MV Agusta

(it) MV AGUSTA Motor S.p.A.
Logotips de MV Agusta i Cagiva a la fabrica de Varese el 2010
Lema	Motorcycle Art. Since 1945
Eponim	mecanica , Verghera i Agusta
Dades
Tipus	fabricant de motocicletes empresa
Industria	industria automotriu
Forma juridica	societa per azioni
Historia
Creacio	19 gener 1945,  Samarate
Fundador	Giovanni Agusta
Activitat
Ambit	mundial
Produeix	motocicleta
Governanca corporativa
Seu	Schiranna, Varese (Italia)
Filial	MV Agusta Reparto Corse
Lloc web	mvagusta.com

MV Agusta (nom complet: MV AGUSTA Motor S.p.A. ; nom original: Meccanica Verghera Agusta o MV ) es una empresa italiana fabricant de motocicletes que va ser fundada pel comte Domenico Agusta com a filial de la companyia d'avions Agusta a Cascina Costa ( frazione de Samarate , a la provincia de Varese ) el 19 de gener de 1945. ^[1] MV son les inicials de Meccanica Verghera , el barri de Samarate on es van fabricar les primeres motocicletes d'aquesta marca. L'actual seu central i les principals plantes de produccio de l'empresa es troben a Varese , a la vora del llac .

Historia [ modifica ]

Els origens [ modifica ]

MV Agusta te els seus origens en l'empresa Costruzioni Aeronautiche Giovanni Agusta SA , fundada el 1919 pel comte d'origen sicilia Giovanni Agusta (1879-1927). Despres d'haver establert plantes de produccio a Tripoli i Bengasi , Agusta n'inaugura una de tercera a Cascina Costa el 3 de desembre de 1923, un cop adquirida a l'estat l'area ocupada per l'aerodrom "Gaspare Bolla" amb les seves infraestructures (oficines, tallers i hangars). Gracies a les habilitats tecniques del fundador com a pioner de l'aviacio i a la proximitat al camp d'aviacio de Malpensa , la companyia va participar en el manteniment i reparacio d'avions militars FIAT , Savoia Marchetti , Caproni i Breda .

Giovanni Agusta es va morir el 1927, deixant la direccio de l'empresa a la seva dona Giuseppina i al seu fill gran Domenico. Apassionat dels vehicles de motor, Domenico Agusta (1907-1971) va demanar el 1943 als seus tecnics que dissenyessin un motor economic i multifuncional per a l'us en motocicletes i altres tipus de vehicle. El primer que es va produir va ser un petit motor de dos temps de 98 cc de 2 velocitats. L'esclat de la Segona Guerra Mundial en van frenar el desenvolupament, tot i que va continuar de manera clandestina i fragmentada despres del 8 de setembre de 1943, quan les fabriques van ser ocupades i controlades pels alemanys amb la prohibicio de dur-hi a terme cap activitat no relacionada amb la industria bel·lica. Arribats al final de la guerra a Italia, es va reprendre el desenvolupament del motor a la planta de Verghera, on es va construir la primera motocicleta.

El 19 de gener de 1945 es va fundar oficialment a Cascina Costa (Samarate), com a seccio empresarial del grup Agusta, la societat anonima "Meccanica Verghera", dedicada al desenvolupament de vehicles terrestres de motor. Durant el periode immediatament posterior a l'alliberament d'Italia pels aliats, pero, per tal de garantir l'operativitat de l'empresa i no dispersar la professionalitat dels treballadors, a les fabriques d'Agusta s'hi endegaren activitats diverses utilitzant el material disponible aleshores, com ara la produccio de planejadores i objectes per a la llar.

1945?1980: La familia Agusta [ modifica ]

El 1945 va apareixer la primera MV Agusta, la "98", en versions Economica i Turismo . Els plans executius d'aquests models i els motlles de fosa s'havien preparat a finals de 1943 i el motor funcionava al banc de proves ja al 1944. Com a curiositat, aquesta moto es va presentar inicialment com a "Vespa 98". ^[2] La denominacio havia estat triada personalment pel comte Domenico Agusta, inspirat en el delicat i agut brunzit produit pel petit motor de 2 temps. Segons els primers informes de premsa, MV Agusta va rebre una advertencia formal sobre l'us del nom "Vespa" per part dels germans Balsamo, ja que ells l'havien registrat abans per al seu model Miller Vespa de 1934. ^[3] Un cop finalitzada la disputa legal, els germans Balsamo van vendre el nom de "Vespa" a Piaggio , empresa que el va fer servir per al seu nou escuter (un futur exit comercial a tot el mon).

La "98" es va comencar a lliurar l'any seguent, 1946, i MV Agusta va comencar a participar tot seguit en competicions de motociclisme . En una prova de regolarita (l'actual enduro ) a La Spezia el 6 d'octubre, la guanyadora fou una MV 98 de 3 velocitats. La victoria es va repetir set dies despres al circuit de Valenza i arran de l'exit es va produir la 98 Sport, equipada amb forquilla telescopica, bastidor mes curt, sello rebaixat i un motor mes potent (quasi 5 CV ).

El 1947, al Salo de l'Automobil de Mila , MV Agusta hi va presentar diverses novetats: la 98 Turismo Lusso ("luxe") amb caixa de canvis de 3 velocitats, la Zefiro amb motor bicilindric de 125 cc de 2 temps (un model que no va passar de la fase de prototip) i la 250 amb motor monocilindric de 4 temps . ^[4] L'any seguent, MV va participar al Campionat d'Italia de velocitat de 125 cc amb la 125 Tre Marce derivada de la 98.

La 98 i la 125 es van substituir el 1949 per la nova 125 de 2 i 4 velocitats. Amb el nou motor 125 de 2 temps, el 1949 tambe es van presentar dos models d'escuters: el tipus A, parcialment carenat i el tipus B, completament carenat. L'any seguent, despres d'actualitzacions i millores, van prendre el nom, respectivament, de C GT i C SL . El 1952, la versio parcialment carenada tambe estava disponible amb motor de 150 cc. El mateix any es va presentar una nova versio de l'escuter mes barata i d'estructura simplificada, equipada amb un nou motor, que s'anomena Ovunque ("arreu") i es conegue tambe per les inicials "O51" (les quals, despres de les actualitzacions sofertes el 1952, es van convertir en O52). Es mantingue en produccio fins al 1954, prenent un nou nom cada any (O53, O54, etc.).

