El teatre de l'antiga Grecia, es el conjunt d' obres dramatiques , i d' arts esceniques en general, que es van crear a la cultura de l' antiga Grecia . Es una cultura teatral que va florir en l'antiga Grecia entre 550 aC i 220 aC.

Pel que sembla el teatre grec , com a edificacio on en una epoca es representaven les obres teatrals, es va originar en un espai circular a l'aire lliure ( orchestra ), en el qual s'executaven unes danses . Un lloc de terra llisa i compacta disposat per a la representacio de cants corals . Una de les varietats, l'anomenat ditirambe , va ser d'acord amb la tradicio, el progenitor de la tragedia atica . Tots els grans teatres es van construir a cel obert.

Primeres manifestacions dramatiques a l'antiga Grecia [ modifica ]

Mites de l'antiga Grecia [ modifica ]

Amb independencia de quina sigui la definicio que hagim de donar a la paraula " mite ", podem entendre que amb ella designem a una serie d'antics relats referits a il·lustres personatges , herois i fins i tot deus , dels quals es narren gestes espectaculars , i en els quals l' imaginari col·lectiu posterior d'un poble ha creat un conjunt de simbols culturals.

La literatura grega esta des dels seus mes remots origens homerics plena de personatges i sagues mitiques locals; aixi solem parlar del cicle troia (al voltant del qual s'agrupen els principals herois i families que van participar en l'expedicio de la Guerra de Troia : Agamemnon , Menelau , Electra , Orestes ), del cicle teba (en el qual apareixen les figures d' Edip , Antigona (filla d'Edip) , Eteocles i Polinices , el deu Dionis i l'heroi local Heracles , etc.) El teatre, i de manera especial la tragedia atenesa, tindra com a motiu principal de les seves obres alguns d'aquests grans personatges del mite i a partir d'ells va desenvolupant els seus arguments.

No obstant aixo, la postura que han mantingut davant el mite els diversos autors de tragedies dista molt de ser homogenia. En una progressiva evolucio s'observa com al principi Esquil es mostra respectuos i credul davant el mite i la religiositat tradicional , mentre que no gaire anys mes tard Euripides assumira una critica revisionista dels personatges mitics i de les antigues creences religioses. Amb aixo, aquest ultim no feia sino seguir probablement els passos de filosofs i pensadors com Xenofanes de Colofo qui defensava la idea que els deus d' Homer no eren sino una pura ficcio . D'altra banda, si hi ha una caracteristica singular del mite, es la seva anticanonicitat. No existeix una unica versio d'un mite. En tot cas, per als antics grecs no estava tan nitida com per a nosaltres la contraposicio entre mite i historia, ni entre pensament mitic i pensament racional. Els antics grecs creien que Agamemnon va ser un antic rei que, amb tota certesa, havia anat a una antiquissima Guerra de Troia, i seguien respectant i venerant les tombes dels ≪antics herois≫ als quals continuaven rendint culte com a criatures benefiques, fins i tot despres de morts, per a la comunitat.

Encara cal recordar que el mite es un producte d'una societat essencialment oral, un conjunt de relats que poden transmetre en un format multiple: com a cant, com recitat poetic, com a representacio plastica i iconografica. El fet que els grecs no hagin tingut cap llibre sagrat sobre la veritat dels deus, equivalents al que son la Biblia , la Tora o l' Alcora per a altres cultures, conferia al mite una gairebe completa versatilitat i la possibilitat de ser una vegada i una altra revisat.

Rituals a l'antiga Grecia [ modifica ]

El repertori mitic entronca d'altra banda amb els rituals religiosos als quals tambe des d'antic va estar vinculat al teatre com a part d'una serie de celebracions o festes religioses inserides en la tradicio d'antics rituals . Per als antics grecs, la base de la religio es troba mes en el ritual que en un conjunt de creences. La societat atenesa estava mes ritualitzada que l'europea moderna. D'altra banda, entre ritual i teatre antic existeixen una serie d'enllacos molt suggestius que interaccionen en un sentit i l'altre, del ritual al teatre i del teatre al ritual. Aquests son els elements: el ritual de suplica, els rituals funeraris, la purificacio o catarsi de l'≪oracio≫.

