Fotografia
d'una espasa
europea
de la premiera mitat dau segle XVII.
Una
espasa
(var.
espada
[1]
) es una
arma
blanca
compausada au mens d'una
lama
e d'una ponhada. Permet de picar un adversari amb lo talhant de la lama o de lo traforar amb la poncha. Apareguda probablament vers la fin dau milleni III avC, foguet tornada inventar mai d'un cop d'un biais independent e venguet una
arma
forca utilizada fins a la generalizacion d'
armas de fuoc
eficacas dins lo corrent dau segle XIX. Pasmens, en despiech de sa disparicion dins leis armadas modernas, demoret utilizada dins la practica de l'
escrima
esportiva
. De mai, es totjorn un objecte de prestigi o de comandament dins diverseis institucions coma lei
forcas militaras
e certaneis academias
scientificas
o
literarias
.
Lei premiereis espasas identificadas per lei recercas
arqueologicas
fogueron fabricadas en
Mesopotamia
vers la fin dau milleni IV avC. Lei pus ancianas datan de
3300 avC
e fogueron trobadas dins lei roinas de
Milid
en
Turquia
. Pasmens, semblan pusleu a de
dagas
longas e non a d'espasas vertadieras car lei
lamas
d'una
longor
superiora a 60 cm demoreron raras fins a la fin de l'
Edat dau Bronze
. La rason era l'utilizacion de
coire
, un
metau
forca maleable. L'adopcion dau
bronze
permetet de renforcar lei lamas mai aquel
aliatge
era totjorn trop fragils per autorizar la fabricacion d'
armas
longas.
Apres
Mesopotamia
, l'espasa se difuset en
Africa
, en
Europa
e en
Asia
. Aquo favorizet l'aparicion de perfeccionaments variats que permeteron l'aparicion dei premiers models vertadiers. En particular, foguet eficaca una concepcion amb una lama
triangulara
que permetia de renforcar sa basa. Regardant la
metallurgia
, de progres importants fogueron realizats amb una demenicion de la concentracion d'
estam
dins leis
aliatges
de
bronze
. Aquo permetet d'aumentar la resistencia dei lamas e de concebre d'armas permetent de traforar d'
estoc
o de copar un adversari dau
talhant
.
Gracias a aquelei melhoraments, l'espasa venguet una
arma
pus aisada de produrre. Ansin, se demoret generalament una
arma
portada per l'eleit
guerrier
, l'armada
egipciana
aguet la capacitat d'equipar d'unitats completas amb d'espasas.
L'utilizacion dau
ferre
se desvolopet a partir dau segle XIII avC en causa de la demenicion progressiva dei ressorsas necessarias per produrre de
bronze
[2]
. Lei
civilizacions
itita
,
egipiciana
e
protocelta de Hallstatt
fogueron probablament lei premierei qu'adopteron l'usatges d'espasas de
ferre
. La forma e l'utilizacion d'aqueleis espasas eran similaras a aquelei de la fin de l'
Edat dau Bronze
. Pasmens, vengueron pus aisadas de forjar en quantitat importanta. Ansin, l'equipament d'unitats de soudats amb d'espasa se desvolopet en fora d'
Egipte
.
Au segle VI avC, au comencament dau periode de la
Grecia Classica
, l'utilizacion d'espasas era venguda frequenta en
Europa
, en
Africa
e en
Asia
. Aparegueron de models de longors e d'espessors variadas. Entre lei pus famos, se pou citar lo
gladius
roman
que foguet l'arma de predileccion dei
legionaris
. D'una longor situada entre 60 e 90 cm, permetia de combatre d'un biais eficac au cors a cors e foguet a l'origina de victorias
romanas
majoras coma lei combats de
Cinoscefales
e de
Pidna
contra la
falanja
macedoniana
equipada de
lancas
longas.
En parallel, lo primat de l'espasa dins l'armada romana entrainet son utilizacion coma arma de prestigi reservada a un eleit. Fenomen present dins d'autrei regions coma
Persia
e
India
, aguet una importancia particulara dins l'espaci roman onte l'espasa venguet l'
arma
utilizada per leis execucions de membres de l'
aristocracia
e, pus generalament, un simbol de poder.
Autra evolucion de la fin dau periode
antic
, l'aparicion d'
artesans
especializats dins la fabricacion d'espasas. Pasmens, aquo favorizet subretot la reproduccion deis armas existentas amb l'introduccion, forca lenta, d'imitacions e de melhoraments eissits de models en usatge dins de regions vesinas. Per exemple, l'espasa dei cavaliers germans, relativament longa per son epoca, foguet adoptada per lei
Celtas
e, finalament, introducha dins la
cavalaria
romana
per d'auxiliars
celtas
o germans sota lo nom de
spatha
.
