La salinitat es el contingut de sals dissoltes en algun liquid, particularment, en l' aigua . En un sentit tecnic, es parla de salinitat referint-se al contingut de sals dissoltes en l'aigua intersticial dels sols o be al contingut de sals solubles en els sols (vegeu salinitzacio ). En oceanografia , el terme salinitat es una magnitud que es refereix a la quantitat de sals dissoltes en l'aigua de mar. Aquesta magnitud, junt amb la temperatura , determina la densitat de l'aigua tradicionalment emprada per a calcular la magnitud dels corrents marins .

Tradicionalment, es definia la salinitat com el contingut de sals dissoltes expressat en g/kg o be en parts per mil (‰). Des del S. XVIII es coneix que un kilogram d'aigua de mar te al voltant de 35 g de sals dissoltes. Tambe se sap que els components principals de la sal dissolta en l'aigua de mar, el clorur i el sodi . mantenen una proporcio constant entre ells i amb la resta dels elements mes abundants.

Des de fa molt de temps se sap que evaporar l'aigua i pesar el residu solid no es un metode adequat per a la determinacio del contingut de sals en l'aigua de mar. En canvi, la concentracio dels halurs, es a dir, clorur mes bromur i iodur (denominada clorinitat quan es expressada en g de clor per kg d'aigua) ha estat emprada per a determinar la salinitat de l'aigua de mar.

Des de primers del S. XX, la salinitat ha estat determinada per comparacio entre la clorinitat d'una mostra d'aigua de mar i la clorinitat d'una aigua de mar artificial amb clorinitat i salinitat determinades o estandard denominat " aigua de Copenhaguen ". La relacio entre la conductivitat de la mostra d'aigua de mar i la de l'aigua estandard tambe ha estat emprada per a determinar la salinitat.

L'any 1978 un Grup d'experts va redefinir la salinitat en una Escala Practica de Salinitat com a relacio de conductivitats entre una mostra d'aigua de mar i una solucio estandard de KCl. Tot i que l'escala de salinitat quedava fixada en unitats practiques de salinitat (UPS o Practical salinity scale ,PSS, en angles) els oceanografs quimics mantenien que, tractant-se d'una relacio de conductivitats, no podia tenir unitats. Les unitats practiques de salinitat s'ha definit com la relacio de la de la mostra d'aigua marina amb una solucio estandard de KCl. ^{[2] [3]} Encara que la UPs es una quantitat sense dimensions, la "unitat" normalment s'anomena PSU. ^[4]

Ara, el mateix Grup d'experts proposa una modificacio significativa de la definicio de salinitat i de la seva escala que permeti calcular, mitjancant algoritmes encara no desenvolupats, les propietats termodinamiques ( densitat , entropia , entalpia , calor especifica , etc.) de l'aigua de mar. Per a poder arribar a aquesta precisio, cal passar de la definicio basada en la relacio de conductivitats expressada en UPS (que es una funcio de la conductivitat electrica , temperatura i pressio) a l'escala de salinitat absoluta (SA) definida com la massa de material dissolt per unitat de massa d'aigua de mar. La salinitat absoluta, a diferencia de la salinitat practica, te un comportament dit conservatiu, es a dir que no canvia quan es produeix la barreja turbulenta d'aigues diferents.

Sols salins [ modifica ]

La salinitzacio dels sols es el proces d'acumulacio en el sol de sals solubles en aigua. Pot donar-se de manera natural, quan es tracta de terres baixes i planes que son periodicament inundades per rius o afluents; o tambe si el nivell de les aigues subterranies es poc profund i l'aigua que ascendeix per capil·laritat conte sals dissoltes. La causa de la salinitzacio del sol es una aportacio de sals mes gran que la descarrega; normalment l'aigua amb sals dissoltes es la que aporta aquestes sals.

Es defineix sol sali com un sol amb exces de sals solubles.En general, la sal predominant es el clorur de sodi (NaCl), rao per la qual tambe s'anomena sol sali-sodic. Exemples de sols salins naturals es troben en les costes maritimes on els terrenys s'inunden des del mar, on el vent arrossega gotes d'aigua salina terra endins i/o el flux subterrani del mar penetra en l'aquifer intern. Tambe en els deserts, hi ha sols salins degut a l'alta evaporacio de l'aigua.

