La teoria dels humors , teoria humoral , teoria del quatre humors , humorisme o humoralisme , fou un sistema de la medicina que detalla la composicio o constitucio i el funcionament del cos huma. Es va originar a l' antiga Persia (Iran) i va ser adoptada en la medicina dels antics metges i filosofs grecs i romans , despres que entressin en contacte amb els perses.

L'humorisme va comencar a decaure cap a la decada del 1850 amb l'arribada de la teoria microbiana de la malaltia , el qual va demostrar que moltes malalties que anteriorment es creien amb una causa humoral eren, de fet, causades per patogens .

Origen [ modifica ]

El concepte de "humors" (els sistemes quimics que regulen comportament huma) esdevenia mes prominent de l'escriptura de teoric medic Alcmeo de Crotona (C. 540-500 BC). La seva llista d'humors era mes llarga i els elements fonamentals inclosos van descriure per Empedocles , com aigua, aire, terra, foc, etc. Alguns autors suggereixen que el concepte d'humor pot tenir origens a Persia , en la medicina de l' antic Egipte ^[1] o Mesopotamia , ^[2] encara que no es va arribar a sistematitzar fins als pensadors grecs antics. ^{[1] [3]} La paraula humor es una traduccio del grec χυμ??, chymos (literalment suc o saba, sabor metaforic). ^[4] La medicina ayurveda de l' Antiga India havia desenvolupat la teoria de les tres doshas (do?as), ^[5] que es relacionaven amb els cinc elements ( panca-bh?ta ): terra, aigua, foc, aire i espai. ^[5]

A Hipocrates se li atribueix normalment la incorporacio d'aquest coneixement a la medicina. En contrast amb Alcmeo , Hipocrates va suggerir que els humors son els liquids corporals vitals (sang, bilis groga, flegma i bilis negra). Alcmeo i Hipocrates van afirmar que un exces o deficiencia extrema de qualsevol dels humors (liquid corporal) en una persona pot ser un signe de malaltia. Alcmeo I Hipocrates van afirmar que un exces o deficiencia extrema de qualsevol dels humors en una persona pot ser un signe de malaltia. Hipocrates, i mes tard Gale , van suggerir que un desequilibri moderat en la barreja d'aquests humors produeix determinats patrons de comportament. ^[6] Un dels tractats atribuits a Hipocrates, Sobre la naturalesa de l'home , descriu la teoria de la manera seguent:

El cos huma conte sang, flegma, bilis groga i bilis negra. Aquestes son les coses que conformen la seva constitucio i que causen el seu dolor i la seva salut. La salut es principalment aquell estat en que aquestes substancies constituents es troben en la proporcio correcta entre si, tant en forca com en quantitat, i estan ben barrejades. El dolor succeeix quan una de les substancies presenta qualsevol deficiencia o exces, o queda separada en el cos i no es barreja amb les altres. ^[7]

Tot i que la teoria dels quatre humors apareix dins alguns textos hipocratics, altres escriptors hipocratics nomes van acceptar l'existencia de dos humors, mentre que alguns fins i tot es van abstenir de discutir la teoria humoral. ^[8] L'humorisme, o doctrina dels quatre temperaments, com a teoria medica, va mantenir la seva popularitat durant segles, en gran part gracies a la influencia dels escrits de Gale (129-201 dC). La teoria d'Hipocrates sobre els quatre humors estava relacionada amb la teoria popular dels quatre elements (terra, foc, aigua i aire) proposada per Empedocles d'Akragas , pero aquest vincle no fou establert per Hipocrates ni per Gale, que es referien principalment als humors. Tot i que Gale pensava que els humors es formaven en el cos, en lloc de ser ingerits, creia que els diferents aliments tenien un determinat potencial per actuar sobre el cos i produir diferents humors. Els aliments calids, per exemple, solien produir bilis groga, mentre que els aliments freds solien produir flegma. Les estacions de l'any , els periodes de la vida, les regions geografiques i les activitats quotidianes tambe influien en la naturalesa dels humors formats. Com a tal, es va entendre que determinades estacions i arees geografiques causaven desequilibris en els humors, cosa que conduia a diferents tipus de malalties segons el temps i el lloc. Per exemple, es considerava que les ciutats exposades a vents calorosos presentaven taxes mes elevades de problemes digestius com a consequencia d'un exces de flegma que baixa del cap, mentre que les ciutats exposades a vents freds s’associen a malalties dels pulmons, malalties agudes i "duresa de les entranyes ", aixi com les oftalmies (problemes als ulls) i les hemorragies nasals. Les ciutats de l'oest, en canvi, es creia que desenvolupaven persones febles, poc saludables i pal·lides que estaven subjectes a tot tipus de malaltia. ^[9]