En
China
, aparegueron d'espasas d'
acier
a la fin dau periode dei
Zhou
Occidentaus (segles XI-VIII avC). Pasmens, son usatge demoret rar fins au segle III avC. Dos tipes principaus existian amb de
lamas
de talhant simple o doble. Lo pus conegut foguet lo
zhanmadao
, concebut durant l'
era Song
, que permetia de luchar contra leis unitats de
cavalaria
enemiga. Lo
dao
,
sabre
robust permetent d'atacar de talha e d'estoc, foguet tanben una arma populara tant au sen de la
cavalaria
que de l'
infantaria
. Era probablament originari de l'
estepa
.
Pendent l'
Edat Mejana
, la
tecnologia
de fabricacion deis espasas realizet de progres forca importants en
Europa
e en
Orient Mejan
. I venguet ansin una
arma
ofensiva comuna. En
metallurgia
, la qualitat de l'
acier
se melhoret gracias ai perfeccionaments dei forneus. L'
acier de Damasc
? en realitat aparegut en
India
au
segle IV avC
? es lo pus famos d'aqueleis
aciers
gracias a sa resistencia, a sei motius moerats e l'impossibilita per leis
Europeus
de lo reprodurre
[3]
. Un autre progres important foguet l'aumentacion de la produccion de
metau
qu'autorizet la produccion de mai d'
armas
. Ansin, tre l'era dei
Vikings
, lei models d'espasas comenceron d'esser estandardizats.
La forma generala de la
spatha
demoret populara e dictet longtemps l'estructura dei models. Dins aquo, d'aspects noveus fogueron pauc a pauc integrats coma lei
lamas
corbadas permetent d'aumentar la poissanca de la toca (
segle IX
), la
garda
permetent de protegir la
man
dau combatent (
segle XI
) o l'aparicion deis
espasas bastardas
autorizant una utilizacion amb una o doas
mans
segon lei besonhs (
segle XIV
). D'autra part, vers la fin dau periode
medievau
, lo perfeccionament deis
armaduras
necessitet la concepcion d'espasas longas e robusta permetent de pertusar lo
blindatge
portat per lei chivaliers.
-
Espasas vikingas (segles IX-X)
-
Reconstitucion d'una espasa de chivalier medievau dau segle XIII
-
Reconstitucion moderna d'una
espasa bastarda
de la fin dau periode medievau
-
Espadon (fin dau segle XV)
En
Asia
Orientala, l'avancada de la
metallurgia
de l'
acier
permetet tanben de forjar d'espasas novelas e pus eficacas. Lei models s'utilizant d'una man vengueron pus popularas e l'usatge de l'espasa se difuset en
Corea
e en
Japon
. La premiera region venguet rapidament reputada per la qualitat de seis armas gracias a son mestritge de la
siderurgia
. Ansin, lei soudats coreans fogueron pauc a pauc equipats d'espasas. En
Japon
, l'arma venguet un simbol de la classa dominanta e un nombre forca important de models diferents i fogueron inventats. Lo pus famos es lo
katana
, un
sabre
de mai de 60 cm, qu'era l'
arma
caracteristica dei
samorais
. Se pou tanben citar lo
wakizashi
, d'una longor compresa entre 30 e 60 cm, que podia esser portat per lei marchands.
Dins lo Sud e lo Sud-Est Asiatic, l'existencia d'una
metallurgia
forca avancada e l'influencia dei conquistaires
musulmans
entraineron l'aparicion d'una grossa varietat d'espasas utilizadas tant que per la guerra que per lo comerci. D'efiech, una particularitat de la region foguet sa produccion de
lamas
corbadas forca decoradas qu'eran vendudas coma articles comerciaus. Au niveu militar, l'utilizacion d'espasas demoret concurrenciada per aquela dei
dagas
e, d'un biais generau, lei models indigens declineron apres l'arribada deis
Europeus
dins la region au profiech d'imitacions d'
armas
europeas produchas localament. Per exemple, foguet lo cas dau
firanji
, una espasa d'origina
portuguesa
, que foguet adoptada per l'
Emperi Mogol
.
