Aquest article o seccio necessita millorar una traduccio deficient . Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Tambe podeu iniciar un fil de discussio per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avis si creieu que esta solucionat raonablement.

Aquest article o aquest apartat conte informacio obsoleta o li falta informacio recent. Podeu col·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informacio que manca. ≪Motiu no especificat≫

El programa nuclear de l'Iran es un esforc irania pel desenvolupament de tecnologia nuclear iniciat sota el mandat del xa de Iran a la decada 1950 , amb l'ajuda dels Estats Units d'America (EUA).

Despres de la Revolucio iraniana de 1979 el programa va ser temporalment detingut. Aviat va ser repres, encara que sense tanta assistencia occidental com en l'epoca pre-revolucionaria. El programa nuclear actual de l'Iran consisteix en diversos llocs d'investigacio, una mina d' urani , un reactor nuclear , i algunes facilitats de processament d'urani que inclouen una planta d'enriquiment . El Govern irania assegura que l'unic objectiu del programa es desenvolupar la capacitat de generar energia nuclear amb fins pacifics, i planeja generar 6000MW d'electricitat per mitja de plantes d'energia nuclear per a l'any 2010. ^[1] Fins a l'actualitat (2008), l'energia nuclear no ha estat part de la xarxa de transport d'energia electrica irania.

Historia [ modifica ]

Cooperacio entre Estats Units i l'Iran en les decades dels 50 i 60 [ modifica ]

El Programa nuclear de l'Iran te els seus origens en la Guerra Freda , a finals dels anys 50 sota l'auspici dels EUA en el marc d'acords bilaterals entre ambdos paisos. Especificament l'any 1957 , quan sota el programa Atoms per la Pau es va signar un acord de cooperacio nuclear civil. El Sha Mohammad Reza Pahlevi governava l'Iran en aquest llavors, i despres del enderrocament recolzat per la CIA de Mohammad Mosaddeq a 1953 , el seu regim semblava prou estable i amistos cap a Occident com perque els EUA es preocupessin pel fet de l'Iran eventualment pogues tenir armes nuclears.

En 1959 es va establir el Centre de Recerca Nuclear de Teheran (cinta), manejat per l'Organitzacio d'Energia Atomica de l'Iran (OEAI). L'cinta va ser equipat amb un reactor de recerca nuclear de 5 megawatts, donat per EUA i que va entrar en operacio a 1967 , sent alimentat amb urani altament enriquit. ^[2] Iran va signar el Tractat de No Proliferacio Nuclear (NPT en angles ) a 1968 i el va ratificar en 1970 . Amb la creacio de l'agencia atomica de l'Iran i amb la signatura del NPT, Mohammad Pahlevi va planejar la construccio de fins a 23 estacions d'energia nuclear per tot el pais en conjunt amb els Estats-Units per a l'any 2000 .

Cooperacio entre Estats Units i l'Iran en la decada del 70 [ modifica ]

A marc de 1974 , el Sha va preveure que les reserves de petroli del mon algun dia s'acabarien, i va declarar que "El petroli es un material noble, massa valuos com per cremar... Tenim previst produir, el mes aviat possible, 23 000 megawatts d'electricitat utilitzant plantes nuclears. " ^[3] En Bushehr es construiria la primera planta, i subministraria energia a la ciutat interior de Shiraz . En 1975 l'empresa de Bonn Kraftwerk Union AG, una empresa col·lectiva formada per Siemens AG i AEG Telefunken, va signar un contracte valorat entre quatre i sis mil milions de dolars per construir la planta de energia, de reactor d'aigua a pressio . Per a la construccio de les unitats de generacio nuclear de 1,196 megawatts es subcontractar a ThyssenKrupp; l'obra havia de ser completada en 1981 .

Per a l'any 1975 , el secretari d'Estat nord-america, Henry Kissinger , havia signat un memorandum titulat US-Iran Nuclear Co-operation , en el qual s'esmentava que la venda d'equips d'energia nuclear a l'Iran portaria a les corporacions nord-americanes guanys de mes de sis mil milions de dolars. En aquest llavors, l'Iran extreia sis milions de barrils (950.000 m³) de cru al dia, en l'actualitat l'Iran extreu quatre milions de barrils (640.000 m³) diaris de cru.