Anys 50 [ modifica ]

Durant la decada del 1950 , MV Agusta va comencar a ser mes coneguda tambe en competicions a escala internacional i l'empresa va presentar un nou model derivat dels de competicio, la 500 Turismo tetracilindrica (la qual, pero, mai no va passar de la fase de prototip). La 125 Motore Lungo de 2 temps per a curses de regularitat i velocitat derivava del motor estandard amb l'aplicacio d'un magneto a la part anterior del carter , motiu pel qual es va allargar el bloc motor , per tal d'assegurar que la bugia rebia corrent al maxim regim de funcionament del motor.

El 1952, la planta d'Agusta va comencar a construir helicopters sota llicencia del fabricant nord-america " Bell Aircraft Corporation " ^[5] i l'aviacio torna a ser fonamental per al negoci del comte. Tot i que MV Agusta va continuar venent motocicletes, les curses passaren ara a un segon pla per a Domenico Agusta. D'enca d'aquell any, pero, MV Agusta va anar en contra de la tendencia general tot invertint en investigacio i transferint tecnologia aeronautica a les seves motocicletes. Entre els exemples d'innovacio i avantguarda d'aleshores hi ha la caixa de canvis hidraulica progressiva de la 175 cc de 4 temps (1956), els sistemes d'injeccio per a motors de 2 i 4 temps (SBS), els nous sistemes de lubrificacio que van permetre ampliar la garantia a un quilometratge particularment elevat (150 RS) i el motor de competicio 6C GP de 500 cc de 6 cilindres (1957). A finals de 1952 es va llancar la MV Agusta 175 en dues versions: CST i CSTL. Va ser la primera motocicleta de produccio amb motor de 4 temps de la marca. El seu motor monocilindric es va dissenyar amb arbre de lleves al cap per a un alt rendiment. L' arbre de lleves accionat per cadena movia les valvules a traves dels balancins, els quals estaven tancats per molles de valvules de forquilla. El motor estava inclinat 10° cap endavant i es va fabricar en aliatge, amb un diametre per carrera de 59,5 × 62 mm . Aquest model tenia un bastidor amb un disseny de doble bressol que emprava tubs per a les seccions anteriors i elements d'acer premsat al darrere. La suspensio era de forquilles telescopiques anteriors i brac oscil·lant posterior. La 175 CST estava equipada amb sellons separats i rodes de 17 " , mentre que la CSTL ( Turismo Lusso ) les tenia de 19" i duia sello llarg. La 175 CST pesava 103 kg i oferia una velocitat maxima de 100 km/h .

El 1953 es va superar la produccio anual de 20.000 motocicletes i es va presentar la 125 Pullman. El mateix any es va iniciar una segona produccio sota llicencia a Espanya , per mitja de l'empresa Avello de Gijon , ^[6] que va durar fins al 1966 (mes tard, Avello va produir sota llicencia les Puch austriaques abans d'acabar absorbida per Suzuki ). Menys d'un any despres, MV Agusta va presentar una versio mes esportiva de la 175: la 175 CS, amb un carburador mes gran (22 mm en comptes de 18), relacio de compressio mes alta, culata mes gran amb aletes mes grans, llandes d'alumini i abundant pintura vermella brillant. El seu motor monocilindric de 175 cc lliurava 11 CV a 6.700 rpm , amb una velocitat maxima de 115 km/h. Aquest model presentava manillar inferior, una posicio de conduccio mes esportiva i un diposit de combustible bellament esculpit que li va valdre rapidament el malnom de " Disco Volante " (" platet volador "), per la semblanca amb aquests del diposit vist del davant. ^[7]

El juliol de 1954, MV va comencar a oferir un model de competicio, la 175 CSS (Super Sport) en una serie molt limitada. El motor es va transformar encara mes al model CS, amb una relacio de compressio mes alta i un carburador mes gran que lliurava 15 CV a 8.800 rpm. La part cicle era la mateixa que al model CS, tret que estava equipada amb forquilles Earles . El mateix any, va debutar un nou model en dues versions: la Turismo Rapido (6,5 CV) i la Rapido Sport (7,5 CV). El bastidor era similar als models de 175 cc, pero va apareixer una millora radical al model Rapido Sport: la forquilla de suspensio telescopica.

El 1955, MV Agusta va dissenyar la 175 CSS-5V per al campionat italia Formula Sport Derivata . La " Squalo " ("tauro"), com se la coneixia popularment, tenia un bastidor mes lleuger basat en el que s'utilitzava en motocicletes de curses, frens mes grans, magneto, forquilles Earles i una caixa de canvis de 5 velocitats. La moto va passar a la historia del motociclisme gracies a la primera victoria del jove Mike Hailwood , futur nou vegades campio del mon , qui el 1957 va guanyar la seva primera cursa amb una d'aquestes motos apujada a 196 cc en una competicio de 200cc, a Oulton Park . Entre 1954 i 1957 es van produir unes 200 unitats de la Squalo. ^[8]

El motor de 175 cc es va fer famos no nomes en curses de carretera, sino tambe en fora d'asfalt ; del 1955 al 1958, MV va produir tambe motocicletes de competicio d'aquest tipus, concretament d'enduro (anomenat aleshores regolarita a Italia). Pero potser la MV mes inusual produida a l'epoca fou un motocarro amb una capacitat de carrega de 300 kg.

A la tardor de 1956, MV va llancar la 250 Raid. Tecnicament, la moto era un desenvolupament del motor de 125 cc (monocilindric de 4 temps OHC i caixa de canvis de 4 velocitats), amb bastidor duplex tancat pel carter i un pes en sec augmentat fins als 160 kg. Com a resultat, el motor de 14 CV amb prou feines podia impulsar aquesta moto fins als 115 km/h. Tot plegat en va generar una baixa demanda.

