La interpretacio musical es el proces o accio de fer musica, de produir-la amb la veu, instrument(s) o altres objectes capacos de produir sons musicals. L'acte en el qual la interpretacio es fa publica s'anomena concert , recital , jam session i encara amb altres nomenclatures en funcio, sobretot, del tipus de musica que s'hi interpreta. El music ? instrumentista , cantant o director ? que condueix aquesta interpretacio, o hi participa, en el cas que aquesta sigui col·lectiva, s'anomena interpret . Algunes persones entenen diferentment l'acte de la interpretacio musical del de l'execucio musical. En aquest cas, la diferencia rau en el fet que la primera aten a tots els elements de la musica, mentre que la segona es limita a traduir a sons estrictament allo que consta a la partitura.

La interpretacio musical com a veritable interpretacio [ modifica ]

Tenint en compte que la interpretacio, no musical sino entesa de forma generica, es un acte de l'enteniment que intenta explicar algun objecte, ja sigui un text, una obra d'art o teatre, un discurs o un acte de parla, el mateix concepte d'interpretacio pressuposa que aquest proces ha estat precedit d'un altre, el de la composicio musical que ha elaborat l'objecte o el text, o l'obra d'art que l'acte de la interpretacio “explica”. Cal tenir en compte, doncs, que l'acte de la interpretacio musical com a complementari del de la composicio, la concepcio del proces de produccio de musica en dues facetes, es una singularitat d'algunes tradicions musicals, entre elles musica occidental , pero que no afecta a totes.

En els contextos academics europeus en que s'ha gestat aquest concepte, aquest proces havia de traduir en sons uns signes anotats a la partitura . Ates que ?malgrat que l'exactitud d'aquesta notacio ha fet un proces generic de concrecio creixent? la notacio musical en poques ocasions ha volgut o ha aconseguit explicar amb exactitud tots els elements de la interpretacio; sempre s'ha requerit un treball real d'interpretacio d'allo que l'autor havia volgut. D'aqui que qui ho toca, canta o dirigeix en sigui realment l' interpret ; d'aqui, tambe, que un mateix text pugui rebre una diversitat d'interpretacions que pot estar en relacio inversa al grau de concrecio de la partitura.

Ates que, en la musica occidental l' ornamentacio sempre s'ha anotat de manera abreujada, la seva 'resolucio' sempre comporta una certa dosi de veritable interpretacio de com cal traduir a sons aquests signes. Quelcom semblant caldria dir d'altres elements de la notacio com per exemple el xifrat

Els parametres basics de la interpretacio [ modifica ]

Els parametres basics que determinen la interpretacio son:

• Els instruments emprats.
• La tecnica o ventall de tecniques emprades per a fer-los sonar.
• L' afinacio d'aquests instruments, es a dir, l'altura absoluta i l' escala musical emprada.
• El tempo .
• L' articulacio .

Alguns d'aquests elements venen determinats, al seu torn, tant per plantejaments aprioristics sobre el resultat que es vol assolir, com per condicionants especifics de cada interpretacio, entre els quals hi ha l' acustica de l'espai on aquesta te lloc, o la pericia dels interprets , entre altres.

En general, cada estil requereix unes maneres d'interpretar-lo, una determinada manera de jugar amb aquests parametres. En alguns casos, pero ?per exemple en el cas de transcripcions a instruments inexistents en l'estil original de la composicio ( Antonio Vivaldi per a guitarra electrica , per exemple)? es crea una distancia entre l'estil compositiu i l'estil interpretatiu.

En les interpretacions en public, o concerts , hi intervenen molts altres parametres propis de la posada en escena d'un espectacle .

Tendencies interpretatives [ modifica ]

L'acte de la interpretacio no sempre i a tot arreu ha pretes interpretar la voluntat de l'autor. Des d'aquest punt de vista hom pot entendre que els criteris basics per a la interpretacio musicals son dos: o be l'estudi de la partitura i de tot allo que l'envolta per assolir una interpretacio el mes propera possible a la voluntat de l'autor, o be l'us de la partitura per arribar a una nova creacio personal de l'interpret, a una recreacio, o ?en tot cas? una interpretacio que no te com a principal objectiu la restitucio d'una sonoritat original. Un exemple clar de la segona tendencia es el tipus d'interpretacio de la musica barroca que feu durant el Romanticisme i bona part del segle  xx , fins a la irrupcio de la musica antiga : s'interpretava amb uns instruments que no eren aquells per als quals havia estat pensada aquella musica; es tendia a interpretar-la amb conjunts d'unes dimensions i una sonoritat molt mes gran que l'original i es variaven molts dels parametres basics que configuren la interpretacio. En contrapartida, un exemple de la primera es el moviment que, a partir de la decada de 1970 encapcala Nikolaus Harnoncourt i que es coneix com a musica antiga .

No sols la interpretacio de la musica que s'expressa amb una notacio que es molt curosa amb tota mena d'indicacions sobre com ha de ser interpretada permet una interpretacio fidel amb les intencions originals. En el cas de musica anotada de forma menys rigorosa i/o de musica que en ella mateixa requereix un cert grau d' indeterminacio o d' improvisacio , aquest rigor s'assoleix a base de l'estudi de fonts documentals paral·leles ?i sovint contemporanies? de l'obra a interpretar.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Director d'orquestra

Bibliografia [ modifica ]

• Giralt i Radigales , Jesus. Gran Enciclopedia de la Musica . Barcelona: Enciclopedia Catalana, 2000. ISBN 844120232X .