiadors i esquiadores de cada club, contracta entrenadors i financa la participacio en competicions. Durant molts anys, el delegat fou Joan Pares, infatigable defensor dels interessos del seu equip. La creacio d’aquest equip dona lloc a algun problema amb els clubs que perdien els membres mes destacats. Hague de passar un temps fins que es delimitaren les competencies entre els clubs i la federacio.

S’organitzaven regularment Campionats de Catalunya, d’Espanya i internacionals en categoria absoluta, juvenil i infantil (dins dels quals hi havia diverses categories). Destaca la celebracio de la Copa Barcelona, organitzada per la seccio d’esqui del Centre Excursionista de Catalunya i inclosa en el calendari de la FIS (Federation Internationale de Ski). La Federacio Espanyola d’Esqui (FEDE) establi un ranquing classificatori similar al que hi havia en el circuit internacional (Copa del Mon i Copa d’Europa). Els catalans i les catalanes hi ocupaven llocs destacats. La temporada 1971-72, la FEDE institui el Trofeu FEDE a imatge de la Copa del Mon. Els esquiadors que participant en totes les curses del circuit obtinguessin mes bons resultats, n’eren els guanyadors. Ho foren Adam Bisbe i Nuria Puig. El premi fou un cotxe de la marca Mini, pero nomes per al guanyador de les curses masculines. Malgrat que les dones s’haguessin incorporat a l’esqui des de bon comencament, en l’esqui organitzat sovint eren discriminades. Un altre exemple es el de la participacio en els Jocs Olimpics de Grenoble (1968). Tot i que l’equip espanyol femeni havia obtingut molt bons resultats, cap dona no fou seleccionada per a anar-hi. En senyal de protesta, totes les components de l’equip espanyol es retiraren. Una d’elles era la catalana Marta Pascual.

Noms destacats d’aquella epoca, be pels exits esportius o per la constancia i l’entusiasme en la participacio i l’organitzacio de curses i clubs, son Carles i Jaume Adsera, les germanes Aguilar (eren sis), Gemma Alegre, Pere Arpa, Xavier Baladia, Aureli, Adam i Lluc Bisbe, Fernando Blanchard, Montserrat Bofill, Josep Maria Bulo, Antoni i Margarita Campana, Clara i Rosa Maria Cerveto, Quique i Cuca de Juan, Carlos Dexeus, Maria Antonia Fondevila, Elena Gallach, Joaquim Gari, Joan Garriga, Amadeu Jori, Elisenda Josa, Roser Llobet, Albert i Montse Lluch, May i Maite Luengo, Xavier Massana, Elena i Silvia Mendelewicz, Jordi Monjo (fill), Joan Ramon Mora, Xavier Noya, Lluis, Toni i Montse Olivella, Eli Orfila Piera, Marta Pascual, Joan Pares, Isabel Pinon, Pilar Pont, Francesc Prat, Anna i Carme Puche, Conchita, Merce i Nuria Puig, els germans Pujol (eren set), Assumpta Jesus i Josep Maria Serra, Gabriel Chichu Tauler i els andorrans Martin Martinez, Josep, Pere i Olga Vilanova, i Lluis Viu.

En aquest periode es crearen la majoria d’estacions d’esqui existents: Baqueira-Beret a la Vall d’Aran (1964), Llessui al Pallars Sobira (1966), Masella a la Cerdanya i Espot al Pallars Sobira (1967), Era Tuca a la Vall d’Aran (1972), Port del Comte al Solsones (1973), Rasos de Peguera al Bergueda (1974) i Vallter 2000 al Ripolles (1975). A la la Catalunya del Nord, a mes de les estacions existents com Font-romeu i Porte, tambe s’inauguraren diverses estacions d’esqui (els Angles, Sant Pere dels Forcats, Eina, Puigmal, etc.), i Andorra tambe inicia un proces de creacio de noves estacions. Tot plegat, amplia encara mes el ventall de possibilitats.

Un pas molt important en l’assistencia medica fou la inauguracio, a la Molina, de la clinica Joan Antoni Samaranch l’any 1968, que presta servei fins el 2006-07, quan els sistemes d’evacuacio es modernitzaren i la rapidesa d’acces a hospitals mes equipats havia millorat. Josep Maria Pitu Figueras, metge traumatoleg de moltes generacions d’esquiadors i esquiadores, introdui un sistema de control dels casos mitjancant una fitxa (primer manual i posteriorment informatitzada) que permetia afinar el diagnostic de les persones accidentades.

Els materials tambe s’anaren perfeccionant. Hi havia esquis per a diferents tipus de proves (descens, eslalom i eslalom gegant), la roba era impermeable i es feren els primers assaigs de vestits aerodinamics que no frenessin. La casa Turbo en fou una de les promotores, a mes de les marques estrangeres que es comencaven a introduir en el mercat espanyol.

En l’ambit de la promocio i l’ensenyament, les escoles d’esqui continuaren creixent i els clubs, aixi com el Frente de Juventudes, organitzaren cursets d’iniciacio molt frequentats durant les vacances de Nadal i de Pasqua. Aixi mateix, el col·legi Virgen de las Nieves de la Molina, el Nazaret de Ribes i el dels escolapis de Puigcerda tingueren molta importancia en la promocio de l’esqui.