Despres de la temporada de 1957 del mundial de motociclisme, amb el pacte d'abstencio, els fabricants italians Gilera , Moto Guzzi i Mondial van acordar conjuntament de retirar-se dels Grans Premis a causa de l'augment dels costos i la davallada de les vendes. El comte Agusta va acceptar inicialment de retirar-se, pero despres va repensar-s'hi. MV Agusta va continuar dominant els Grans Premis i va guanyar 17 campionats mundials consecutius de 500cc . El taranna competitiu del comte Agusta el va impulsar a contractar alguns dels millors pilots de l'epoca, entre ells Carlo Ubbiali , John Surtees , Mike Hailwood, Giacomo Agostini i Phil Read , a mes del celebre enginyer Arturo Magni.

El 1958 es va presentar la MV Agusta 150 RS (Rapido Sport), en resposta a la nova legislacio italiana que prohibia circular per autopista a les motocicletes de 125 cc cap avall. La 150 duia un motor de 10 CV que li permetia arribar als 110 km/h. El mateix motor, reduit a 7 CV, es va instal·lar al petit escuter de tres rodes amb cabina anomenat Centauro. El mateix any es va presentar tambe el model 83 .

El 1959, en un intent de recuperar les males vendes de la 250, la companyia va llancar una versio de 300 cc i 16 CV, pero les vendes en general tampoc no van destacar. L'exit esperat no es va materialitzar i finalment es van vendre nomes 544 motocicletes de 250 cc i vora 500 de 300 cc. Aquell mateix any es va incloure de serie una nova tecnologia de lubrificacio que va permetre a MV Agusta ampliar la seva garantia fins al limit maxim de 100.000 km . Aquest sistema el duien per exemple la MV Agusta 125 TRE, una moto amb fama de gran fiabilitat i que garantia 100.000 km sense problemes (el model s'anomenava " Centomila ", "Cent mil"), un nou motor de 232 cc i un nou model equipat amb aquest motor anomenat Tevere. Era una versio mes cara del model 150 RS, de manera que aviat es va deixar de fabricar. Tot i aixi, aquest motor de 232 cc es produi fins al 1968, ja que es va fer servir per a l'escuter de carrega Trasporto Tevere . ^[9]

Anys 60 [ modifica ]

El 1960 va apareixer la Checca en versions base i GT (la versio base nomes pesava 83 kg). La versio GT duia un motor de 83 cc de 4 CV i va ser seguida poc despres per les versions de 99 cc GTE (5,15 CV) i Sport (6,5 CV). El 1962 es va afegir a la linia la versio GTL, amb un motor de 125 cc i 5,5 CV. Aquestes petites motocicletes es van mantenir en produccio fins al 1969, malgrat no tenir un gran exit comercial.

Durant la decada del 1960 , MV Agusta va obtenir nombroses victories esportives gracies a Mike Hailwood, campio amb la marca italiana del 1962 al 1965 , i a Giacomo Agostini, qui va guanyar ininterrompudament el mundial amb la MV del 1966 al 1973 , pilotant durant la seva llarga carrera els models de tres i quatre cilindres de 350cc i els de 3 cilindres de 500cc.

En aquella epoca, MV Agusta va decidir tornar al fora d'asfalt i va presentar una nova 125 Regolarita, creada per encarrec de la Fiamme Oro (l'equip italia als Sis Dies Internacionals ). El model duia un motor de 125 cc augmentat de potencia fins a 12,5 CV i una caixa de canvis de cinc velocitats. El tradicional bastidor lleuger MV es reforca amb una subestructura inferior i aixi quedava tancat. Les rodes de 19" tenien pneumatics tot terreny.

Tambe es va presentar la MV Agusta 250 B i la Disco. La primera duia un motor bicilindric paral·lel de 4 temps de 247 cc, un sistema d'encesa de bateria, dos carburadors i una caixa de canvis de cinc velocitats, amb una potencia de 19 CV amb que podia arribar als 135 km/h. El preu, pero, era excessiu i les funcionalitats no eren gaire destacades, motiu pel qual a finals del 1970 les vendes totals de les tres versions llancades amb prou feines arribaven a les 1.452 unitats i el model es va cancel·lar, donant pas a una altra generacio de motocicletes mes grans: l'Agusta 350 B amb motor de 349 cc. ^{[10] [11]}

Al Salo de l'Automobil de Mila de 1965 es va presentar el model 600. La 600 quattro cilindri fou la primera maximoto fabricada en serie amb un motor de quatre cilindres, derivat del de Gran Premi de 500 cc. La nova moto pesava 221 kg i el motor "600", de 590 cc i quatre cilindres en linia (era el primer model de produccio del mon amb motor transversal de quatre cilindres), presentava una transmissio final per cardan . Aquest model es va anar renovant continuament, apujant-ne el limit cada cop mes, fins a arribar al 1970, quan es va presentar la 750 Sport i el 1975, la 750 Sport America. Aquesta darrera va assolir el record -per a motocicletes de produccio- de 220 km/h de velocitat maxima.

La MV 750 S America es va produir a iniciativa de Chris Garville i Jim Cotherman, els importadors nord-americans de MV, en adonar-se que, amb algunes modificacions, la MV 750 S tenia un gran potencial als EUA. A la tardor de 1974 van anar a Italia per a discutir aquestes millores, les quals van ser forca ben rebudes pels directius de MV. Orientats als resultats, els dos empresaris nord-americans demanaven un millor disseny i rendiment ("estil i velocitat") i preveien que podrien vendre centenars d'unitats d'aquesta nova moto. El resultat fou una esportiva equipada amb diposit de 19 litres, un petit parafang de competicio, sello monoplaca entapissat amb tela d'Alcantara negra i quatre tubs d'escapament. La cilindrada augmenta fins a 790 cc i ara duia quatre carburadors Dell'Orto d'eix concentric de 26 mm (mes petits que els de la 750 S, tenien l'avantatge de mantenir-se estables en carreteres accidentades). Amb una relacio de compressio de 9,5:1, el quatre cilindres lliurava 75 CV i podia impulsar la 750 America a gairebe 210 km/h a 8.500 rpm. El comprador podia triar entre quatre "megafons" cromats o be tubs d'escapament d'acabat negre mat que produien un nivell de soroll mes acceptable. L'America estava equipada amb una forquilla Ceriani de 38 mm i un disc doble al davant similar al de l'anterior 750 S.

