El
virus de la immunodeficiencia humana
, comunament anomenat
VIH
, es l'agent causal de la
sida
.
[1]
Es tracta d'un virus del grup dels
retrovirus
que fou aillat per primer cop l'any 1983 per l'equip de
Luc Montagnier
a
Franca
.
[2]
...
El
virus
es esferic, dotat d'un
embolcall
i amb una
capsida
proteica. El seu
genoma
es una cadena d'
ARN
monocatenari que es copia provisionalment a
ADN
per poder multiplicar-se i integrar-se en el genoma de la cel·lula que infecta. Els antigens proteics de l'embolcall exterior s'acoblen de forma especifica amb proteines de membrana de les cel·lules susceptibles a ser infectades, especialment els limfocits T4. El proces de conversio d'ARN a ADN es una caracteristica principal dels
retrovirus
i es porta a terme mitjancant accions
enzimatiques
de
transcriptasa inversa
. Amb la demostracio de l'existencia de la transcriptasa inversa, es va iniciar la recerca dels retrovirus humans en la
decada del 1970
, que va permetre l'aillament el
1980
del virus de la
leucemia
HTLV
-I (R. Gallo y cols). El VIH te un
diametre
d'uns cent
nanometres
. La seva part exterior es la “coberta”, una membrana que originalment pertanyia a la cel·lula en la qual s'ha fagocitat el virus. En la coberta es troba una proteina del virus, la gp41, o “glicoproteina transmembrana”. Connectada a la gp41 esta la gp 120, la qual pot unir-se al receptor CD4 localitzat a la superficie dels limfocits T per penetrar dins seu. El nucli te una capside composta per la proteina p24. En el seu interior esta l'ARN, la forma d'informacio genetica del VIH. En 2012 hi havia 35,3 milions de persones amb VIH en el mon, de les quals 25 milions vivien en l'Africa Subsahariana.
[3]
Descobriment
[
modifica
]
Des de
1981
es van detectar casos sorprenents d'infeccio per
Pneumocystis jiroveci
(aleshores designat
Pneumocystis carinii
), un fong emparentat amb les formes originals dels
Ascomycetes
, conegut per infectar pacients severament
immunodeprimits
. Inicialment es va observar un grup de casos semblants en que estaven implicats homes homosexuals i on apareixien simultaniament amb infeccions per
citomegalovirus
i
candidosi
. Inicialment, es va pensar que la causa havia d'estar lligada a practiques comunes entre la poblacio homosexual masculina.
Aviat van comencar a apareixer casos que afectaven a homes o dones heterosexuals usuari de drogues intravenoses, aixi com als seus fills; tambe entre pacients no homosexuals i amb habits saludables que havien rebut transfusions de sang sencera o de productes sanguinis per la seva condicio d'
hemofilics
. Aviat es va pensar, per criteris basicament epidemiologics, que la causa havia de ser un agent infeccios que es transmetia de forma semblant a com ho fa el virus de l'
hepatitis B
.
Virions del VIH-1 ensamblant-se en la superficie d'un limfocit.
Diferents equips van comencar a buscar un virus associat als casos coneguts d'immunodeficiencia adquirida, potser un retrovirus com el que produia la immunodeficiencia del gat o com el HTLV, productor d'un tipus de leucemia. El 1983, a l'Institut Pasteur de Paris, un equip dedicat a la investigacio de la relacio entre
retrovirus
i cancer dirigit per JC Chermann,
Francoise Barre-Sinoussi
i
Luc Montagnier
, va trobar un candidat al qual va anomenar
lymphadenopathy-associated virus
(virus associat a limfoadenopatia, LAV).
El 1984 l'equip de
Robert Gallo
, descobridor del HTLV, unic retrovirus huma conegut llavors, va confirmar el descobriment, pero el va anomenar
Human T lymphotropic Virus Type III
(virus limfotropic T huma tipus III, amb les sigles HTLV-III). Es va produir una subsequent disputa sobre la prioritat en la qual va quedar clar que Gallo havia descrit el virus nomes despres d'haver rebut mostres dels francesos. Com a part de la resolucio del conflicte, el virus va adquirir la seva denominacio definitiva,
Human Immunodeficiency Virus
(HIV) que en catala s'expressa com a Virus de la Immunodeficiencia Humana (VIH).
En el mateix any, 1983, en que es va identificar el virus, diversos equips van comencar a treballar en la sequencia del seu genoma, publicada a principis de 1985, i va comencar tambe la caracteritzacio de les seves proteines.
El VIH ha estat trobat a la sang, el semen, la saliva, les llagrimes, l'
orina
, el
liquid cefalorraquidi
, el
liquid amniotic
, la
llet materna
.
[12]
La pell (especialment quan hi ha rascades, talls, abrasions,
dermatitis
, o altres lesions), les membranes mucoses de l'ull, el nas, la boca i possiblement el tracte respiratori (traquea, bronquis i pulmons) haurien de ser considerats com una via potencial per a l'entrada del virus. Tambe es troba present, i en quantitat suficient, en el liquid cefalorraquidi, liquid amniotic, liquid pleural, sinovial, peritoneu i pericardiac.
