Josep Carner i Puig-Oriol

(1970)
Biografia
Naixement	9 febrer 1884 Barcelona
Mort	4 juny 1970 (86 anys) Brussel·les (Belgica)
Sepultura	cementiri de Montjuic , via Santa Eulalia 3, tomba menor A numero 363 41° 21′ 20″ N, 2° 09′ 32″ E  /  41.355682°N , 2.1588°E  / 41.355682; 2.1588
President del PEN catala
1959 ? 1965 ←  Carles Riba i Bracons ? Jordi Rubio i Balaguer  →
Dades personals
Activitat
Ocupacio	linguista , diplomatic , dramaturg , periodista , traductor , poeta , escriptor , professor d'universitat
Ocupador	Col·legi d'Europa
Membre de	Seccio Filologica de l'Institut d'Estudis Catalans ( membre numerari de l'IEC ) (1911?)
Genere	Poesia i teatre
Moviment	Noucentisme i postsimbolisme
Nom de ploma	Pere de Maldar Joan d'Albaflor Caliban Bellafila Joan Sitjar
Obra
Obres destacables (1906) Els fruits saborosos (1914) Auques i ventalls (1925) El cor quiet (1928) Els fruits saborosos (1941) Nabi (poema)
Localitzacio dels arxius	Biblioteca Nacional de Catalunya
Familia
Conjuge	Emilie Noulet
Pare	Sebastia Carner i Tort
Premis (1977)   Premi Critica Serra d'Or de Literatura i Assaig (1974)   Premi Critica Serra d'Or de Literatura i Assaig (1958)   Premi Lletra d'Or (1913)   Premi Fastenrath (1910)   Mestre en Gai Saber

Josep Carner i Puig-Oriol ^{[1] [2]} ( Barcelona , el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les ( Belgica ), el 4 de juny de 1970 ), fou un poeta , periodista , autor de teatre i traductor catala . Es tambe conegut com el princep dels poetes catalans i el maxim representant de la poesia del Noucentisme . A mes de signar les obres amb el seu nom, va utilitzar nombrosos pseudonims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els mes destacats serien: Bellafila, Caliban, Joan d'Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar. ^{[3] [4]}

Biografia [ modifica ]

Josep Carles Borromeu Carner i Puig-Oriol va neixer al numero 8 del carrer Aribau de Barcelona, fill de Sebastia Carner i Tort, de Capellades , i de Mariana Puig-Oriol i Oliver, de Barcelona. ^[5] Va ser un escriptor inusualment precoc. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudonim, escrits dels temes mes diversos a la revista L'Aureneta , de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill unic d'un matrimoni cultivat de classe mitjana, va cursar els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel. A l'escola es va adonar que, malgrat l'interes per les ciencies, la seva passio eren les lletres. ^[2]

El 1897 entra a la Universitat de Barcelona , on descobri el catalanisme . Va comencar simultaniament dues carreres universitaries. Dos anys despres, amb nomes quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l'ultim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons mes. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys despres ho va fer en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any va publicar el primer recull de versos, Llibre dels poetes . Carner era un jove amb una gran capacitat de treball, ja que al mateix temps dirigia la revista literaria Catalunya i va comencar a col·laborar amb La Veu de Catalunya com a periodista politic, on hi escrigue fins al 1928.

En aquesta epoca col·labora a Montserrat i L'Atlantida , entre altres revistes. Dirigi de fet Catalunya: Revista Literaria Quinzenal (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). ^[6] El 1911 fou designat membre de la Seccio Filologica de l' Institut d'Estudis Catalans , i col·labora amb Pompeu Fabra en la fixacio i l'enriquiment de la llengua. A mes a mes, va escriure gran quantitat de textos en vers .

Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginos. Publicava practicament un llibre per any. El 1905 va sortir a les llibreries Primer llibre de sonets i, un any despres, Els fruits saborosos . En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estetic que promovia el Noucentisme : classicisme , civilitat, ironia i tendresa. Amb Segon llibre de sonets (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos. La critica i els lectors van acollir aquesta obra amb entusiasme i Carner es va convertir en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literaries. ^[2]