Malgrat tot, les esperances dels concessionaris americans no es van materialitzar: hi havia pocs clients disposats a pagar 6.500 dolars per la 750 Sport America (l' Honda CB750 costava aleshores "nomes" 2.190 dolars) i nomes se'n van produir 540 unitats. ^[1]

1971-1977 [ modifica ]

El 2 de febrer de 1971 es va morir el comte Domenico Agusta i el seu germa Corrado va assumir la direccio del grup. Amb l'expansio de l'empresa en el negoci dels helicopters, l'augment evident d'aquest ja als anys 60 i la nova carrega de treball per al programa d'helicopters A109, la direccio va decidir de cercar un soci que garantis la necessaria contribucio directiva. El 1973 es va signar un acord de col·laboracio entre Agusta i l' EFIM , pero el preu a pagar va ser la retirada d'Agusta del sector de la motocicleta.

Al salo de l'automobil de Mila de 1973, dos anys despres de la mort del comte Domenico, MV Agusta va presentar el prototip de la 350 S Ipotesi, dissenyada per Giugiaro , el qual va estar en produccio nomes dos anys a partir de 1975, durant els quals se'n van produir 1.991 unitats. Una probable causa de les pobres xifres de vendes va ser el canvi de focus empresarial de la companyia. El 1974 es va presentar la MV Agusta 125 Sport. Va ser el darrer desenvolupament de motocicletes d'un i dos cilindres de la marca, aixi com l'ultima motocicleta produida a l'antiga fabrica.

La participacio oficial en competicions internacionals, limitada als 500cc, va continuar fins al 1975 i el 1976 nomes s'oferi suport tecnic al "Team Marlboro " de Giacomo Agostini. El 29 d'agost d'aquell any, la MV 500 de 4 cilindres va guanyar amb Agostini la seva darrera cursa al Campionat del Mon al circuit de Nurburgring .

L'epileg de la firma de Cascina Costa va arribar el 1977, amb l'estand de MV a la fira de Mila buit. S'hi havia previst presentar la 750 de quatre cilindres i 16 valvules, pero MV Agusta va tancar les portes abans, despres d'haver produit prop de 260.000 vehicles entre ciclomotors , motocicletes, escuters i motocarros al llarg de la seva historia.

1991?2004: L'epoca Cagiva [ modifica ]

La marca MV Agusta va sobreviure gracies a la familia Castiglioni. Apassionats de les motos, Gianfranco i Claudio Castiglioni -fills del fundador d'una empresa de ferreteria de Varese- van intentar comprar l'equip de curses de MV a finals de 1976, quan la marca va anunciar la retirada de les competicions, pero Corrado Agusta no va aprovar l'acord. Llavors els Castiglioni varen comprar una Suzuki RG500 , la van pintar amb els colors tradicionals de MV Agusta (vermell i argent) i la van confiar als pilots Gianfranco Bonera i Marco Lucchinelli per a la temporada de 1978 . El mateix any van comprar l'antiga planta d' Aermacchi a Varese i li van canviar el nom per Cagiva en honor del seu pare Giovanni i de la seva ciutat natal (CAstiglioni GIovanni VArese). Els dos germans es van centrar mes en les curses que en la produccio en serie i van llancar el nou projecte "Cagiva GP500" liderat per Ezio Mascheroni, antic cap de la divisio de curses d'AMF- Harley-Davidson . ^{[12] [13]}

Cagiva es va convertir aviat en el major fabricant italia de motocicletes, amb una produccio anual de 40.000 unitats. A la primavera del 1992, la familia Castiglioni aconsegui finalment adquirir MV Agusta, quan la historica marca havia caigut ja en l'oblit general, i van fundar Mv Agusta motor s.p.a. En aquells moments, la familia Castiglioni era propietaria de Cagiva, Ducati , Moto Morini i Husqvarna i operava a l'antiga seu de Harley-Davidson (Aermacchi) a Schiranna , a la vora del llac de Varese (l'actual seu de MV).

Provinent de Bimota , Massimo Tamburini dirigia el departament de disseny de Cagiva, CRC ("Cagiva Research Center"), a San Marino . A finals de 1992, Tamburini va acabar el disseny de la Ducati 916 i poc despres li diagnosticaren un cancer d'estomac, de manera que no va poder emprendre el seguent projecte fins al 1995, i aquest fou el de la F4 de quatre cilindres. ^[12] El primer prototip es va completar la vigilia de la Fira de Mila de 1997 i es va presentar a la premsa el 16 de setembre del mateix any. La presentacio es va convertir en una gran sorpresa perque la moto duia el logotip de MV Agusta.

La genesi d'una nova motocicleta de quatre cilindres es remunta al setembre de 1989, quan Claudio Castiglioni i Tamburini discutien sobre la creacio d'una moto amb aquest tipus de motor de 750 cc d'alt rendiment totalment italiana. Com que el CRC estava molt involucrat en el programa de competicio de Cagiva al mundial de 500cc, els recursos per a desenvolupar la F4 eren limitats, de manera que la Ferrari Engineering de Modena es va ocupar de desenvolupar el prototip. El motor de quatre cilindres inicialment era similar a la meitat del d'un Ferrari V8 . L'eleccio de les valvules radials tambe es va inspirar en els Formula 1 de Ferrari. El desenvolupament del motor va ser problematic i el 1991 el projecte F4 es va transferir a la fabrica Ducati de Borgo Panigale ( Bolonya ). Alla hi van participar dos dels enginyers mes eminents de Ducati, Massimo Bordi i Fabio Taglioni, per tal d'ajudar a facilitar el desenvolupament.