Les sals poden trobar-se en diversos estats en el sol: precipitades, en solucio i/o adsorbides. L'equilibri entre aquests tres estats es molt variable i depen de diversos factors com:

• Factors externs determinaran si el grau de sals precipitades es major que el de salts dissoltes, o viceversa.
• Durant el periode sec disminueix el nombre de sals en solucio del sol.
• En canvi, durant el periode humit, augmenta el nombre de sals precipitades en forma de cristalls o adsorbides.

La salinitat del sol es mesura en termes de concentracio c en grams de sals dissoltes per litre d'aigua del sol (g/l), pero tambe es pot mesurar com conductivitat electrica σ de la solucio en dS/m. La conversio que s'utilitza tipicament com aproximacio es: σ = (5/3)·c

La relacio varia una mica depenent de la composicio del sol i de les sals, pero la desviacio normalment es menys del 10%.

El problema no natural de la salinitzacio es dona en els terrenys regats, ja que l'aigua de reg sempre conte una mica de salinitat i la concentracio en el sol augmenta continuament per l'evapotranspiracio. En agricultura, salinitat o salinitzacio del sol es la presencia de quantitats excessives de sal . La terra pot tenir quantitats de sals superiors a les suportades pels conreus per dues raons principals:

• Sal present ja des de l'origen del sol. Per exemple per l'evaporacio d'una zona que era maritima en anteriors eres geologiques com es el cas de la conca del riu Ebre on a mes pluviometria inferior a l'evaporacio no elimina la sal.
• Terrenys salinitzat per accio humana. En totes les zones arides i semiarides i ja des de les antigues civilitzacions mesopotamiques, s'han salinitzat terrenys quan s'ha regat amb la quantitat justa per les necessitats de les plantes o el drenatge era deficient. Totes les aigues de reg tenen una determinada concentracio de sal i si no es prenen precaucions acaben acumulant-se en el terreny al llarg d'any de regar.

Una consequencia de la salinitzacio del sol es la perdua de fertilitat, el que perjudica o impossibilita el cultiu agricola. Es comu frenar o revertir el proces mitjancant costosos "rentats" dels sols per a lixiviar les sals, o be, canviar el conreu a cultius que tolerin millor la salinitat.

Efectes de la salinitat [ modifica ]

Cada planta te una resistencia determinada a la salinitat fins i tot algunes viuen nomes en ambients forca salins que no suportaria cap altra i s'anomenen halofites . Entre els conreus, habitualment els de tendencia xerofila tambe son els que suporten mes salinitat aquest es el cas de la palmera datilera , el magraner i l' esparreguera i en sentit contrari es comporten els originaris de zones humides com la maduixera. Davant d'un contingut de sals en el terra superior a un determinat nivell i variable per a cada especie, la planta acumula sal en el seu organisme que no pot excretar (excepte en algunes halofiles) i disminueix el rendiment o acaba morint.

En els Paisos Catalans els sols salins son molt comuns en totes les zones amb pluviometries inferiors als 500 litres anuals. Nomes en els regadius es possible eliminar gran parts de les sals de l'horitzo instaurant durant uns quants anys el conreus de l' arros que inunda tot el terreny i fa percolar la sal. Cal tambe fer un sistema de drenatge que elimini la sal.

En el cas de plantes confinades en un test o container el substrat ( torba , fibra de coco , etc.) pot quedar salinitzat si drena malament i/o l'aigua te excessiva concentracio de sal.

Efectes de la salinitat en propietats quimic-fisiques de l'aigua [ modifica ]

La quantitat de sals en solucio afecta diversos processos fisics importants, aixi com propietats importants de l'aigua i de substancies dissoltes en aigua com ara: densitat, viscositat, tensio superficial, pressio osmotica, punt de fusio, punt d'ebullicio i solubilitat de gasos.

