Els mennonites son una branca pacifista i trinitaria del moviment cristia anabaptista . ^[1]

Els Germans Suissos [ modifica ]

Les esglesies que actualment es denominen mennonites es van originar en l'ala radical de la Reforma a Zuric , Suissa en el segle segle  xvi . Alla un grup de joves va voler dur fins a les ultimes consequencies la politica reformadora empresa a l'Esglesia per Zwingli . Conrad Grebel , Felix Manz, Wilhem Reublin, Hans Brotli i Simon Stumpf van donar suport a Zwingli en el seu debat amb els catolics el 29 de gener de 1523 . Pero en un debat posterior, del 25 al 28 d'octubre del mateix any van comencar a polemitzar amb Zwingli perque aquest li va respondre a Grebel: ≪El Consell (municipal) ha de resoldre el concerniment a la missa≫. Stumpf va rebutjar la intervencio de les autoritats civils en assumptes de fe i va afirmar que sobre l'esglesia nomes esta "l' Esperit Sant mitjancant la Sagrada Escriptura ".

Aquesta va ser l'essencia del debat: la fe es un assumpte de la consciencia i l'autoritat civil no te dret a imposar-la ni a decidir sobre ella. Zwingli estava disposat a enfrontar-se a la jerarquia catolica pero depenia de l'Ajuntament. Els joves radicals van comencar a denominar-se llavors Germans en Crist , a desenvolupar reunions regulars d'estudi de la Biblia .

Les diferencies es van incrementar quan Grebel i els seus companys van sostenir que l' Evangeli no s'ha de protegir amb l'espasa, que cap cristia pot matar una altra persona per cap rao; que el baptisme d'infants es un error i que solament s'ha de batejar a qui primer cregui. Despres d'assabentar-se del debat de Thomas Muntzer amb Luter , Grebel va escriure al primer en la tardor de 1524 , donant un suport critic al seu fullet Contra la fe espuria , sostenint els seus punts de vista sobre la fe viva i el baptisme, pero criticant-li la seva liturgia de la missa i exhortant-lo a rebutjar l'us de la guerra i de l'espasa per a defensar la fe o defensar-se a si mateix, i cridant-ho en canvi a formar una comunitat cristiana que actui regida per l'amor, sense compulsio.

Entre tant la questio del baptisme es va convertir a Zuric en assumpte del domini public. Al respecte es va dur a terme un debat el 10 de gener de 1525 , en el qual Grebel i Manz es van coneixer amb Blaurock, que se'ls va sumar des d'aquest dia. El 17 de gener per previ requeriment, va compareixer davant el Consell ≪tot aquell que sostingui que els nens no han de ser batejats≫. El 18 de gener de 1525 el Consell va decretar que tot aquell que no fes batejar els seus fills seria bandejat, va decretar l'expulsio de tot anabaptista que no hagues nascut en la ciutat i va ordenar a Grebel i Manz cessar les reunions d'estudi biblic que celebraven amb els seus companys.

Els ≪Germans Suissos≫, com se'ls coneix des de llavors, van respondre iniciant el baptisme d'adults previa confessio de fe. El 21 de gener de 1525 es van batejar ells mateixos. El 9 d'abril de 1525 Grebel va batejar una multitud en el riu Sitter. El 8 d'octubre va ser detingut i despres condemnat, juntament amb Blaurock i Manz, a preso indefinida, pero la col·laboracio de diverses persones els va permetre escapar de la preso a l'any seguent.

El 7 de marc de 1526 el Consell de Zuric va decretar que tot anabaptista que no acates les seves disposicions sobre el baptisme seria condemnat a morir ofegat. La sentencia es va complir per primera vegada amb Felix Manz el 5 de maig de 1527 . El 20 d'aquest mes va ser executat per magistrats catolics d'Austria, el clergue Michael Sattler , que s'havia unit als germans des de 1525 i havia dirigit el seu sinodic a Schleitheim (Alemanya) i contribuit a la declaracio de la Unio Fraternal de Schleitheim , que explica els set punts que els unien, com el baptisme de creients, el rebuig a la guerra i a l'us d'armes pels cristians, el compartir de bens materials. Dies despres va ser executada Margarita, l'esposa de Sattler, que provenia de la congregacio de les beguines , de dones laiques, creada en l'Edat Mitjana i despres prohibida pel Papa i que va ser una font d'anabaptistes en el segle  xvi .

La persecucio es va propagar i els germans van comencar el seu cami de fugida de canto en canto i van arribar fins al Tirol , a diversos llocs d' Austria , a la vall del Rin , Hessen , Turingia , Saxonia i altres territoris alemanys. En comptes de reduir-se el seu nombre, nous seguidors se'ls sumaven en cada lloc. Per al conjunt dels moviment anabaptistes la situacio es va agreujar per les decisions de la Dieta d'Espira . Des de 1526 la Dieta havia dit que cada princep podia decidir en els seus territoris si s'ensenyava el culte reformat o el catolic, la qual cosa xocava directament amb la concepcio dels germans que exigien que l'autoritat civil no es fiques en les questions de fe.