En una societat primitiva en la qual no esta institucionalment assegurada la proteccio personal, els ritus del suplicant adquireixen una extraordinaria importancia. De fet s'interpreta com un abominable acte no proporcionar dret d'acollida a un suplicant o expulsar-lo del santuari on ha buscat asil. En el teatre abunden les escenes del suplicant que implora l'auxili del poderos, i es possible que els mateixos autors de tragedia aprofitessin l'existencia d'aquest ritual de suplica perque van trobar en ell un mecanisme d'enorme impacte escenic i dramatic. Aixi, en l' Orestea , Esquil representa Orestes agafat al melic del santuari de Delfos , i al principi de l' Edip Rei de Sofocles es troba al poble sencer de Tebes en actitud de suplicants.

D'altra banda, els costums i ritus funeraris dels grecs van entrar igualment de ple en l'arquitectura dramatica. La persona que mor no trobara definitiu repos fins que li hagin complert una serie de ritus religiosos relacionats amb el seu enterrament. La jove Antigona (filla d'Edip) enten que ha de donar sepultura al seu germa Polinices , tot i l'expressa prohibicio del rei Creont . En Les Coefores d'Esquil es troba un grup de persones enviades per Clitemnestra perque aboquin unes libacions sobre la tomba d' Agamemnon . Aquestes i altres practiques funeraries impliquen un ritual complicat: les dones ploren, es colpegen el pit, es tallen els cabells, s'estripen els seus vestits al mateix temps que entonen crits inarticulats de tipus ≪io≫, ≪ai≫, ≪ai≫, ≪ paian≫, ≪ paian≫, mentre aboquen libacions i presenten les seves ofrenes al mort. En tot cas, la mort es presenta al grec com a font de contaminacio ≪miasma≫ ( gr. Μiασμα), de la qual tant l'individu com la col·lectivitat s'ha de netejar mitjancant un ritual de purificacio. Aixi, quan Orestes arriba a Atenes despres d'haver assassinat la seva mare, els atenesos li donen acollida pero no li dirigeixen la paraula directament, perque encara esta contaminat per l'assassinat. I novament en l' Edip Rei trobem tota una ciutat contaminada perque hi habita un assassi que encara no s'ha sotmes al ritual de la purificacio. Els ciutadans van al palau d' Edip com suplicants amb una peticio concreta: trobar el causant de la contaminacio i expulsar-lo de la ciutat. Es un tipus de suplica alhora politica i religiosa, ja que no es tracta nomes d'aconseguir que torni la prosperitat a Tebes , sino que te una carrega de significacio religiosa.

Principals festes i festivals [ modifica ]

El teatre va estar a l' Antiga Atenes , igual que en moltes altres cultures, vinculat des de sempre a la celebracio de determinats festivals i rituals de caracter religios.

Segons les noticies que es disposa, un dels mes antics i concorreguts va ser el que se celebrava en honor del deu Dionis a Atenes durant els dies 11 al 13 del mes anomenat en grec antesterios (mes de les flors) que correspon aproximadament al nostre mes de febrer. Hi ha un testimoni de Filostrat dAtenes , ^[1] on se'ns afirma que aquest nom d' Antesteria es refereix a un ritual en el qual una serie de nois i noies atenesos porten durant una processo uns rams de flors un cop arribats a la pubertat. Per la seva banda, la ceramica grega testifica algunes representacions que semblen correspondre a aquestes celebracions. Les festes duraven cinc dies:

• En el primer, denominat Pithoigia, es procedia a obrir els cantirs (π?θοι, pithoi) en que s'havia conservat el most des del mes de setembre anterior, vi que previsiblement es consumia en part en honor del deu Dionis i en profit i gaudi dels participants.
• El segon dia, anomenat Choes, continuava la celebracio festiva i se sortejava una pell de vi entre els que assistien a les festes.
• Els dies tercer, quart i cinque rebien el nom de Chytroi (≪les olles≫) i en ell s'oferien al deu Hermes una especie d'olles en que s'havia preparat un guisat a base de cereals.

Aquestes celebracions nomes tangencialment es relacionen amb els origens del teatre grec, encara que sens dubte van ser el precedent d'altres festivals que es comenten mes avall.

