La tecnica de
pintura al pastel
consisteix en la utilitzacio d'unes barres de colors similars als guixos escolars, pero que se'n diferencien perque els pastel son
pigments
en pols, barrejats amb prou goma o resina per aglutinar-los. D'aquesta manera, s'aconsegueixen
colors
lluminosos, intensos i ben saturats.
[1]
Es una tecnica de les anomenades
seques
, ja que, a diferencia de la
pintura a l'oli
o l'
aquarel·la
, no s'utilitza cap
dissolvent
i s'aplica directament sobre la superficie de treball. Com a suport, es comu utilitzar paper de bona qualitat de bon gramatge, de color neutre no blanc i de lleugera rugositat, encara que la tecnica es prou versatil perque es pugui usar sobre altres superficies.
Es una tecnica comoda, generalment rapida i que permet realitzar correccions amb gran facilitat, rao per la qual es escollida per molts artistes.
En la historia de l'art
[
modifica
]
Aquest mitja, el va mencionar per primera vegada
Leonardo da Vinci
el
1495
.
Un pastel de
Lluis XV de Franca
per
Quentin de La Tour
Aquesta tecnica es va inventar, probablement, a Franca i Italia a finals del segle
xvi
, encara que la va usar ja Leonardo da Vinci gracies a l'impuls de
Jean Perreal
.
El pastel va coneixer la seva edat d'or en el segle
xvii
, en que els seus colors francs i la seva capacitat per a reproduir fidelment els teixits, les textures i les llums el van fer inseparable de l'art del retrat. Va ser utilitzat per nombrosos pintors com
Charles Le Brun
,
Robert Nanteuil
o
Joseph Vivien
.
En el
segle
xviii
el pastel va coneixer la seva
apoteosi
. Era el mitja de moda per a pintar
retrats
, i se solia usar en una tecnica mixta amb
guaix
. Els pintors
Maurice Quentin de La Tour
i
Rosalba Carriera
son especialment ben coneguts per la seva tecnica al pastel. Quentin de La Tour va ser conegut com el "princep dels pastelistes"; va fer servir un metode de fixacio del pastel avui en dia desaparegut. Els retrats de
Jean Baptiste Simeon Chardin
(1699-1779) i bodegons son encara molt admirats. Tant Chardin com
Jean-Baptiste Perronneau
i
Jean-Etienne Liotard
van explotar altres vies mes espontanies o intimistes. El pastel, simbol de la gracia de l'
antic regim
, va caure en desus despres de la Revolucio en benefici del
neoclassicisme
i de la pintura a l'oli.
Encara que el pastel no ha tornat mai a recobrar aquest lloc dins del mon artistic, el van continuar utilitzant, de manera destacada
impressionistes
(
Edgar Degas
) i els
nabis
(
Edouard Vuillard
).
Mary Cassatt
va presentar l'impressionisme i el pastel als seus amics a
Filadelfia
i
Washington
, i d'aqui va entrar aquesta tecnica als Estats Units, on el pastel es va usar nomes de manera ocasional en els retrats. Aixo no obstant, a finals del
segle
xix
el pastel, com l'
aquarel·la
, es va fer mes popular.
[2]
El 1885, es va fundar la Society of Painters in Pastel ('Societat de pintors al pastel').
La pintura al pastel es va fer popular en l'art modern a causa de l'amplia gamma de colors brillants que te aquest mitja.