El 1994, el grup Cagiva va patir una considerable pressio financera i, a finals d'any, el departament de curses de la marca va tancar. El cap del departament, Riccardo Rosa, va prendre el control del projecte F4, que va tornar a Schiranna. El redisseny del motor li fou encarregat a Andrea Goggi, enginyer de Cagiva des del 1988, mentre que Massimo Tamburini s'encarrega de finalitzar el bastidor i de l'estil final de la moto. En aquells moments es va decidir que la F4 seria MV Agusta i a Tamburini se li va donar un full en blanc amb la llibertat de dissenyar el que volgues, respectant pero les peculiaritats de MV Agusta i emprant un motor orientat cap endavant de 4 cilindres dissenyat i construit completament a Italia; el motor resultant, un de quatre cilindres en linia de 749,5 cc, tenia valvules radials, caixa de canvis extraible i distribucio central (no pas lateral) amb control per cadena. La seva potencia era de 126 CV a 12.500 rpm i aconseguia una velocitat maxima de 275 km/h. Pero probablement la caracteristica mes singular n'era el disseny: la F4 va ser fins i tot exposada al Museu Guggenheim de Nova York durant l'exposicio Art of the Motorcycle de 1998, una exposicio que incloia les motocicletes mes destacades de tots els temps, quatre de les quals eren MV Agusta.

Per tal de produir la F4, la planta de Schiranna es va centrar nomes en la produccio dels motors, mentre que el muntatge es feia a la nova planta de Cassinetta di Biandronno , a la mateixa provincia de Varese . El posterior proces d'industrialitzacio es va dividir en dues fases diferenciades: la primera amb la produccio d'una edicio limitada de 300 exemplars de la F4 Serie Oro amb carrosseria de fibra de carboni, peces de magnesi i un motor amb bases emmotllades en sorra que anticipaven la construccio del futur model S, pensat per a una gamma mes amplia d'usuaris.

Amb nomes petites millores, la F4 750 va estar en produccio fins al 2004, quan va ser substituida per la F4 1000 (una versio de la qual, la F4 Tamburini, es dedica al seu celebre creador). Paral·lelament, a mes de les versions habituals de l'esportiva de 750 cc (S, S 1 + 1, S EVO2 i S EVO3), tambe se'n van produir algunes edicions especials: la Senna de 140 CV el 2002 (en memoria d' Ayrton Senna , mort el 1994) i les SPR ("Special Production Racing") i SR el 2003. Cada edicio especial estava limitada a 300 unitats. ^[12] La SPR, pintada tota de negre, va apareixer a la pel·licula Jo, Robot el 2004. Amb el mateix motor de la F4 es va presentar tambe una versio Naked de la moto, anomenada Brutale.

2004?2016: La segona crisi [ modifica ]

El 2004, malgrat que MV Agusta havia esdevingut la principal marca del grup Cagiva, tenia problemes de liquiditat. Claudio Castiglioni va intentar primer, sense exit, un acord amb el grup Piaggio i despres es va veure obligat a vendre-li al grup malaisi Proton, per 70 milions d'euros, una part majoritaria de la seva participacio a MV Agusta (65% del capital social). Es crea aixi un nou grup, ja no anomenat Cagiva sino MV Agusta Group, que incloia, a mes de MV Agusta, Cagiva i Husqvarna. Un any despres, Proton va vendre les seves accions al holding financer italia GEVI SpA per l'import d'un euro. ^[14]

Mentrestant, Castiglioni havia obtingut del financer nord-america Oliver Curme (soci general de Battery Ventures, propietaria de la marca Norton ) la llicencia per a la produccio a Italia d'una nova generacio de motocicletes Norton, dissenyades per Tamburini. Tanmateix, GEVI SpA no va aprovar l'acord i va vendre Husqvarna a BMW el juliol del 2007. Decebut per aquestes decisions, Claudio Castiglioni va trobar una nova oportunitat per a MV Agusta: l'onze de juliol del 2008, Harley-Davidson va anunciar que havia signat un acord definitiu per a l'adquisicio del grup MV Agusta (inclosa la marca Cagiva) per 70 milions d'euros i el 8 d'agost completa l'adquisicio. Claudio Castiglioni va continuar sent-ne president. Harley-Davidson va invertir 40 milions d'euros i va llancar un nou model de tres cilindres dissenyat per Ezio Mascheroni, la F3.

Malgrat tot, l'octubre de 2009 Harley-Davidson va decidir de vendre MV Agusta. El 6 d'agost de 2010, la nova empresa MV Agusta, financerament solida i seriosament renovada, va ser adquirida per la familia Castiglioni per l'import simbolic d'un euro. El primer pas aleshores fou ampliar la gamma Brutale presentant la 990 R (998 cc i 139 CV) i la 1090 R (1.078 cc i 142 CV). Amb aquests models, les vendes augmenten un 50%, fins a 3.650 unitats.

El 17 d'agost de 2011, despres d'una llarga malaltia, Claudio Castiglioni es va morir a 64 anys. El seu fill Giovanni es va convertir en el president de l'empresa i Massimo Bordi, tornat a la industria de la motocicleta, en vicepresident. La produccio de la F3 675 i de la Brutale 675 va comencar a Varese el 2012. Un any despres es van presentar la F3 800 de 798 cc i la Rivale 800 (una "hypermotard"). Posteriorment, la gamma de models de tres cilindres es va ampliar amb la Brutale 800 i la Brutale 800 Dragster, a mes de la Turismo Veloce 800 i la Stradale 800 de base Rivale.

En els anys seguents, MV Agusta presenta un important creixement de vendes: 3.687 unitats el 2011 (+1% respecte a l'any anterior), 6.557 el 2012 (+70%), 7.488 el 2013 (+14%), 9.200 el 2014 (+23%). ^[15] Tot i aixi, la companyia no va poder fer front a una situacio de creixement tan explosiva en els processos i les finances i, finalment, MV Agusta va tornar a augmentar el seu deute. A mes, MV tambe tenia problemes amb la xarxa de distribuidors i el lliurament de peces. El 2014, Mercedes -AMG compra el 25% de MV per 30 milions d'euros, pero a comencaments del 2016, Mercedes-AMG estava disposada a vendre actius no essencials amb deutes superiors als 40 milions d'euros i baixa la seva quota per sota del 20%, cosa que va permetre al banc d'exigir l'amortitzacio del deute. A causa de l'augment del deute, els proveidors van comencar a rebutjar enviaments massius de components i Agusta es va veure obligada a buscar la proteccio d'un jutge per a evitar la fallida.