Les Lenees [ modifica ]

Aquestes festes se celebraven a Atenes durant el mes de gamelion (el mes dels casaments), que correspon aproximadament al nostre mes de marc, mes que rebia el nom de leneu en l'ambit de les ciutats jonies segons el testimoni d' Aristotil ^[2]

Aquestes lenees se celebraven a Atenes en un edifici anomenat el Leneu, encara que seguim sense tenir noticies clares sobre on va poder estar aquest emplacament, si en la mateixa acropoli o als afores. Es tracta d'una institucio molt antiga, anterior a la de les Grans Dionisies, i es probable que al cap del temps la seva celebracio es trasllades (entorn del 440 aC ) al Teatre de Dionis . Sembla que la concurrencia a aquestes festes era sol o majoritariament atenes, sense la nombrosa presencia d'estrangers caracteristica d'altres celebracions. Aixi almenys sembla testificar, entre altres testimonis, el comic Aristofanes : ^[3]

Les Lenees van ser el principal marc de representacio de les comedies d' Aristofanes , segons se sap per les noticies ( hipotesi ) que antecedeixen al text d'algunes de les seves obres . Aixi en la ≪hipotesi≫ a Els acarnesos llegeix: ≪L'obra es una de les millors compostes i incita a la pau per tots els mitjans. La va fer representar en les Leneas, a nom de Calistrato, durant l'arcontado d'Eucino [426/425], i va quedar la primera≫. Tambe a la segona hipotesi a Els cavallers trobem noves al·lusions a les Lenees: ≪L'obra va ser representada a costa publica en l'arcontat d'Estratocles [425/424] en les Lenees sota la direccio del mateix Aristofanes. Va quedar el primer. El segon premi el va guanyar Crati amb Els Satirs i el tercer, Aristomenes amb Els Llenyataires  ≫.

Noticies similars trobem tambe en les hipotesis de Les vespes i de Les granotes , aixi com en una serie d'inscripcions estudiades per Csapo. ^[4]

Les dionisies rurals [ modifica ]

La celebracio d'aquestes festes tenia lloc durant el mes Posidoni, que equival mes o menys al nostre de desembre. Es tractava d'una processo al voltant d'un fal·lus amb la qual es buscava propiciar la fertilitat dels camps sembrats durant la tardor. No ens es donat precisar quan es va produir l'associacio d'aquesta festa al deu Dionis , encara que d'acord amb el testimoni de Plato ^[5] sembla que van existir diverses celebracions, ja que hi havia gent que assistia consecutivament a mes d'una d'elles:

Un nou testimoni sobre el contingut d'aquestes festes es pot veure en la comedia Els acarnienses d' Aristofanes , ^[6] on el personatge Diceopolis parodia la processo de la festa, mentre entona un cant a Fal·lus , personificacio de la fertilitat, a qui el seu esclau Janti porta com a estendard. S'ha de suposar que passatges d'aquest tipus son els que va haver d'utilitzar Aristotil quan en la seva Poetica ^[7] ens parla que en els seus origens la comedia es remunta a aquestes comparses de cantants fal·lics.

Especialment famoses van ser les celebracions que tenien lloc al Pireu . Tot i que la ciencia epigrafica i filologica disposa d'algunes inscripcions trobades en el terreny, l'antic edifici del teatre del Pireo ha desaparegut per complet. En tot cas sembla que les Dionisies Rurals tenien un caracter mes agrari que els grans festivals de la ciutat, encara que precisament per aixo es possible que hagis conservat un caracter mes marcadament religios i primitiu.

Les dionisies ciutadanes o "Grans Dionisies" [ modifica ]

Pero les festes mes celebres, les festes ateneses per antonomasia, van ser les anomenades Dionisies Ciutadanes o Grans Dionisies, instituides en honor del deu Dionis , la imatge era traslladada des de la ciutat d' Eleuteras ( Beocia ) a Atenes. Se sap que en epoca de Pisistrat ( segle  vi  aC ), el festival havia ja aconseguit notable fama i que la seva celebracio coincidia amb el nostre mes de marc, epoca en que la navegacio i els viatges es feien mes comodes i segurs amb l'arribada de la primavera. La ciutat d'Atenes s'engalanava per rebre ambaixadors i aliats, homes de negocis i politics a qui l'Estat condecorava per algun servei especial prestat en benefici d'Atenes. La processo d'una estatua de Dionis recorria els carrers de la ciutat, acompanyada d'una desfilada de torxes que portaven els joves en edat militar. Al seguici se sumaven igualment festejos de noies ( canefores ) amb ofrenes per a diversos sacrificis . Cadascuna de les deu tribus de la ciutat organitzava un cor de cinquanta nois i un altre cor de cinquanta adults que participaven en el concurs.