Les tres principals formes de transmissio son:
- Sexual
[1]
(acte sexual sense proteccio). El contagi es produeix pel contacte de secrecions infectades amb la mucosa genital, rectal o oral de l'altra persona.
- Parenteral
(per sang). Es una forma de contagi a traves de xeringues contaminades
[1]
que es dona per la utilitzacio de drogues intravenoses i/o a traves dels serveis sanitaris, com ha passat de vegades en paisos pobres, els quals no fan servir les millors mesures d'higiene. Aquesta forma de transmissio tambe es fa en persones, com hemofilics, que han rebut una transfusio de sang contaminada o productes contaminats derivats de la sang; en treballadors de la salut (en menor grau) que estiguin exposats a la infeccio en un accident de treball
- Vertical
(de mare a fill). El contagi pot ocorrer durant les ultimes setmanes de l'embaras, durant el part, o alletar el nado. D'aquestes situacions, el part es la mes problematica. Actualment en paisos desenvolupats la transmissio vertical del VIH esta totalment controlada (sempre que la mare sapiga que es portadora del virus), ja que des de l'inici de l'embaras (i en certs casos amb anterioritat fins i tot) se li dona un Tractament anti-retroviral de gran activitat (TARGA) especialment indicat per a aquestes situacions. El part es realitza per cesaria (generalment), se suprimeix la produccio de llet (i amb aixo la lactancia), i fins i tot es dona tractament antiviral el nado.
Estructura del virio
[
modifica
]
Estructura del
virio
del VIH
El
virio
(particula infectant) del VIH es diferencia en l'estructura dels previament coneguts retrovirus. Fa uns 120 nm de diametre i es aproximadament esferic.
El seu genoma es basa fisicament en dues copies d'
ARN
monocatenari positiu (la seva sequencia es com la de l'ARN missatger corresponent) protegides per proteines, que formen la nucleocapside, i tancades dins d'una capside troncoconica, al seu torn envoltada per un embolcall de
bicapa lipidica
, robada primer a la membrana plasmatica de la cel·lula hoste, pero dotada de proteines propies. Dins de l'embolcall hi ha tambe enzims propis del virus, incloses una
transcriptasa inversa
, una
integrasa
- dins de la capside - i una
proteasa
. La primera es necessaria per a la retrotranscripcion (la sintesi d'ADN prenent el RNA viric com a motlle), i la segona ho es per facilitar la integracio de l'ADN viral en el genoma huma.
Genoma i composicio
[
modifica
]
El genoma del VIH-1, quan esta integrat en l'ADN de l'hoste, es a dir, com a
provirus
, mesura 9,8 kpb (9.800 parells de
nucleotids
). Tots dos extrems apareixen flanquejats per sequencies repetides (
LTR
, per
Long Terminal Repeats
). El provirus conte 9
gens
. Tres d'ells codifiquen per proteines estructurals comunes a tots els retrovirus (els gens
gag
,
pol
i
env
), sent els sis restants gens no estructurals, que codifiquen per dues proteines reguladores (gens
tat
i
rev
) i quatre per a proteines accessories (gens
vpu
,
VPR
,
vif
i
nef
).
El genoma del VIH-2 es una mica mes llarg (10,3 kpb) i li falta el gen
vpu
, presentant en el seu lloc un altre anomenat
vpx
.
Proteines estructurals
[
modifica
]
Les proteines estructurals son codificades pels gens
gag
,
pol
i
env
, i la seva sequencia cobreix la major part del genoma viral, quedant nomes una part menor per a la resta dels gens.
Productes dels gens
gag
i
pol
[
modifica
]
El gen
gag
codifica una proteina precursora, la p55, que despres s'associa, durant la gemmacio per la qual s'alliberen noves particules viriques des de la cel·lula infectada, a dues copies de l'ARN viral (pel qual presenta una regio afi) i a altres proteines virals i cel·lulars. Una
proteasa
, producte del gen pol, talla durant la maduracio del virio la proteina p55 en quatre proteines que s'incorporen als seus llocs respectius:
- La proteina p24 forma la capside
- La proteina p17 constitueix la matriu, situada sota l'embolcall, a la que estabilitza. Una part de les proteines s'uneixen al complex molecular que acompanya a l'ADN viral a l'interior del nucli. A la superficie de la proteina hi ha una regio cariofilica (literalment afi al nucli) que es reconeguda per la maquinaria molecular d'importacio nuclear. Aquest es el mecanisme que permet al VIH infectar les cel·lules diferenciades, no destinades a dividir-se (cosa que no passa amb cap altre retrovirus)
- Les proteines p6 i p7 (o p9) formen la nucleocapside. La regio de la p55 corresponent al polipeptid p6 es responsable de la incorporacio de la proteina accessoria VPR (producte de la traduccio del gen VPR) al virio en formacio i de la interaccio amb la membrana de la cel·lula que fa possible la gemmacio. La p7 (P9) es responsable del reconeixement i la incorporacio de l'ARN al virio i a mes interve en la transcripcio inversa facilitant-la.
