Hoplita

Tipus d'ocupacio	soldat

L' hoplita ( grec antic : ?πλ?τη?, hoplit?s , derivat de ?πλον , hoplon ) era el guerrer de la infanteria pesant, el focus central de la guerra a l'antiga Grecia . Aquests soldats van apareixer probablement a final del segle  vii  aC, i formaven part d'una milicia ciutadana, armada com a llancers i amb una formacio anomenada falange . Eren soldats relativament facils d'armar i de mantenir, i a mes a mes podien pagar el cost de l'equipament. Gairebe tots els grecs famosos de l' Antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filosofs i dramaturgs .

A partir de l'aparicio dels hoplites com a milicia, no existiren combats perllongats i les campanyes eren curtes. L'excepcio eren els guerrers espartans , que eren soldats especialitzats, i que tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes , que eren els qui se n'encarregaven. Els exercits marxaven directament cap al seu objectiu. Alla, els defensors podien amagar-se rere les muralles de la ciutat, en eixe cas els atacants havien d'acontentar-se a destrossar el camp, encara que els primers tambe podien decidir trobar-se amb ells en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives. Eren curtes, sagnants i brutals, de manera que calia un grau de disciplina molt alt.

Ambdues forces s'alineaven en el terreny de batalla, amb una formacio rectangular aproximadament de vuit fileres, encara que era molt variable. Altres forces eren menys importants, com els hippeis ( cavalleria ), que se situaven als flancs, i tant la infanteria lleugera com les tropes que llancaven projectils eren insignificants. Els hoplites mes coneguts eren els espartans, que eren entrenats de petits en el combat i en la guerra, per a convertir-los en una forca d'atac superior i excepcionalment disciplinada.

Organitzacio [ modifica ]

L'organitzacio militar i politica de les polis estava intimament connectada. Els ciutadans hoplites estaven organitzats en “tribus” sense cap relacio de sang. Aquestes “tribus” s'organitzaven dividint la poblacio hoplita de la polis en grups politic-militars de la mateixa mida. Aquests grups inevitablement van comencar a variar la mida segons les causes naturals com naixements, morts, perdues en combat. Amb el temps seria necessari reemplacar l'estructura tribal per una altra.

Les tribus estaven originalment sud-dividides en fratries o germandats. Les phratries es van fundar en virtut d'un jurament comu de tots els seus membres estaven vinculats a romandre junts a la batalla i es posaven sota la proteccio d'una deitat. La funcio militar de les phratry va acabar caient en desus a causa de les continues reformes en les tribus.

Entrenament [ modifica ]

Cada polis tenia el seu propi calendari , pero en general l'any comencava al final de l'estiu. El metode pel qual un home era apuntat al cos de ciutadans i mes tard al servei militar variava en cada polis en el cas d' Atenes era el seguent:

L'entrenament militar comencava per a tots els nois de 18 anys que aquell any assolirien l'edat. Els nous soldats es reunien per dur a terme un jurament comu.

El jurament dels joves atenencs al temple d'Aglauros s'ha conservat fins a l'actualitat: ^{[1] [2] [3] [4] [5]}

Aquests nois passaven a dir-se epheboi i durant els dos proxims anys es sotmetien a un programa fisic i mental, el " ephebate ". Algun tipus d'ephebate esta testimoniada en la majoria dels estats grecs, pero en la practica varia molt. En el periode arcaic , la formacio era rudimentaria i casual, pero es va fer cada vegada mes organitzada i sofisticada amb el temps.

Equipament [ modifica ]

Els hoplites s'armaven generalment poc abans de la batalla, ja que el seu armament era molt pesat: el pes total de l' armadura hoplita (la panoplia ) estava entre els 22 i els 27 quilograms.