Un altre problema inesperat per a MV fou la crescuda del llac de Varese el 18 de novembre de 2014, com a consequencia de la qual la planta de produccio de l'empresa, situada a la riba del llac, va patir una greu inundacio que, tanmateix, no va comprometre les capacitats de la companyia. Al desembre, MV va obtenir de la Banca Popolare di Milano una ampliacio de capital de 15 milions d'euros per a poder ampliar la seva oferta als mercats exteriors, particularment als Estats Units, Brasil i el sud-est asiatic.

El marc de 2016, el tribunal de Varese va aprovar l'acta de proteccio " Concordato di continuita " que obligava MV a reduir la produccio de 9.000 motocicletes anuals a 6.000-7.000, reduir els costos de recerca i desenvolupament de 15 milions d'euros a 7 milions i, finalment, reduir la despeses de la divisio de curses "Reparto Corse" de 4 milions d'euros a 600.000. A mes, MV va haver d'acomiadar un minim de 200 empleats. Encara mes preocupants van ser els informes que MV no lliurava cap recanvi i que la fabrica podria haver cessat la produccio. Nogensmenys, el pla final de reestructuracio del deute nomes va ser aprovat pel tribunal el desembre del 2017, quan va arribar un nou inversor. ^[16]

Actualitat [ modifica ]

El juliol del 2017, Mercedes AMG sorti d'escena ^[17] i la familia russa Sardarov entra com a accionista minoritari important. ^[17] El 18 de desembre del 2017 arriba l'anunci que el nou MV Holding, controlat per Giovanni Castiglioni i la familia Sardarov, havia recuperat el 25% de MV Agusta del grup automotriu alemany Mercedes AMG; al mateix temps, la companyia declara haver tornat a obtenir beneficis el 2017. ^{[18] [19]}

El novembre de 2018, la companyia va fer una ampliacio de capital de 40 milions destinada a desenvolupar plans industrials, llancar la motocicleta de 4 cilindres i reorganitzar la xarxa de vendes tot reduint el nombre de concessionaris i desenvolupant botigues de marca unica. L'ampliacio de capital es dugue a terme per part de GC Holding, la companyia de Giovanni Castiglioni, i per ComSar Invest SA, el fons d'inversio luxemburgues del grup anglo-rus Black Ocean de Timur Sardarov, un dels principals productors de petroli de l'Europa de l'Est. ^[17] El consell d'administracio designa llavors Sardarov com a nou CEO de la companyia. ^[20]

El juliol del 2019, Timur Sardarov, conseller delegat de MV Agusta Motor, va signar un acord amb la companyia xinesa Loncin Motor Company per a la produccio conjunta de motocicletes de 350 i 500 cc. La feina de desenvolupament i produccio seria realitzada per MV, fent servir els actuals models de 675 i 800 cc com a base per al motor. Les motos havien de ser comercialitzades tant per MV com per la marca de Loncin VOGE. Al salo de l'automobil de Mila d'aquell any, MV presenta diversos models nous, entre ells la Brutale 1000 RR; la versio definitiva de la Brutale 1000 Serie Oro (edicio limitada), que es va definir com a la Naked mes potent del mercat (208 CV) i duia un motor amb aletes aerodinamiques i quatre tubs d'escapament de titani; la Superveloce 800, tambe disponible amb la configuracio Gold Series en una serie limitada de 300 exemplars, amb 3 cilindres i capac de lliurar 148 CV, i les Brutale, Dragster i Turismo Veloce, disponibles en la versio "basica" (Rosso) o amb embragatge assistit (SCS).

L'octubre de 2019, MV va presentar un nou pla de negoci quinquennal que prometia un creixement anual de la produccio de fins a 25.000 unitats en 5 anys. Massimo Bordi en va ser nomenat subdirector general i Paolo Bettin, director financer. L'expresident de l'empresa Giovanni Castiglioni va mantenir el paper de consultor.

El juliol del 2021 es presentaren les primeres bicicletes electriques MV: les AMO, en versions RR i RC.

Produccio [ modifica ]

Models classics (1946?1980) [ modifica ]

• Models MV Agusta dels 50 i 60
• 
  150 Turismo (1952)
• 
  175 CSTL (1954)
• 
  175 CSS Squalo Bialbero (1954)
• 
  125 Turismo Rapido (1955)
• 
  600 amb frens de disc (1967) ^[22]

• Models MV Agusta dels 70
• 
  350B Sport (1970)
• 
  350 2C Supersport (1971)
• 
  350 Scrambler (1973)
• 
  125 Sport SE (1975)
• 
  350 S (1975)

Vehicles especials [ modifica ]

El 1947 va apareixer el primer motocarro de repartiment MV Agusta, el qual duia el mateix motor monocilindric de 2 temps de 98 cc que el de la MV 98. Era un vehicle d'aspecte estrany, amb un panell de fusta de carrega frontal i volant. Des del 1948 es van vendre diversos vehicles comercials d'aquesta mena, amb motor monocilindric de 2 temps de 125 cc i caixa de canvis de tres velocitats. El 1954 es va presentar el 175 Motocarro, amb manillar en comptes del volant de la versio de 1947, motor de 4 temps de 172,3 cc amb arbre de lleves unic, una capacitat de carrega de 350 kg i rodes de 17" de diametre.

El 1958 es va llancar el 150 Centauro RF. Va ser el tercer vehicle "de transport" de MV Agusta i el primer amb cabina. Tenia un motor de 4 temps de 150 cc amb caixa de canvis de quatre velocitats i marxa enrere que lliurava 7 CV i assolia una velocitat maxima de 60 km/h. El 1961, el 150 Centauro RF es va substituir pel 150 Centauro RBF. Hi havia tambe el "germa gran" del Centauro, el Trasporto Tevere (TT), amb la capacitat de carrega augmentada de 350 a 520 kg. El motor era de 4 temps i 235 cc amb refredament forcat i lliurava 10 CV. Altres versions en van ser el "MV TTB" (1961) i el "MV TTC" (1965).

