L' economia keynesiana o keynesianisme es la teoria economica ideada per John Maynard Keynes com a resposta a la Gran Depressio dels anys 1930 . L'interes final de Keynes va ser poder dotar a les institucions nacionals o internacionals de poder per a controlar l'economia en les epoques de recessio o crisi . Aquest control s'exercia mitjancant la despesa pressupostaria de l'Estat, politica que es va anomenar politica fiscal . La justificacio economica per a actuar d'aquesta manera sorgeix, sobretot, de l' efecte multiplicador que es produeix davant un increment de la demanda agregada .

Keynes refutava la teoria classica d'acord amb la qual l'economia, regulada per si sola, tendeix automaticament al ple us dels factors productius o mitjans de produccio (inclosos el treball i el capital). Keynes va postular que l' equilibri al que teoricament tendeix el lliure mercat depen d'altres factors i no porta necessariament a la plena ocupacio dels mitjans de produccio, es a dir, que els postulats basics de Smith ( tal com varen ser formalitzades per Say ) depenen d'una assumpcio que no es necessariament correcta o general. ^[a]

En termes no tecnics, el liberalisme economic classic assumeix que quan es produeix un be s'han produit tambe els mitjans per a la seva compra (en la mesura que per a produir-lo s'ha gastat diners, ja sigui en inversions de capital, compra de materies primeres, sous, etc.). En aquesta situacio la cosa racional es comprar (ates que mantenir diners sense us no produeix beneficis. En tot cas, el possible estalvi d'alguns es equilibrat pels endeutaments d'algun altre). Segueix a mes que per a fomentar creixement economic cal fomentar la produccio: a mes produccio, mes diners, mes compres, etc. Aixi, a llarg termini, no sols tot el que es produix es el mateix que tot el que es compra sino que tots estan interessats que el sistema funcioni a maxima capacitat (s'assoleix un equilibri entre la produccio i la demanda agregada que tendeix al maxim us dels recursos).

Keynes va postular que en certes situacions es economicament racional no gastar diners. Per exemple, si els preus estan baixant, es racional no comprar avui perque amb els mateixos diners es comprara mes la setmana que ve. ^[b] Pel mateix motiu, disminuix la quantitat de gent interessada a utilitzar prestecs (els estalvis d'altres): si els preus baixen, no solament es comprara mes la setmana que ve sino que les taxes d'interes, sous, etc. seran menors. Igualment, una baixa de l'ocupacio o dels salaris pot dur a una altra en la demanda, i per tant a una baixa en la produccio, que porta, al seu torn a mes atur. Aixi, succeeix que l'economia estableix un punt d'equilibri nou on conviuen perfectament en una situacio llunyana de la utilitzacio optima dels mitjans de produccio. Especificament, en la decada dels '30 del segle  xx , durant la Gran Depressio , amb una alta taxa d'atur.

Formalitzant l'anterior. Keynes va postular l'equacio del consum, C=Co+cYd , on C es el consum total, Co es el consum autonom (aquell consum que no depen de l'ingres), c es la propensio marginal a consumir (La PmgC es la variacio del consum quan l'ingres disponible varia en una unitat), i Yd ( Yd=Yt-T+TR , on Yt es l'ingres total, T son els impostos i TR son les transferencies) es l'ingres disponible.

A efectes practics, i per contrarestar l'espiral negativa dels '30, Keynes proposava que en moments d'estancament economic, l'estat te l'obligacio d'estimular la demanda amb majors despeses economiques.