En 1976 el president Gerald R. Ford , amb desconfianca, va signar una ordre que permetia l'Iran comprar i operar una facilitat de processament, de fabricacio nord-america, per extreure plutoni de combustible de reactor nuclear, amb tots els riscos de proliferacio que aixo portaria. Entre altres coses, el document deia que la "introduccio d'energia nuclear proveira tant per a les necessitats de creixement de l'economia iraniana com per crear reserves lliures de cru per a l'exportacio o la conversio a petroquimics." ^[4]

L'equip del president Ford no nomes va donar suport els plans iranians per iniciar una industria massiva d'energia nuclear, sino tambe es va esforcar per tancar un acord multimilionari que li hauria permes a l'Iran controlar grans quantitats de plutoni i urani enriquit, materials que poden usar-se per crear una bomba atomica. Cal recordar que l'Iran en aquest llavors era un aliat proxim dels EUA, que comptava amb molts diners i llacos estrets amb Washington . Companyies nord-americanes, entre les quals estaven Westinghouse Electric i General Electric rinieron per fer negocis en aquest pais. Respecte d'aixo, en una entrevista, el 27 de marc de 2005 Henry Kissinger va declarar "no crec que l'assumpte de la proliferacio hagi sorgit [durant les negociacions]." ^[4]

Fins al canvi d'administracio, en 1977 , Dick Cheney , el Secretari de Defensa Donald Rumsfeld i Paul Wolfowitz , que actualment estan entre els grans opositors al programa nuclear irania, van estar involucrats en la promocio d'un programa nuclear irania que permetes extreure plutoni del combustible de reactor nuclear per al seu us en armes nuclears. ^[5]

Despres de la Revolucio de 1979 [ modifica ]

Despres de la Revolucio de 1979 , Iran va informar el Organisme Internacional d'Energia Atomica (OIEA) dels seus plans per reiniciar el seu programa nuclear utilitzant combustible nuclear de fabricacio domestica, i el 1983 l'OIEA fins i tot va planejar ajudar a Iran sota el seu Programa d'Assistencia Tecnica per tal de produir urani enriquit. Un informe de l'OIEA enunciava clarament que l'objectiu del Organisme era "contribuir amb la formacio d'experts locals i ma d'obra necessitada per a sustentar un programa ambicios en el camp de la tecnologia de reactor d'energia nuclear i de la tecnologia de cicle de combustible ". No obstant aixo, l'OIEA va ser obligada a acabar el programa per pressio dels EUA ^[6]

Aixi doncs, la Revolucio irania va ser un moment critic en la relacio entre l'Iran i els paisos estrangers en termes de cooperacio per obtenir energia nuclear. Despres 1979, Franca es va negar a lliurar urani enriquit a l'Iran. A mes, l'Iran no va poder recuperar de Eurodif la seva inversio. La societat anonima Eurodif va ser formada el 1973 per Franca, Belgica , Espanya i Suecia . El 1975, el 10% de les accions de Eurodif, pertanyents a Suecia, van anar a l'Iran com a resultat d'un acord entre Franca i l'Iran. La companyia subsidiaria del govern frances Cogema (ara Areva NC) i el govern irania establir l'empresa Sofidif (Societe franc-iranienne pour l'enrichissement de l'Uranium parell Diffusion gazeuse) amb un repartiment del 60% i 40% de les accions, respectivament. A canvi, Sofidif va adquirir el 25% de les accions de Eurodif, el que li va donar a l'Iran el 10% adquirit de Eurodif. El Sha Reza Pahlevi va prestar mil milions de dolars (i altres 180 milions de dolars el 1977) per a la construccio de la fabrica de Eurodif, per aixi tenir el dret de comprar el 10% de la produccio del lloc.