Carner era, a principi del segle  xx , una figura molt popular a qui es coneixia amb el sobrenom de princep dels poetes . Amb el temps va guanyar cada vegada mes prestigi i la seva prolifica ploma no defallia. Va publicar Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), La paraula en el vent (1914) i Auques i ventalls (1914), en que va reprendre la tradicio satirica i reflectia la Barcelona costumista i politica de l'epoca. Amb aquestes peces, l'escriptor catala va arribar a la plenitud tecnica, tonal i tematica. El poeta barceloni tambe trobava temps per a tota mena de traduccions (narrativa, drama, assaig i poesia). Entre el 1908 i el 1910, en va publicar set a l'editorial Domenech i entre el 1918 i el 1921, setze a L'Editorial Catalana, que ell mateix dirigia. Les seves versions de grans classics anglesos ( Dickens , Shakespeare , Mark Twain , o Lewis Carroll , entre altres) o francesos com Moliere , son tot un referent en el camp de la traduccio. El 1915 es casa a Santiago de Xile amb la xilena Carmen Ossa Vicuna, filla d'una familia de propietaris dedicats a la politica (Xile- Liban , 1935), amb qui tingue dos fills: Anna Maria i Josep. ^[2]

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme politic. Amb Prat de la Riba , a la Mancomunitat , va lluitar per la professionalitzacio de la literatura catalana, que considerava adolescent . Des de La Veu , Carner va contribuir a la creacio d'un nou estil de periodisme literari i politic. Obres com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un rossec (1928) en son bons exemples. Despres de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al marc del 1921 , ingressa a la carrera diplomatica, i marxa de Catalunya cap a Genova per instal·lar-s'hi amb tota la familia com a viceconsol d' Espanya , on viuria fins a 1924. Va exercir carrecs a Genova, San Jose (1924-1926), le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Beirut (1935-1936), Brussel·les (1936-1937) i Paris (1937-1938). ^[2]

Durant la Guerra Civil espanyola va ser un dels pocs diplomatics que es mantingue fidel a la Republica i el 1938 va escriure una de les seves obres mestres, Nabi , no publicada en catala fins al 1941, a Buenos Aires. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democratiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingue forcat i no hi va tornar a residir mai mes. ^[2]

Es casa amb la professora i critica literaria belga Emilie Noulet en segones nupcies i emprengue el cami de l'exili, primer a Mexic ( 1939 al 1945 ). A Mexic va participar activament en la vida cultural del pais col·laborant en revistes i editorials i fent tota mena de traduccions. Entre el 1939 i el 1945 va ser professor a la Universidad Nacional i al Colegio de Mexico. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial , va tornar a Europa i es va instal·lar a Brussel·les , on va ensenyar llengua i historia de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges . ^[2]

Durant el franquisme , Carner va ser victima de les campanyes de desprestigi d'una critica que l'acusava de vestir l'intranscendent amb una retorica banal. L'escriptor va intentar mantenir-se allunyat de la polemica i va treballar intensament per reescriure versos anteriors. El 1957 l' editorial Selecta , i gracies en bona part al poeta i amic Maria Manent , va editar el volum Poesia , una compilacio de tots els seus llibres publicats fins aleshores i que per circumstancies diverses s'havien perdut. Amb molta paciencia, els va recollir, corregir i augmentar fins a quedar-ne plenament satisfet. ^[2]

Com a dramaturg, Carner va conrear el teatre amb obres propies com Al vapor (1901) i amb adaptacions esceniques com Canigo (1910). Mes endavant, el 1928, va escriure la lletra de l'opera d' Eduard Toldra El giravolt de maig . Pero la seva millor obra en aquest camp va ser Misterio de Quanaxhuata (1943), l'unic llibre que va escriure en castella en agraiment al poble mexica. Refet mes tard a El Ben Cofat i l'altre (1951), es un poema teatral d'abast filosofic basat en motius de la mitologia asteca . L'ultim llibre que va publicar, Cop de vent (1966), es tambe un drama. ^[2]

L'abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugac a Barcelona, despres de trenta anys de no haver-hi posat els peus i de quasi cinquanta de no residir-hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies despres de la visita, va morir a Brussel·les. ^[2] Es enterrat al cementiri de Montjuic . L'arxiu i la biblioteca personal son consultables a la Biblioteca de Catalunya .

Obra [ modifica ]

Poesia [ modifica ]

Si es coneix Josep Carner com el princep dels poetes es perque, amb la seva obra poetica, va situar la poesia catalana a l'alcada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a que segles d'abandonament del catala com a llengua de cultura l'havien forcada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer , Joan Maragall i els poetes de l' Escola Mallorquina ) i aportant-hi la gracia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradicio literaria europea des de la classica de Francesco Petrarca fins a la propia catalana passant per l'obra dels romantics anglesos i la poesia didactica francesa del xviii , una tradicio filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfeccio linguistica i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplacio i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condicio humana.