Pel que fa a les representacions dramatiques que tenien lloc durant aquests dies, se sap que Aristotil es va ocupar de registrar-les degudament per escrit al voltant dels anys 330 aC . De semblant tenor son les didascalies , inscripcions trobades a la falda de l' Acropolis , on van quedar assentats els titols de les tragedies representades en les Dionisies, les comedies de les Dionisies i de les Lenees, els noms dels arconts , els noms dels autors de les peces dramatiques, etc. Una de les principals inscripcions esta incompleta, i davant del nom d' Esquil (la primera victoria en els concursos es data en el 484 aC ) falten unes deu linies que havien de referir-se als autors de tragedia de les Dionisies.

Ha arribat al present el testimoni extraordinari d'una inscripcio, coneguda com a ≪ Marmor Parium ≫, descoberta a l'illa de Paros , en la qual s'han reproduit alguns esdeveniments historics des de la fundacio mitica de la ciutat d'Atenes ( circa 1580 aC ) fins al 263 aC aproximadament. En aquest document es parla de la presentacio de certs festivals dramatics en un espai de temps que va des de l'any 580 al 508 . El text diu aixi:

Quina era, doncs, la vinculacio d'aquestes festes amb la celebracio dels concursos dramatics? Durant el segle V concorrien al certamen de tragedies tres autors, cadascun dels quals presentava quatre peces, tres tragedies i un drama satiric d'acord amb el seguent calendari i programa: el dia previ, anomenat proagon, es dedicava a ultimar els preparatius i els autors feien la presentacio de les seves obres en companyia dels seus actors. L'endema (el primer propiament dit) s'iniciava amb la processo i trasllat de l'estatua del deu Dionis, que era acompanyat per grups de joves fins a l' Acropolis i en ella intervenia la major part dels ciutadans, agrupats segons les diferents tribus de la ciutat. Travessant l'agora, finalitzava en l'altar que es trobava al centre del mateix teatre, on tenia lloc el concurs de ditirambes , el segon dia es representaven cinc comedies , i cada un dels tres dies seguents s'escenificaven tres tragedies i un drama satiric . D'aquesta manera, durant els sis dies de festa de les Grans Dionisies es posaven en escena un total de disset obres, a mes dels cants ditirambics del primer dia. No obstant aixo, tant el nombre de peces com la seva extensio estaven regulats per les necessitats del programa diari de representacions o per especials circumstancies durant alguns anys de la Guerra del Pelopones (431-404 aC). Esquil va ser autor de trilogies (tres obres entorn d'un mateix personatge o motiu), mentre que Sofocles va abandonar aquesta practica, segons testifica l'antic lexic Suides .

Quant a la comedia, l'organitzacio era diferent. Cada autor presentava a concurs (fora en les Lenees o en les Dionisies ) una sola obra en cada festival. Aixo es el que es testifica per al segle  v i probablement per al segle  iv  aC , encara que potser mereix deixar constancia que Aristofanes va poder presentar en alguna ocasio, de manera excepcional, dues obres. Hi ha una Didascalia que ens parla que un tal Diodor va obtenir el segon i el tercer premi el mateix any, encara que no s'ha de descartar la possibilitat que es tractes de dos autors diferents amb un mateix nom. D'altra banda, el mes corrent va ser que durant el segle  v participessin cada any en el concurs cinc autors, encara que durant els anys de crisi de la Guerra del Pelopones es van reduir a tres.

Els espectacles [ modifica ]

Els espectacles es basaven en una posada en escena a la qual l' escenografia era el paisatge que es veia des de l' edifici teatral , i dins l' escena el format pel mateix cor teatral . Aixi, els elements escenics es limitaven al vestuari i accessoris dels actors: mascares, tuniques i sabates amb plataforma. El text teatral estava escrit per dramaturgs com Aristofanes, Tisper, Esquil, Sofocles, Euripides, Menandre d'Atenes, etc. i era declamat pels actors, en forma de personatge col·lectiu o, mes tard, tambe individual. L' art dramatic pels grecs era merament funcional i pels autors no era tan important l'estetica ni la personalitat i relacions entre els personatges com el contingut del text.