Tambe se'ls va pagar als EUA per lliurar combustible nou d'acord amb el contracte signat amb l'Iran abans de la Revolucio. No obstant aixo els EUA no van lliurar el combustible ni van retornar el pagament de milers de milions de dolars que havien rebut. Alemanya tambe va rebre un pagament de milers de milions de dolars per les dues facilitats nuclears a Bushehr, pero despres de tres decades, no ha exportat cap tipus d'equip i tampoc ha reemborsat els diners. ^[7] El govern irania va suspendre els seus pagaments i va tractar de recuperar els seus diners pressionant a Franca a traves del maneig de grups militants, incloent el Hezbola , que va prendre ciutadans francesos com a ostatges a la decada de 1980.

En 1982 , el president Francois Mitterrand es va refusar a lliurar urani a l'Iran, que tambe reclamava el deute de mil milions de dolars. En 1986 Georges Besse, gerent de Eurodif, va ser assassinat, el acte va ser suposadament reivindicat per militants del grup Accio Directa , encara que ells van negar qualsevol responsabilitat durant el seu judici. ^{[ cal citacio ]} En la seva recerca La Republique Atomique, France-Iran li pacti nucleaire , David Carr-Brown i Dominique Lorentz van assenyalar com a responsables als serveis d' intel·ligencia iranians. Finalment es va arribar a un acord en 1991 : Franca reemborsar els diners, i l'Iran es va mantenir l'accionariat de Eurodif a traves d'Sofidif. No obstant aixo, l'Iran es va abstenir de reclamar pel urani produit. ^{[8] [9]}

Kraftwerk Union, l'empresa col·lectiva formada per Siemens AG i AEG Telefunken, es va retirar per complet del projecte nuclear de Bushehr el juliol de 1979 , despres de suspendre les seves operacions el gener de 1979, deixant un reactor complet en un 50%, i l'altre reactor en un 85% complet. Argumentar que la seva decisio es va basar en el fet que l'Iran no cancel·lar un deute 450 milions de dolars en pagaments endarrerits. La companyia havia rebut mes de dos i mig milers de milions de dolars del contracte total. El seu retir va ser provocat per la certesa que el govern de l'Iran acabaria el contracte unilateralment, certesa a la qual van arribar despres de la fi de la Revolucio de 1979, que va paralitzar l'economia iraniana i que va portar a un punt critic les relacions de l'Iran amb Occident. La companyia francesa Framatome, subsidiaria de Areva, tambe es va retirar.

El 1984 , Kraftwerk Union va fer una cotitzacio per veure si podia reaunudar seva participacio en el projecte, encara que, obviament, es va refusar a fer-ho mentre dures la Primera Guerra del Golf . A l'abril del mateix any, el portaveu del Departament d'Estat dels EUA va declarar: "Creiem que prendria almenys de dos a tres anys completar la construccio dels reactors en Bushehr." El portaveu va afegir que els reactors d'aigua a pressio de Bushehr "no son particularment adequats per a un programa d'armaments" i que "A mes, no tenim evidencia de la construccio iraniana d'altres facilitats necessaries per separar plutoni de combustible de reactor consumit."

Els reactors nuclears de Bushehr van ser danyats per diversos atacs aeris iraquians entre el 24 de marc de 1984 i 1988 , rao per la qual el programa nuclear es va aturar. En 1990 , l'Iran va comencar a buscar nous socis per al seu programa nuclear, pero, a causa d'un clima politic diferent i per les sancions punitives nord-americans, l'Iran va comptar amb pocs candidats.

Segons la portaveu de l'OIEA, Melissa Fleming, els inspectors d'aquesta entitat van visitar les mines d'urani de l'Iran a 1992 .

El 1995 Iran va signar un contracte amb Russia per reprendre la construccio de la parcialment completa planta de Bushehr, instal·lant en el ja existent edifici Bushehr I un reactor d'aigua a pressio VVER-1000 de 915 megawatts , la finalitzacio s'espera per al'any 2007 . No hi ha plans actuals per a completar el reactor Bushehr II. L'any seguent EUA va tractar, sense exit, impedir a la Xina la venda d'una planta de conversio a l'Iran. Xina tambe va proveir a l'Iran del gas necessari per provar el proces de enriquiment d'urani .