En 1529 , malgrat que els princeps partidaris de la Reforma van expressar la seva celebre protesta rebutjant qualsevol cosa ≪contraria a Deu o a la seva Santa Paraula≫, es van posar d'acord amb els catolics quant a les mesures per a perseguir tots els anabaptistes. Aixi va ser promulgada la llei imperial del 23 d'abril de 1529 que ordenava ≪llevar la vida a tot rebaptitzador o rebaptitzat, home o dona, major o menor i executar-ho segons la naturalesa del cas i de la persona, per foc, per espasa o per un altre mitja en qualsevol lloc on anas trobat≫.

Les mesures repressives s'aguditzaren despres de la rebel·lio dels anabaptistes extremistes en Munster i amb el pretext de l'aixafar l'aixecament protagonitzat per aquests i les seves idees subversives es van multiplicar les execucions de germans a pesar que ells sempre van ser pacifistes i van rebutjar les idees i practiques dels munsteristes .

Menno [ modifica ]

Menno Simons ( 1496 - 1561 va ser un sacerdot catolic de Frisia, avui als Paisos Baixos , que va escriure per a denunciar els errors dels revolucionaris anabaptistes. Impressionat per la tragedia de Munster i convencut que solament amb un testimoniatge d'autentic seguiment a Jesucrist i de submissio a l'autoritat de la Biblia era possible evitar que les persones fossin seduides per nous errors, i per a rebutjar les dels princeps i les jerarquies catoliques i reformades, va decidir en 1536 trencar amb l'esglesia Catolica i unir-se als anabaptistes pacifistes . Menno va desenvolupar una reeixida labor pastoral enmig de la persecucio. Va participar en l'organitzacio de les congregacions anabaptistes als Paisos Baixos, el nord del que avui es Alemanya i el nord-oest de Polonia . Va participar en nombroses polemiques, amb reformadores luterans i calvinistes , amb anabaptistes unitaris i amb els partidaris d'usar la violencia. A l'interior de les mateixes congregacions, les discussions sobre l'excomunio van causar ruptures. No li va ser possible posar-se d'acord amb les comunitats establertes des de 1528 pels huterians sobre l'obligatorietat o no per als cristians de la comunitat de bens. Les congregacions unides al moviment que comptava amb l'activa participacio organitzativa de Menno van assolir consolidar-se encara que moltes vegades van haver de peregrinar fugint d'un lloc a un altre. La influencia de Menno va arribar a ser tan notoria que els seus adversaris van comencar a anomenar-les "mennistes" " mennonites ", a manera d'insult. Perseguides sense quarter a Europa occidental, comunitats senceres de mennonites i altres anabaptistes es van desplacar forcadament, establint-se a Europa oriental i a mes, en Pennsilvania en 1683 i durant el segle  xviii , quan, a mes, va sorgir alli una altra denominacio anabaptista similar de Germans en Crist .

De l' Imperi Rus a America [ modifica ]