Dins de la capside, a mes de les dues copies identiques de l'ARN viral hi ha exemplars de tres enzims necessaris per a la multiplicacio del virus: una transcriptasa inversa, una integrasa i una proteasa. Aquests enzims, aixi com la ARNasa, es produeixen a partir de la proteina Pol, despres del tall d'una proteina precursora mixta derivada de la cotraduccio, una de cada 20 vegades, dels gens
gag
i
pol
. La mateixa proteasa virica trenca la proteina anterior, amb una eficiencia limitada, per obtenir les proteines Gag (p55) i Pol Despres la proteina precursora Pol es tallada al seu torn per formar les quatre proteines funcionals esmentades:
- Proteasa VIH-1
(p10). Es tracta d'una aspartil-proteasa la forma funcional de la qual es un dimer del que es coneix l'estructura tridimensional. Actua tallant les peces de les proteines Gag, Pol i de la Gag-Pol. Una part dels farmacs utilitzats contra el VIH son inhibidors de la seva funcio.
- Transcriptasa inversa
(p50). La seva funcio es la sintesi de l'ADN de doble cadena del provirus utilitzant com a patro la cadena monocatenaria de l'ARN viral. Es una ADN-polimerasa que pot actuar com a dependent de l'ADN tant com de l'ARN. Un cop formada la primera cadena d'ADN, complementaria a l'ARN viral, la ARNasa el separa d'ell, el que permet a la transcriptasa inversa executar la sintesi de la segona cadena d'ADN prenent com a motlle la primera que es va formar. Aixi doncs, per a la sintesi de la primera cadena, l'activitat de la transcriptasa inversa es ARN-dependent, pero per a la de la segona es ADN-dependent. Existeixen multiples farmacs contra l'activitat de la transcriptasa inversa.
- ARNasa
(p15). Com s'ha dit, separa les cadenes d'ARN de les de l'ADN durant la transcripcio inversa.
- Integrasa
(p31). Realitza la insercio de l'ADN proviral en el genoma de la cel·lula hoste. No es requereix ATP per a la seva activitat i ha de complir successivament tres funcions:
- Amb una activitat
exonucleasa
talla dos nucleotids de l'extrem 3 'de cada una de les dues cadenes de l'ADN proviral.
- Amb una activitat
endonucleasa
(de doble cadena) talla l'ADN de l'hoste en el punt d'integracio. No hi ha un lloc fix en el genoma perque aixo es faci, sino que passa a qualsevol regio accessible de la cromatina, el que se suposa que afavoreix l'expressio del provirus, en coincidir aquestes regions del genoma amb les mes transcrites.
- Finalment, amb una activitat
ligasa
, l'ADN proviral es soldat, mitjancant nomes un enllac covalent a cada extrem, en l'ADN cel·lular.
En l'actualitat existeix un farmac comercialitzat contra l'activitat de la
integrasa
, el
raltegravir
.
Productes del gen env
[
modifica
]
L'embolcall es basa en una bicapa lipidica, el mateix que qualsevol membrana biologica, i els seus components estructurals basics procedeixen de la membrana plasmatica de la cel·lula parasitada. A mes a mes, pero, l'embolcall porta regularment espaiades 72 espicules, que son complexos proteics integrats a la membrana formats per proteines virals codificades pel gen env. Cada espicula esta formada per una peca de la proteina gp41, integrada a la membrana, i un cap extern format per la proteina gp120, essencial per a l'acoblament amb l'exterior de certes cel·lules previament a la seva invasio. Entre els dos components de les espicules hi ha una unio no
covalent
. Les proteines gp41 i gp120 se sintetitzen com una sola poliproteina, gp160, amb la informacio del gen env abans que sigui tallada per una proteasa de la cel·lula. La proteina Env existeix com a trimer en la superficie dels virions i les cel·lules infectades.
Els farmacs inhibidors de la fusio funcionen contra la proteina gp41, per evitar la seva unio als
limfocits
.
Proteines reguladores
[
modifica
]
La proteina Tat existeix en dues formes: una llarga, de 101 restes aminoacids de longitud, i una altra mes curta, de nomes 72. La segona es produeix quan en una fase inicial es produeix una edicio completa de l'ARNm viral; la primera forma es produeix quan en una fase mes tardana nomes es realitza una edicio parcial. La proteina Tat (per transactivator) es imprescindible per a la produccio de nous virions que promou activament. La proteina s'uneix a una regio de 59 nucleotids situada a l'extrem 5 'de l'ARN viral anomenada TAR (Transactivator Active Region) i actua com un
transactivador
, una cosa excepcional, ja que aquests se solen unir a l'ADN, no a l'ARN. Quan l'extrem inicial del genoma viral ha estat transcrit des de l'ADN proviral, la proteina Tat s'uneix a ell i promou la seva elongacio afavorint la transcripcio de la resta de la cadena.
Regula l'expressio de l'ARN viral controlant el ritme d'exportacio de l'ARNm.