Teoricament, hi ha tres maneres per les quals l'Estat pot financar aquestes despeses: 1.- Augmentar els impostos. 2.- Imprimir mes diners i 3.- Endeutament fiscal (us dels diners que la poblacio esta estalviant). Keynes va proposar financar l'increment de la despesa fiscal a traves de l'endeutament. L'altre costat d'aquesta politica es que l'Estat ha de pagar aquest deute quan els seus ingressos augmentin, a causa de l'increment per ingressos d'impostos quan eventualment hi hagi un auge (fixeu-vos: aquest augment en els ingressos es deu a l'auge o expansio de l'economia, etc., no a un increment en la taxa d'impostos) En altres paraules, la proposta de Keynes es que l'Estat ha de jugar en general un paper contraciclic en l'economia: estimulant la demanda en moments de recessio i restringint-la en moments d'auge. D'aquesta manera, els cicles economics disminueixen i no es transformen en crisis.

Consideracions politiques [ modifica ]

Dintre de la conjuntura historica, economica i politica, el keynesianisme ?i els seus projectes consequents com l' Estat de Benestar i el desenvolupisme ? van donar als dirigents mundials l'oportunitat de salvar la democracia , l'existencia de la qual va arribar a veure's amenacada a causa de l'auge de les dictadures producte de la incapacitat del liberalisme classic de resoldre la crisi. ^[1] A causa d'aquesta rao els principis del keynesianisme van ser aplicats d'una manera o altra en gran part dels Estats occidentals des del final de la Segona Guerra Mundial fins que en la decada de 1970 l' estagflacio , un nou tipus de crisi, va portar al seu questionament ^[2] i el ressorgiment d'aproximacions classiques sota el neoliberalisme . ^[c]

Si be les repercussions politicoeconomiques de Keynes i diversos dels seus partidaris son variades, alguns creuen que la idea del keynesianisme es salvar al capitalisme o mantenir-lo estable. ^[d] Des del costat oposat, pero potser amb la mateixa intencio i similars mecanismes retorics, Keynes es descrit com "molt mes que un keynesia. Sobretot va ser la figura extraordinariament perniciosa i maliciosa que hem examinat en aquest capitol. Un encantador pero ambicios estatista maquiavel·lic, qui personificava algunes de les tendencies i institucions mes malignes del segle vint ^[3]

Potser des d'una visio un poc menys extrema, Waligosrky addueix que aquestes politiques van ser adoptades: "com un resguard contra el poder del mercat per a soscavar les nostres institucions politiques i socials mes valuoses. ..(..).. un mercat totalment lliure es definitivament no el millor per a una democracia, un mercat sense regulacions no garanteix justicia ni prosperitat..." ^[4]

Des del punt de vista del mateix Keynes, i en l'ambit de l' Economia politica el punt central de la seva teoria es basa en una percepcio derivada tant de Karl Marx ^[e] com de Schumpeter . ^[f] Ambdos pensadors consideren que la crisi es, en el mitja i llarg termini, una part intrinseca del sistema capitalista (i que eventualment el destruiran) Ambdos pensadors permeten llavors a Keynes suggerir que el sistema delineat per Adam Smith sols pot referir-se a una etapa i moment especific en el qual el capitalisme s'estava desenvolupant pero que en general, aquest desenvolupament no pot existir sense la crisi i no pot donar prosperitat en un lloc si es que no esta explotant en algun altre. Ironicament, el keynesianisme podria retornar l'acusacio que els partidaris de l' Escola Austriaca li fan "podriem resumir la tesi de Henry Hazlitt que les fal·lacies i els errors economics provenen de fixar la nostra atencio en els efectes que una mesura economica te a curt termini i sobre un reduit sector." ^[5]