El 1788 , a invitacio de Caterina la Gran , emperadriu de Russia , els agricultors mennonites de Prussia (on el 1786 els havien imposat severes condicions per a la seva permanencia), van emigrar a Ucraina , a la part meridional de l' Imperi Rus . A l'Imperi Rus alguns mennonites hi van fundar una nova denominacio dels Germans Mennonites , que exigeix que el baptisme es practiqui mitjancant immersio i es practiqui el ritu del rentat dels peus. Amb el pas del temps, molts mennonites dels establerts a Ucraina i Russia havien lluitat i patit pel seu benestar espiritual, cultural i material en diverses regions d'Europa i de la part asiatica de l'Imperi Rus. Els mennonites havien estat eximits per Catalina de l'obligacio de prestar el servei militar, pero aquesta condicio, igualment com l'autonomia de que gaudien a les seves escoles i en les seves comunitats van ser abolides en 1870 , rao per la qual molts mennonites van decidir marxar al Canada , on van ser acceptats el 1873 , i als Estats Units , on ja hi havia comunitats de grangers mennonites i Amish . Els primers registres de mennonites a America Llatina son de l' Argentina el 1877, quan es va formar una colonia agricola a la vora del rierol Nievas, prop d'Olavarria, a la provincia de Buenos Aires . Aquests mennonites venien de l' Imperi Rus . No van mantenir la seva identitat, i possiblement es van fusionar amb esglesies luteranes que servien a altres immigrants alemanys que van arribar a la mateixa epoca. Pel desig de mantenir una etica de pau, la majoria dels mennonites van tornar a fer servir en el militar durant la I Guerra Mundial . Alguns conscriptes joves a Europa i Estats Units van passar tot el periode de la durada del conflicte a la preso. Ja a l' URSS , les politiques de Stalin van causar nous exodes de mennonites en 1924 i 1929 i grups mennonites es van establir a America del Sud i America Central . Abans, entre 1922 i 1926 , s'havien establert a Mexic algunes comunitats procedents del Canada. La Segona Guerra Mundial resulta desastrosa per a la majoria dels mennonites que van quedar a Ucraina, Russia i altres parts de l'URSS, en ser tractats com a "alemanys" per l'idioma que parlaven. Part dels mennonites de l'URSS que fugien de la persecucio estalinista van emigrar al Paraguai en 1930. Alli van arribar tambe altres mennonites dels Estats Units, Canada i Mexic. El 1945, arriba una nova onada de refugiats, que s'instal·la a l' Uruguai , el Brasil i el Paraguai . Durant les ultimes decades s'han accelerat els moviments migratoris, i hi ha avui importants colonies de mennonites que mantenen l'us de l'idioma alemany a Paraguai, Bolivia, Uruguai, Brasil, Mexic, i mes recentment a l'Argentina (a prop de Guatrache, a la provincia de la Pampa i prop de Pampa dels Guanacos, a la provincia de Santiago de l'Estero). Als Estats Units els mennonites s'han oposat a la participacio en les guerres del Vietnam i Iraq i han participat en nombroses campanyes pacifistes. El 2004 , els menonitas de Vietnam van ser empresonats per les autoritats d'aquest pais. Una minoria mennonita, descendent dels immigrants que per cinc segles van ser desplacats d'Europa, adhuc parla actualment l'idioma Plautdietsch el qual es una variant de llengua alemanya .

Creences fonamentals ^[2] [ modifica ]

Els mennonites prenen la Biblia com a paraula inspirada per Deu i en segueixen els preceptes. Creuen que la mort de Crist fou el sacrifici per a redimir el pecat huma i que suposa la salvacio de tots els creients, no nomes d'uns elegits, com creuen altres confessions protestants, creients que naixeran de nou en una vida eterna en presencia de Deu. Per a obtenir la salvacio, cal reconeixer el pecat propi, confessar-lo i esmenar-lo i rebre Crist com a salvador i guia en la vida, tal com mostra el Nou Testament . La pertinenca a una esglesia, el baptisme o les bones obres no son prou per a assolir la salvacio, si no es reconeix que hom es pecador ( Fets , 4, 12).

Practiquen el baptisme dels fidels , ja adults i conscients del compromis adquirit i creuen en l' Esperit Sant , que proveeix d'energia i conviccio per a seguir la vida cristiana.

Una caracteristica distintiva es la doctrina de la "no-resistencia", d'acord amb Mateu 5, 38-48, Romans 12, 1-21 i Corintis 6, 1-8. Segons aixo, l'exemple de Crist marca l'amor com a principi que ha de guiar la conducta. Per aixo, i rebutjant qualsevol forma de violencia, la majoria dels mennonites rebutgen el servei militar, les querelles judicials i la discriminacio racial.

L'altra es el concepte de direccio i submissio, seguint Corintis 11, 1-6. Hom considera Deu com a cap de Crist, Crist com a cap de l'home i l'home com a cap de la dona. Aquest ordre d'autoritat es considera ordenat per Deu mateix i es manifesta en els ritus. Els homes s'han de descobrir en el culte, mentre que les dones manifesten la submissio cobrint-se amb un vel o cofia simbolic, almenys durant el culte.

Pel que fa a les practiques, hi ha diversitat d'aplicacio entre els diferents grups mennonites, especialment pel que fa a les relacions amb la resta de la societat, amb diferents graus de "separacio del mon" i de "conformitat amb el mon". Els mes conservadors, entre els quals els amish , es mantenen separats en la seva vida quotidiana, rebutjant l'us de l'electricitat, el telefon o els automobils i seguint una vida austera i sacrificada. D'altres, en canvi, s'han integrat en la societat contemporania, mantenint la seva fe, l'austeritat i humilitat i renunciant a l'us d'algunes maneres d'entreteniment que poden destorbar els seus valors morals.

Comite Central Mennonita [ modifica ]

El 1920, diferents denominacions mennonites, els Germans en Crist i els amish van fundar, amb recursos de congregaciones del Canada, Estats Units i els Paisos Baixos, el Comite Central Menonita, per a ajudar els seus germans d'Ucraina, afectats pels sofriments causats per la I Guerra Mundial i la guerra civil subseguent. Des de llavors el Comite ha assolit reeixides campanyes per a socorrer a poblacions pobres o afectades per catastrofes naturals o guerres, en tot el mon, sense importar les creences de les persones que reben l'ajuda. En Laos el Comite ha ajudat a financar els programes per a eliminar les mines antipersona que van quedar sembrades durant les campanyes militars nord-americanes durant la Guerra de Vietnam .