[13]
Tat i Rev: accio conjunta
[
modifica
]
L'accio sinergistica del Tat i el Rev incrementa fortament l'expressio de proteines virals. Els papers que Tat i Rev exerceixen en la regulacio transcripcional de l'HIV-1 i en l'expressio de proteines estructurals, respectivament, fan del Tat i el Rev unes proteines reguladores essencials per al cicle de vida del VIH. Les seves funcions faciliten l'expressio de proteines virals en dues etapes. Despres de la integracio de l'ADN proviral i de la seva transcripcio en un nivell basal, nomes els ARNm de 2 KB es transporten al citoplasma. Aixo permet la sintesi de Tat, Rev i Nef. La Tat i la Rev llavors son transportades al nucli, on actuen per tal d'augmentar la transcripcio de l'ADN del provirus (Tat) i del transport de tots els ARNm virals al citoplasma (Rev). L'expressio de proteines codificada per les classes de ARNm de 9 KB i 4 KB (Gag, Gag-Pol, Env, VPR, Vif, i de Vpu) aleshores pot passar. Estudis on 'han canviat gens virals han determinat que Vif, VPR, Vpu i Nef no son essencials per a la produccio de particules infeccioses en cultius cel·lulars in-vitro. No obstant aixo, la conservacio d'aquestes proteines accessories en el genoma del VIH suggereix que totes tenen papers importants durant el cicle infeccios a l'hoste. Els rols d'aquestes proteines seran descrits a continuacio.
Proteines accessories
[
modifica
]
Vif: increment en l'activitat i la proteccio del genoma viral
[
modifica
]
Vif es una proteina de 193 aminoacids que esta present dins dels virions en nivells baixos, i interacciona amb en ARN genomic viral. La divisio d'aquesta proteina redueix la inefectivitat del VIH-1 en cultius cel·lulars i en models animals de patogenesi. No obstant aixo, el mecanisme d'accio de Vif s'ha comencat a entendre recentment. L'absencia de Vif en particules infeccioses no pot ser compensada amb l'expressio de la Vif en les cel·lules infectades. Estudis recents han demostrat que la Vif es requereix per eliminar l'accio del factor ApoBEC3G, la qual es una desaminasa de citidinas que converteix la citosina en uracil, i fa servir com a substrat l'ADN de cadena senzilla. A mes, aquest enzim possiblement actua durant el cicle de la transcriptasa inversa, modificant aixi la cadena negativa del DNA. L'ApoBEC3G es selectivament incorporada dins de les particules de VIH, resultant en un alt nivell de mutacions en el genoma viral. Ates que aquests alts nivells de mutacio son perjudicials per a la viabilitat del virus, VIH ha evolucionat una estrategia per abolir aquesta poderosa barrera. No obstant aixo, estudis recents suggereixen que l'ApoBEC3G no requereix la seva accio enzimatica per tenir efecte. Estudis mes recents han afirmat que l'ApoBEC3G te un rol en la inhibicio de certes fases en el cicle de la transcriptasa inversa.
Vpu: facilita el despreniment de virions en les cel·lules infectades
[
modifica
]
La Vpu es una proteina de 81 aminoacids que es inserida en membranes per mitja del seu extrem N-terminal. La Vpu s'acumula en l'aparell de Golgi i en endosomes cel·lulars, es unica en el VIH-1 i no hi ha homolegs en lentivirus relacionats com el VIH-2 i el VIS. A la Vpu se li han atribuit dues activitats:
Degradacio de la proteina CD4
[
modifica
]
En l'absencia de Vpu, la proteina CD4 interacciona amb la proteina viral gp160 (acabada de sintetitzar) per formar un complex insoluble, el qual rete gp120 dins de la
cel·lula
. La regio citoplasmatica de Vpu es pot unir amb CD4 i amb la proteina ß-TrCP. Aixo indueix la ubiquitinizacio de CD4 i la seva subsequent degradacio pel proteasoma, incrementant aixi l'expressio de gp120 en la superficie cel·lular.
Realca el despreniment de virions de la membrana cel·lular
[
modifica
]
Aquesta activitat depen de la regio transmembrana de Vpu. En absencia de Vpu, els virions s'acumulen en la superficie cel·lular en un estat parcialment despres. L'expressio de Vpu resulta de l'alliberament facilitat de virions de la membrana cel·lular. Remarcablement, aquest efecte no esta restringit nomes al VIH-1, Vpu tambe facilita el despreniment d'altres virus no relacionats. El mecanisme pel qual aixo passa es desconegut. S'ha suggerit que Vpu facilita la fluidesa de la membrana cel·lular per mitja d'un canal de cations. Tambe s'ha suggerit que Vpu causa disrupcio d'interaccions entre proteines del VIH i de la superficie cel·lular, cosa que preve l'endocitosi de virions recentment despresos de la cel·lula.
Cicle de replicacio
[
modifica
]
Cicle de replicacio del VIH
Les
cel·lules
que el VIH envaeix son essencialment els limfocits T CD4 +, pero tambe en menor mesura els
monocits
/
macrofags
, les
cel·lules dendritiques
, les cel·lules de
Langerhans
i les cel·lules de microglia del cervell. La
replicacio
viral te ja lloc en teixits diversos (de
ganglis limfatics
,
intesti
,
cervell
,
tim
, ...). Els
organs limfoides
, sobretot els
ganglis limfatics
, constitueixen la principal seu de la seva replicacio. El virus esta present en nombrosos liquids de l'organisme, en particular la sang i les secrecions genitals.