Densitat [ modifica ]

Les masses d'aigua salada tendeixen a desenvolupar una estratificacio termal amb mes facilitat que les masses d'aigua dolca. Aixo es degut al fet que els canvis en densitat generats al llarg d'un gradient de temperatura son mes pronunciats en aigua salada que en aigua dolca (Figura 1).

D'altra banda, segons augmenta la concentracio de sals dissoltes, disminueix la temperatura a la qual s'assoleixen la densitat maxima i el punt de congelacio de l'aigua (Figura 2). Ates que les sals no poden acomodar dins l'estructura latice del gel, la seva presencia tendeix a inhibir la congelacio. Per aquest motiu, aigues amb una salinitat d'un 3,2% comencin a congelar a -1.74 °C. Segons l'aigua es comenca a congelar s'exclouen les sals, de manera que l'aigua romanent en estat liquid presenta una salinitat gran i per tant, un punt de congelacio menor. En consequencia, no li podem assignar un punt de congelacio fix a l'aigua de mar.

Es important anotar que no hi ha un punt d'inflexio a 4 °C, temperatura a la qual s'observa la densitat maxima d'aigua dolca.

En el cas de l'aigua de mar, l'alta concentracio de les sals sembla prevenir l'expansio de volum que s'observa en aigua pura segons aquesta s'acosta al seu punt de congelacio. I L'aigua de mar, amb una salinitat mitjana de 3,5% augmenta en densitat segons la temperatura disminueix fins que arriba al seu punt de congelacio.

L'aigua de mar es, doncs, significativament mes densa que l'aigua dolca, pel fet que les sals dissoltes incrementen la densitat de l'aigua. La diferencia en densitat entre cossos d'aigua que presenten diferencies substancials en salinitat es patent en aquelles arees on aigua dolca, provinent d'un riu, entra a l'ocea. En aquestes arees conegudes amb el nom d'estuaris, es forma una capa superficial d'aigua dolca que es barreja molt lentament amb l'aigua de mar. L'aigua salada, sent mes densa, s'esten per sota del corrent d'aigua dolca, formant una falca d'aigua de mar. Aquesta falca es pot desplacar corrent amunt en el riu, depenent de la morfometria de l'estuari, la velocitat i turbulencia del flux d'aigua dolca, i l'alcada i energia de l'onatge en el mar.

La salinitat, i per tant la densitat, d'aigues oceaniques tambe varia al llarg del perfil de profunditat i d'una latitud a una altra (Figura 3). L'escalfament de les aigues superficials per la radiacio solar afecta la distribucio de la temperatura, salinitat i densitat en la columna d'aigua. Els valors que es registren d'aquests tres parametres en aigues superficials s'estenen aproximadament els primers 200 metres de profunditat (zona de barreja de l'ocea). A partir de ± 200 metres de profunditat es produeixen canvis rapids en temperatura i salinitat que a la vegada repercuteixen en canvis rapids en la densitat de l'aigua. Les zones de canvi rapid es coneixen amb els noms de picnoclino (gradient densitat), haloclino (gradient de salinitat) i termoclino (gradient de temperatura). Hi ha tambe variacions significatives en els perfils verticals dels tres parametres abans esmentats, segons ens traslladem d'una area climatica a una altra. Aquestes variacions en el perfil vertical entre latituds geografiques i les variacions al llarg del perfil de profunditat en una localitat impacten la fisiologia, reproduccio, morfologia, distribucio, diversitat i el comportament dels organismes superiors i microorganismes que habiten en l'ambient oceanic. Alhora, aquestes variacions generen canvis en altres propietats de l'aigua, afecten els patrons de circulacio de masses d'aigues oceaniques i en consequencia, afecten la translocacio vertical de nutrients en la columna d'aigua i el moviment horitzontal del plancton i nutrients.

Viscositat [ modifica ]

La viscositat de l'aigua es un altre parametre afectat pels canvis en salinitat. La viscositat es afectada per dues variables: temperatura i salinitat. La viscositat de l'aigua augmenta amb la salinitat, pero es mes afectada per la disminucio en temperatura. Els canvis en viscositat de l'aigua poden afectar el desplacament d'organismes, aixi com la sedimentacio de material particulat i microorganismes sessils . L'augment en densitat i viscositat de l'aigua generats per una disminucio en temperatura i augments en la salinitat poden dificultar el moviment de microorganismes.