El 1953 es va presentar el microcotxe de dues places Vetturetta 350, dissenyat per Pierro Remor. Mai no es va comercialitzar i ara forma part del Museu MV Agusta. El 1956 es va presentar la camioneta 1100/D2, propulsada per un motor diesel bicilindric de 1.079 cc amb caixa de canvis de quatre velocitats. Lliurava 27 CV i era capac de carregar una tona. Tambe es va oferir com a furgoneta de carrega posterior. Posteriorment fou substituida pel model 1101/D2L, amb una capacitat de carrega de 1.200 kg.

El 1975, MV Agusta va llancar la Mini Moto 4V, una minimoto infantil amb motor de 50 cc que lliurava nomes 1,5 CV i que s'assemblava a les motos de curses de la marca (incloent-hi quatre tubs d'escapament i un carenat "Grand Prix").

MV Agusta va construir tambe un hovercraft monoplaca amb motor bicilindric de 2 temps de 300 cc (1959), un tractor compacte anomenat 185 Trattore (1962) i un vehicle de transport fora d'asfalt articulat, creat a peticio del Ministeri de Defensa italia (1969).

Models de competicio (1946?1976) [ modifica ]

• Motos de competicio MV Agusta
• 
  MV Agusta 125 Bialbero de 1953
• 
  MV Agusta 250 dels 60
• 
  MV Agusta 350 Three de 1970
• 
  MV Agusta 500 Three de 1967
• 
  La MV Agusta 500 de Phil Read de 1974

La gamma 2021 [ modifica ]

• F3 (800 Rosso, 800 RC)
• Brutale (1000 Serie Oro, 1000 RR, 800 RR SCS, 800 RR, 800 Rosso)
• Superveloce (800 Serie Oro, 800, S, Alpine, 75 Anniversario)
• Turismo Veloce (800 Lusso, 800 Lusso SCS, RC SCS, 800 Rosso)
• Dragster (800 RR SCS, 800 RR, 800 RC, 800 Rosso)
• Rush (1000)

• Gamma MV Agusta 2021
• 
  Dragster RR (2018)
• 
  Brutale 800 (2019)
• 
  Superveloce 800 (2020)

Competicio [ modifica ]

Victories (1948?1976) [ modifica ]

El nom de MV Agusta es va donar a coneixer internacionalment el 1948, quan Franco Bertoni va guanyar la cursa de 125cc al Gran Premi d'Italia . En aquell moment, l'empresa va adoptar l'eslogan comercial "Experiencia de curses al servei de la fabricacio en serie".

MV Agusta va guanyar el seu primer campionat mundial el 1952 amb Cecil Sandford en la categoria de 125cc. Poc despres, la marca va encetar una epoca de domini en totes les cilindrades i va arribar a guanyar els titols de 125, 250, 350 i 500 cc simultaniament els anys 1958 , 1959 i 1960 . El fabricant italia va protagonitzar una ratxa impressionant a la classe dels 500cc, on va guanyar de forma ininterrompuda els campionats de pilots entre 1958 i 1974 .

MV Agusta es va retirar dels Grans Premis al final de la temporada de 1976 , despres d'haver guanyat 270 curses, 38 Campionats del Mon de pilots i 37 de constructors , amb pilots tan llegendaris com ara Giacomo Agostini , Mike Hailwood , Phil Read , Carlo Ubbiali , Gary Hocking i John Surtees .

Campionats del mon [ modifica ]

MV Agusta va guanyar els seguents campionats mundials de motociclisme:

• 500cc ( John Surtees , Gary Hocking , Mike Hailwood , Giacomo Agostini , Phil Read )
  • 1956, 1958-1974
• 350cc ( John Surtees , Gary Hocking , Mike Hailwood , Giacomo Agostini )
  • 1958, 1959-1961, 1968-1973
• 250cc ( Carlo Ubbiali , Tarquinio Provini )
  • 1956, 1958-1960
• 125cc ( Cecil Sandford , Carlo Ubbiali )
  • 1952, 1955, 1956, 1958-1960

Any	Campio
	125 cc	250 cc	350 cc	500 cc
1952	Cecil Sandford ¹
1955	Carlo Ubbiali ¹
1956	Carlo Ubbiali ¹	Carlo Ubbiali 3		John Surtees 7
1958	Carlo Ubbiali ¹	Tarquinio Provini 3	John Surtees ?	John Surtees 7
1959	Carlo Ubbiali ¹	Carlo Ubbiali 4	John Surtees ?	John Surtees 7
1960	Carlo Ubbiali ¹	Carlo Ubbiali 4	John Surtees ?	John Surtees 7
1961			Gary Hocking ?	Gary Hocking 7
1962				Mike Hailwood 7
1963				Mike Hailwood 7
1964				Mike Hailwood 7
1965				Mike Hailwood 7
1966				Giacomo Agostini 8
1967				Giacomo Agostini 8
1968			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1969			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1970			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1971			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1972			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1973			Giacomo Agostini ?	Phil Read 8
1974				Phil Read ?
Motos	¹ 125 Bialbero	3 250 Monocilindrica 4 250 Bicilindrica	? MV Agusta 350 Four ? MV Agusta 350 Three	7 MV Agusta 500 Four 8 MV Agusta 500 Three ? MV Agusta 500 Four

Campionats de constructors [ modifica ]

• 500 cc
  • 1956, 1958, 1959, 1960, 1961, 1962, 1963, 1964, 1965, 1967, 1968, 1969, 1970, 1971, 1972, 1973
• 350 cc
  • 1958, 1959, 1960, 1961, 1968, 1969, 1970, 1971, 1972
• 250 cc
  • 1955, 1956, 1958, 1959, 1960
• 125 cc
  • 1952, 1953, 1955, 1956, 1958, 1959, 1960

Tourist Trophy [ modifica ]

MV Agusta va guanyar nombroses curses al TT de l'illa de Man . Giacomo Agostini va debutar-hi el 1965 a la categoria Junior TT (350cc) amb una MV 350 tricilindrica i va acabar-hi tercer. Agostini va participar en un total de 16 curses del TT, totes amb MV Agusta, amb el resultat de 10 victories, 3 podis i 3 abandonaments. A mes, va aconseguir victories dobles (al Junior i al Senior TT el mateix any) les edicions de 1968, 1969, 1970 i 1972. Mike Hailwood va guanyar el TT amb MV Agusta quatre vegades, tres en la categoria Senior (500cc) i una en Junior. John Surtees va guanyar la cursa Senior amb MV Agusta el 1956 i va obtenir victories dobles (Junior i Senior) els anys 1958 i 1959; el 1960, va tornar a guanyar en categoria Senior.