La replicacio del virus es desenvolupa en les seguents etapes:
- La
fixacio
representa la primera etapa en la invasio d'una cel·lula. Es basa en el reconeixement i l'acoblament mutu de proteines de l'embolcall del virio, les gp120 i gp41, i els receptors de la cel·lula blanca, els
CD4
. Aquest reconeixement no es possible sense ajuda de coreceptors propis de les cel·lules susceptibles de ser envaides. En el cas dels macrofags, aquests son els CCR5 i en el cas dels LT4, son els CXCR4, que interaccionen amb la proteina superficial. Macrofags i LT4 tenen en comu el seu principal receptor: el receptor CD4. Aquest reconeixement es una condicio obligada perque el virus arribi a penetrar dins la cel·lula i pugui continuar amb el proces d'infeccio.
- La
penetracio
es el segon pas: un cop reconegut el virio pels receptors de superficie, es buida el material genetic dins de la cel·lula fusionant l'embolcall lipidica del virio amb la membrana plasmatica de la cel·lula. Protegits per la capside i les nucleocapside, els dos ARN missatgers que formen el genoma viral i les seves proteines associades es troben ara en el citoplasma.
- Eliminacio de les cobertes proteiques
,
capside
i nucleocapside, quedant l'ARN viric lliure en el citoplasma i llest per ser processat.
- La
transcripcio inversa
de l'ARN viric per formar ADNc (ADN complementari, monocatenari) amb la mateixa informacio. Cadascuna de les dues molecules d'ARN arriba des del virio associada a una molecula de transcriptasa inversa, que s'ocupa del proces. Les dues molecules d'ADNc s'associen per formar una molecula d'ADN, que es la forma quimica de guardar la informacio.
- El pas seguent es la
integracio
del genoma viric en el genoma de la cel·lula hoste. Per a aixo aquest penetra en el nucli i s'insereix en l'ADN cel·lular amb ajuda d'una integrasa, que procedeix del virio infectant.
- Es realitza la '
transcripcio de l'ADN viric
pels mecanismes normals de la cel·lula. El resultat de la transcripcio es un ARNm (
ARN missatger
).
- L'ARNm obtingut es complex, constituit per una successio d'introns (parts no informatives) i exons (parts informatives). Ha de ser
processat
per proteases i ligases abans que la informacio que conte pugui servir per fabricar les proteines corresponents. Un cop processat, l'ARNm pot sortir del nucli a traves dels
porus nuclears
.
- Un cop al citoplasma l'ARNm proporciona la informacio per a la
traduccio
, es a dir, la sintesi de proteines, que es realitzada a traves de l'aparell molecular corresponent, del qual formen part fonamentalment els
ribosomes
. El resultat de la traduccio no es immediatament les proteines funcionals, sino que primer se sintetitzen poliproteines que encara han de ser tallades en fragments.
- Per l'accio de proteases especifiques del VIH, les poliproteines son
processades
(es tallen) per formar les proteines constitutives del virus.
- Les
proteines viriques
fabricades s'
ensamblen
, juntament amb ARN proviral, per formar els components interns de l'estructura del virio, els que constitueixen la capside i el seu contingut.
- L'ultim pas es la
gemmacio
, quan el nucleoide viric s'aproxime a la membrana plasmatica i es fa embolicar en una vesicula que acaba per desprendre's, formant un nou virio o particula infectant. A cada cel·lula infectada s'acoblen diversos milers de nous virions, encara que molts son incomplets i no poden infectar.
Curs tipic de la infeccio pel VIH. Els detalls, en particular els terminis, varien ampliament d'un infectat a un altre. En blau, evolucio del recompte de limfocits TCD4+. En vermell, evolucio de la carrega viral.
Origen i evolucio
[
modifica
]
Com en moltes altres
malalties infeccioses emergents
, la infeccio pel VIH va iniciar la seva existencia per
zoonosi
, es a dir per contagi des d'altres especies. L'emergencia de la SIDA i la identificacio del VIH van estimular investigacions que han permes determinar que les variants del VIH formen part d'un ampli grup de lentivirus relacionats que s'observen en una gran varietat de primats. Se'ls ha anomenat
SIV
, sigles en angles de
Simian Immunodeficiency Virus
, per analogia amb el VIH, no perque produeixin primariament la sindrome que anomenem SIDA en els seus hostes naturals.
[14]
Els SIV demostren un gran parentiu amb les dues especies del VIH quan s'apliquen les tecniques moleculars d'
analisi filogenetica
. Mitjancant aquestes s'interpreta la historia del canvi i diversificacio evolutius dels gens per, entre d'altres resultats utils, reconstruir el parentiu de les especies.
