La
Naqxbandiyya
o
confraria naqxbandita
es una de les quatre
tariques
sufis
mes importants (la segona en importancia despres de la
qadiriyya
). Pren el nom de
Baha-ud-Din Naqxband
, que es considerat com el seu mestre, be que ell no la va fundar directament; els fundadors dels principis d'aquesta entitat van ser Abu-Yaqub Yussuf al-Hamadani, nascut el 1140, i Abd-al-Khaliq al-Ghujdawani, nascut el 1179. La Naqxbandiyya va escampar rapidament la seva influencia de
Turquia
fins a l'
India
, passant pel
Caucas
i l'
Asia central
. Es avui una de les principals confraries sufis del
subcontinent indi
.
Contrariament a la majoria de les altres tariques, que fan remuntar l'origen de llur
silsila
(cadena iniciatica que els connecta al profeta
Mahoma
) a partir d'
Ali ibn Abi-Talib
, els naqxbandites pretenen que la seva prove d'
Abu-Bakr as-Siddiq
. Segons un
hadit
de l'Imam Suyuti in al-hawi li-l-Fatawa, Mahoma hauria dit:
Tot allo que Deu ha posat al meu pit ho he posat al cor d'Abu-Bakr
. Segons els naqxbandites, aquest heretatge espiritual fou transmes a Abu-Bakr de cor a pit quan els dos amics estaven amagats a una gruta durant l'
Hegira
. En aquesta gruta, indica l'
Alcora
(Sura 9, versicle 40), va baixar sobre ells la
Sakina
.
Al seu origen la confraria es deia Siddiqiyya; despres, en temps d'
Abu-Yazid al-Bistami
, fou anomenada At-Tayfuriyya. Mes tard, sota Abd-al-Khaliq al-Ghudawani fins a
Baha-ud-Din Naqxband
, se'n va dir Khwajaganiyya.
[1]
Naqxband, el gran mestre de la Naqxbandiyya, va tenir diversos successors famosos, entre els quals Xaykh Muhammad bin Muhammad Alauddin al-Khwarazi al-Bukhari al-Attar i Muhammad Parsa, autor de la
Rissala Qudsiyya
.
Els 11 principis naqxbandites
[
modifica
]
Els naqxbandtes practiquen entre altres la ≪meditacio silenciosa del cor≫, son coneguts com els ≪ sufis silenciosos≫ i creuen en el
dhikr
(record de Deu) i en el
sohbat
(relacio intima entre l'estudiant i el preceptor). A mes a mes, els naqxbandis concedeixen, com molts altres ordres sufis, una gran importancia als somnis i a la seva interpretacio.
La via naqxbandita es fonamenta en onze principis o exercicis. Els vuit primers han estat formulats per Abd-al-Khaliq al-Ghujdawani i els tres ultims, afegits per Naqshband.
- Yad kard (el record o ≪mencionar≫), oralment i mentalment: consisteix en la repeticio constant del
dhikr
(invocacions) que ens ha estat atribuit, per tal d'atenyer la visio de la beatitud. Nakshband tenia costum d'afirmar: ≪L'objectiu del dhikr es que el cor tingui sempre
al-Haqq
[Deu] en consciencia, ja que la seva practica desterra la desatencio≫.
- Baz gasht (la restriccio o retencio): quan el
dhakir
(el qui practica el
dhikr
), esta repetint la
shahada
, hi hauria d'interposar frases tals com ≪El meu Deu, ets el meu objectiu i la teva satisfaccio es el meu objectiu≫, per tal d'evitar que els seus pensaments es perdin. Allo te tambe un sentit de tornada a Deu, de penediment.
- Nigah dasht (la vigilancia): ser vigilant enfront dels pensaments que ens podrien desorientar, quan es repeteix la frase sagrada (la
shahada
).
- Yad dasht (el record): concentrar-se en la presencia divina en un estat de
dhawq
(sensibilitat), de mostra, d'anticipacio intuitiva o de percepcio, sense ajuda exterior.
- Hosh dar dam (consciencia de la respiracio): es tracta de la tecnica del control de la respiracio. No s'ha d'exhalar o inhalar de manera negligent, sense pensar-hi.
- Safar dar watan (viatjar cap a la seva patria): es un viatge interior, un moviment que va de les qualitats condemnables cap a qualitats lloables. Alguns ho consideren com la revelacio de la cara amagada de la
shahada
.
- Nazar bar qadam (estar atent a l'indret on es camina): el salik (pelegri) sempre ha d'estar atent, en el moment del seu viatge i quin que sigui el pais que travessa, al fet que la seva mirada no sigui distreta de l'objectiu del seu viatge.
- Khalwat dar anjuman (la solitud entre una multitud): el viatge del pelegri, encara que es desenvolupi en aparenca en el mon, es un viatge interior amb Deu. Es a mes a mes aconsellat de practicar el
dhikr
cada setmana al si d'una assemblea.
- Wuquf zamani (la consciencia del temps): consisteix a ser conscient de la manera que passa el nostre temps: continuar d'anar pel bon cami, o perdent-se. En aquest ultim cas, hom s'ha de penedir. El murid ha d'analitzar i avaluar les seves accions a cada moment.
- Wuquf adadi (la consciencia dels nombres): comptar el nombre de
dhikr
que s'efectua, de manera que s'impedeixi els mals pensaments d'envair-nos i per tal de complir mes rapidament possible la repeticio prescrita pel mestre.
- Wuquf qalbi (la consciencia del cor): allo consisteix a dirigir el seu cor cap a la presencia divina de manera unica, a sentir i visualitzar cada pensament i inspiracio, bona i dolenta, alternant entre la llum i la foscor dins el cor. El
dhikr
es en efecte prescrit amb l'objectiu de controlar i evitar les turbulencies del cor.
Enllacos externs
[
modifica
]