L’ orde sacerdotal es un sagrament de l' esglesia catolica que inclou tres graus: episcopat , presbiterat i diaconat . Segons el catecisme de l'Esglesia Catolica editat l'any 1993, l' orde es el sagrament gracies al qual la missio confiada pel Crist als seus apostols continua a esser exercida en l'Esglesia fins a la fi dels temps: es per tant, el sagrament del ministeri apostolic. ^[1]

La paraula Orde , en l'antiguitat romana, designava uns cossos constituits en el sentit civil, sobretot el cos dels governants. Ordinatio designa la integracio en un ordo . En l'Esglesia, hi ha uns cossos constituits que la tradicio, no sense fonament en la Biblia anomena des dels temps antics amb el nom de taxeis (en grec), ordines (en llati): aixi la liturgia parla de l’ ordo episcoporum de l’ ordo presbyterorum i de l’ ordo diaconorum . Altres grups reben tambe aquest nom d’ ordo ,: els catecumens , les verges, els esposos, les viudes. ^[1] (CEC 1537).

Aixi doncs, el catecisme afirma que l'orde sacerdotal es una institucio divina, volguda per Deu i exercida per homes. L'episcopat, del grec episkopos ( bisbe o dirigent) es el grau mes alt al qual arriben homes escollits entre els presbyteros ( preveres ) i el diaconat, del grec diakonos (servidor). Aquest ultim grau pot ser exercit per homes casats, idonis, que hagin donat mostres clares de saber administrar la seva llar i la seva familia. El diaconat, en grau permanent, va ser reinstaurat despres del Concili Vatica II , perque fins aleshores nomes era conferit als candidats al presbiterat.

La paraula “sacerdotal” ve de molt antic. Ja a la narracio de l' Exode (Ex. 19,6) es troba que el poble hebreu fou escollit per ser constituit per Deu com un ≪reialme de sacerdots i una nacio sagrada≫. Pero a l'interior del poble d'Israel, Deu escolli una de les dotze tribus , la de Levi , posada a part per al servei liturgic (Nm 1,48-53). Van ser consagrats amb un ritu propi els origens del sacerdoci de l' Antiga Alianca (Ex. 29,1-30; Lv. 8). Els sacerdots hi son "constituits en pro dels homes en les coses que son de Deu, per oferir dons i sacrificis pels pecats". (He. 5,1; CEC 1539). ^[1]

Pero en l'esglesia catolica, Crist es l'unic sacerdot perque totes les prefiguracions del sacerdoci de l'Antiga Alianca troben acompliment en Jesucrist, constituit ≪unic mitjancer entre Deu i els homes≫ (1 Tm. 2,5). Aixi gracies a aquesta assumpcio del sacerdoci del Crist, tots els batejats de l'Esglesia cristiana son participants com a fills de l'esglesia d'un ≪reialme de sacerdots per al Deu i Pare seu≫. (Ap. 1,6). Tota la comunitat dels creients es sacerdotal. Els fidels, pel mateix fet, exerceixen el seu sacerdoci baptismal a traves de la seva participacio, cadascu segons la vocacio propia, en la missio del Crist, Sacerdot, Profeta i Rei. Pels sagraments dels Baptisme i de la Confirmacio, els fidels son ≪consagrats per a ser (...) un sacerdoci sant≫.

Teologia del sagrament [ modifica ]

Segons l' exegesi catolica, Jesucrist, durant la seva vida publica, hauria instituit un grup de dotze persones anomenats ≪apostols≫ i que el seguien en la seva vida i predicacio itinerant per Galilea i Judea (cf. Mc. 3 14-15). A aquests dona poders especials per expulsar dimonis i curar malalties (cf. Mt. 10 1) pero la seva missio principal era ≪estar amb Ell≫ i predicar l' Evangeli . Despres, l'evangelista Lluc indica que Jesus escolli tambe uns altres 72 anomenats ≪deixebles≫ i els envia amb poders identics que els dels apostols (cf. Lc. 10 1-2). Aquests apostols foren qui l'acompanyaren durant el Sant Sopar . Segons la narracio evangelica, despres d'entregar el pa i el vi i fer al·lusio al seu cos i sang, Jesucrist digue: ≪feu aixo en commemoracio meva≫ (cf. 1 Co. 11 24 i texts paral·lels). Aquest text es interpretat per l'esglesia catolica com una voluntat de Jesus d'establir sacerdots que perpetuessin aquest record. Mes endavant, el dia de la resurreccio, Jesus conferi tambe als apostols el poder de perdonar pecats en nom seu (cf. Jn. 20 21-23) i els confia les funcions de governar, ensenyar i santificar dins de la seva Esglesia (cf. Mt. 28 19-20). En aquests dos moments solemnes, aixi com en la vinguda de l' Esperit Sant a Pentecosta que acaba d'enfortir els apostols per la missio que havien rebut, l'Esglesia reconeix l'ocasio de la institucio del sagrament de l'orde per part de Crist. Com en la resta de sagraments no es tracta d'una institucio juridica, sino mes aviat d'una intencio que els deixebles han anat aprofundint al llarg del temps.

Tanmateix, la mateixa carta als Hebreus que subratlla l'acte sacerdotal de Crist en el sacrifici i en la intercessio davant del Pare, la identificacio que es fa del sacrifici amb l'oferiment que Crist fa del seu cos a l'ultim sopar i el mandat de repetir-ho en memoria seva, fan veure que es tracta d'un sacrifici i que, com tal es necessari un sacerdot. Ara be, no s'afirma un sacerdoci diferent del de Crist, sino mes aviat una participacio conferida als sacerdots d'aquest unic i summe sacerdoci.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia complementaria [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Orde sacerdotal

• Sartore , Domenico; Achille M Triacca, J M Canals Casas. Nuevo diccionario de liturgia . Madrid: San Pablo, 1984.