Percentatge d'adults infectats pel VIH el 2011
El VIH-1, responsable de l'actual pandemia, ha resultat estar estretament relacionat amb el SIVcpz, que infecta a poblacions de la subespecie Centreafricana del ximpanze comu (
Pan Troglodytes Troglodytes
). El SIVcpz, al seu torn, sembla derivar per recombinacio, (un fenomen que es produeix facilment quan infecten al mateix individu dues soques viriques diferents) de l'SIVrcm, propi del mangabey de collar (
Cercocebus Torquatus
), i del SIVgsn, propi del cercopitec del nas blanc (
Cercopithecus nictitans
).
[15]
Les distribucions actuals de les especies implicades se solapen, i dels ximpanzes se sap que cacen micos petits per menjar-los, el que hauria facilitat la coinfeccio per soques diverses de SIV. La subespecie oriental del ximpanze,
Pan Troglodytes Schweinfurthi
, presenta tambe infeccio amb una soca propia del SIVcpz, pero geneticament allunyada del clade format pel VIH-1 i les soques de
P.t.troglodytes
. No s'ha trobat presencia del SIVcpz a la subespecie occidental, P. T. Verus, encara que es va observar el contagi en captivitat d'un individu d'aquesta subespecie.
El salt de la barrera d'especie des de
P. t. troglodytes
a
Homo sapiens sapiens
s'ha produit almenys tres vegades, amb variants del VIH-1 que demostren parentiu amb diferents soques, geograficament mes o menys localitzades, de l'SIVcpz. Aixi doncs, el VIH-1 es un virus polifiletic. El grup M del VIH-1, responsable de la pandemia actual, va haver de passar als essers humans a la primera meitat del segle
xx
. Els grups O i N del VIH-1 estan restringits a l'Africa Occidental equatorial, amb el grup N present nomes al Camerun. Amb les dades actuals, sembla clar que
Pan troglodytes
troglodytes
es el
reservori
des del qual s'han produit repetidament les infeccions humanes pels virus de l'
evolucio
del qual procedeix el VIH-1.
[14]
Percentatge d'infectats en Africa, total (% de la poblacio per edats de 15?49), el 2011 (
Banc Mundial
)
mes del 15%
5-15%
2-5%
1-2%
0.5-1%
0.1-0.5%
no disponible
Al seu torn, el VIH-2, estes a l'Africa Occidental, procedeix del SIVsm, propi del mangabey fuliginosa (
Cercocebus atys
), que habita les selves costaneres del Senegal a Costa d'Ivori. L'analisi filogenetic mostra que el pas als essers humans ha passat tambe diverses vegades.
[16]
Els SIV identificats fins ara es troben de manera especifica en unes 35 especies de primats africans, aproximadament la meitat de les 70 que hi ha al sud del Sahara, i es a l'Africa on sembla que aquest grup monofiletic de virus tenen el seu origen evolutiu, geneticament ben delimitat de la resta dels lentivirus. La
prevalenca
(frequencia de la infeccio) es variable entre especies i poblacions, encara que no superior al 30%, a les poblacions afectades de ximpanzes, pero pot passar del 50% en poblacions d'altres primats, com
Cercocebus Atys Lunulatus
.
En tots els casos coneguts el virus sembla trobar-se prop de l'equilibri amb el seu hoste natural, com a resultat probable d'una mes o menys llarga coevolucio, observant-se generalment nomes versions molt atenuades de la sindrome d'immunodeficiencia, com una reduccio limitada de limfocits T CD4 +, reduccio que no compromet en general la vida de l'individu, encara que en un exemplar de
Cercocebus Atys Lunulatus
va produir una sida tipica despres de 18 anys d'incubacio. Aquesta dada fa pensar que, almenys en part, es la baixa longevitat, unida a una llarga incubacio, cosa que fa que la immunodeficiencia sobrevinguda sigui un resultat excepcional de la infeccio en micos.
[17]
Manipulacions experimentals, amb infeccions repetides, i la transmissio experimental en altres especies poden donar origen a la patologia caracteristica de la SIDA, com passa quan es inoculen macacos amb SIVsm.
[18]
Punts de vista alternatius
[
modifica
]
Pel que fa a l'existencia del VIH i respecte al seu origen, hi ha punts de vista alternatius al consens cientific. Inclouen la teoria d'E. Hooper, que diu que la barrera d'especies va ser travessada a consequencia de la utilitzacio de ronyons infectats de ximpanze per produir vacunes contra la poliomielitis; o l'opinio entre joves africans (considerada insensata), que afirma que el VIH es una arma biologica desenvolupada per Estats Units contra els africans.
Existeixen nombrosos activistes i alguns cientifics que neguen que la SIDA sigui causat pel VIH, alguns dels quals fins i tot dubten de la mateixa existencia del virus aqui descrit. Molts neguen tambe que existeixi la SIDA com a entitat nosologica (una malaltia singular ben definida) interpretant que la diversitat de formes epidemiologiques i cliniques es propia d'una pluralitat de malalties que erroniament o interessada son interpretades com una sola.