A partir dau segle XVI, l'aparicion deis
armas de fuoc
entrainet d'evolucions dins leis espasas que vengueron pus especializadas amb l'aparicion de la
raspiera
e de sei derivats e amb la multiplicacion dei
sabres
. La premiera apareguet au segle XV e demoret forca utilizada fins a la fin dau segle XVII. Era una espasa longa e fina amb una
garda
elaborada. Avia una manobrabilitat importanta que permetet lo desvolopament d'una
escrima
complexa sota la direccion de mestres d'arma. Evolucionet vers de models pus leugiers principalament destinats au
duel
e a la vida a la Cort.
Sus lei prats batalhiers onte la resistencia es una qualitat indispensabla, se generalizet pauc a pauc l'utilizacion de
sabres
. Dotats d'un talhant unic, aqueleis armas son generalament corbadas, co que permet una toca poderosa coma lo
dusack
dei guerras ussitas. Fogueron forca frequents dins la
marina
, onte lo
sabre d'abordatge
era tanben un
otis
dau marin, e dins la
cavalaria
. Un exemple famos d'aqueu tipe d'arma es lo
iatagan
, largament difusat dins l'
Emperi Otoman
e lei
Balcans
. Sa forma inspiret lei
baionetas
dau segle XIX.
Au segle XVI, la conquista deis emperis
mesoamericans
per lei
conquistadors
espanhous
permeteron de descubrir lei models d'espasas presents dins aquelei regions. La pus coneguda es aquela utilizada per leis
Astecs
qu'es dicha
macuahuitl
. Era una
arma
, reservada a l'eleit dei combatents, d'una longor d'aperaqui 70 cm compausada de lamas d'
obsidiana
assembladas sus un
baston
. Avian un talhant redobtable que laissava d'esclats dins lei blecaduras. En revenge, eran forca fragilas e pogueron gaire rivalizar amb leis espasas
europeas
. Apres destruccion dei lamas d'
obsidiana
, lo baston centrau podia totjorn servir de
barrot
.
L'abandon de l'espasa sus lei prats batalhiers
[
modificar
|
Modificar lo codi
]
A partir dau segle XVIII, lei
fusius
e la
baioneta
vengueron leis armas principalas de l'
infantaria
. La
cavalaria
resistiguet mai a aquela evolucion car leis espasas e sabres i eran encara utils durant lei
cargas
. Pasmens, l'usatge d'
armas de fuoc
cortas (
pistolet
,
mosqueton
...) s'impauset pauc a pauc e, sus lo prat batalhier, l'espasa se transformet en arma segondaria destinada a la defensa raprochada. En revenge, durant lei guerras colonialas, se generalizet l'adopcion de
machetas
que permetian ai tropas de progressar dins de
vegetacions
densas e de dispausar d'una
arma blanca
.
La
Premiera Guerra Mondiala
(
1914
-
1918
) marquet la fin d'aqueu periode dins leis armadas pus modernas. D'efiech, pas adaptada a la guerra de trencadas, l'espasa foguet definitivament abandonada per lei fantassins au profiech de la baioneta o dau
coteu de combat
. Dins la
cavalaria
, la revolucion foguet encara pus importanta amb l'aparicion dau
carri de combat
que son equipatge a pas besonh d'espasa. Leis autrei forcas armadas imiteron aquela evolucion durant l'entre doas guerras o au comencament de la
Segonda Guerra Mondiala
quand suprimigueron a son torn seis unitats de
cavalaria
montada.
Dins aquo, l'espasa demoret un objecte de prestigi que venguet pauc a pauc lo simbol deis
oficiers
. Ansin, dins lei
duels
dei segles XIX e XX, lo
pistolet
remplacet pas totalament l'espasa. De mai, l'espasa foguet integrada a l'uniform de certaneis institucions
culturala
o
scientifica
de premiera importancia coma l'
Academia Francesa
. Enfin, plusors unitats militaras an gardat d'uniforms de parada que comprenon una espasa o un sabre.
Dins mai d'una region, fogueron
escrichs
de tractats explicant coma manejar una espasa. En
Europa
, lei pus ancians semblan datar de l'aparicion dei premiers mestres d'armas durant l'
Edat Mejana
. L'invencion de la
raspiera
foguet un element decisiu dins lo desvolopament de l'
escrima
car aquela arma, forca manejabla, era portabla amb de vestits civius e permetia una escrima de leser. Favorizet tanben lo desvolopament dei duels que necessitavan un bon mestritge de l'
arma
. A partir dau segle XV, entrainet donc una codificacion pus desvolopada de l'escrima. Aqueu trabalh recebet de basas solidas en
Franca
au segle XVII amb l'aparicion d'una
pedagogia
dedicada. Puei, dins lo corrent dau segle XIX, l'escrima venguet un
esport
, inicialament reservat a l'eleit, que foguet inscrich ai
Jocs Olimpics
Modernes tre sa premiera edicion. A l'ora d'ara, tres armas son utilizadas que son lo
fleuret
, l'
espasa
e lo
sabre
.