S’han trobat escrits de l’epoca en que ja hi ha una clara consciencia dels guanys que l’esqui podia aportar a les zones de muntanya. Aixi, Montserrat Colldeforns, en el programa del Centre Excursionista de Catalunya per a les curses d’hivern de la temporada 1970-71, escrivia: “la creacio d’una estacio d’esqui pot fer practicament reviure una zona que de fet estava morta”. En aquests moments, l’esqui alpi passa a ser un motor del desenvolupament economic i esdevingue un nou ambit de consum i, en consequencia, un ambit d’insercio laboral per a moltes persones. Molts indicadors ho fan pales: Rossignol instal·la una de les seves fabriques d’esquis a Artes (Bages), altres marques estrangeres es venien amb exit a les nombroses botigues existents i el 1977 s’obri la fabrica Samid ?d’iniciativa catalana?, que fabrica esquis fins a mitjan anys vuitanta. Antics corredors i corredores es professionalitzaren i esdevingueren entrenadors dels clubs existents, representants de marques (vestuari, esquis, fixacions, bastons, etc.) o directors ?i altres responsabilitats? a les estacions d’esqui. S’inicia una nova etapa.

Massificacio i diversificacio: l’esqui alpi esdeve un sector d’activitat economica (1980-2011)

El proces de democratitzacio i de modernitzacio que tingue lloc a partir de la transicio politica, juntament amb el desenvolupament del sector durant el periode anterior, dona lloc que el 2011, segons dades de l’Observatori Catala de l’Esport, l’esqui alpi ?junt amb els altres esports d’hivern? formes part de les quinze activitats mes practicades per la poblacio catalana.

El perfil social de les persones que fan esqui alpi abasta un col·lectiu social mes ampli que en els inicis; es pot parlar d’una massificacio de l’activitat. Aixo ho ha fet possible la millora dels transports, l’acces a l’automobil per una part molt important de la poblacio, l’ampliacio i la diversificacio d’ofertes hoteleres, d’albergs i d’apartaments, i l’existencia de materials amb preus de diferents categories, entre d’altres. I, perque aquesta massificacio s’hagi donat, tambe ha calgut una diversificacio de tots els elements que componen el sistema de l’esqui alpi.

Paul de la Cuesta durant un descens als Jocs Olimpics d’Hivern del 2010

Arxiu CAEI

Molts clubs es professionalitzen i tenen entrenadors i entrenadores en les seves escoles de competicio, persones al capdavant de la gerencia, serveis administratius, empreses patrocinadores, etc. La xarxa de competicions es molt gran i n’hi ha per a totes les categories. Les competicions de supergegant s’afegeixen a les tradicionals d’eslalom, eslalom gegant i descens. En la primera generacio d’aquesta epoca hi ha Anna Aguirre, Ricardo Atienza, Raquel Aunos, germans Barata (son cinc), Ramon, Victor i Quim Carreras, Carlos Canivell, Alejandra Claret, Monica i Diana Corominas, Miquel Costa, David i Pere Cuesta, Maria del Mar Deulofeu, Bet i Clara Figueras, Rosa Gallach, Corali Gilabert, Pedro Gil, Nuria Matabosch, Victor Ivanow, Elisabet i Jordi Izquierdo, Tere Llinas, Juanjo Masoliver, Silvana Mestres, Anna Torras, Eva Moga, Marc Moreu, Arturo Noguer, Montse i Joan Puig, Eduard Ripoll, Manel Terra, Ignasi Vidal, Juan Fernando i Virginia Vidaurreta, i David Vinyeta. De la segona generacio cal esmentar Jordi i Anna Alcubierre, Emma i Monica Bosch, Guillem Capdevila, Helena Carreras, Claudia i Pol Carreras, Mireia Clement, Paul de la Cuesta, Oriol Dot, Andrea Jardi, Judith Lluent, Jordi Pujol, Josep Pujol, Ferran Terra, Marc Tres i Xavier Ubeira.

Helena Carreras arriba a la final de la Copa del Mon de Sierra Nevada el 1999

Arxiu H.Carreras / Francesc Tur

Els clubs, pero, han deixat de ser les uniques organitzacions mitjancant les quals es practica l’esqui alpi. Agencies de tota mena ho fan; el mon organitzatiu s’ha diversificat. I, encara mes, moltes persones van a esquiar pel seu compte, de manera que han aparegut noves organitzacions que donen suport a aquesta practica individualitzada (destaquen l’Associacio Catalana d’Estacions d’Esqui i Activitats de Muntanya i l’Associacio Turistica d’Estacions d’Esqui i Muntanya (ATUDEM). Una evolucio similar es dona en les escoles d’esqui. Moltes es desvinculen de l’Escuela Espanola de Esqui i fan ofertes propies adaptades a publics molt especifics.

Al principi dels anys vuitanta la Generalitat de Catalunya es responsabilitza de les estacions de Nuria i de la Molina i feu una renovacio profunda d’ambdues estacions. El 1990 s’obri l’estacio d’esqui de Boi-Taull (Alta Ribagorca) i el 1991 la de Tavascan (Pallars Sobira). El 1994 s’inaugura una nova entrada a les pistes de Baqueira-Beret pel port de la Bonaigua i el 1995, el telecabina Alp 2.500, que uneix les estacions de la Molina i Masella. Les estacions es modernitzen i donen un gir radical al seu plantejament: s’installen canons de neu artificial, les pistes gaudeixen de condicions optimes, els serveis s’amplien (aigues termals, ofertes de massatge i estetica, activitats per a infants, botigues, etc.). El concepte resort identifica aquest gir de plantejament, orientat a desestacionalitzar l’oferta i a ampliar-la durant els mesos que no hi ha neu.

Finalment, la diversificacio tambe s’ha donat en l’ambit dels materials, en el qual s’ha produit una veritable revolucio tecnologica. La mes vistosa es la dels esquis carving, que, merces a la forma de les espatules i les cues aixecades, han fet canviar de forma radical antigues propostes. Tambe s’ha multiplicat l’oferta en fixacions, bastons, cascs, botes, pantalons, anoracs, guants, ulleres, etc. Cada persona pot trobar allo que millor s’adapti a les seves caracteristiques personals i al seu nivell d’esqui.