Farmacs contra el VIH
[
modifica
]
Existeixen nombrosos farmacs dirigits a evitar tant la infeccio com la progressio del cicle vital del virus. Aquests farmacs es classifiquen classicament segons la proteina a la qual van dirigits (es a dir, al pas replicatiu que inhibeixen en el seu us). En general, i donades les altes taxes de resistencies, esta indicat l'us combinat de farmacs en diferents grups (politerapia), en el qual s'anomena TARGA: Terapia Antiretroviral de Gran Activitat (HAART en angles).
Investigacio
[
modifica
]
A l'
Hospital Clinic de Barcelona
han observat que un de cada vint pacients, que ells anomenen
controladors d'elit
, en contacte amb el virus de la sida, multipliquen la reproduccio de cel·lules
dendritiques
, que assoleixen una quantitat prou gran com per a evitar la reproduccio del virus VIH. Aixo provoca que aquesta mena de malalts, tot i tenir el virus a la sang i poder-lo contagiar, no desenvolupen mai la malaltia, sense necessitat de cap mena de farmac i explica per que alguns seropositius han passat mes de vint anys sense desenvolupar-ne cap simptoma.
[19]
Paral·lelament, altres investigadors investiguen amb les dosis de medicaments, com per exemple a l'
Hospital de Vall d'Hebron
, que de moment te una aplicacio mes immediata, pero estan d'acord amb les teories del Clinic.
[20]
Els metges i investigadors de l'Hospital Clinic pensen que si troben la manera d'encoratjar la reproduccio d'aquestes cel·lules a la resta de pacients, aquests podrien controlar la malaltia sense necessitat de farmacs.
[19]
Descriuen que el proces de desenvolupament de la malaltia es el seguent: el VIH pren contacte amb el cos huma, entra a la sang i ataca les cel·lules del sistema immunologic que son les que tenien la funcio d'eliminar els virus. Les dendritiques son la primera baula defensiva que es destruida pel virus, que a sobre les utilitza per a arribar a traves de la sang i entrar als
ganglis limfatics
, punt de maxima produccio de
leucocits
immunologics. El virus destrueix les cel·lules que utilitza per a reproduir-se, mes rapid en persones amb
metabolisme
mes rapid (per exemple, els joves). El virus es multiplica 500.000 vegades en nomes unes hores, destruint cel·lules del sistema immunologic en fer-ho, despres d'haver tingut contacte amb la primera cel·lula, i creix exponencialment durant alguns mesos, fins a estabilitzar-se amb una presencia constant d'unes 50.000 copies per mil·lilitre de sang. El sistema immunologic queda completament destruit dos o tres anys despres que s'hagi iniciat la infeccio, i llavors l'afectat comenca a patir multiples infeccions i tumors enfront dels quals no disposa de capacitat defensiva.
[19]
[21]
En canvi, un 5% dels seropositius (els
controladors d'elit
) reacciona devant la presencia del VIH reproduint molt rapidament les seves cel·lules dentritiques, un tipus de les seves cel·lules del sistema immunologic, precursores de les
alfa defensines
, que es present en concentracions deu vegades majors a la de la resta de pacients. La presencia al cos d'aquesta concentracio superior d'alfa defensines fa que el virus no hi pugui entrar per a reproduir-se, de manera que el nombre de copies de VIH a la sang es mante sempre a nivells de 50 copies per mil·limetre de sang i a mes no aconsegueixi entrar a la resta del sistema immunologic. El pacient no desenvolupa mai la malaltia.
[19]
[21]
Tant les cel·lules dendritiques com les alfa defensines s'usen a la investigacio de vacunes contra la sida. Les alfa defensines d'una persona es poden modificar. A l'Hospital Clinic investiguen una manera de poder incrementar la seva concentracio a la sang en pacients "normals" per tal que actuin com ho fan naturalment als
controladors d'elit
.
[19]
A mes del Clinic, hi ha 25 centres mes al mon que investiguen els
controladors d'elit
per tal de trobar una vacuna que almenys protegeixi el 80% de persones que la rep, es a dir, la mateixa proporcio que les vacunes de la
polio
, la
grip
, la
verola
o el
xarampio
. En agost de
2009
ja va apareixer l'estudi d'una vacuna basada en una proteina (pero encara no en dendrites i alfa defensines) que es va provar amb 16.000 voluntaris sans i que ja va protegir el 30% d'ells front el virus.
[22]
- ↑
1,0
1,1
1,2
Day
, Trevor.
El llibre de les 1001 preguntes i respostes sobre el cos huma
. Madrid: Susaeta, 1994, p. 124.
ISBN 84-305-8849-3
.
- ↑
Amiguet
, Teresa ≪
La disputada paternidad del SIDA
≫.
La Vanguardia
, 20-05-2013 [Consulta: 30 maig 2018].
- ↑
≪
Factsheet
≫ (en angles).
UNAIDS
. Nacions Unides. [Consulta: 2 maig 2015].
- ↑
Smith, D. K., Grohskopf, L. A., Black, R. J., Auerbach, J. D., Veronese, F., Struble, K. A., Cheever, L., Johnson, M., Paxton, L. A., Onorato, I. A. and Greenberg, A. E.
