La formacio d’un nou govern de la Generalitat em preocupa, pero m’angoixa mes l’auge de l’extrema dreta a l’Estat espanyol i a Europa, que a partir del 9 de juny pot convertir-se en la segona forca en el parlament de Brussel·les i encara que no ho sembli pot tenir incidencia a l’hora de constituir un govern fermament democratic, sense importar-me massa qui el presideixi.

El resultat de la votacio del dia 12 forma part de la normalitat: el PSC ha guanyat, com era previsible, ERC s’ha estavellat mes del que suposaven i aixo socialment es innocu, no es cap drama. El sondeig electoral del CEO del 26 d’abril va predir que ERC obtindria 31-37 diputats, Junts tercera forca amb nomes 28 escons. ERC es va engrescar molt amb la promesa de 37 escons i la derrota humiliant de Puigdemont.

Junts ha crescut mes del que es preveia en les enquestes de finals d’abril, el PP ha retornat amb mes parlamentaris (15), Vox conserva els que tenia (11) i les altres formacions, CUP, AC i Comuns han fet el que han pogut sense sorprendre a ningu. Cs s’ha ensorrat, com se sabia que passaria. Tot en ordre i en un pais democratic, uns milloren i guanyen i altres perden.

Tambe la campanya electoral va ser plana, rutinaria i per monotona, avorrida. Tan ordinaria com l’escrutini final. Els tres grans tenors van repetir sempre el mateix missatge. Salvador Illa insisti que s’ha acabat la decada inutil del retroces economic i social en un pais dividit entre dos bandols enfrontats, que han esbudellat la convivencia i tot per culpa de tres partits que no s’entenien, ja que els somiatruites en lloc de gestionar barrinaven entelequies.

L’independentisme s’ha anat diluint quan els catalans ens mirarem i varem veure que la nostra pell no es de color negre, que es blanca; en aquell instant glorios reconeguerem que el mon no ens enten quan demanem la llibertat per independitzar-nos d’Espanya, perque el mon ha associat la lluita per ser lliures a grups racials, esclavitzats o brutalment colonitzats per imperis opressors (que ningu interpreti aquesta frase com a xenofoba o racista). Simplement, exposo que per la comunitat internacional qualsevol moviment d’emancipacio politic imprevist desperta les alarmes i es sistematicament rebutjat, res el justifica i molt menys si passa en paisos on els habitants son caucasics.

Salvador Illa amb el cabell enclenxinat o escabellat i per la forma de vestir, per la seva captinenca, te tot l’aspecte d’un home antic, que porta el vestit de la festa major; un xic ensopit, capficat tothora, no somriu ni riu, es diria que no ha estat jove i un cop complerts els dotze anys salta als vint-i-quatre sense passar pel periode adolescent; la suma de tots aquests elements li es favorable perque dona confianca i serietat; pels electors resulta fiable, com els homes que treballen en una casa d’assegurances.

Home massa assenyat i avorrit que ha suportat i no s’ha refet dels mals, de tot el dolor causat a Catalunya per culpa dels baliga-balagues. Un taranna lluny de Maragall i proxim a Montilla.

Ha fet una campanya electoral admirable, de qui se sentia guanyador, ha evitat el debat airat i provocar massa ni al PP ni als separatistes. Ha usat el bilinguisme sabedor que al seu mercat electoral no li molestava i ho ha esquitxat amb alguna provocacio als catalanistes com dir Lerida a Lleida sabent que es produiria una reaccio positiva electoral.

El PSC augmenta el to agressiu fent sortir un sindicalista llenguallarg, en Matias Carner, que no defrauda i tota l’oposicio pica l’ham; la grolleria escandalitza a uns i els altres es feren un fart de riure quan en el miting del PSC va deixar anar l’ocurrencia sindicalista que no sabia si en Carles Puigdemont s’havia fet de ventre abans de pujar en el maleter del cotxe.

Pere Aragones remarcava cada cop que sortia a la tele i sempre hi era, que tot el que s’ha aconseguit, els grans exits, el catala al Congres i al Senat, l’amnistia, l’acord de claredat a l’estil del Canada, la felic resolucio de la sequera amb pluja abundosa a la setmana electoral ha estat obra d’ERC.

Aragones era l’inspirador i l’activista del relleu generacional a can ERC; una operacio que ha fracassat; ell propicia apartar les velles glories que foren substituides per dones i dones forca joves que esdevingueren unes conselleres incompetents. Va servir-se de dos llenguts com a para-xocs: en S. Sol i en S. Sebria; la idea de parapetar-se no li ha sortit be puix que els tiradors en lloc de dis’parar trets han llancat bumerangs.

L’entrada brusca d’Oriol Junqueras com un redemptor il·luminat ha fet recordar a mes d’un que es el messianisme: ≪es una cosmovisio particular d’interpretar el mon, frequent en religions i en certs grups politics. Qui el creu soste que el canvi d’una societat oprimida o colonitzada sera gracies al guiatge d’un heroi, martir o represaliat≫.

Carles Puigdemont ha personalitzat el discurs. Ha fet una campanya atrevida que li ha sortit be, ates que son molts els jubilats que els abellia anar Argelers i retrobar-se amb ell. Ell ha parlat d’ell i qui ho pot arreglar es ell si torna a Catalunya.

En continuarem parlant perque hi haura noticies que ajudaran a copsar millor per on pot avancar Catalunya i quins poden ser els pactes electorals. n

Subscriu-te per seguir llegint