Tipicament, un hoplita tenia una cuirassa de bronze que reproduia la forma dels musculs del tors, un casc de bronze amb proteccions per a les galtes, mes un escut de forma circular anomenat aspis , que mesurava un metre de diametre (tambe anomenat hoplon ). Cada grec hoplita tenia una armadura diferent, feta a mesura, i en l'escut col·locava els simbols de la seva familia. En canvi, els espartans tenien el mateix uniforme i la lletra grega lambda (Λ) en els seus escuts, en referencia a la seua terra d'origen Lacedemonia (Esparta). L'arma primaria era la llanca , que feia al voltant de 2,7 metres de llarg i s'anomenava dori . Els hoplites tambe duien una espasa curta anomenada xiphos , una arma secundaria que s'utilitzava quan la llanca es trencava. Totes les armes i armadures solien ser de bronze i es tractava d'un equipament costos que nomes els rics podien permetre's. Els soldats, a vegades heretaven l'equip dels seus pares o avis. Si el soldat era prou ric, podia comprar un cavall i servir en la cavalleria.

Armes defensives [ modifica ]

L'aspis [ modifica ]

L' aspis o escut era juntament amb la llanca l'arma mes important de la panoplia . S'elaborava amb lamines de fusta i la part interior era de cuir mentre que l'exterior es cobria habitualment amb una lamina prima de bronze de mig centimetre de gruix, ^[6] el seu pes rondava al voltant dels 6,5-8 quilos ^{[6] [7] [6]} i amb un diametre que oscil·lava entre 80 i 110 cm.

L'adherencia de l'escut era molt important, ja que no seguia la pauta habitual de l'empunyadura central, que havia de ser subjectada per la ma del combatent, sino que portava una adherencia o cenyidor de bronze, en la part central prou amplia com per passar l'avantbrac esquerre i la ma es tancava sobre una peca de cuir a la vora de l'escut.

Aquest sistema de subjeccio permetia que la ma i el canell no patissin gaire. Fins i tot aquest sistema permetia que es pogues alliberar la ma sense que l'escut caigues, ja que encara quedava l'avantbrac subjectat pel cenyidor central. Tot i aixo resultava un escut dolent en combats individuals perque no permetia gaire mobilitat, en estar subjecta l'avantbrac cosa que obligava a tenir el brac doblegat i nomes oferia proteccio a la banda esquerra. ^[8]

La celebre frase: ≪torna amb l'escut o sobre ell≫ ^[9] ens ofereix una pista sobre la dificultat de treures l'escut; molts hoplites no el podien deixar anar a temps per fugir i morien amb l'escut agafat al brac.

La forma circular de l'escut i el seu diametre donen l'efecte que l'escut es desaprofita, ja que la meitat esquerra no esta davant del cos de l'hoplita, sino que sobresurt del cos, aixo es deu a la tactica de combat de la falange : la meitat esquerra de l'escut protegeix la part dreta del company de formacio, per aquest motiu desprendre's de l'aspis durant el combat era posar en perill no nomes la propia vida, sino la de tots els membres de la falange, ja que tots els escuts formaven una barrera infranquejable en la formacio. Que un home de la primera linia deixes anar l'escut podia suposar una bretxa per on l'enemic entraria en la tancada linia d'hoplites.

Aquesta peca de la panoplia tambe era una arma ofensiva, ja que amb l'escut es gestava una bona part de la tactica de la falange : empenyer amb tots els escuts alhora, fins a formar una massa compacta davant l'enemic. S'ha descrit aquesta mena de combat com una mele de rugbi en que les dues formacions empenyen la contraria

La superficie exterior de l'escut se solia decorar, a vegades l'avanc de centenars d'escuts movent-se a la vegada i reflectint els rajos de sol podia atemorir els ≪barbars≫ orientals, com explica Xenofont en l' Anabasi . ^[10] Els escuts estaven decorats amb emblemes d'un heroi o de la seva familia com una aguila amb les ales esteses, un escorpi , la trisquela o l' Eros d' Alcibiades ; altres vegades amb simbols protectors o monstres ^[11] com el cap d'una gorgona o d'un minotaure ; i altres cops fan al·lusions mitologiques com un trident (simbol de Poseido ), un mussol (simbol d' Atenea ) o un pegas . En els escuts espartans a partir del segle  v  aC es va comencar a portar una lambda (Λ) de Lacedemonia i amb el temps altres polis van seguir el seu exemple: la ${\displaystyle \Sigma }$ ( sigma ) de Sicio o la maca de Tebes (simbol d' Hercules ). ^{[12] [13]}