Es creia que el desequilibri d'humors o discrasia era la causa directa de totes les malalties. La salut es va associar amb un equilibri dels humors o eucrasia. Les qualitats dels humors, al seu torn, van influir en la naturalesa de les malalties que causaven. La bilis groga causava malalties calides i la flegma, malalties fredes. A l'obra Sobre els temperaments , Gale va subratllar encara mes la importancia de les quatre qualitats. Un temperament ideal implicava una barreja equilibrada de les quatre qualitats. Gale va identificar quatre temperaments en els quals predominava una de les qualitats (calid, fred, humit o sec); i quatre mes en els que dominava una combinacio de dos d'ells (calid i humit, calid i sec, fred i sec o fred i humit). Aquests darrers quatre temperaments, anomenats aixi pels humors amb els quals estaven associats ?sanguinis, colerics, malenconiosos i flegmatics?, van acabar sent mes coneguts que els altres. Tot i que el terme temperament es va referir nomes a disposicions psicologiques, Gale el va utilitzar per referir-se tambe a disposicions corporals, que determinaven la susceptibilitat d'una persona a malalties particulars, aixi com a inclinacions conductuals i emocionals.

La malaltia tambe podria ser el resultat de la "corrupcio" d'un o mes dels humors, que podria ser causada per circumstancies ambientals, canvis dietetics o molts altres factors. ^[10] Es creia que aquests deficits eren causats per vapors inhalats o absorbits pel cos. Els metges grecs i romans, i els establiments medics posteriors de musulmans i de l'Europa Occidental, van adoptar i adaptar la filosofia medica classica; tots van creure que cadascun d'aquests humors aniria creixent i disminuint al cos, segons la dieta i l'activitat. Quan un pacient patia un excedent o un desequilibri d'un dels quatre humors, la personalitat i/o la salut fisica del pacient es podrien veure afectades negativament.

Quatre humors [ modifica ]

Tot i que la teoria de l'humorisme tenia diversos models que utilitzaven 2, 3 i 5 components, el model mes famos consisteix en els quatre humors descrits per Hipocrates i despres desenvolupat per Gale. Els quatre humors de la medicina hipocratica son la bilis negra ( grec : μ?λαινα χολ?, melaina chole ), la bilis groga (grec: ξανθη χολ?, xanthe chole ), la flegma (grec: φλ?γμα, flegma ) i la sang (grec: α?μα, haima ). Cadascun correspon a un dels quatre temperaments tradicionals. Basant-se en la medicina hipocratica, es creia que perque un cos estigues sa, els quatre humors haurien de tenir proporcions equilibrades pel que fa a la quantitat i la forca de cada un. ^[11] La barreja i l'equilibri adequats dels quatre humors es coneixia com a eucrasia. ^[12]

Gale recorda la correspondencia entre els humors i les estacions a la seva obra Sobre les doctrines d'Hipocrates i Plato ; diu que, “Pel que fa a les edats i les estacions, el nen (πα??) correspon a la primavera, el jove (νεαν?σκο?) a l'estiu, l'home madur (παρακμ?ζων) a la tardor i el vell (γ?ρων) a l'hivern". ^[13] Gale tambe creia que les caracteristiques de l'anima segueixen les mescles del cos, pero no aplica aquesta idea als humors hipocratics. Creia que la flegma no influia en el caracter. Al seu llibre Sobre la natura de l'home d'Hipocrates , Gale afirma: "La nitidesa i la intel·ligencia (?ξ? κα? συνετ?ν) son causades per la bilis groga que hi ha a l'anima, la constancia i la consistencia (?δρα?ον κα? β?βαιον) per l'humor melancolic i la simplicitat i la ingenuitat (?πλον) κα? ?λιθι?τερον) per la sang. Pero la naturalesa de la flegma no te cap efecte sobre el caracter de l'anima (το? δ? φλ?γματο? ? φ?σι? ε?? μ?ν ?θοποι?αν ?χρηστο?)". Va dir, a mes, que la sang es una barreja dels quatre elements: aigua, aire, foc i terra. ^[13]