Sistemes de classificacio de les masses d'aigua segons la seva salinitat [ modifica ]

	Series talassiques
>300	--------------------
	hiperhalina
60 - 80	--------------------
	metahalina
40	--------------------
	mixoeuhalina
30	--------------------
	polihalina
18	--------------------
	mesohalina
5	--------------------
	oligohalina
0.5	--------------------

Les aigues marines son les dels oceans, un altre terme per a elles es mars euhalines . La salinitat de les mars euhalines es de 30 a 35. Mars salobres o aigues salobres tenen la seva salinitat en el rang de 0,5 a 29 i les mars metahalines des de 36 a 40. Aquestes mars es consideren com a talassiques perque la seva salinitat es deriva dels oceans i es defineixen com homoiohalines si la seva salinitat no varia gaire al llarg del temps (essencialment es constant). La taula de la dreta, modificada per Por (1972), ^[5] segueix el "Sistema Venecia" (1959). ^[6]

En contrast amb els ambients homoiohalins hi ha certs ambients poiquiilohalins (els quals poden ser tambe talassics ) on la variacio de salinitat pot ser biologicament significativa. ^[7] La salinitat de les aigues poiquilohalines pot estar en un rang des de 0.5 to a mes gran de 300. La caracteristica important d'aquestes aigues es que tendeixen a variar la seva salinitat de manera biologicament significativa segons les estacions de l'any o a una escala temporal equivalent.

Diferents salinitats depenent de l'ocea o mar [ modifica ]

En els mars de l'Hemisferi Nord es troba menor salinitat que al sud, a causa que els continents estan mes propers i tenen major escorriment d'aigua dolca que els del Sud pero tenint en compte la mitjana de cada ocea s'obte que al Pacific es de 34.62 parts per mil, a l'Indic 34.76 i, finalment, a l'Atlantic 34.90 parts per mil. La salinitat varia en direccio tant horitzontal com vertical i fins i tot en un mateix punt pot patir variacions en les diferents estacions de l'any. Els factors que fan canviar la salinitat son, en primer lloc, la temperatura, ja que si es elevada provoca una evaporacio intensa i per tant un increment de salinitat resultant de la concentracio de sals, en segon lloc, les aportacions d'aigua dolca, que per dilucio, disminueix la salinitat. D'aqui que, per regla general, es presenti una major salinitat a les zones tropicals que a les de latitud elevada. Amb les dades que s'han obtingut en mesurar les variacions de salinitat, els oceanografs quimics van elaborar el Carta General de Salinitat per als diferents oceans del planeta, i en unir els punts d'igual salinitat establir unes corbes a que se'ls anomena isohalines , molt utils de coneixer per l'oceanografia, els corrents marins i l'aprofitament dels organismes en la pesca. L'aigua de l'ocea te aproximadament un total del 3,5% de sal. Aproximadament un 90% d'aquesta sal es clorur de sodi, o sal de taula comu i corrent. A la taula, a continuacio, apareixen la majoria de les sals dissoltes en les aigues dels oceans com ara: clor, sodi entre altres:

Ions dissolts en aigua marina:
55,3% Clorur
30,7% Sodi
3,7% Magnesi
2,6% Sulfur
1,2% Calci
1,1% Potassi