D'acord amb la relacio establerta per Jaume Coll, ^[7] el corpus dels llibres de poesia de Josep Carner esta constituit per:

• Llibre dels poetes ( 1904 )
• Corones ( 1904 )
• Primer llibre de sonets ( 1905 )
• Els fruits saborosos ( 1906 )
• Segon llibre de sonets ( 1907 )
• La malvestat d'Oriana ( 1910 )
• Verger de les galanies ( 1911 )
• Les monjoies ( 1912 )
• Auques i ventalls ( 1914 )
• La paraula en el vent ( 1914 )
• Bella terra, bella gent ( 1918 )
• L'oreig entre les canyes ( 1920 )
• La inutil ofrena ( 1924 )
• El cor quiet ( 1925 )
• Sons de lira i flabiol ( 1927 )
• Els fruits saborosos ( 1928 )
• El veire encantat ( 1933 )
• Auques i ventalls (1935)
• La primavera al poblet (1935)
• Lluna i llanterna (1935)
• Bella terra, bella gent ( 1936 )
• Nabi ( 1941 )
• Tres diumenges ( 1946 )
• Paliers ( 1950 )
• Llunyania ( 1952 )
• Arbres ( 1953 )
• Obres completes Poesia, 1957 )(recull). Dins Poesia hi ha una seccio que pot ser considerada un llibre nou: es tracta d'Absencia ( Premi Lletra d'Or , 1958) i els temes recurrents hi son l'exili i la patria.
• Lligam ( 1961 )
• Museu zoologic ( 1963 )
• Bestiari ( 1964 )
• Encis de Provenca ( 1966 )
• El tomb de l'any ( 1966 )

Poemes presentats als Jocs Florals de Barcelona [ modifica ]

• Elevacio ( 1899 ), accessit a la Viola d'or i d'argent ^[8]
• Vora'l foch. ( 1900 ), accessit a la Viola d'or i d'argent ^[9]
• Llantia que s'apaga ( 1901 ), 2n accessit a la Copa Artistica
• Parelles ( 1902 ), premi extraordinari
• Egloga ( 1902 ), accessit a premi
• Agulles blaves ( 1902 ), accessit a premi
• Retorn ( 1902 ), accessit a premi
• La sacra expectacio dels Patriarques ( 1903 ), premi de la Viola d'or i d'argent
• A la Mare de Deu del Pi ( 1903 ), 2n accessit a la Viola d'or i d'argent
• Corones ( 1904 ), premi de la Viola d'or i d'argent
• La filla del Carmesi ( 1904 ), 1r accessit a la Flor Natural
• Estiueig ( 1904 ), accessit al premi extraordinari de l'Ajuntament de Tarragona
• Llegenda del Montsant ( 1905 ), 2n accessit a la Flor Natural
• L'estranya amor ( 1910 ), premi de la Flor Natural ^[10]
• La casa magica ( 1917 ) ^[11]
• Poemes de la Nit ( El glatit misterios i Perdut en mon jardi ) ( 1922 ), premi extraordinari dels Mantenidors - Joya Monserda ^[12]
• Musa rustica ( 1922 ) ^[13]
• Passades d'amor ( 1922 ) ^[14]
• La tardana serenada ( 1926 ) ^[15]
• El branc de les vuit fulles ( 1933 ), premi de la Flor Natural
• Venus el dia dels morts ( 1933 ) ^[16]
• Represa. Els vots piadosos ( 1934 ) ^[17]

Teatre [ modifica ]

• El Comte l'Arnau. Visio llegendaria. (1905). Amb musica d'Enric Morera.
• El giravolt de maig ( 1928 )
• El Ben Cofat i l'Altre ( 1951 )
• Cop de vent ( 1966 )

Prosa [ modifica ]

• L'idil·li dels nyanyos ( 1903 )
• Les planetes del verdum ( 1918 )
• Les bonhomies ( 1925 )
• Tres estels i un rossec ( 1927 )

Etapes de la seva obra poetica [ modifica ]

Periode de formacio [ modifica ]

Es tracta d'un periode previ en que Carner fa els primers passos com a poeta, que va des dels 12 anys fins al 1904, encara sense una poetica definida, tot i que apunta alguns dels trets que definiran el Noucentisme. En aquesta etapa publica un recull de poemes: Llibre dels poetes . ^[18]