Posada en escena i escenografia [ modifica ]

Se sap poc de la posada en escena de les obres teatrals gregues, ja que nomes ens han arribat documents amb text escrit corresponent al text que declamaven els actors. Sabem que no hi havia actrius, i que fins i tot, si hi havia un personatge femeni, aquest era interpretat per un home. Tambe sembla que l' escenografia es limitava al vestuari dels interprets , que constava de:

Mascares

els actors grecs utilitzaven les mascares o, si no, ocultaven el seu rostre amb fang o safra . Amagar la cara simbolitza vestir-se amb elements nous i no comuns, necessaris per a realitzar el ritu , era tambe un ritual . Mes tard, quan el teatre va ser teatre i no un acte religios , la mascara era aquell element que transformava l' actor en personatge , hi havia mascares de vells, de joves, dones ... Amb el temps, els artesans van aconseguir veritable realisme en les caretes. A mes la mascara posseia unes enormes dimensions perque fos molt mes visible al public i per a, juntament amb els coturns (xanques), guardar la proporcio entre les diferents files de seients. D'altra banda, les mascares podien servir de "megafon" augmentant la veu de l'actor. I, finalment, permetia a l'actor interpretar diversos personatges.

Coturns

son una mena de sabates de fusta amb alca que servien per donar altura a l'actor. Aconseguien que els personatges nobles destaquessin sobre el cor i donar proporcio a l'actor amb la gran mascara. Aixi l'actor era enorme, de manera que el public podia veure-ho amb facilitat. Generalment nomes eren usats en la tragedia.

Roba

en general, els vestits usats eren tuniques , curtes o mitjanes i mantells . Segons els colors de les robes el personatge tenia mes o menys importancia, aixi, els colors foscos eren per als personatges tristos, els alegres per als importants o els colors normals per a la gent del poble. Els actors usaven uns coixinets per voluminos, de manera que se seguis guardant la proporcio amb el coturn i la mascara. A mes podien usar altres elements, com per exemple una corona en el cas dels reis.

Funcions del cor en la tragedia grega [ modifica ]

El cor en la tragedia grega actua com a intermediari. Els cors estan involucrats a l'accio, els seus cants son importants i expliquen sovint el significat dels esdeveniments que precedeixen a l'accio. El cor normalment anava vestit de negre , es trobava al costat de l'orquestra i acompanyava a l' escena . Pero no tots els dies, nomes els dies en que el public pagava.

Espectadors [ modifica ]

A les Grans Dionisies venia public des d'altres polis gregues, que arribaven a Atenes aprofitant la bonanca maritima de la nova estacio que s'acabava d'obrir despres del forcat parentesi hivernal. En canvi a les Lenees nomes assistien els atenesos, segons es despren d'una clara al·lusio de la parabasi dels Acarnesos d' Aristofanes .

Existia un alt grau de propaganda i de conscienciacio civica en tots els festejos que envoltaven les representacions teatrals, tant a l'inici del certamen com una vegada finalitzat aquest. La cerimonia d'obertura dels festivals es convertia en una gran manifestacio del poder atenes i en una promocio dels deures ciutadans. S'exposava davant els espectadors arribats d'arreu del mon grec el tribut enviat pels aliats d'Atenes, es feia desfilar als orfes dels caiguts per la ciutat, l'educacio i armament havien estat pagats per la comunitat, i es proclamaven els honors d'aquells que havien beneficiat a la polis d'alguna forma.

Els principals representants de l'estat s'asseien en les primeres files i havien de realitzar unes ofrenes a l'inici de la celebracio. Bona part del financament anava a carrec d'un ciutada ric, que complia amb un impost anomenat " liturgia ", per a subvenir a les necessitats basiques de la comunitat.

Espectacle per a tota mena de public [ modifica ]

Un motiu que explica aquesta assistencia massiva d' espectadors a les representacions teatrals es l'absencia de discriminacions de qualsevol classe social per al seu acces, a diferencia del que succeia amb un altre tipus d'esdeveniments com els jurats o les assemblees populars.

Es possible que els esclaus nomes anessin servint de companyia per als seus amos mes joves. Teofrast va incloure en els seus Caracters la figura del desvergonyit, un dels seus esclaus que en companyia dels seus fills ocupava seients al teatre que estaven reservats per a possibles convidats. D'altra banda, Aristofanes i Aristotil comenten, per exemple a la Politica la conveniencia de prohibir l'entrada als joves.