• En l' ocea Atlantic , la salinitat mes elevada es troba en les latituds tropicals localitzades entre els tropics de Cancer i el de Capricorn, aconseguint mes de 36 parts per mil, per tractar de zones on l'evaporacio ocasionada pel sol es major durant tot l'any i les pluges son escasses. En l'Equador s'observa una concentracio de sals mes elevada, encara que menor a la de les zones tropicals pel fet que, si be la temperatura es mante alta, les pluges, en canvi, son abundants.
• En les latituds altes de l' ocea Atlantic , prop dels pols, la salinitat descendeix a 34 parts per mil, perque en trobar la temperatura baixa, l'evaporacio es feble hi ha mes es presenta la fusio periodica de les glaceres i, per tant, augmenta la quantitat d' aigua dolca , el que fa que baixi l'aigua de mar.
• Amb lleugeres variacions s'observa un comportament semblant a l' ocea Pacific , i nomes es troba que la seva zona tropical es menys salada sense ultrapassar mai les 36 parts per mil. En l' ocea Indic les variacions tambe son minimes.
• En els mars interiors, com els mediterranis, els golfs i les zones costaneres, la salinitat es molt variable, sent en les llacunes costaneres i els estuaris on presenten les variacions mes intenses.
• En els mars interiors es poden registrar augments considerables, com en el Mar Roig, on les seves aigues superficials constitueixen les mes salades del mon, ja que passen de 40 parts per mil. Aixi mateix, el Golf Persic te la seva aigua superficial amb una salinitat superior a 40 parts per mil.

De mitjana, als mars mes coneguts hi ha les seguents salinitats (en %)

MAR	SALINITAT (%)
Mar Baltic	0.1 - 1.0
Golf de Botnia	0,5
Mitjana	3.4 - 3.5
Mar Mediterrani	3.6 - 3.9
Mar dels Sargassos	3.8
Golf Persic	4.0
Mar Vermell	4.5

Sals presents a l'aigua de mar [ modifica ]

Poden ser agrupades en dues categories: Elements conservatius i elements no-conservatius. En el primer grup s'inclouen totes aquelles sals que presenten una concentracio relativament constant en qualsevol ambient. Els elements no-conservatius presenten variacions en el seu concentracio relativa de tipus temporal i espacial. Aquestes variacions responen majorment a la incorporacio selectiva d'aquests elements per part dels components biotics de l'ecosistema. Nitrogen (en forma de nitrats), fosfor (en forma de fosfats) i el silici, resulten ser els elements no-conservatius mes importants de l'ambient mari. Nitrogen i fosfor resulten ser nutrients essencials per a tot organisme i factors limitants de la productivitat primaria en l'ambient mari, donada les seves baixes concentracions. La concentracio de fosfor i nitrogen en arees costaneres que reben l'impacte d'activitats antropogeniques (ex. descarregues d'aigues usades provinents d'industries plantes de tractament de deixalles domestics i municipals) pot ser relativament alts, donant marge a la contaminacio i una alta taxa de productivitat primaria en aquestes arees. D'altra banda, el silici es un nutrient essencial per als fototrofs amb parets formades per silicats (Ex. diatomees) i per heterotrofs amb cobertes o esquelets externs formades per silicats (radiolaris, silicoflagelados, esponges silicies). Aquest nutrient es, al seu torn, un factor limitant per a l'activitat fotosintetica de diatomees, donada la seva baixa solubilitat en aigua.

La majoria dels altres substancies quimiques que son essencials per als organismes vius (ex. Mg, Fe, Cu, I, Fl, B, Zn, Mn Co, Ni, Mo) no son considerades com a factors limitants en l'ambient mari, tot i que son presents en quantitats traces. Una excepcio a aquesta norma el constitueix el vanadi .

Consideracions medioambientals [ modifica ]

La salinitat es un factor ecologic de considerable importancia, influencia els tipus d'organismes que poden viure dins l'aigua. Tambe influencia els tipus de plantes que creixen en la massa d'aigua o a la terra. Les plantes adapatades a les condicions salines son les halofites . Els organismes (principalment bacteris ) que poden viure en condicions molt salines es classifiquen especificament com extremofils i halofils . Un organisme que pot suportar un ampli rang de salinitats es diu eurihali . L'aigua altament salina on cristal·litza la sal s'anomena salmorra . Treure la sal de l'aigua resulta car i el contingut de sals es important en la potabilitat de l'aigua. La circulacio termohalina dirigeix el grau de salinitat dels oceans.