Aquests termes nomes corresponen en part a la terminologia medica moderna, en que no hi ha distincio entre la bilis negra i la groga, i la flegma te un significat molt diferent. Es creia que els humors eren les substancies basiques a partir de les quals es fabricaven tots els liquids del cos. Robin Fahræus (1921), un metge suec que va idear la velocitat de sedimentacio dels eritrocits , va suggerir que els quatre humors es basaven en l'observacio de la coagulacio de la sang en un recipient transparent. Quan es treu sang en un recipient de vidre i es deixa reposar durant aproximadament una hora, es poden veure quatre capes diferents. Es forma un coagul fosc a la part inferior (la "bilis negra"). A sobre del coagul hi ha una capa de globuls vermells (la "sang"). A sobre hi ha una capa blanquinosa de globuls blancs (la "flegma"). La capa superior es serum groc clar (la "bilis groga"). ^[14]

En la medicina grega, despres de Gale, es van escriure molts textos grecs; va ser durant l'epoca daurada de la teoria dels quatre humors. Un d'aquests textos era un tractat anonim anomenat Sobre la constitucio de l'univers i de l'home , publicat a mitjans del segle  xix per J.L. Ideler. En aquest text, l'autor estableix la relacio entre els elements de l'univers (aire, aigua, terra, foc) i els elements de l'home (sang, bilis groga, bilis negra, flegma). ^[15] Va dir:

• Les persones que tenen la sang vermella son simpatiques, fan broma i riuen sobre els seus cossos i, per la seva aparenca, estan tenyides de rosa, lleugerament vermelles i tenen una pell bonica.
• Les persones que tenen bilis groga son amargues, de caracter curt, atrevides. Apareixen verdoses i tenen la pell groga.
• Les persones de bilis negra son mandroses, temoroses i malaltisses. Tenen els cabells negres i els ulls negres.
• Els que tenen flegma tenen poc esperit, son oblidadisses i tenen els cabells blancs

Relacio amb caracters personals [ modifica ]

• Sang . Es creia que la sang era produida exclusivament pel fetge . S'associava amb un caracter sanguini (entusiasta, actiu i social). ^{[16] [17] :103?105}
• Bilis groga . La bilis groga s'associa a un caracter coleric (ambicios, decisiu, agressiu i de geni curt). ^[18]
• Bilis negra . La bilis negra s'associa a una naturalesa melancolica, la mateixa paraula "malenconia" que deriva del grec per a "bilis negra", μ?λαινα χολ? ( melaina khole ). La depressio s'atribuia a l'exces de la bilis negra, o que no fos natural, segregada per la melsa. ^[19] El cancer tambe es va atribuir a un exces de bilis negra concentrada en una area especifica. ^[20]
• Flegma . La flegma es va associar a una naturalesa flegmatica, que es creu que tenia relacio amb un comportament reservat ^[21] La flegma de l'humorisme esta lluny de ser la flegma tal com es defineix actualment. El fisioleg i premi Nobel frances Charles Richet , quan el 1910 va descriure la "secrecio de flegma o hipofisi" de l'humorisme, va preguntar retoricament "aquest estrany liquid, que es la causa dels tumors, de la clorosi , del reumatisme i de la cacochimia : on es? Qui la veura mai? Qui l'ha vist mai? Que podem dir d'aquesta fantastica classificacio d'humors en quatre grups, dels quals dos son absolutament imaginaris?" ^[22]

Produccio d'humors [ modifica ]