Antiretroviral Postexposure Prophylaxis After Sexual, Injection-Drug Use, or Other Nonoccupational Exposure to HIV in the United States
, 54, RR02, 2005, pag. 1-20.
- ↑
Donegan, E., Stuart, M., Niland, J. C., Sacks, H. S., Azen, S. P., Dietrich, S. L., Faucett, C., Fletcher, M. A., Kleinman, S. H., Operskalski, E. A., et al.
Infection with human immunodeficiency virus type 1 (HIV-1) among recipients of antibody-positive blood donations
, 113, 10, 1990, pag. 733-739.
PMID
:
2240875
.
- ↑
Coovadia, H.
Antiretroviral agents?how best to protect infants from HIV and save their mothers from AIDS
, 351, 3, 2004, pag. 289-292.
PMID
:
15247337
.
- ↑
Kaplan, E. H. and Heimer, R.
HIV incidence among New Haven needle exchange participants: updated estimates from syringe tracking and testing data
, 10, 2, 1995, pag. 175-176.
PMID
:
7552482
.
- ↑
8,0
8,1
8,2
8,3
European Study Group on Heterosexual Transmission of HIV
Comparison of female to male and male to female transmission of HIV in 563 stable couples
, 304, 6830, 1992, pag. 809-813.
PMID
:
1392708
.
- ↑
9,0
9,1
9,2
9,3
9,4
9,5
Varghese, B., Maher, J. E., Peterman, T. A., Branson, B. M. and Steketee, R. W.
Reducing the risk of sexual HIV transmission: quantifying the per-act risk for HIV on the basis of choice of partner, sex act, and condom use
, 29, 1, 2002, pag. 38-43.
PMID
:
11773877
.
- ↑
Bell, D. M.
Occupational risk of human immunodeficiency virus infection in healthcare workers: an overview.
, 102, 5B, 1997, pag. 9-15.
PMID
:
9845490
.
- ↑
Leynaert, B., Downs, A. M. and de Vincenzi, I.
Heterosexual transmission of human immunodeficiency virus: variability of infectivity throughout the course of infection. European Study Group on Heterosexual Transmission of HIV
, 148, 1, 1998, pag. 88-96.
PMID
:
9663408
.
- ↑
Vanrell
, J.A..
Manual d'obstetricia i ginecologia per a pregraduats
. Edicions Universitat Barcelona, 1996, p. 265.
ISBN 8447515575
.
- ↑
≪
Importancia de la proteina Rev
≫. Arxivat de l'
original
el 2011-08-16. [Consulta: 17 desembre 2009].
- ↑
14,0
14,1
Sharp, P. M., Shaw, G. M. & Hahn, B. H.
Simian immunodeficiency virus infection of chimpanzees
, 79, 2005, pag. 3891-902.
- ↑
Bailes, E., Gao, F., Bibollet-Ruche, F., Courgnaud, V., Peeters, M., Marx, P. A., Hahn, B. H. & Sharp, P. M.
Hybrid origin of SIV in chimpanzees
, 300, 2003, pag. 1713.
- ↑
Santiago, M. L., Range, F., Keele, B. F., Li, Y., Bailes, E., Bibollet-Ruche, F., Fruteau, C., Noe, R., Peeters, M., Brookfield, J. F., Shaw, G. M., Sharp, P. M. & Hahn, B. H.
Simian immunodeficiency virus infection in free-ranging sooty mangabeys (Cercocebus atys atys) from the Tai Forest, Cote d'Ivoire: implications for the origin of epidemic human immunodeficiency virus type 2
, 79, 2005, pag. 12515-27.
- ↑
Ling, B., Apetrei, C., Pandrea, I., Veazey, R. S., Lackner, A. A., Gormus, B. & Marx, P. A.
Classic AIDS in a sooty mangabey after an 18-year natural infection
, 78, 2004, pag. 8902-8.
- ↑
Heeney, J. L., Dalgleish, A. G. & Weiss, R. A.
Origins of HIV and the evolution of resistance to AIDS
, 313, 2006, pag. 462-6.
- ↑
19,0
19,1
19,2
19,3
19,4
El Clinic descobreix per que alguns infectats de VIH son immunes a la sida.
Angels Gallardo, publicat a
El Periodico
, 25 de febrer de 2010.
- ↑
Metges i cientifics celebren la troballa antisida del Clinic. El descobriment de la causa que alguns seropositius no emmalalteixin convenc.
Antonio Maria Yague i Maria Jesus Ibanez, publicat a
El Periodico
el 25 de febrer de 2010.
- ↑
21,0
21,1
Esquema de proces viral en pacients "normals" i en "controladors d'elit"
[
Enllac no actiu
]
El Periodico
, 25 de febrer de 2010
- ↑
Josep Maria Gatell: ≪Aconseguir una vacuna antisida ja no es utopic≫
Entrevista a Josep Maria Gatell, codirector de l'
Hivacat
, publicada a
El Periodico
el 26 de febrer de 2010
Enllacos externs
[
modifica
]
| Bases de dades taxonomiques
| |
|---|