Intrusions marines a aquifers d'aigua dolca [ modifica ]

El terme aquifer fa referencia a la formacio geologica permeable, que permet emmagatzemar i transmetre l'aigua subterrania pels seus porus o esquerdes. Els aquifers costaners presenten algunes peculiaritats que tenen una notable incidencia en el seu regim hidrodinamic, en la seva manera d'explotacio, en els riscos potencials de contaminacio i en les precaucions que cal prendre per a la seva conservacio. El caracter de costaners posseeix la seva principal definicio en que aquests aquifers es troben en contacte directe amb el mar. Cal destacar que els aquifers costaners poden ser de naturalesa molt diversa, tant en roques consolidades (normalment aquifers carbonatats) com no consolidades (aquifers detritics), i tambe, poden ser lliures, confinats o semiconfinats.

• Aquifers lliures: aquifers en els que el limit superior de la massa d'aigua forma una superficie real que esta en contacte amb l'aire de la zona no saturada i, per tant, a pressio atmosferica (aquells que estan limitats pel nivell freatic).
• Aquifers confinats: formacions en les que l'aigua subterrania es troba entre dos capes impermeables i es sotmesa a una pressio diferent a l'atmosferica.
• Aquifers semiconfinats: un aquifer semiconfinat es aquell en que l'estrat del sol que el cobreix posseeix una permeabilitat significativament menor a la del mateix aquifer, pero sense arribar a ser impermeable.

La intrusio marina es el proces de moviment temporal o permanent de l'aigua salada terra endins desplacant l'aigua dolca, quant aquest proces es consequencia de la disminucio del flux d'aigua dolca cap al mar, degut a la intervencio humana, es a dir, a la intensa explotacio de l'aquifer per bombaments. Es un proces essencialment contaminant i que deteriora grans volums d'aigua els quals experimenten un notable increment de la salinitat.

Efecte de la salinitzacio en aquifers [ modifica ]

En el cas dels aquifers costaners, un dels processos de contaminacio mes frequent es la salinitzacio de les seves aigues per l'avanc de l'aigua de mar terra endins, fenomen que es coneix amb el nom d'instrusio marina. En aquests aquifers costaners que aboquen les seves aigues directament al mar, es crea un estat d'equilibri entre el flux d'aigua dolca i el flux d'aigua salada, que nomes pateixen modificacions naturals a molt llarg termini degudes a canvis climatics o moviments relatius de la terra i el mar.

Quan es modifiquen les condicions naturals, be per increment del flux d'aigua dolca degut a fortes pluges o a recarregues induides (recarrega artificial, reg amb aigues superficials, etc.), o be per la disminucio d'aquest mateix flux degut essencialment a bombaments en l'aquifer, l'equilibri aigua dolca-aigua salada, es desplaca en un o altre sentit. En aquest ultim cas, la intrusio marina es produeix quan les extraccions d'aigua subterrania provoquen la disminucio del flux d'aigua dolca i l'aigua de mar envaeix el continent. L'experiencia demostra que una vegada es produeix l'augment de la salinitat, el proces evoluciona amb extrema rapidesa i el seu retorn a l'estat d'equilibri pot requerir molt de temps.

La formula fisica mes simple de la intrusio d'aigua salada be donada per la relacio Ghyben-Herzberg: z= (ρf/ρs-ρf)h ? 40h

Les plantes de bombament d'aigua dels pous costaners, o la construccio de canals de navegacio o canals de petroli, forca la intrusio d'aigua salada amb la conseguent salinitzacio de l'aquifer. Els aquifers situats a les zones de superficies de regadiu semiarides, corren el risc de salinitzacio degut a les perdues inevitables d'aigua de reg, que es filtren pel sol fins a arribar un altre cop a l'aquifer, arrossegant totes les sals presents en els porus del sol. Sota la influencia d'evaporacio continua, la concentracio de sals a l'aigua de l'aquifer pot augmentar continuament i eventualment pot causar un problema ambiental.

Generalitats sobre la intrusio marina [ modifica ]

Una caracteristica fonamental dels aquifers costaners, es la coexistencia de dues fases fisicoquimiques diferents: aigua dolca i aigua salada. Son fluids de densitat, temperatura i viscositat diferent i, sens dubte, molt diferent composicio quimica. Existeix un limit de separacio entre ambdues, denominat interfase. La miscibilitat entre l'agua dolca i l'aigua salada no permet que aquesta interfase sigui neta, sino que realment, es produeix una zona de mescla, de difusio o de transicio que presenta una amplada variable que depen fonamentalment de les variacions del nivell piezometric (alcada de la superficie lliure de l'aigua sobre el nivell del mar), del gruix de l'aquifer i de la permeabilitat de l'entorn costaner.