Es creia que els humans es produien per digestio com a productes finals de la digestio hepatica. La digestio es un proces continu que te lloc en tots els animals i es pot dividir en quatre etapes sequencials. ^[23] L'etapa de digestio gastrica , l'etapa de digestio hepatica , l'etapa de digestio vascular i l'etapa de digestio dels teixits. Cada etapa digereix els aliments fins que esdeve adequat per al seu us pel cos. En la digestio gastrica, els aliments es transformen en una substancia quilosa que es adequada perque el fetge absorbeixi i continui la digestio. La substancia quilosa es transforma en quimosa en l'etapa de digestio hepatica, que es compon dels quatre humors: sang, flema, bilis groga i bilis negra. Aquests quatre humors circulen pels vasos sanguinis i, en l'ultima etapa de la digestio, la digestio dels teixits, els aliments es fan similars als teixits dels organs a que estan destinats.

Si alguna cosa surt malament abans de la produccio d'humors, hi haura un desequilibri que conduira a la malaltia . El bon funcionament dels organ s es necessari en la produccio d'un bon humor. L'estomac i el fetge tambe han de funcionar amb normalitat per a una digestio adequada. Si hi ha alguna anomalia en la digestio gastrica , el fetge , els vasos sanguinis i els teixits no poden subministrar el quil adequat, cosa que pot provocar un humor i una composicio sanguinia anormals. Un fetge amb un funcionament saludable no es capac de convertir quils anormals en quils nornals i en humors normals.

Els essers humans son el producte final de la digestio gastrica, pero no son el producte final del cicle de digestio, de manera que un humor anormal produit per la digestio hepatica afectara altres organs que treballen cap a la digestio dels aliments en el cicle de la digestio.

Unificacio de l'humorisme amb el model d'Empedocles [ modifica ]

La teoria d' Empedocles suggeria que hi ha quatre elements: terra, foc, aigua i aire; amb la terra produint els sistemes naturals. Ates que aquesta teoria va influir durant segles, els erudits posteriors van emparellar qualitats associades a cada humor, tal com ho descriuen Hipocrates i Gale amb les estacions, i amb els "elements basics" tal com ho descriu Empedocles. ^[24]

La taula seguent mostra els quatre humors i la relacio amb els seus elements corresponents, les estacions, els llocs de formacio, i temperaments resultants: ^[25]

Humor	Estacio	Edats	Element	Organ	Qualitats	Temperament
Sang	Primavera	Infancia	Aire	Fetge	Tebi i humit	sanguini
Bilis groga	Estiu	Joventut	Foc	vesicula biliar	Tebi i sec	coleric
Bilis negra	Tardor	Adultesa	Terra	spleen	Fred i sec	malenconios
Flegma	Hivern	Vellesa	Aigua	Cervell / Pulmons	Fred i humit	flegmatic

Influencia i llegat [ modifica ]

Medicina islamica [ modifica ]

La tradicio de la medicina medieval a l' edat d'or de l'islam va adoptar la teoria de l'humorisme a partir de la medicina grecoromana, sobretot a traves de la polimata persa d' Avicenna del Canon de la medicina ( Al-qanun fi-t-tibb ) del 1025. Avicenna va resumir els quatre humors i temperaments de la seguent manera: ^[26]

Els quatre humors i temperaments segons Avicenna (ibn Sina)

Evidencia	Calent	Fred	Humit	Sec
Estats morbids	Inflamacions esdevenen febrils	Les febres es relacionen amb un humor greu, reumatisme	Laxitud	Perdua de vigor
Forca funcional	Energia deficient	Accio digestiva deficient	Digestio dificil
Sensacions ubjectives	Gust amarg , set excessiva, cremor al cardies	Manca de desig de liquids	Salivacio mucoidal, somnolencia	Insomni , vigilia
Signes fisics	Index de pols alt, fatiga (laxitud)	Articulacions flaccides	Diarrea , inflamacio periorbital als ulls, pell aspra , habit adquirit	Pell aspra, va adquirir habit
Menjars i medicines	Escalfaments nocius, refredament beneficios [27]	refredament nociu, escalfament beneficios	Articulacions humides nocives	Regim sec nociu, humectants beneficiosos
Relacio a temps	Pitjor a l'estiu	Pitjor a l'hivern		Dolent a la tardor

Medicina persa, arab i hindu [ modifica ]

L'escola de medicina unani , que es practica als paisos perses, arabs, a l'India i al Pakistan, es basa en la medicina galenica i avicenniana en el seu emfasi en els quatre humors com a part fonamental del paradigma metodologic.