Difusio [ modifica ]

Segons l'informe del 2003 de la Conferencia Mundial Mennonita, hi ha en el mon aproximadament 1.300.000 mennonites, distribuits en 60 paisos. Ha de recordar-se que aquestes estadistiques no inclouen nens, sino solament membres adults batejats. A principis del segle  xx es va despertar en les esglesies mennonites dels Estats Units l'interes per enviar missioners a altres paisos, especialment a America Llatina. Els primers missioners van arribar a l'Argentina en 1917. Darrere d'ells es van anar obrint obres missioneres en altres paisos, amb congregacions llatinoamericanes etniques, el primer idioma de les quals es l'espanyol, el portugues, el frances, i diversos idiomes indigenes. Hi ha ara esglesies mennonites actives a l' Argentina , Belize , Bolivia, Brasil, Colombia, Costa Rica, Equador, Guatemala, Hondures, Jamaica, Mexic, Nicaragua, Panama, Paraguai i Uruguai.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Anabaptistes
• Mormons
• Quaquers
• Amish

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Bender, Harold S. i John Horsh. 1979: Menno Simons, su vida y sus escritos . Traduit al castella per Carmen Palomeque. Herald Press. Scottdale, Pennsilvania; Kitchener, Ontario. ISBN 0-8361-1218-0
• Canas Bottos, Lorenzo. 2005: "Christenvolk: Historia y Etnografia de una Colonia Menonita". Editorial Antropofagia, Buenos Aires. ISBN 987-21387-6-1
• Dyck CJ. (1993). An introduction to Mennonite history: A popular history of the Anabaptists and the Mennonites. Scottdale, PA: Herald Press. p 452.
• Epp, Marlene. Mennonite Women in Canada: A History (Winnipeg, University of Manitoba Press, 2008. xiii + 378 pp.)
• Estep, William R. 1963: Revolucionarios del siglo XVI. Historia de los Anabautistas . Casa Bautista de Publicaciones. 1975.
• Gingerich, Melvin (1949), Service for Peace, A History of Mennonite Civilian Public Service , Mennonite Central Committee.
• Heisey, M. J. "'Mennonite Religion was a Family Religion': A Historiography," Journal of Mennonite Studies (2005), Vol. 23 pp 9?22.
• Hinojosa, Felipe (2014). Latino Mennonites: Civil Rights, Faith, and Evangelical Culture. Baltimore, MD: Johns Hopkins University Press.
• Horsch, James E. (Ed.) (1999), Mennonite Directory , Herald Press. ISBN 0-8361-9454-3
• Klaassen, Walter.1988: Entre la Iglesia del Estado y la Religion Civil . Ediciones Semilla. Ciutat de Guatemala.
• Krahn, Cornelius, Gingerich, Melvin & Harms, Orlando (Eds.) (1955). The Mennonite Encyclopedia , Volume I, pp. 76?78. Mennonite Publishing House.
• Mennonite & Brethren in Christ World Directory 2003. Available On-line at http://www.mwc-cmm.org/Directory/index.htm Arxivat 2006-02-03 a Wayback Machine .
• Pannabecker, Samuel Floyd (1975), Open Doors: A History of the General Conference Mennonite Church , Faith and Life Press. ISBN 0-87303-636-0
• Shearer , Tobin Miller. Daily Demonstrators: The Civil Rights Movement in Mennonite Homes and Sanctuaries . The Johns Hopkins University Press, 2010, p. 392. ISBN 0-8018-9700-9 [Consulta: Feb 5, 2012].  
• Scott, Stephen (1995), An Introduction to Old Order and Conservative Mennonite Groups , Good Books, ISBN 1-56148-101-7
• Smith, C. Henry (1981), Smith's Story of the Mennonites (5th ed. Faith and Life Press). ISBN 0-87303-060-5
• Suarez Vilela, Ernesto. 1967: Breve Historia de los Menonitas . Methopress, Buenos Aires.
• Wenger, J.C. 1979: ¿Que Creen los Menonitas? . Herald Press. Scottdale PA; Kitchener, Ontario. ISBN 0-8361-1223-7
• Van Braght, Thieleman 1660: Martyrs Mirror . Herald Press. Scottdale PA; Waterloo, Ontario. ISBN 0-8361-1390-X
• Yoder, John Howard (compilador) 1973: Textos escogidos de la reforma radical . Editorial La Aurora, Buenos Aires.

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Mennonisme

• Mennonites a Espanya Esglesies locals, sobre els mennonites, missions, noticies i mes.
• Mennonite Central Committee
• Mennonite World Conference
• Mennonite Connections
• Menno Simons.net