La
SNCF
, sigles en
frances
de
Societe Nationale des Chemins de Fer Francais
(en catala, 'Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos'), es una
empresa estatal
francesa
que s'encarrega de l'explotacio dels
ferrocarrils
en aquest pais sota un regim de
monopoli
en la practica. Forma part, al costat d'altres 49
filials
, del que es denomina ≪Grup SNCF≫.
La forma juridica de la SNCF es la d'una
empresa publica de caracter industrial i comercial
(EPIC), que al seu torn te participacions majoritaries o totals en diverses empreses privades agrupades en el
Grup SNCF
.
[1]
L'empresa dona feina a prop de 160.000 persones i va facturar 17.800 milions d'
euros
el
2009
. Exerceix una doble activitat:
- La d'operador ferroviari, encarregat de l'explotacio comercial dels serveis de passatgers i mercaderies.
- El manteniment i gestio de la xarxa de ferrocarril francesa de
RFF
.
La SNCF explota al voltant de 32.000
quilometres
de linies, 1.850 km de
linia d'alta velocitat
. Posa en circulacio una mitjana de 14.000
trens
diaris i transporta 1.000 milions de passatgers l'any. Pel seu volum d'activitat es la segona
empresa
ferroviaria de la
Unio Europea
despres de la
Deutsche Bahn
.
Creacio de la SNCF
[
modifica
]
La SNCF va ser constituida pel govern frances l'any
1938
. La seva capital es va repartir entre l'
Estat Frances
, que es va quedar amb un 51%, i les companyies ferroviaries privades que es fusionaven, que van tenir un 49%. En aquella epoca es tractava de satisfer un pla de serveis publics basics a traves de
subvencions
estatals. La SNCF podia explotar lliurement els serveis que no apareixien marcats en aquest pla, per la qual cosa en aquests casos eren nomes linies rendibles economicament.
La requisa alemanya
[
modifica
]
A partir de
1940
i despres de l'
armistici
signat pel govern de
Philippe Petain
amb els
nazis
, els
alemanys
requisen la SNCF i la utilitzaran fonamentalment per a traslladar tropes per
Franca
, aixi com la
deportacio
de
jueus
lliurats pel general Petain a les autoritats alemanyes, per al seu posterior enviament a
camps de concentracio i extermini
alemanys. Malgrat aquest control nazi de l'empresa, els ferroviaris francesos van ser un important nucli en la
resistencia francesa
a l'ocupacio, i van fundar l'anomenada
Resistance Fer
, que seria l'oposicio mes frontal i dura a la qual es van enfrontar les tropes alemanyes, la qual ja no van poder vencer, a causa dels seus espectaculars i planificats sabotatges de la xarxa ferroviaria, aixi com la filtracio als aliats dels moviments dels alemanys. Els ferroviaris van ser reconeguts per la seva resistencia al regim nazi, fet que va valer diversos homenatges, d'entre els quals destacaria el nom de la locomotora CC6530, batejada amb el nom
Resistance Fer
.
La postguerra
[
modifica
]
La guerra va acabar el
1945
, i la SNCF es va trobar amb una xarxa totalment devastada, un material antiquat, sota minims, i amb necessitats urgents de renovacio i manteniment. Per aquest motiu la SNCF va seguir sota la tutela de l'estat, amb el que a poc a poc va aconseguir recuperar el que havia perdut, en part gracies a la llei de transports terrestres, que atorga prioritat al transport de viatgers a la SNCF, devent els transports de viatgers per carretera ser complementaris als del ferrocarril, el que impedia una competencia directa amb ells.
El cami a l'alta velocitat
[
modifica
]
El moment culminant d'aquesta sortida va ser el
20
i
21 marc
de
1955
, a la linia de les Landes, quan la CC7107 i la BB9004 arriben als 331 km/h entre
Dax
i
Ychoux
, record mundial de velocitat per locomotores electriques que conservarien fins al
2 de setembre
de
2006
, quan la Taurus 1216.150 de
Siemens AG
va arribar als 357 km/h en el trajecte
Ingolstadt
-
Almanstein
. Un any mes tard, l'arribada de
Louis Armand
a la presidencia de la SNCF revifa els projectes d'
electrificacio
en 25 Kv en
corrent altern
i els projectes de l'Alta Velocitat. El
24 de marc
de
1972
sortia de la factoria de
Alstom
a
Belfort
el TGV 001, el primer prototip del tren d'alta velocitat, equipat de dues turbines de gas, que arribaria als 318 km/h, a la linia de
les Landes
, el
8 de desembre
de 1983. Pero la crisi del petroli de
1973
frena el projecte de la turbina de gas, fet que obliga
Jean Marie Metzler
, creador del TGV, a investigar la migracio del TGV a electricitat, fet que li va valer que el tractessin de boig.
Pero la SNCF no va deixar mai la idea del TGV, i el 1980 sortirien les dues primeres branques pre-serie del TGV PSE, que efectuaria proves de velocitat en la linia d'
Alsacia
. El
26 de febrer
de
1981
, la branca TGV PSE 16 aconsegueix els 381 km/h a la linia d'Alta Velocitat
Paris
-
Lio
que seria inaugurada el
21 de setembre
d'aquest mateix any. Durant aquest periode, el govern frances, per evitar una gran carrega economica, reactiva el conveni de
1938
, i aixi es queda amb el 51% de l'empresa i cedeix la resta als antics concessionaris.
L'epoca actual
[
modifica
]
La SNCF torna a ser publica l'
1 de gener
de
1982
, i el govern frances la converteix en una EPIC (
Empresa Publica amb Caracter Industrial i Comercial
), amb un model d'explotacio diferent. Els trens regionals i d'interes public segueixen les pautes marcades pels governs regionals, que inverteixen de mitjana un terc del seu presupesto en el ferrocarril, mentre que en els trajectes de llarga distancia no rep cap subvencio. La branca TGV Atlantique 325 arriba, el
18 de maig
de
1990
, als 515,3 km/h, el que li proporcionava el record absolut de velocitat sobre rails, i el
3 d'abril
de
2007
va superar el seu propi registre en arribar als 574,8 km/h a la linia
Paris
-
Estrasburg
. La decada dels 90 marca per a la SNCF la separacio en dues empreses: SNCF i
RFF
. Aquesta ultima es queda amb la titularitat de les infraestructures, pero els equips de manteniment i gestio segueixen a la SNCF, a la qual RFF subcontracta per mantenir la xarxa francesa. RFF es va fer carrec a mes del deute historic de la SNCF.
El
2005
la SNCF canvia de logotip i d'eslogan, passant aquest a ser
Donner au train des idees d'avance
. Al
juliol
de
2006
Anne Marie Idrac
succeeix a
Louis Gallois
a la presidencia. Aquest carrec l'ocupara fins a
febrer
de
2008
, durant vint mesos, quan
Guillaume Pepy
es nomenat president.
Enllacos externs
[
modifica
]