Segons aquesta premissa, i en situacions estacionaries normals, la massa d'aigua salada adquireix la forma de falca, recolzada a la base de l'aquifer i amb el vertex dirigit terra endins (Figura 1). La separacio, en el si de l'aquifer, de l'aigua dolca i salada s'estableix mitjancant l'anomenada interfase que, degut a la seva miscibilitat entre ambdues fases aquoses, pot presentar una amplada variable, donant lloc a una zona de contacte, de mescla o de difusio.

Com determinar la salinitat [ modifica ]

Tradicionalment s'ha estimat la salinitat d'ambients aquatics mesurant la concentracio de l'io mes abundant: l'io clorur. La determinacio de la concentracio de l'io clorur en aigua es coneix amb el nom de clorinitat . A partir de la determinacio de clorinitat es pot calcular la salinitat d'un cos d'aigua utilitzant la seguent expressio:

${\displaystyle {\text{Salinitat}}=0,03+(1,805*{\text{Clorinitat}})}$

La clorinitat es pot determinar utilitzant el metode argentometric . La concentracio de l'io clorur es determina titulant l'aigua amb una solucio de nitrat de plata. El punt d'equivalencia de la titulacio es determina utilitzant cromat de potassi. Un altre metode utilitzat en el passat es el metode hidrometrico. En el metode hidrometric la salinitat es determinada mesurant la gravetat especifica de l'aigua amb un hidrometre. Cal corregir la mesura per la temperatura que registra la solucio. La gravetat especifica es converteix salinitat per mitja de taules de densitat/salinitat. La gravetat especifica d'una substancia es la seva densitat relacionada a la densitat d'aigua pura.

Avui dia, quan es requereixen determinacions de gran precisio, s'utilitzen metodes basats en mesures de la conductivitat electrica o la densitat de l'aigua. El metode de conductivitat electrica es el de major precisio, pero respon nomes a soluts ionics. El metode basat en determinacions de densitat, encara que es menys precis, respon a tots els soluts dissolts. La salinitat tambe pot ser estimada amb relativa facilitat, encara que amb poca precisio, utilitzant un refractometre .

Si pel contrari no es vol determinar la concentracio clorur, si no que es vol determinar la concentracio d'ions minoritaris s'ha de fer mitjancant uns electrodes selectius d'ions. Els electrodes selectius d'ions mesuren activitats ioniques . Com que normalment volem coneixer concentracions, no activitats, s'usen sovint sals per portar tots els patrons i mostres a una forca ionica alta constant perque el potencial de l'electrode estigui relacionat directament amb la concentracio. Les membranes son de tres tipus, d'acord amb el material que estan constituides: membrana de vidre, membrana en estat solid i matriu solida (intercanvi ionic liquid).

Vegeu tambe [ modifica ]

• Saladar
• Maresma
• Diagrama TS

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Millero, F. J., 2000: Effect of changes in the composition of seawater on the density-salinity relationship. Deep-Sea Research, 47, 1583-1590.
• Millero, F. J., R. Feistel, D. G. Wright and T. J. McDougall, 2008a: The composition of Standard Seawater and the definition of the Reference-Composition Salinity Scale. Deep-Sea Research I, 55, 50-72.
• Mantyla, A.W. 1987. Standard Seawater Comparisons updated. J. Phys. Ocean. , 17: 543-548.
• Millero, F. J. and K. Kremling, 1976: The densities of Baltic Sea Waters. Deep-Sea Research, 23, 1129-1138.

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Salinitat

• Equations and algorithms to calculate fundamental properties of sea water.
• History of salinity.
• Practical Salinity Scale 1978.
• Practical salinity calculator.
• http://science.nasa.gov/earth-science/oceanography/physical-ocean/salinity Arxivat 2012-05-19 a Wayback Machine .