L'
ornamentacio
en
musica
es el corpus
teoric
referent als
ornaments
que es practiquen en la musica d'un determinat context, que normalment queda definit per un espai i una
cronologia
, pero a voltes tambe per un
estil
i/o per un
genere musical
.
En altres ocasions el mot es refereix al repertori d'
ornaments
practicables en un determinat context.
Finalment, tambe es pot referir al proces o a la practica d'ornamentar una
composicio musical
, es a dir de decidir quins son els ornaments que hi calen, i de determinar-ne l'execucio concreta. Especialment des d'aquest punt de vista, l'ornamentacio afecta tant a la composicio -en aquells casos en que l'acte compositiu incorpora la determinacio de quins ornaments inclou l'obra- com a la
interpretacio
, especialment en aquells estils en els quals l'ornamentacio no es marcada per l'autor sino que es deixa -en major o menor grau- en mans de l'interpret que aplica unes normes concretes.
El concepte i els agents de l'ornamentacio
[
modifica
]
Exemple d'ornamentacio en una melodia tradicional de Bulgaria.
(
?·
pag.
)
El mateix concepte d'ornamentacio implica la conceptualitzacio que en l'obra musical -en la seva
composicio
i en la seva
interpretacio
- hi ha uns elements la funcio dels quals es l'embelliment i enriquiment, ates que aquesta es la funcio essencial de tot ornament; es a dir: quelcom que es juxtaposa a allo que es basic, o essencial o estructural. El cas es, pero, que molts
estils musicals
precisen absolutament de l'aplicacio d'un determinat tipus d'ornamentacio. Aixi, alguns estils
tradicionals
no serien concebibles sense els seus caracteristics salts entre veu natural i de
falset
, o altres sense els
glissandi
; de manera semblant, la
musica barroca
francesa
sense ornaments com el
trinat
o l'
appoggiatura
, o la
musica contemporania
per a
flauta travessera
sense el
frullato
.
Mentre que en les musiques
popular
i
tradicional
aquests elements han tingut, fins a epoques recents, la seva propia evolucio, en el terreny de la
musica classica
europea
, els
compositors
, els
interprets
i els teorics de la musica han jugat papers d'una importancia i un pes variable en aquesta questio. En uns casos han estat els compositors els que han deixat fixat a les seves partitures (amb un rigor comparable al de la resta d'elements que constituien les seves obres) com calia ornamentar aquestes obres. En altres moments han estat els interprets els que han ornamentat anant mes enlla del que es pogues deduir de l'estricta lectura de la partitura i establint, aixi, les normes d'estil interpretatiu. En altres, els teorics han fet aportacions importants cara a la codificacio de les practiques ornamentadores en un determinat context.
Els primers tractats teorics sobre ornamentacio van apareixer a
Europa
cap a finals del
segle
xvi
recollint aquelles practiques que els
cantants
i els
instrumentistes
havien difos sobretot al llarg de la segona meitat d'aquell segle. Per una banda eren les
disminucions
o ornaments consistents sobretot a fragmentar les melodies que -sobre el paper- eren constituides per notes amb valors llargs en altres de valor mes reduit. De l'altra, eren petites formules melodiques -que a
Italia
es coneixen amb el nom d'
afetti
- que donarien lloc als ornaments melodics que reconeixem mes habitualment com a tals: el
trinat
, el
grupet
, etc.
Exemple d'ornament (un trinat) sobre la darrera nota d'una frase.
(
?·
pag.
)
Aquest segon grup d'ornaments es van codificar forca mes -aixi com uns sistemes per indicar-los de forma abreujada- a
Franca
durant el
Barroc
(
segle
xvii
), sense que s'arribes mai a establir un sistema unica d'escriptura i d'interpretacio. La vinculacio d'aquest tipus d'ornamentacio a la practica musical propia del
Barroc
frances
va ser tan gran que sovint se l'ha anomenat
ornamentacio francesa
, distingint-la de les disminucions que sovint es consideren
ornamentacio italiana
, tambe en el periode del
Barroc
. Compositors com
Arcangelo Corelli
, especialment en el
moviment (musica)
lents dels seus
concerts
, escriuen valors llargs amb la seguretat que els mateixos interprets sabran com aplicar aquest art de les disminucions. Semblantment, la majoria de compositors d'
opera
a les acaballes del
Barroc
sabien que els
cantants
, maximes estrelles dels
teatres
d'
opera
ornamentarien les tornades de les seves
aries
da capo
amb una profusio que va anar en rapid augment, en ares de l'exhibicio del
virtuosisme
del cantant malgrat que aixo pogues anar en detriment d'altres valors de l'obra. Per aixo alguns autors de l'epoca -
Johann Sebastian Bach
entre altres- optaren per escriure la totalitat dels ornaments desitjats en les seves obres. Malgrat tot, ates que l'ornament no s'escriu com a tal sino que se n'escriu un signe que l'identifica, a voltes l'execucio d'aquests ornaments no presenta una unica possibilitat, esdeve problematica, i la seva resolucio i execucio esdeve una labor d'especialistes en la interpretacio d'aquell estil en concret. Per aixo l'ornamentacio ha esdevingut una materia de gran importancia en la formacio de tot music que aspira a ser un especialista en la interpretacio de la
musica antiga
.
Preludi per a clavicembal, de Francois Copuerin, amb una notable profusio d'
ornamentacio francesa
.
(
?·
pag.
)
Aquesta tendencia augmenta encara mes en el
Classicisme
i en els periodes i
estils
posteriors, al mateix temps que augmentava el grau de rigor i d'exactitud que, en general, els compositors mostraven a l'hora d'expressar per escrit la seva voluntat.
- Linde, Hans-Martin. Pequena guia para la ornamentacion de la musica de los siglos XVI-XVIII. Buenos Aires : Ricordi Americana, 1969.
- Gran Enciclopedia de la musica.