Primers anys del Noucentisme (1904-1911) [ modifica ]

En aquesta etapa publica: Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907). Son anys de fixacio d'una poetica militant: els poemes que es publiquen fan gala de les caracteristiques del moviment noucentista , que es concretarien en:

• La utilitzacio d'un pretext com a punt de partida extret de la vida quotidiana, que no tindria valor poetic per si mateix, sino pel proces literari artificios que en fa el poeta.
• La vida quotidiana que dibuixa s'aparta de la vida real i crea una quotidianitat ideal. Hi ha un proces d'embelliment i depuracio que ens porta a la Catalunya ideal que volen els noucentistes.
• El distanciament marca la diferencia entre realitat i poesia. El poeta crea un mon de ficcio en que no te cabuda allo que l'home no pot controlar o entendre. Tambe facilita un tractament objectiu dels temes.
• Us molt destacat de la ironia, un recurs molt apropiat per al distanciament. La ironia dona valor al poema, treu transcendencia al que es diu i ajuda a mostrar al lector que allo es artifici, es mentida (remarcant la separacio entre realitat i ficcio), alhora que pot ser un element de civilitat, propi de la manera de ser catalana.
• El ciutadanisme: es dona importancia a l'urbs com a marc d'accio de la politica burgesa. La ciutat es l'espai on l'home aplica el seu control i tot esta sotmes a la seva arbitrarietat, mentre es rebutja el ruralisme, vigent durant el modernisme, que prefereix l'espai on s'imposen les forces irracionals de la natura. En canvi, la natura que descriu el Noucentisme es una natura dominada per l'home.
• El classicisme: de l'antiguitat classica en valoren especialment els conceptes d'ordre, equilibri i harmonia, cosa que connecta amb el conservadorisme.
• L'arbitrarisme: en l'aspecte estetic es dona importancia al treball formal, es busca la perfeccio formal basada en les normes. Els noucentistes son contraris a la creacio basada en la inspiracio i l'espontaneitat dels modernistes.

En el llibre Els fruits saborosos (1906), cada poema parla d'una fruita, i relaciona els trets d'aquella fruita amb una caracteristica humana del personatge del poema. El llibre conte una reflexio sobre el pas del temps, segons les etapes vitals dels personatges (infantesa s'identifica amb innocencia; la maduresa amb serenor, i la vellesa amb resignacio). Transmet uns valors morals: previsio, seny, la familia, domini de la natura, control de les situacions, la contemplacio de les petites coses, saber treure profit de les circumstancies. Verger de les galanies (1911) es un llibre que esta en la linia dels anteriors, pero es el primer de poemes amorosos. Es un breviari d'amor i cortesia. No es fruit d'una experiencia moral aprofundida sino un joc superficial de simple enamoriscament. ^[18]

Evolucio del noucentisme (1912-1920) [ modifica ]

Les monjoies (1912) suposa un punt d'inflexio en la poesia noucentista: ja no aspira a ser elegant i refinada i prou. L'autor mostra les “fites” del seu itinerari poetic i apareix l'intimisme. Pren importancia el protagonisme del jo poetic (que a partir d'ara sera central en l'obra de Carner). Es tracta, pero, d'un jo literari creat arbitrariament i integrat en un context on tot es artifici. Perd importancia l'humor i guanyen terreny el lirisme, l'emotivitat, el desengany, la melangia, l'individualisme, l'escepticisme.

El 1914 publica dos llibres (coincidint amb la plenitud institucional de la creacio de la Mancomunitat): Auques i ventalls i La paraula en el vent . Auques i ventalls es un cant a la ciutat, que permet anar coneixent els canvis de la vida ciutadana al llarg del cicle anual. Pero no descriu la ciutat real, sino la ciutat ideal, distorsionada per un proces idealitzador i pel distanciament de la ironia. La visio de la ciutat comporta un punt de desencis que no era present en la poesia anterior, s'insinua la presencia de la tragedia en la vida quotidiana, capac de trencar l'harmonia. Quant a La paraula en el vent , es tracta d'una historia d'amor resseguida al llarg d'un any, amb un fracas sentimental al darrere. S'hi observa uns canvis: d'una banda, la maduracio de l'autor, i de l'altra, en lloc de l'enamoriscament, el joc i la ironia del periode interior, hi trobem el desengany, l'enyor i la tristor. No hi ha virtuosisme o joc formal, pero si intel·lectualitzacio o racionalitzacio del tema de l'amor. En aquest llibre introdueix la influencia de la poesia anglesa (to meditatiu i liric) i inicia el cami cap al post simbolisme. El seguent llibre d'aquesta etapa, Bella terra, bella gent (1918), presenta, com a Auques i ventalls , un mon idealitzat, poemes sobre petits detalls, idealitzacio de la figura femenina, poetitza sobre un instant efimer. La petita tragedia de la vida quotidiana va guanyant terreny. L'oreig entre les canyes (1920) es caracteritza per un to elegiac pero sere, que prove de la sensacio de calma i tranquil·litat d'un paisatge humanitzat. ^[18]

