El teatrofon , creat l'any 1881 per Clement Ader , es una utilitzacio especifica del telefon que permet escoltar l'opera per mitja d'aquest aparell.

Funcionament [ modifica ]

Ader va col·locar 80 transmissors telefonics al llarg de l'escenari. D'aquesta forma, podia una forma de so estereofonic binaural, ^[1] sons que donen sensacio de tridimensionalitat al cervell. Va ser amb aquest invent que Clement Ader va dissenyar el primer sistema estereofonic. ^[2] Els transmissors enviaven el senyal a una central instal·lada al mateix teatre, des d'on es remetia a un concentrador . El senyal arribava a l'usuari i, finalment, podia fer-ne us a traves d'un aparell conformat per dos auriculars estereo.

En molts casos s'ha comparat aquest sistema amb els serveis d' streaming actuals. Un exemple es el cas del Teatro Colon de Buenos Aires, que te disponible a la seva plataforma digital un servei de transmissions en directe. ^[3] Tot i que la il·lusio va agafar una nova consumacio amb l'arribada d' Internet , es pot considerar el teatrofon com un invent avancat a la seva epoca.

Historia [ modifica ]

A Paris, la gent amb un alt poder adquisitiu tenia l'oportunitat d'acudir als espectacles d'opera. Tot i aixo, la poblacio que pertanyia a classes socials inferiors no tenia aquesta oportunitat. Davant d'aquest problema, l'enginyer frances Clement Ader , va presentar el 1881 aquest sistema, coincidint amb l' Exposicio Internacional de l'Electricitat a Paris. Va transmetre el so de l' Opera Garnier fins al hall d'exposicions del Palau de la Industria. Es van instal·lar 80 transmissors telefonics al llarg de l'escenari de l' Opera Garnier , que permetien escoltar l'opera des de casa. ^[4] Es tractava d'uns microfons de carbo de fase simple, una tecnologia antiga que no permetia un acabat optim a nivell acustic i musical. Aquest sistema va estendre's rapidament a altres sales d'espectacle. 

El 1889, coincidint amb l' Exposicio Universal de Paris , el teatrofon es va tornar a mostrar. En aquest cas, en comptes dels dos receptors, un per cada orella, es va utilitzar uns receptors semblants a una trompeta, que permetia fer arribar la musica a tot el public present. ^[5]

Es van fer proves de transmissio d'espectacles a llarga distancia a partir d'aquest sistema, com Paris-Brussel·les l'any 1887 o Paris-Londres el 1891. L'any 1893, es va instal·lar a Budapest un servei multiple, que incloia concerts, conferencies i noticies.

L'any 1911 Marcel Proust , gran aficionat de la musica i amant de l'opera, s'abona al teatrofon, essencialment per escoltar les operes de Richard Wagner , a qui adorava i afirmava coneixer perfectament (en particular L'Anell del Nibelung , Els Mestres cantants de Nuremberg , pero sobretot Tristan i Isolde i Parsifal ). Aixo li permet compensar els limits tecnics de la retransmissio. ^[6] El 21 de febrer de 1911, sent tambe per aquest mitja Pelleas i Melisande de Claude Debussy .

Belgica, Portugal i Suecia adopten el procedit del qual l'extensio sera frenada pels problemes de drets d'autor: aixi Giuseppe Verdi obtindra d'un tribunal de Brussel·les la prohibicio de retransmetre les seves obres. El sistema funcionara almenys fins a finals del 1936. El seu exit haura permes a Clement Ader reunir suficients diners com per dedicar-se a l'aviacio.

Teatrofon com a servei [ modifica ]

El 1890, aquest sistema va esdevenir operacional com a servei a Paris, sota el nom de Compagnie du Theatrophone. Els fundadors d'aquesta companyia van ser M.M. Marinovitch i Szarvady. Existien els teatrofons publics, a unes cabines semblants a les cabines telefoniques . Estaven programats per apagar-se cada cinc minuts, i l'usuari havia de pagar per continuar utilitzant aquest servei. S'estima que a Paris hi va a ver fins a 100 teatrofons publics. El primer teatrofon es va instal·lar al vestibul del Theatre des Nouvates, i rapidament es va estendre per hotels, cafes, clubs i altres localitzacions i, finalment, va arribar a les cases particulars. ^[7] Els usuaris particulars havien de pagar un abonament de 180 francs per poder obtenir aquest servei. Fins al 1893, aquest servei va aconseguir fins a 1300 subscriptors a Paris.

Aquest servei tambe pot ser considerat el precursor del servei de noticies a traves del telefon, ja que incloia programes de noticies de cinc minuts de forma frequent. ^[8] A mes, quan a la ciutat no s'hi estava representant una obra, es podia escoltar musica previament gravada. ^[9]

La creixent popularitat de la radio i el fonograf va fer que arribes la fi d'aquest sistema. La Compagnie du Teatrophone  va cessar les seves operacions el 1932.

A la literatura [ modifica ]

• El teatrofon es el tema d'una novela d' Alphonse Anava  : Une nouvelle applicaction du theatrophone , recollida a Le Parapluie de l'escouade.
• A l'obra Mr.Mee (2000) d' Andrew Crumey , s'hi descriu la instal·lacio d'un teatrofon a casa de Marcel Proust .
• A la novel·la A Cidade e as Serras (1901) d ' Eca de Queiroz , descriu aquest sistema com una de les millors comoditats tecnologiques disponibles en aquella epoca per part de les classes altes.
• A la seva obra de ciencia-ficcio Looking Backward: 2000-1887 , Edward Bellami va predir un sistema que oferia uns serveis semblants als que oferia el teatrofon.

Bibliografia [ modifica ]

• Daniele Laster, ≪ Splendeurs et miseres du theatrophone ≫, Romantisme , annee 1983, Plantilla:Vol. 13 Plantilla:Numero 41, p.  74-78.

Font [ modifica ]

• Jacques-Marie Vaslin, ≪ Clement Ader fut, aussi, l'inventeur de la stereo ≫, Le Monde , ≪ Le Monde Economie ≫, 2 fevrier 2010, p.  2.

Notes i referencies [ modifica ]

Enllacos externs [ modifica ]

• Le theatrophone de Clement Ader Arxivat 2009-10-09 a Wayback Machine ., site personnel
• Rappels (le magazine des theatres) n°76 - decembre 2010 : Article sur le theatrophone ^{[ Enllac no actiu ]}