Pel que fa a les dones , col·lectiu gairebe sempre marginat de les activitats principals en la societat grega, hom ha questionat la seva presencia a l'interior del recinte teatral i ha arribat a suposar que assistien als espectacles des de fora, en els camins que vorejaven el vessant de l' Acropoli sobre la qual se situava el teatre atenes. Aquesta idea es basava en el fet que sembla que a alguns passatges comics en els quals s'al·ludeix a l' auditori , com La pau d'Aristofanes, o El discol de Menandre , no se les menciona en cap moment.

No obstant aixo, una serie de testimonis del segle  iv  aC referint-se al periode anterior i certes anecdotes procedents d'autors tardans semblen indicar el contrari. Aixi, en un passatge de Les lleis de Plato, es fa al·lusio a la preferencia de les dones educades pel genere tragic. I en un escoli d'Aristofanes s'esmenta un possible decret d'un tal Espiromac, que proposava la separacio de sexes en el teatre i fins i tot una separacio entre dones lliures i cortesanes. D'altra banda, una biografia tardana d'Esquil esmenta com la representacio de Les eumenides va provocar tals reaccions d'horror entre l'auditori femeni que moltes van arribar fins i tot a avortar, i en Ateneu es recull la noticia de la gran admiracio que va produir entre homes i dones per igual l'entrada al recinte d' Alcibiades , en qualitat de coreg i vestit amb robes de porpra .

Public que va a mostrar el seu estatus social [ modifica ]

Resultava dificil trobar un seient i fins i tot es produia certa violencia amb motiu de la compra d'aquests. Aquest va ser, segons sembla, un dels motius que van impulsar a Pericles a crear un fons public destinat a sufragar les despeses dels ciutadans amb menys recursos que es veien clarament marginats. A mes, la majoria dels edificis teatrals es van remodelar per a ampliar l'espai dedicat als espectadors .

Existien localitats fixes en les files destinades als magistrats de la ciutat, als sacerdots de Dionis , els ambaixadors d'altres estats, els fills dels morts a la guerra i a aquells ciutadans que havien contribuit de forma especial al benestar public, els quals rebien com a reconeixement de la ciutat aquest dret. La resta de la zona destinada al public estava distribuit per tribus , de manera que cadascuna tenia assignat un sector determinat. Es donava molta importancia a la concessio d'un seient preferent, que oferia prestigi social al destinatari.

Resposta del public [ modifica ]

Les obres posades en escena mostren complexitat de pensament i subtilesa. Els arguments estan basats en detalls de llegendes heroiques divulgades per rapsodes i recitadors professionals. En el teatre grec no importa gaire la personalitat dels personatges sino els conflictes , la moralitat i les accions a emprendre.

Es molt probable que malgrat la varietat de l'auditori, de vegades els autors es dirigissin unicament a un sector mes format, a qui anirien destinades certes subtileses poetiques esperant que fossin apreciades per aquestes persones. Aixi, Teofrast nota l'alta distincio i estima social que aconseguien els qui eren capacos de recitar parlaments de tragedies, i una anecdota narra com es van salvar d'una mort atroc en les Latomias de Siracusa aquells captius atenesos que eren capacos de recitar passatges complets d' Euripides .

Moltes de les parodies que Aristofanes feia d'algunes tragedies o dels seus autors es referien a obres que havien estat posades en escena feia poc, o es referien a passatges concrets que puguin fer suposar un cert coneixement literari per part dels espectadors, a l'estil general d'un poeta, al seu to, que era una cosa molt mes facil de retenir, especialment si havia repetit les seves intervencions en anys successius. Aristofanes al·ludeix en repetides ocasions a la ingratitud dels espectadors disposats sempre a xiular als poetes ancians i a la volubilitat i mal gust del public. En Les aus es burla de la incapacitat dels assistents i es plany de no tenir ales per escapar del teatre i poder tornar en el moment adequat, quan la comedia comencava.

Malgrat les bromes d'Aristofanes, sembla que una part del public va adoptar davant les representacions un alt grau de "serietat", reconeixent les grans figures i les obres guanyadores dels premis en els certamens, despres representades amb certa regularitat. Son precisament aquestes, reconegudes pel public, les que han sobreviscut.

Hi ha anecdotes sobre les respostes emocionals per part del public, considerades excessives pel narrador, davant algunes representacions com per exemple Les Eumenides , o la que es refereix a la prohibicio de futures representacions de La captura de Milet , obra de Frinic , a causa dels sentiments dolorosos que va provocar als espectadors.