La
lama
d'una espasa a una
longor
superiora a 30 cm e sei costats son plans. Sa forma e sa
geometria
an evolucionat dins lo corrent de l'
Istoria
mai sa basa es generalament renforcada e sa fin es mens espessa e pus amolada per permetre d'utilizar la poncha d'
estoc
. Tres categorias principalas d'espasas existisson, definidas segon lo tipe de lama :
- talhants largs e parrallels que son principalament utilizadas per atacar amb lo talhant.
- aspect triangular e talhants largs que son principalament utilizadas tant per atacar amb lo talhant que l'estoc.
- sensa talhant que son unicament utilizadas d'estoc.
La seccion de la lama dona tanben d'indicacions sus son utilizacion :
- lenticulara per leis espasas forca talhantas.
- diamant per leis espasas leugieras e rigidas d'estocs que se podon utilizar d'un biais secondari per lo talhant.
- exagonala per leis espasas pesantas e rigidas amb una utilizacion mixta.
- carrada
o
triangulara
per leis espasas destinadas unicament a l'estoc.
D'un biais generau, lei cops d'estocs, que podon aisament agantar d'
organs
, son pus eficac per eliminar un adversari que lei cops dau talhant. Pasmens, franc d'una toca au
cor
o au
cerveu
, la
mort
es pas instantanea. Ansin, lo talhant foguet sovent preferit car un cop ben portat es susceptible de tuar immediatament.
Garda, ponhada e pomeu d'una espasa de cor dau segle XVIII.
La
garda
es lo dispositiu situat entre la
lama
e la ponhada. Son objectiu principau es de protegir la
man
de l'utilizaire mai certanei gardas podon tanben s'utilizar per l'ataca. Per aquo, integran de sistemas coma de ponchas, co que permet de pertusar un adversari, o d'aneus permetent de blocar una lama e de menar una contra-ataca rapida d'estoc.
La ponhada es lo prolongament de la lama. Un nombre forca variat de tipes diferents foguet utilizat evolucionant de models de teissut ai models de fusta cubert de jac de teissut o de decoracions. A l'ora d'ara, lei ponhadas son realizadas per s'adpatar a la man de l'utilizaire que pou tenir unei tipes de ponhada a disposicion segon son tipe d'escrima.
Lo pomeu es l'extremitat de l'espasa a l'opausat de la poncha de la
lama
. Pou servir d'arma segondaria sus certanei models mai son rotle principau es de servir de contrapes per equilibrar l'espasa. Ansin, permet un manejament pus aisat de l'arma. Aqueu rotle es forca important per leis espasas d'estoc que devon quasi obligatoriament aver una ponch forca viva.
Mai d'una classificacion deis espasas existisson. Regardan generalament un periode
istoric
e un espaci
geografic
donats. Lei criteris de destriament dei models son variats coma l'utilizacion prevista de l'
arma
(
fantassins
dau prat batalhier, nobles de la
Cort
...), sei capacitats ofensivas (talhant, estoc, mixta), lo nombre de mans necessarias per la manejar, lei tecnicas de fabricacion, lo nombre de talhants de la
lama
, sa longor, sa seccion e son estructura interna, la
garda
o lo pomeu.
La classificacion pus coneguda es probablament
aquela d'Oakeshott
que depinta leis espasas
europea
de la segonda mitat de l'
Edat Mejana
(segles XI-XV). Lei classificacions
japonesas
, que destrian armas d'entrainament e armas de guerra, son tanben relativament famosas. Donan una placa importanta ai tecnicas de
forja
.
-
Classificacion deis espasas
europeas
entre lei segles XI e XIX publicada en
1920
-
Classificacion d'Oakeshott]] deis espasas
europea
de la segonda mitat de l'
Edat Mejana
(segles XI-XV)
Article detalhat:
Glasi
.