De l'any 2000 al 2006 [ modifica ]

El 14 d'agost de 2002 , Alireza Jafarzadeh, un prominent dissident irania, va revelar l'existencia de dos llocs nuclears desconeguts: una facilitat d'enriquiment d'urani a Natanz (part de la qual esta sota terra), i una facilitat de aigua pesant a Arak .

Segons l'acord de seguretat de l'Iran amb l'OIEA, vigent en aquell llavors, es declarava que "l'Iran no esta obligat a permetre inspeccions de l'OIEA a una nova facilitat nuclear fins a sis mesos abans que material nuclear hagi estat introduit en la mateixa", es mes, l'Iran no estava obligat tan sols a informar l'OIEA de l'existencia de la facilitat fins llavors, un punt concedit pel Regne Unit en la reunio de la Junta de Governadors de marc de 2003. Aquesta clausula de "sis mesos" era una part estandard de tots els acords de seguretat de l'OIEA. Tot i aixi, l'Iran va permetre inspeccions de les facilitats per l'OIEA, segons el Protocol Addicional, i l'OIEA va concloure que les facilitats no estaven relacionades amb cap programa secret d'armes nuclears. ^[10]

No obstant aixo, l'Iran va ser obligat a informar l'OIEA sobre el seu importacio d'urani des de la Xina i el seu conseguent us d'aquest material en activitats de conversio i enriquiment d'urani. Tambe va ser obligat a reportar a l'OIEA experiments amb la separacio de plutoni. Una vasta llista de violacions especifiques al NPT per part de l'Iran esta inclosa en el informe de novembre de 2004 de l'OIEA sobre el programa nuclear irania.

El 14 de novembre de 2004 , el cap negociador irania va anunciar una suspensio voluntaria i temporal del programa irania d'enriquiment (cal aclarir que l'enriquiment d'urani no es una violacio a l'NPT) despres de la pressio del Regne Unit, Franca i Alemanya, que actuaven en nom de la Unio Europea (UE), coneguda en aquest context com UE-3. Es va especular en aquest llavors que aquesta mesura va ser presa per crear confianca a Occident, i continuaria per un periode raonable de temps. El 24 de novembre Iran va buscar renegociar els termes del seu acord amb la UE per excloure uns equips del mateix, i aixi utilitzar-los en treballs de recerca. Aquesta sol·licitud va ser abandonada quatre dies despres.

Els dies 8 i 10 d'agost de 2005 , el govern irania va reprendre la seva conversio d'urani en la facilitat d'Esfahan, nomes cinc dies despres de l'eleccio de Mahmud Ahmadinejad com a president, suposadament mentre seguia vigent la suspensio d'activitats d'enriquiment. Aixo va motivar a la Unio Europea a pressionar l'OIEA perque portessin el cas del programa nuclear de l'Iran davant del Consell de Seguretat de Nacions Unides , el 19 de setembre de 2005. El gener de 2006, James Risen, un reporter del New York Times , va assegurar en el seu llibre State of War que, el febrer de 2000, una operacio secreta nord-americana, anomenada Operation Merlin s'havia produit pel govern nord-america resultats adversos. Segons Risen, originalment estava destinada a proveir a l'Iran un disseny defectuos per construir una arma nuclear, amb la intencio de retardar el suposit programa nuclear irania, pero en realitat, el pla potser accelerar el programa nuclear irania en subministrar informacio util, una vegada que els defectes fossin identificats. ^[11] En tot cas, el govern nord-america no ha reconegut l'existencia d'aquesta operacio.

Crisi Diplomatica dels anys 2005 i 2007 [ modifica ]

