Noir Desir
es un grup de
rock alternatiu
frances
nascut a
Bordeus
(
Occitania
) el
1985
de la ma del carismatic
Bertrand Cantat
, el guitarrista
Serge Teyssot-Gay
, el bateria
Denis Barthe
i el baixista
Frederic Vidalenc
(substituit el
1996
per
Jean-Paul Roy
). El seu nom significa "Negre Desig". Actius durant mes de 20 anys, assoleixen l'apogeu de la seva carrera en els
anys 1990
. La musica i les lletres d'aquest grup compromes transmeten una energia viva, vehement i apassionada.
El
1980
Bertrand Cantat
i Serge Teyssot-Gay, ambdos a la mateixa classe de l'institut, decideixen comencar a tocar junts. Denis Barthe se’ls uneix uns mesos mes tard. La formacio inicial del grup es completa amb el primer baixista, Vincent Leriche.
El
1982
, aquest ultim aixi com Serge Teyssot-Gray abandonen el grup amb la intencio de formar el duet B.A.M.. Frederic Vidalenc, membre del grup Dernier Metro (Ultim Metro) s'incorpora en tant que baixista i Luc Robene ocupa el lloc del guitarra.
Bertrand Cantat
abandona tambe el grup el
1983
, pero retorna sis mesos mes tard, despres d'haver estat reemplacat per Emmanuel Ory-Weil, que esdevindra el manager oficial del grup. Serge retorna tambe el
1985
i aquella formacio romandra estable durant deu anys.
Als inicis del grup, Cantat mostra clarament la seva admiracio per
Jim Morrison
, poeta i cantant del grup
The Doors
, vestint per exemple pantalons de cuir i collarets indis. Aquesta influencia es pot veure damunt dels escenaris amb comportaments extravagants del cantant. Fins i tot s'afirma que en algunes cancons que canta en angles la seva veu s'aproxima a la del seu mentor.
El primer album del grup surt al mercat el
1987
. Es tracta d'un "mini-album" produit per Theo Hakola, cantant del grup
Passion Fodder
. L'obra es titula
Ou veux-tu qu’je r’garde?
(On vols que miri?). L'exit arribaria el
1989
amb el seguent treball,
Veuillez rendre l'ame (a qui elle appartient)
(entreguin l'anima a qui li correspongui). Reben el premi "Bus d'acer" de la premsa especialitzada tant per l'album com tambe per la canco Aux sombres heros de l'amer (Als ombrivols herois de l'amarg), molt emesa per la radio francesa. Aquest exit no es molt ben digerit per part del grup, que rebutja ser catalogat com un grup per a "mestresses de casa de 50 anys". Els seguents dos albums,
Du ciment sous les plaines
(ciment sota les planes) el
1991
i
Tostaky
(contraccio de l'expressio en castella TOdo eSTA aQUI) el
1993
, cultiven una negror i una violencia que els lliga a una esfera d'influencia underground (donada la sonoritat purificada i profundament rocker de
Tostaky
). El grup va forjant el seu exit damunt dels escenaris, en particular amb la gira que enregistraran sota el nom de
Dies Irae
(en llati, el dia de la ira) de
1994
, despres de la qual
Bertrand Cantat
ha de ser operat per primera vegada de les cordes vocals degut als nombrosos i forts udols que imprimeix en la major part de les cancons.
Despres d'aquest periode frenetic, apareixen certes desavinences artistiques en el si grup que condueixen a que el baixista Frederic Vidalent abandoni definitivament Noir Desir i el seu lloc sigui ocupat per Jean-Paul Roy. El
1996
el grup torna als escenaris amb
666.667 Club
. Segueixen amb el seu rock personal i aconsegueixen un enorme exit mediatic amb temes politicament polemics com Un jour en France (Un dia a
Franca
) o
L'Homme presse
(L'Home amb pressa), premi Victories de la musique a la millor canco de l'any
1998
. El grup assumeix millor la seva fama que li permet de defensar causes associatives i no allunyar-se del seu public. La gira acaba de nou igual per a Cantat amb una nova operacio de les cordes vocals.
El grup arriba a la maduresa i s'obren nous horitzons. El
1997
publiquen un album de remescles,
One Trip / One Noise
(Un viatge / Un soroll) amb versions retocades del seu propi repertori i l'any
2000
treuen el triple disc-recopilatori
Long Box
(Gran Caixa). Un any mes tard graven el seu darrer album d'estudi fins al moment:
Des visages, des figures
(rostres, figures). Aquesta obra compta amb nombrosos artistes convidats:
Manu Chao
,
Nicolas Sansano
,
Akosh Szelevenyi
,
Bob Coke
,
Brigitte Fontaine
i durant tota la seguent gira
Christophe Perruchi
els acompanya als teclats. Abandonant en part la violencia electrica de les dues obres precedents en favor d'unes tonalitats mes melodioses i dolces, l'album es ben rebut per la critica i sobretot pel public. El single
Le vent nous portera
(El vent ens portara), amb la col·laboracio de
Manu Chao
, es tot un exit i se situa en tercer lloc a les llistes franceses.
Mes enlla de l'evolucio purament musical, Noir Desir es caracteritza per uns textos elaborats, escrits per
Bertrand Cantat
, on es mesclen homofonies, nombrosos i subtils jocs de paraules i comedies per formar una prosa poetica d'una riquesa i forca molt particulars. Dificils de classificar en un genere especific, es podria considerar que formen part d'un
rock alternatiu
o encara mes concretament d'una forma d'art-rock amb arrels provinents del
punk
, de la
musica etnica
, de la
new wave
i del
rock progressiu
.
L'any
2003
Bertrand Cantat colpeja brutalment la seva companya, l'actriu
Marie Trintignant
, en una habitacio d'hotel a
Vilnius
,
Lituania
, on aquesta estava rodant una pel·licula. L'actriu mori despres de passar cinc dies en coma i Cantat fou condemnat a vuit anys de preso. Despres de complir quatre anys de pena a la preso de
Muret
, prop de
Tolosa de Llenguadoc
, el
15 d'octubre
de
2007
va sortir en llibertat condicional.
Enllacos externs
[
modifica
]