Pero tal resposta, a pesar de ser correcta, podria potser dur a un equivoc: si vam acceptar que les crisis son part inherent del capitalisme, l'eliminacio d'elles demanda mesures que vagin mes enlla que aquest sistema. En les seves paraules "sols l'Estat pot restaurar els equilibris fonamentals", i la participacio de l'Estat implica un moviment cap al socialisme . El problema ?almenys per a alguns? es que d'una banda es desitja que aquesta transformacio sigui democratica i per l'altre, creu que per a aixo es necessita un nivell de comprensio i control sobre l'economia que en el seu temps almenys no existia. El canvi del sistema de propietat dels mitjans de produccio no es suficient per resoldre els problemes de l'economia. Keynes va dir en 1926, com resposta a la proposicio dels qui deien, que calia la "insurreccio proletaria": "Ens cal, mes que normalment, un esquema coherent... Tots els partits politics tenen els seus origens en idees del passat, no en noves i cap mes notoriament com els dels marxistes. No es necessari debatre les subtileses del que justificaria a un home per a promoure el seu evangeli per la forca, perque ningu te aquest evangeli. La proxima moguda es amb el cap, pero primer cal esperar ^[6] Keynes no pot pensar d'altra manera. Si la percepcio que la descripcio de Smith i les formalitzacions posteriors corresponen a un moment i lloc particular es correcta, segueix que les lleis generals de l'economia, especialment la "enginyeria economica" (aquesta branca que es refereix a les decisions practiques, del dia a dia, empresa per empresa, etc.) estan per descobrir-se (vegeu, per exemple, el debat sobre el calcul economic en el socialisme i Calcul economic (propostes socialistes de solucio) ).

La proposta que Keynes eventualment va produir -anomenada socialista i sinistra pels partidaris de l'Escola Austriaca ^[7] es l'eliminacio del poder de l'escassesa dels diners, situacio usada i exacerbada, en la seva opinio, per l'accio dels "rentiers" (especuladors, financers o capitalistes) a traves de l'acumulacio que els permet demandar altes taxes d'interes pel seu us, el que duu, en la seva opinio, al "poder progressivament opressor dels capitalistes per a explotar el valor de l'escassesa del capital" (vegeu cita anterior). Aquesta eliminacio es basa en dues mesures fonamentals: l'abando definitiu de l' or com moneda i el seu reemplacament amb el sistema de divisa moderna, que es podria anomenar diner fiduciari pero que pot ser vista com un pas cap a la concepcio dels diners com unitat de compte . ^[g] L'altra mesura complementaria va ser posar el rol d'emissor dels diners i control sobre la Taxa d'interes en l'estat a traves del banc central . ^[h] Aquestes propostes van ser generalment adoptades a escala mundial amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial a nivell dels paisos, pero el seu corol·lari logic (l'adopcio d'un sistema monetari comu independent dels governs individuals) no ho va ser (vegeu Acords de Bretton Woods ).

En l'actualitat alguns partidaris del neoliberalisme advoquen per la tornada al patro or. Alan Greenspan , per exemple, al·lega que "un antagonisme gairebe histeric cap al patro or uneix a tots els estatalistes. Semblen adonar-se, tal vegada amb major claredat i subtilesa que molts liberals, que l'or i la llibertat economica son inseparables, que el patro or es un instrument del laissez-faire , i que cadascun implica i requereix l'altre. ^[8] (curiosament, al fer aixo semblen oblidar que von Mises en la seva critica a Keynes suggereix que "Els diners es solament el mitja d'intercanvi generalment emprat"). Per a ells, la decisio de Bretton Woods no va ser una falla del socialisme i la imposicio dels interessos dels EUA sino resultat d'una conspiracio encara pitjor del comunisme: l'autor de la posicio dels EUA en aquestes discussions va ser l'economista Harry D. White, qui "no era un apassionat del liberalisme a ultranca. Molt al contrari, ja en la decada de 1940, el FBI li va investigar per col·laboracio amb el Partit Comunista nord-america. De fet, documents interns de la KGB que van sortir a la llum en 1999 han desvelat que White era un dels mes importants actius de la Unio Sovietica als Estats Units. Aquest va ser el pare de la criatura" ^[9] Aparentment aixi com alguns redueixen tot a traves d'una "analisi de classes" a una conspiracio burgesa, uns altres ho redueixen, a traves de l'analisi de les teories de conspiracio , a l'accio del "estatisme".

Notes [ modifica ]

Referencies [ modifica ]

Vegeu tambe [ modifica ]

• Escola neoclassica
• Estat del benestar
• Liberalisme economic
• Politica economica anticiclica