El Programa nuclear de es va veure compres en una crisi diplomatica mundial pel reinici de l' enriquiment de l'urani que el govern de Mahmud Ahmadinejad va establir el 2005, en contra de les recomanacions de la AIEA . Aquesta crisi va tenir d'una banda al govern dels EUA de George Bush ; que va centrar la seva accio diplomatica a obtenir el suport internacional no nomes per imposar sancions economiques a l'Iran, sino fins i tot per al suport a un probable atac militar al programa d'aquest pais, per considerar que el mateix en realitat tenia com a finalitat el desenvolupament de armes nuclears . De l'altra banda, el govern d'Ahmadinejad, juntament amb el sector conservador de la politica iraniana, va utilitzar el citat programa com una plataforma politica del seu govern i el va tornar una questio nacional, afirmant que l'Iran te necessitats energetiques suficients per continuar amb el desenvolupament de la seva energia atomica i que el mateix es exclusivament civil i no militar. A moments la possibilitat d'un desenllac militar i les seves consequencies regionals s'estressaren l'escenari internacional. Finalment un informe de la CIA va descartar definitivament que el programa nuclear irania pugui permetre el desenvolupament d'armes nuclears, en els anys immediats, la qual cosa no permet l'obtencio del suport que el govern de Bush cerca. Malgrat aixo George Bush segueix afirmant que l'Iran i el seu programa son una amenaca per al mon i per Orient Mitja .

Nova peticio de l'Iran [ modifica ]

El 7 de gener de 2008, Mohammad Jazai , ambaixador de l'Iran davant l' ONU , ha reclamat que el Consell de Seguretat deixi d'intervenir en el cas nuclear de l'Iran i que torni aquest expedient a l'Agencia Internacional de l'Energia Atomica o AIEA per les seves sigles en angles ^[12]

Instal·lacions nuclears de l'Iran [ modifica ]

Fins 2007 aquestes eren les instal·lacions nuclears del pais.

Anarak [ modifica ]

Es un lloc d'emmagatzematge de material prop del poble Yazd.

Arak [ modifica ]

Aquest lloc va ser donat a coneixer per un grup terrorista del pais, el 2002, es construeix un reactor nuclear de 40 MWt d'aigua pesant per desenvolupament i investigacio; haura d'estar llest per a 2014. ^[13] l'agost de 2006 es va anunciar la seva inauguracio pero de la part que produeix aigua pesant, sota les lleis internacionals Iran no havia de donar coneixement de l'existencia d'aquest lloc, aquest nou reactor te el proposit de substituir al reactor de 1967 al Centre de Recerca Nuclear de Teheran el qual produeix radioisotops per a medicina i agricultura. ^[14]

Ardakan [ modifica ]

Lloc en construccio per a combustible nuclear s'estima que va ser acabat a mitjans de 2005.

Bonabe [ modifica ]

Es un centre d'estudis nuclears per a finalitats d'agricultura. Es manejat per la AEOI

Bushehr [ modifica ]

Es un reactor nuclear localitzat a les coordenades (28.83484 ° N 50.89356 ° E) a 17 km del poble Bushehr prop del Golf Persic. El 29 de juny de 2004, el Director de la IAEA Mohammad Al-Baradei va dir que el reactor construit en aquest lloc no era un assumpte internacional, ja que era un projecte conjunt entre l'Iran i Russia nomes per produir energia nuclear. El reactor esta sota cura de la IAEA.

El lloc va ser escollit des del regim del xa Reza Pahlavi, que volia fer una xarxa d'energia neta per alimentar el pais amb 23,000 MW utilitzant nomes energia nuclear. El 1975 es va signar un contracte en Bonn amb Kraftwerk Union AG de $ 4 a $ 6.000 milions per construir un reactor nuclear d'aigua pressuritzada, un altre reactor seria construit i acabat el 1981.

Kraftwerk Union es retira del projecte el juliol de 1979, un dels reactors tenia un 50% de grau d'avanc i l'altre 85%, van dir que el motiu va ser la falta de pagament de la part iraniana de prop de $ 450 milions de dolars. La companyia havia rebut 2.500 $ milions per avancat. Hi va haver cancel·lacio del contracte a causa de la revolucio iraniana per enderrocar el Xa.

El 1984 l'empresa va dir que no acabaria el projecte a causa de la Guerra Iran-Iraq , mes tard el Departament d'Estat dels Estats Units afirmo que aquests reactors no eren capacos de produir plutoni per a armes nuclears.

Aquests reactors van ser danyats diverses vegades per atacs aeris entre 1984 a 1988, amb aixo es va acabar el programa nuclear a la zona.