Lo
glasi
es una espasa corta
romana
que foguet forca utilizada per lei
legionaris
entre lo segle III avC e lo segle IV apC. Desvolopada a partir d'un model en usatge dins certanei celtibers d'
Hispania
, avia una lama larga (4-7 cm) e corta (40-55 cm) amb dos talhants. Sus lo prat batalhier, lo
glasi
era utilizat amb un
bloquier
larg e permetia d'infligir de blecaduras grevas, sovent
letalas
.
Son eficacitat ne'n faguet un simbol de la forca e de la poissanca. Dins la
Biblia
, la paraula de
Dieu
es ansin simbolizada per un glasi dins l’
Evangeli segon Mateu
. En
Occident
, lo glasi es tanben un atribut frequent dei representacions de la
justicia
.
La
spatha
es una espasa
romana
relativament longa (75-100 cm) que foguet empruntada ai
Celtas
o ai Germans. Foguet utilizada au sen de l'
Emperi
entre lei segles I e VI apC mai de versions derivadas eran encara en usatge au sen deis armadas
vikingas
au segle X apC. Au sen dei
legions
, provesiguet ai soudats una poissanca superiora a aquela dau
glasi
e s'impauset pauc a pauc au sen dei tropas dei premierei linhas e dins leis unitats d'
infantaria
pesuca.
La
spatha
es subretot importanta en causa de son influencia sus lo desvolopament deis espasas ulterioras que garderon sa forma generala fins a la fin de l'
Edat Mejana
. De mai,
etimologicament
, foguet a l'origina dau
mot
dins la mager part dei
lengas latinas
, compres l'
occitan
[4]
.
Utilizada entre lei segles XIV e XVI, l'
espasa bastarda
es l'evolucion deis espasas longas dei
chivaliers
medievaus
. Es constituida d'una
lama
longa e
triangulara
que permet d'atacar d'
estoc
o de talha amb una poissanca sufisenta per eliminar un adversari protegit per una
armadura
. Per gardar una manobrabilitat aisada, foguet necessari de desvolopar lo pomeu afin d'equilibrar lo pes de la lama. Aquo entrainet un alongament de la ponhada que permetia d'utilizar l'espasa amb doas mans (cas pus frequent) o amb una man e un pichon
bloquier
.
L'
espasa bastarda
foguet a l'origina de plusors evolucions importantas que prefiguran leis espasas de la
Renaissenca
coma la
raspiera
. Premier, era sovent utilizada d'
estoc
car la rigiditat de sa lama li permetia de pertusar lei placas d'
acier
deis
armaduras
. Autra evolucion de remarca, era utilizat per parar leis atacas adversas, co qu'entrainet l'abandon dau
bloquier
. Enfin, gracias a sei qualitats, son usatge se generalizet pauc a pauc a totei lei combatents.
La
raspiera
es una espasa amb una lama longa (aperaqui 104 cm) e relativament fina (aperaqui 2,5 cm) que foguet forca frequenta en
Europa
entre lei segles XV e XVII. Sa
garda
conoguet mai d'un desvolopament, co que permetet de melhorar la proteccion de la
man
e, de cops, de blocar la lama adversa permetent una contra-ataca rapida. De mai, era una arma forca polivalenta que podia s'utilizar per l'
aparat
, per lo
duel
e per lo combat.
La manobrabilitat forca importanta foguet a l'origina de l'
escrima
moderna. D'efiech, amb lei progres continus deis
armas de fuoc
, la raspiera venguet pauc a pauc inutila sus lo prat batalhier. Evolucionet donc vers de models pus leugiers que vengueron leis espasas de Cort e de duel dei segles XVII e XVIII. Per la guerra, foguet remplacada per de models pus robusts coma l'
espasa valona
o lei
sabres
caracteristics dau segle XVIII.
Article detalhat:
Sabre
.
Lei
sabres
son d'espasas amb un talhant unic. Ja coneguts durant l'
Antiquitat
en
Egipte
e en
Mesopotamia
, forman un ensems larg d'armas forca diferentas. Pasmens, ben adaptats a la
cavalaria
, fogueron principalament adoptats e melhorats per lei
pobles nomadas
de l'
estepa
eurasiatica
. Difusats per leis invasions
magiaras
e
turcas
, aqueleis armas conogueron d'adaptacions en
Europa
, en
Asia
e en
Africa
. En particular, doneron naissenca ai sabres de cavalaria e de marina que fogueron utilizats entre lei segles XVII e XIX avans la disparicion deis espasas dins leis armadas modernas.