El public com a "teatrecrecia" [ modifica ]

L' assemblea reunida al principi per determinar el curs de la celebracio s'havia de reunir tambe al final de la mateixa per a dictaminar la bona o la mala organitzacio del certamen per part del magistrat encarregat a aquest efecte.

Els jurats que atorgaven els premis eren seleccionats entre els ciutadans per un complicat sistema, i de vegades era el public, amb la seva pressio sobre els jutges, qui decidia el resultat. Plato al·ludeix amb menyspreu a la ≪teatrecracia≫, que ell anomena.

Malgrat les diferencies d'actitud i de resposta davant les obres representades, pocs podrien haver escapat a l'atmosfera general que envoltava l'esdeveniment: una setmana de festa publica en la qual tots els assumptes politics es posposaven, en la qual es glorificava l'orgull atenes i en la qual la ciutat era dominada per una experiencia singular que tots els seus habitants podien compartir personalment.

Un precursor del teatre grec classic: Tespis [ modifica ]

Hom considera Tespis com el pare del teatre classic. Tespis viatjava en un carro on muntava el seu teatre i representava obres amb temes diferents del culte de Dionis. La seva innovacio principal consisteix a dividir el cor en dos; o afegir un personatge fora del cor , que va ser el protagonista ; de manera que es creaven, a mes dels monolegs , dialegs , i s'establien diferents relacions entre personatges.

A partir del segle  xx , i al llarg de la historia a totes les cultures populars, hi ha hagut manifestacions dramatiques, considerades " teatre ", associades a rituals o que utilitzen cors i nomes un o dos o cap personatge independent d'ells. Naturalment, el mateix ocorre a les altres arts esceniques .

Sofocles: la tragedia grega classica [ modifica ]

La seva vida va transcorrer entre els anys 496 - 406/5 aC en la polis de Pericles i es considera el mes classic dels dramaturgs atenesos. La tradicio el fa autor de cent trenta obres , de les quals es conserven set tragedies . Sabem que va obtenir el primer premi en els certamens vint-i-quatre vegades.

Tot i que es poca la diferencia d'edat amb Esquil , el mon ideologic i mental de Sofocles es ben diferent. Acabat el conflicte de les Guerres Mediques contra els perses, ara plana en l'horitzo una amenaca encara no menor: l'enfrontament d'Atenes amb el seu rival del Pelopones , Esparta . Aquesta nova situacio va condicionar de ben segur la biografia del dramaturg. Va exercir diversos carrecs publics a la ciutat, entre ells el de Tresorer dels Aliats durant els anys 443-442. No va arribar a coneixer, ja que va morir l'any 406, la derrota final de la seva ciutat, en concloure la Guerra del Pelopones ( 404 ).

La tradicio tambe informa que Sofocles va incorporar un tercer actor separat del cor teatral , que havia de permetre desenvolupar i enriquir l' espectacle ; va incrementar de dotze a quinze el nombre de coreutas o membres del cor ; i va abandonar la practica d'Esquil de compondre trilogies sobre un mateix nucli tematic. Alguns dels components o additaments essencials del teatre de Sofocles son el dolor i patiment de l' heroi , la presencia del desti i el poder dels deus, el paper del coneixement huma i els protagonistes-actors amb personalitat .

Per a Sofocles, "una tragedia es una obra de teatre de contingut serios sobre un personatge de caracter noble i que frequentment pertany a alguna de les grans sagues heroiques que ha d'enfrontar-se a una situacio crucial a la qual respon, i davant la qual reacciona, d'una manera singularment dramatica ". ^[9] Els components o additaments essencials del teatre de Sofocles son el dolor de l'heroi i el seu sofriment, la presencia de la destinacio el poder dels deus, el paper del coneixement huma, el caracter dels protagonistes, etc.

Fa aproximadament un segle es van descobrir uns papirs que han restituit bona part del text d'un drama satiric de Sofocles, Els rastrejadors , en el qual uns satirs guiats per Sile intenten localitzar els bous que algu havia robat al deu Apol·lo . El juganer Hermes , encara nen, es l'autor de tal entremaliadura, dada que ja era coneguda per l'antic Himne homeric a Hermes .

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

Enllacos externs [ modifica ]

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

• Ancient greek theater, pagina que recull el fonamental a mes de molts enllacos amb els textos integres en angles i en la font original, el grec classic
• Ancient Greek Theatre History and articles