El viatge als origens

Lamentablement, el pais del que parlem es mes conegut per alguna gent a casa nostra per una repugnant forma d’anomenar les persones amb discapacitat psiquica que pels actius dels quals gaudeix la seva terra. I no en son pocs: la cultura mongola es pot considerar com un viatge als origens. A Mongolia estem davant d’una de les masses de persones mes grans amb un estil de vida nomada. Quina al·legoria!
En un mon on ens hem tornat robots sedentaris, amb rutines practicament identiques dia rere dia i on molts passem hores i hores asseguts a una cadira comunicant-nos per via d’una pantalla, un teclat i un ratoli, resulta que encara existeixen grups d’humans que opten per no tenir un lloc fix, una adreca per afegir al seu carnet d’identitat, una ancora que els lligui enlloc. Lliures per pasturar els seus ramats en la vasta estepa de l’Asia Central.

I si nosaltres hem “involucionat”?

Jo (encara) no he tingut la sort d’estar-hi, pero el que m’explica un amic es fascinant. Deixant de banda uns paisatges espectaculars, que permeten a la persona caminar i caminar per boscos i muntanyes en la mes pura tranquil·litat, o de la gran quantitat de cavalls als quals un pot muntar per donar un agradable passeig a lloms del quatre potes, deixant de banda tot aixo, em parla de la gent. Una gent que no tindra mai problemes en aturar el seu vehicle per portar-te on sigui, o per obrir casa seva i oferir-te be un te, be un llit.

Pero no anava d’esport, aixo?

Si, si, ara va. Com en tantes d’altres coses, l’esport que es practica o se segueix a un pais n’es el reflex de la seva anima. Sembla clar doncs, que amb aquesta (generica) descripcio feta del poble mongol, hi casa poc veure nens amb 32 quilos de gomina, 13 tatuatges, i una samarreta tacada de sang amb els que fer les delicies dels seus seguidors a l’Instagram.
L’expressio esportiva de la cultura tradicional mongola es el Naadam.

El festival del Naadam: ni un, ni dos… son tres esports!

Curses de cavalls, tir amb arc i lluita mongola. A part de danses i musiques tradicionals que acompanyen aquest festival de tres dies que es celebra a mitjans de cada mes de juliol, aquests son els tres esports que s’hi practiquen en un esdeveniment declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A Ulan Bator hi trobem la que podriem anomenar “seu principal”, perque hi ha mes gent, pero arreu del territori els seus habitants en celebren la festivitat.

Cursa de cavalls

L’animal amb els que els mongols fa segles que conviuen. Be sigui per ajudar-los al transport, a la supervivencia o com a companyia d’un esser viu. I aqui l’animal es el protagonista, el responsable de guanyar la cursa es el cavall, no el jockey. Com ho fan aixo? Per tal d’assegurar-ho els muntadors de cavalls son nens i nenes d’entre 5 i 13 anys. Evidentment, n’hi haura de millors o pitjors, pero no amb la suficient destresa per a determinar el cavall vencedor.
La distancia dependra de l’edat del cavall: 16 km per als mes menuts; 30 km per als mes grans.

Tir amb arc

S’ha de fer seguint la tradicio: des del vestit dels i les tiradores fins l’elaboracio dels arcs i les fletxes. De la mateixa manera des de fa segles i segles a Mongolia, amb productes de la terra i sense grans innovacions tecnologiques. La curiositat es que no es dispara a una sola diana, sino que n’hi ha diverses de juntes. En grups de 10 i separats per sexes (els homes des de 75 metres i les dones des de 60), van llancant fins a arribar a l’objectiu de puntuacio. Llavors el jutge emet l’ uukhai , un crit que els dona per vencedors.

Lluita mongola

Una expressio mes del modus vivendi del poble que viu en aquest gran pais de Mongolia a mig cami entre Russia i la Xina. Una expressio mes, principalment, perque no hi ha temps. De fet, si ens hi parem a pensar, mai hi ha un temps limit a cap de les competicions. Qui guanya? Millor dit: qui perd? Facil: el que toqui terra amb alguna part del cos que no siguin els peus o les mans.
L’altra gran caracteristica es l’igualitarisme: tots contra tots. No es fan categories per edats ni per pes, aixi que es poden veure enfrontaments d’allo mes curiosos. I compte perque segurament ens enduriem mes d’una sorpresa.