Medicina occidental [ modifica ]

El sistema humoralista de la medicina era molt individualista, ja que es deia que tots els pacients tenien una composicio humoral unica. ^[28] A partir d'Hipocrates, la teoria humoral va ser adoptada pels metges grecs, romans i islamics, i va dominar aquesta visio del cos huma entre els metges europeus fins, almenys, el 1543, quan va ser desafiada seriosament per Andreas Vesalius . Vesalius va criticar principalment les teories de Gale sobre l'anatomia humana i no la hipotesi quimica de la regulacio del comportament (temperament). Tanmateix, alguns creuen que la teoria d'humors va ser devaluada per les aportacions de la ciencia ja el 1628 amb els descobriments de William Harvey (que tambe criticava basicament la teoria anatomica de Gale) i per Rudolf Virchow amb les seves teories sobre la patologia cel·lular el 1858.

Les tipiques practiques mediques del segle  xviii com la sagnia d'una persona malalta o l'aplicacio de tasses calentes a una persona es basaven en la teoria humoral dels desequilibris de liquids (sang i bilis en aquests casos). Ben Jonson va escriure comedies sobre els humors, on els tipus es basaven en la seva complexio humoral. Metodes de tractament com la sagnia, els emetics ( vomitius ) i les purgues tenien com a objectiu expulsar un exces d'humor. ^[29] Altres metodes utilitzaven herbes i tipus de menjar que s'associaven amb un humor particular i aixi s'actuava d'acord amb els simptomes d'una malaltia; aixi, persones que tenien febre i sudoracio es consideraven que tenien un estat calent i humit i, per tant, les substancies que caia donar s'associaven amb el fred i la sequedat. Paracels va desenvolupar la idea que es poden trobar substancies mediques beneficioses en herbes, minerals i diverses combinacions alquimiques d'aquestes. Aquestes creences van ser el fonament de la medicina occidental habitual fins al segle  xvii . S’utilitzaven minerals o herbes especifiques per tractar malalties simples a complexes, des d'una infeccio de les vies respiratoria superiors sense complicacions fins a la pesta . Per exemple, la camamilla s'utilitzava per disminuir la calor i reduir l'humor excessiu de la bilis. L' arsenic , posat en una bossa de cataplasma servia per "extreure" l'exces d'humor que provocava els simptomes de la pesta. Els apoflegmatismes , en la medicina premoderna, eren medicaments mastegats que servien per atraure la flegma i els humors.

Tot i que els avencos en patologia cel·lular i quimica van criticar l'humorisme al segle  xvii , la teoria va dominar el pensament medic occidental fins a la segona meitat del segle  xix , durant mes de 2.000 anys. ^{[30] [31]} Nomes en alguns casos concrets l'humorisme queda en un segon pla. Aixi, durant els segles VI-VII, a l' Imperi Roma d'Orient la cultura tradicional grega secular va quedar sota les influencies cristianes. Tot i que l'us de l'humorisme dins la medicina es seguia tenint presen, la seva influencia era menor, a favor de la religio. ^[32] El ressorgiment de humorisme grec com a consequencia, en part, de canvis en els factors socials i economics, no va comencar fins al comencament del segle  ix . ^[33] La seva practica en l'epoca moderna es com a pseudociencia . ^[34]

Medicina moderna [ modifica ]

La medicina moderna es refereix a la immunitat humoral o regulacio humoral quan es descriuen substancies com hormones i anticossos , pero aixo no es un romanent de la teoria dels humors. Es tracta nomes d'un us literal dels humors corporals, es a dir, que pertanyen als liquids corporals .