Aproximacio al postsimbolisme durant uns anys d'exili voluntari (1921-1939) [ modifica ]

Josep Carner marxa de Catalunya el 1921 per exercir la carrera diplomatica, que li havia de donar l'estabilitat economica que no va trobar com a escriptor a Catalunya. L'allunyament fisic de Catalunya durara ja fins a la mort, primer com a exili voluntari, exercint de consol en diferents ciutats del mon, i despres de la Guerra Civil com a exili forcos. En aquest periode Carner connecta amb el postsimbolisme, pero mante les seves particularitats. En aquesta etapa la poesia de Carner segueix dos camins: 1) poesia que tendeix a l'abstraccio, amb rerefons metafisic, moralitzacio explicita i us de la imatge per il·lustrar la conceptualitzacio. 2) La poesia parteix de la imatge externa i no de l'abstraccio, son poemes de fixacio lirica d'una determinada escena, on tambe hi pot apareixer la reflexio com a consequencia d'aquesta mirada al mon exterior.

Amb El cor quiet (1925) s'introdueix en el postsimbolisme. Cerca una pura suggestio lirica, entesa des d'un afany de maxima concentracio i sintetitzacio de l'emocio. Hi ha una preocupacio per la condicio humana, existencial, una reflexio moral mes complexa i una major aproximacio a la realitat. Disminueix la ironia. Pero no comparteix alguns trets de la poesia postsimbolista d'altres poetes coetanis, com Carles Riba o Josep M. Lopez-Pico (exponents de la “poesia pura”, poesia farcida de referents culturals). Amb El veire encantat (1933) amb el pretext de la tardor, i La primavera al poblet (1935) amb el pretext de la primavera, el poeta ofereix una visio completa de les impressions d'una mateixa realitat (tardor o primavera), des de la perspectiva d'un jo poetic que es mira el mon de forma assenyada i pausada, on el goig es fonedis i les escenes que poetitza son efimeres i evanescents. ^[18]

L'aprofundiment de la poetica postsimbolista ens els anys de la postguerra (1939-1957) [ modifica ]

Carner s'havia compromes com a diplomatic amb el govern de la Republica. Per aixo el 1939 comenca un exili forcos, primer a Mexic i despres a Belgica, on va exercir com a professor universitari. D'aquesta epoca cal destacar Nabi (1941) un llarg poema narratiu que parteix de la historia biblica del profeta Jonas. Deu li encarrega que vagi a predicar a Ninive, pero ell, per por, es desenten de l'encarrec i marxa en direccio contraria. La tempesta el fa naufragar, una balena l'engolira i, per designi divi, el dura cap al lloc d'on pretenia fugir. Carner se serveix d'aquest pretext per escriure un poema narratiu en deu cants. Es la primera vegada que l'autor utilitza el registre de la poesia narrativa. Darrere la tria del tema hi ha tambe una projeccio personal del poeta en el personatge de Jonas, amb el dubte i el neguit de les circumstancies que li toquen de viure. El llibre es una reflexio sobre la condicio d'aquest poeta-profeta d'acord amb la tradicio que paral·lelament desenvolupa el postsimbolisme, especialment pel que fa a la idea del poeta com a esser individualitzat i solitari, triat per a una missio, content de ser diferent de la resta dels mortals i de col·locar-se en un pla superior, pero tambe sotmes als problemes que tot aixo comporta: permanentment entre la ventura i la desventura, entre el goig i el desfici, entre la tranquil·litat i la vida errant de l'exiliat.