El 1990 es va reactivar el programa buscant socis internacionals pero a causa de sancions unilaterals dels Estats Units pocs candidats van entrar al negoci.

El 1995 se signa un contracte amb Russia per acabar el reactor parcialment construit a Bushehr, creant un reactor de 915 MWe d'aigua pressuritzada per acabar el 2007. ^[15] la companyia russa constructora es Atomstroyexport part del complex industrial MinAtom.

80 tones de combustible nuclear van ser lliurades el desembre de 2007, sota supervisio de l'Agencia Nuclear de l'ONU.

Chalus [ modifica ]

Es va donar a coneixer aquest lloc per exiliats iranians a Europa que afirmaven que esta situat a la muntanya a 20 quilometres del poble de Xals. ^[16] l'octubre de 2003 els investigadors de l'AIEA van afirmar que les declaracions sobre el lloc no tenia fonament. ^[17]

Darkovin [ modifica ]

Es construeix un reactor en aquest lloc de construccio domestica amb capacitat de 360 MW al sud-oest de l'Iran. Aquest lloc va ser abandonat fins ara

Isfahan [ modifica ]

Es un centre de recerca nuclear opera un petit reactor nuclear de recerca de fabricacio Xina. Operat per l'Agencia d'Energia Nuclear de l'Iran. ^[18] El lloc converteix el pastis Groc yellowcake en urani hexaflorido, per a l'octubre de 2004 el lloc opera a un 70% de la seva capacitat, te una altra planta que produeix Zirconium altre ingredient per reactors nuclears.

Karaj [ modifica ]

Un altre centre d'investigacio dedicat a l'agricultura i Medicina establert el 1991. ^[19]

Lashkar Abad [ modifica ]

Es una planta pilot de separacio d'isotops, establerta el 2002, es realitzen treballs d'enriquiment amb laser. Aquesta planta mes tard va ser tancada ja que l'Iran havia declarat que no volia urani per a armes. ^[20]

Lavizan [ modifica ]

Aquest lloc va ser enderrocat i tancat entre l'agost de 2003 i marc de 2004 es van prendre mostres de radiacio per l'AIEA pero no hi va haver signes d'ella, el lloc va ser tornat a la ciutat de Teheran.

Natanz [ modifica ]

Es una planta protegida de Enriquiment de Combustible, cobreix 10 ha , el complex esta construit a 8 metres sota la superficie i protegida per una cuirassa de 25 decimetres de ciment reforcat. Aquest lloc va ser exposat el 2002 per Alireza Jafarzadeh, el 2003 el lloc va ser visitat per ElBaradei de la IEAA reportant l'existencia de 160 centrifugues en operacio i la construccio d'un total de 1000 en el mateix lloc. ^[21]

Parchin [ modifica ]

Es un complex militar, no un lloc d'investigacio nuclear, la IAEA aixi ho confirma el 2003 quan va tenir acces al mateix i es van prendre totes les mostres necessaries per corroborar, resultat que no hi ha material nuclear. ^[22]

Saghand [ modifica ]

Es una de les primeres mines d'urani de l'Iran, operacional des de marc de 2005, es creu que te reserves de 3,000-5,000 tones d'oxid d'urani, en una area de 100 a 150 km² . [1] ^{[ Enllac no actiu ]}

Teheran [ modifica ]

Es un centre de Recerca Nuclear, equipat amb un reactor nuclear dels EUA de 5 MW capac de produir 600 g de plutoni a l'any, en 17 anys hauria produit urani suficient per a una bomba

Yazd [ modifica ]

Es un centre de processament de radiacio equipat amb un accelerador Rhodotron TT200 fet a Belgica, amb una capacitat maxima de 100 kW , esta dedicat a recerca geofisica i analitzar diposits minerals que envolten la ciutat on es troba, la seva funcio sera la d'ajudar a la medicina i la industria de polimers. ^[23]

Referencies [ modifica ]

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Programa nuclear de l'Iran

• OIEA i l'Iran
• Final de joc-EUA i l'Iran, a punt per a la guerra
• Les tres raons estrategiques principals del desenllac militar EUA-Iran
• Que sabia Bush sobre l'Iran, i quan ho va saber?