L'humorisme va deixar de ser un referent a partir del 1858. ^{[30] [31]} No es van dur a terme estudis per demostrar o desmentir l'impacte de la disfuncio en els organs corporals coneguts i que es produissin uns liquids anomenats (humors) en els trets del temperament simplement perque la llista de trets del temperament no es va definir fins a finals del segle  xx . ^{[35] [36]}

Cultura [ modifica ]

Teofrast i altres van desenvolupar un conjunt de personatges basats en els humoristes. Els que tenien massa sang eren sanguinis. Els que tenien massa flegma, flegmatics. Els que tenien massa bilis groga eren colerics i els que tenien massa bilis negra, malenconiosos. La idea de la personalitat humana basada en els humors va ser presents en les comedies de personatges de Menandre i, mes tard, de Plaute . A traves del renaixement neoclassic a Europa, la teoria dels humors va dominar la practica medica i la teoria dels tipus humorals va fer aparicions periodiques en les obres teatrals. Els humors eren un tema iconografic important i popular en l'art europeu, que es pot trobar en pintures, tapissos i en conjunts de gravats. ^[37]

Els humors son presents en obres de l' epoca elisabetiana , com a La ferestega domada ( Taming of the Shrew) , en que el personatge de Petruchio actua de manera irritable i enfadada per mostrar a Katherina com es conviure amb una persona desagradable. Crida als criats perque serveixen carn de vedella, un aliment coleric, a dues persones que ja son coleriques.

Es creia que els aliments a l'epoca isabelina tenien afinitat amb un d'aquests quatre humors. Es possible que a una persona que mostri signes de flegmatisme se li hagi servit vi (una beguda colerica i l'humor directe oposat al flegmatic) per equilibrar-ho.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Elements classics
• Comedia d'humors
• Cinc temperaments
• Dosha (Tres Doshas d'Ayurveda)
• Wu Xing (Cinc Principis de filosofia xinesa)
• Mitama

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Conrad, Lawrence jo. La Tradicio Medica Occidental 800 BC a ANUNCI 1800 . @Cambridge: @Cambridge Premsa Universitaria, 2011.
• Edwards. "Un treatise respecte de la pesta i el pox descobrint tambe el meanes que per conservar del perill d'aquests contagis contagiosos, mentre tambe com per curar aquells que son infectats amb qualsevol d'ells". 1652.
• Emtiazy, M., Keshavarz, M., Khodadoost, M., Kamalinejad, M., Gooshahgir, S. Un., Shahrad Bajestani, H., ... Alizad, M. (2012). Relacio entre Humors de Cos i Hypercholesterolemia: Una Perspectiva de Medicina Tradicional iraniana Basada en l'Ensenyament d'Avicenna. Vermell irania Crescent Revista Medica , 14(3), 133?138.
• Karenberg , A. History of Medicine: The Russian Journal , 2, 2, 2015. DOI : 10.17720/2409-5834.v2.2.2015.15k .
• Moore, Philip. "L'esperanca de salut wherin es conteined un goodlie regimente de vida: mentre medicina, dieta bona i el goodlie vertues de sonderie herbes, doen per Philip Moore." 1564.
• Burton, Robert. 1621. Anatomia de la malenconia , Llibre jo, Nova York 2001, p. 147: "El radical o innat es diariament subministrat per nodriment, el qual una mica trucada cambium, i fer aquells humors secundaris de ros i gluten per mantenir-lo [...]".
• Jouanna , Jacques. ≪The Legacy of the Hippocratic Treatise the Nature of Man≫. A: van der Eijk. Greek Medicine from Hippocrates to Galen . 40. Brill, 2012, p. 335?360 (Studies in Ancient Medicine).  
• Williams, William F. Enciclopedia de Pseudociencia: D'Abduccions d'Estranger per Qualificar Terapia. Hoboken: Taylor i Francis, 2013.

Enllacos externs [ modifica ]

• Radio de BBC4 es En El nostre Temps . Episodi en els quatre humors en format de Mp3, 45 minuts.
• Article de 'Phisick'. Teoria humoral Arxivat 2013-07-12 a Wayback Machine . 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Teoria dels humors