Despres de Nabi , Carner es dedica a la relectura i revisio de la propia obra, fins a la publicacio del volum Poesia (1957). Va compaginant la tasca de revisio amb la nova creacio, i va publicant reculls que incorporen textos inedits amb altres de refets i reeditats. Els titols son: Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absencia (1957). Les caracteristiques comunes que comparteixen aquests llibres son: 1) Aguditzacio d'elements relacionats amb l'exili (l'enyorament, el record, l'elegia, el retorn); 2) meditacio sobre el pas del temps, ara des de la vellesa; i 3) reaparicio del tema patriotic, encara que no utilitzi mai directament el mot patria o Catalunya : Per Carner la veritable Catalunya es la dels exiliats. ^[18]

Una coda final (1958-1970) [ modifica ]

Des del moment que el volum Poesia (1957) es entes com a punt d'arribada d'una trajectoria, no es estrany que la produccio posterior sigui considerada un simple afegit final i que se l'hagi valorat poc, pero cal tenir-la present. Tant a Museu zoologic (1963) com a Bestiari (1964) cada poema es dedicat a un animal. Els poemes son un pretext per a la reflexio sobre els comportaments humans. El tomb de l'any (1966) tambe combina poemes ja publicats amb textos inedits. ^[18]

Patrimoni literari [ modifica ]

La tomba de Carner es troba al Cementiri de Montjuic de Barcelona , on va neixer. Es a Barcelona ?concretament a la Biblioteca de Catalunya ? on es conserva la major part del seu patrimoni. Tot i aixi, Carner va morir a Brussel·les . De fet, te un monument en forma de bust a la Universitat Catolica de Brussel·les .

Un dels llocs mes rellevants de la carrera de Carner es la Llotja o Consolat de Mar de Barcelona, on va aconseguir el mestratge en gai saber quan, el 1910, va guanyar la Flor Natural amb L'estranya amor .

Carner va escriure sobre molts espais de Catalunya. Un dels llocs amb els quals estigue mes relacionat va ser amb Sitges , ja que frequentava el Cau Ferrat . A Poesia va incloure el poema Madrigal a Sitges : ^[19]

Carner tambe va tenir un fort lligam amb les terres tarragonines. Un bon exemple n'es el poema La torre dels Escipions , ^[20] inclos al Llibre de sonets .

Altres localitzacions a les quals El princep dels poetes catalans ha dedicat versos son el Monestir de Montserrat ?o elogia a la Mare de Deu?, la cala dels Pilons de Salou (de la qual va escriure tres poesies incloses al Llibre dels sonets ), la Fundacio Apel·les Fenosa (antic casal renaixentista del Vendrell ), La Casa Rusquelles de Viladrau , on havia fet moltes estades, o el Monument a Raquel Meller, del qual va escriure una auca, igual que va fer amb la Sagrada Familia :

Al seu torn, moltes localitats han dedicat monuments a Josep Carner. A la placa de Guillem Macia de Canet de Mar es pot trobar un fragment d'un dels seus romancos. Des de 1976 a la paret de l'esglesia parroquial de Sitges vora la placa de l'Ajuntament hi ha reproduit el Madrigal a Sitges en rajoles de ceramica, fet que li ha atorgat una gran popularitat. Tambe conserven un dels seus poemes la Casa-Museu Prat de la Riba i el Museu de la Vida Rural, aixi com el Castell de Tamariu i l'Ermita de Sant Joan del Codolar de Cornudella de Montsant . La placa dels Cabrits de Tarragona immortalitza un dels seus sonets, igual que la pedrera romana del Medol o la Rambla d el Vendrell , la placa de la Llana de Barcelona o la Font de l'Oreneta , on hi ha immortalitzat el distic que Carner va escriure en memoria del seu amic Guerau de Liost . Tambe a la ciutat de Vic, en un placa de metall en una facana del carrer de Corretgers, es transcriu un poema de Carner, Davant la imatge d'una vigatana (1914).

Un edifici del campus d'humanitats de la Universitat de Barcelona , corresponent a la Facultat de Filologia, du el nom de Josep Carner. Esta situat on hi havia l'edifici on nasque Carner.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• La Lectora . Projecte Carner . Editorial Barcino, 2023-05 (Mirades, 3). ISBN 978-84-7226-920-0 .  

Enllacos externs [ modifica ]

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites
	Viquitexts

• ≪ Josep Carner i Puig-Oriol ≫. Associacio d'Escriptors en Llengua Catalana .
• LletrA . ≪ Josep Carner i Puig-Oriol ≫. Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull .
• Arxiu personal conservat a la Biblioteca de Catalunya
• Carneriana . Informacio i materials sobre Josep Carner i la seva obra
• Josep Carner a VISAT