En total, MV Agusta va guanyar el Tourist Trophy 34 vegades.

Any	Guanyadors del TT de l'illa de Man
	Ultra-Lightweight TT 125 cc	Lightweight TT 250 cc	Junior TT 350 cc	Senior TT 500 cc
1952	Cecil Sandford ¹
1953	Leslie Graham ¹
1955	Carlo Ubbiali ¹	Bill Lomas ²
1956	Carlo Ubbiali ¹	Carlo Ubbiali 3		John Surtees 7
1958	Carlo Ubbiali ¹	Tarquinio Provini 3	John Surtees ?	John Surtees 7
1959	Tarquinio Provini ¹	Tarquinio Provini 4	John Surtees ?	John Surtees 7
1960	Carlo Ubbiali ¹	Carlo Ubbiali 4	John Hartle ?	John Surtees 7
1962			Mike Hailwood ?	Gary Hocking 7
1963				Mike Hailwood 7
1964				Mike Hailwood 7
1965				Mike Hailwood 7
1966			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1968			Giacomo Agostini ?
1969			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1970			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
1971				Giacomo Agostini 8
1972			Giacomo Agostini ?	Giacomo Agostini 8
Motos	¹ 125 Bialbero	² 203 Bialbero 3 250 Monocilindrica 4 250 Bicilindrica	? MV Agusta 350 Four ? MV Agusta 350 Three	7 MV Agusta 500 Four 8 MV Agusta 500 Three

Retorn a les curses [ modifica ]

Tot i que la fabrica va abandonar la competicio, alguns equips independents ("privats") varen correr amb la MV Agusta F4 750. El 2003, l'equip Big Show Racing de Chicago va inscriure una F4 750 a la cursa de Formula USA del Daytona 200 Mile Team Challenge . L'equip es va classificar segon a la general amb Larry Denning i Aaron Risinger de pilots. ^[23]

El 2004 la companyia va fer un retorn semioficial a les curses donant suport a l'equip MV Agusta Deutschland en el campionat d'Alemanya de superbike : Jorg Teuchert hi va obtenir dues victories amb una F4 1000S, cosa que va significar el retrobament de la marca amb la victoria des del Gran Premi d'Alemanya de 1976, on Agostini hi havia aconseguit la darrera fins aleshores. El 2005, l'activitat de MV es va ampliar a la FIM Superstock 1000 Cup amb els equips italians EVR Corse i Gimotorsports.

MV Agusta va guanyar el campionat italia de Superstock el 2006 amb Luca Scassa, 30 anys despres del seu darrer titol nacional (el campionat d'Italia de 500cc que guanya Agostini el 1976). El 2008, Scassa va guanyar el campionat d'Italia de Superbike amb una moto amb suport de fabrica, proporcionada pel departament de curses de Schiranna. ^[24]

L'equip Fast by Ferracci va inscriure dues F4 per als pilots Luca Scassa i Matt Lynn a la temporada 2007 del campionat AMA de Superbike . MV planejava el seu retorn a les curses per a la temporada 2008 del Campionat del mon de Superbike amb l'equip angles de Carl Fogarty , Foggy Racing . ^[25] El projecte, pero, es va cancel·lar per manca de patrocinador. ^[26]

El 2013, l'equip Grant Racing va inscriure dues MV Agusta F4-RR al campionat britanic de Superstock. La MV Agusta F3 675 va competir aquell mateix any al Campionat del mon de Supersport amb dues motos gestionades per l'equip ParkinGO; Roberto Rolfo i Christian Iddon, els seus pilots, van aconseguir-hi tres podis.

El 2014, MV Agusta va tornar oficialment a les curses tot establint l'equip oficial MV Agusta Reparto Corse , el qual gestionava les activitats esportives a Superbike i Supersport. El 2018 es va anunciar que la marca tornaria tambe als Grans Premis, concretament a Moto2 , amb l'equip Forward Racing. La nova moto s'havia de comencar a provar al juliol d'aquell any per tal de fer-la debutar al mundial de 2019 . Aixo representava la tornada de MV Agusta al mundial despres de mes de 40 anys, ja que se n'havia retirat el 1976 a causa de dificultats financeres. ^[27] Al novembre del 2018 es va anunciar que els pilots de la nova MV Agusta de Moto2 serien Stefano Manzi i Dominique Aegerter . La nova moto disposa d'un nou paquet de motors construit especificament per a ella: l'envellit motor tetracilindric en linia de l'Honda CBR600RR, que s'havia utilitzat des de la temporada inaugural de Moto2 ( 2010 ), va ser substituit per un motor tricilindric de 765 cc desenvolupat per Triumph Motorcycles , basat en el de la Triumph Street Triple RS 765.

El museu [ modifica ]

El 1986 es van subhastar algunes motos de curses, prototips, motors i xassissos del Reparto Corse (departament de curses) MV Agusta. Tot i la important campanya de premsa de la revista Motociclismo , destinada a mantenir aquest patrimoni a Italia, cap organisme public no hi va intervenir. Per un import de 1.500 milions de lires (774.685 euros al canvi actual), el llegat historic de la marca va acabar dins la col·leccio particular d'un milionari america. La revista Motociclismo va intentar in extremis una subscripcio entre els lectors, pero no va aconseguir prou diners.

Actualment es poden admirar al Museu Agusta de Cascina Costa les motocicletes i documentals que el "GLA" (Gruppo Lavoratori Agusta Seniores) va aconseguir salvar.

Referencies [ modifica ]

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: MV Agusta

• MV Agusta - Lloc web oficial (angles)
• Web de la Fondazione Museo Agusta (italia)
• Llista de models a Classic MV Agusta (angles)
• Web dedicat a MV Agusta - Meccanica Verghera (italia) (angles)