Lo
simitarra
es un
sabre
pesuc e corbat qu'apareguet en
Orient Mejan
vers lo segle XII. Inspirat dei sabres turcs, es ben adaptat a la
cavalaria
car permet d'atacas de talha aisadas. Conoguet de variacions regionalas importantas coma lo
shamshir
iranian
, lo
kilij
turc
o la
talwar
indian
. Dins l'imaginari collectiu, es associat ais espasas d'
Orient Mejan
. Per exemple, un
simitarra
es representat sus lo drapeu de l'
Arabia Saudita
e un autre figurava sus lo blason de la
Persia
Imperiala.
Lo
iatagan
es un
sabre
turc
amb una lama corbada que foguet forca utilizat dins l'
Emperi Otoman
e dins lei
Balcans
entre lei segles XVI e XIX. D'una longor de 60 a 80 cm, a generalament ges de garda e autoriza d'atacas d'estoc e de talha. Lei models destinats a la guerra eran sovent corts e lei lamas pus longas se trobavan sovent sus leis armas d'
aparat
. Lo iatagan foguet tanben utilizat per leis
execucions capitalas
.
Lo
katana
es un
sabre
japones
de mai de 60 cm. Simbol de la casta dei
samorais
, era normalament portat amb un sabre pus cort dich
wakizashi
. Apareguet probablament au segle XIII e era destinat a atacar d'estoc e de talha. Pasmens, segon lo periode, aguet subretot un rotle d'arma d'aparat. La lama avia generalament una longor compresa entre 60 e 80 cm. La garda era somaria e l'
arma
s'utilizava amb doas mans. Un important corpus existis pertocant son manejament. Demoret utilizat per d'
oficiers
nipons fins a la
Segonda Guerra Mondiala
(
1937
-
1945
[5]
).
L'espasa a una importancia
culturala
importanta dins lei racontes
legendaris
de plusors pobles o
nacions
en causa de son simbolisme coma arma dei guerriers, dei
chivaliers
e deis erois. Leis espasas magicas son ansin forca frequentas dins lei legendas. En
Occident
, la pus famosa es probablament
Excalibur
, l'espasa dau rei
Artus
, mai se podon tanben citar
Durandal
, l'espasa de
Rotland
, o
Kusanagi
qu'es utilizada per lo coronament deis emperaires
japones
. Certaneis espasas vertadieras, de cops conservadas dins de museus, son tanben l'objecte de legendas en causa de l'importancia de son proprietari. Per exemple, es lo cas de
Joiosa
qu'era l'espasa utilizada durant la ceremonia de sacre dei reis de
Franca
.
Per mai d'un poble, l'espasa es ansin un simbol liat a la forca o au guerrier. La
justicia
, expression de la violencia legitima de l'Estat, es de cops representada per un
glasi
en
Occident
e per un
simitarra
en
Orient Mejan
. Regardant la forca e lo combat, d'espasas apareisson dins mai d'un
blason
o dins lo simbol de plusors unitats militaras. Totjorn a prepaus de la forca, l'espasa pou representar la masculinitat.
- (en)
N. Evangelista e W.M. Gaugler,
The encyclopedia of the sword
, Greenwood Publishing Group, 1995.
- (en)
Ewart Oakeshott
,
The Archaeology of Weapons: Arms and Armour from Prehistory to the Age of Chivalry
, Boydell Press, 1960.
- (en)
Kanzan Sato
,
The Japanese Sword: A Comprehensive Guide
, Kodansha International, 1983.
- ↑
Lo Congres Permanent per la Lenga Occitana,
Dicod'Oc
, cerca ≪ Epee ≫, 11 d'octobre de
2019
,
[1]
- ↑
(en)
Thoedore A. Wertime, J. D. Muhly,
The Coming of the Age of Iron
, Yale University Press, 1980.
- ↑
Leis espasas d'
acier de Damasc
susprengueron lei
Crosats
que vanteron sa qualitat. Pasmens, dins lo camp opausat, leis Arabes lauseron d'un biais similar leis espasas
francas
. Dins lei dos cas, aquo sembla una maniera de glorifiar sei fachs d'armas.
- ↑
Lo mot
spatha
es a l'origina dau
frances
≪ epee ≫, dau
catalan
≪ espasa ≫, dau
portugues
e dau
castelhan
≪ espada ≫, de l'
italian
e dau
romanes
≪ spada ≫ e de l'
albanes
≪ shpata ≫. En
angles
, es a l'origina de ≪ spade ≫.
- ↑
1939
-
1945
sus lo teatre europeu de la guerra. Pasmens, en
Asia
, lo conflicte comencet tre
1937
.