La cuirassa [ modifica ]

Les primeres cuirasses eren de bronze , oferien una gran proteccio a canvi de sacrificar la mobilitat i comoditat del guerrer fet que va causar que al segle  v  aC ^[13] les antigues cuirasses de bronze es van apartar per deixar pas el linothorax . El linothorax estava fabricat per lamines de lli encolades entre si, eren armadures mes lleugeres i tot i que la proteccio era menor es guanyava en mobilitat. A la segona meitat del segle V aC la major part dels hoplites van comencar a combatre sense cap cuirassa o simplement utilitzaven l' spolas com una armadura.

Les gamberes [ modifica ]

Les gamberes eren una proteccio per a la zona davantera de les cames, que solia cobrir des del turmell fins al genoll, acostumaven a ser de pell o tela. El seu us estava molt estes entre els guerrers de diferents pobles d'enca el segle VII aC. ^[14]

Amb les gamberes s'aconseguia protegir les cames, ja que amb l'escut circular aquestes quedaven desguarnides. Res impedia portar una sola gambera , a la cama esquerra, com a prolongacio de l'escut, encara que era mes comu portar-ne les dues.

Les gamberes gregues eren del tipus semirigid, amb forma anatomica que s'ajustaven a la cama amb corretges, la seva utilitat era pels atacs amb fletxes que pogues patir la falange, guarnint una zona amb poc muscul com es la tibia, aixi com per parar els cops baixos d'espasa o llanca de la primera fila d'hoplites.

No obstant, generaven l'inconvenient d'introduir rigidesa en les carreres; d'aqui ve que l'estil de combat de la falange no inclogues aquesta mena de moviments rapids. El moviment del combat i els cops rebuts podien deformar-les cosa que encara era pitjor. Per aquests motius aquestes gamberes d'ajust directe varen ser substituides posteriorment per altres amb subjeccions de cuir que, encara que mes rigides, al no embolicar la cama fins als bessons, permetien una facilitat mes gran en la carrera i era possible treure-se-las tallant els amarratges en cas que arribessin a deformar-se.

El casc [ modifica ]

El casc normalment de bronze i de diferents tipus segons l'epoca, amb un predomini del corinti a partir del segle  viii  aC, havia de protegir tant el cap com la cara, es solia modelar sobre la base d'una unica lamina de bronze, cosa que requeria una gran pericia en el forjat. L'interior solia estar forrat, habitualment amb feltre, per tal d'esmorteir els cops com d'evitar rascades al cuir cabellut. Aquest encoixinat es cosia al casc. Tambe es van utilitzar gorres de feltre..

El casc contenia perforacions horitzontals per als ulls, i una vertical per a la boca i el nas. No resultava especialment pesat, uns dos quilos, pero si molest, ja que cobria practicament tot el cap. Era molt poc confortable, sobretot amb la calor de l'estiu grec.

Aquest model primitiu va patir canvis al llarg del temps: es van engrandir les obertures per als ulls i per a la boca. Tambe es van practicar unes obertures per les orelles. A l'engrandir-se aquestes obertures, s'hi va afegir una placa per a la proteccio del nas, que en el model antic quedava al descobert.

Aquest casc estava adaptat al tipus de combat en falange, es a dir, permetia veure el que hi havia davant del combatent, pero no als costats, cosa que, en principi, no calia, ja que la falange suposava un mur mobil d'hoplites que es protegien els uns als altres. Tambe tenia el problema de l'audicio, d'aqui ve que se li practiquessin amb el temps obertures per les orelles. Com es pot veure es tracta d'un casc per lluitar dins d'una formacio, ja que no esta dissenyat per a un combat individual, en que el guerrer ha de controlar tota la periferia i ser conscient de qualsevol so lateral que li adverteixi un perill.

Com que el casc no permetia escoltar les ordres, aquestes es transmetien mitjancant trompetes. Aquest mateix fet dificultava els atacs nocturns al no poder sentir les ordres ni veure el que passava al seu voltant el combat havia de desenvolupar-se amb prou llum. El combatent estava realment aillat, malgrat situar-se en una fila de la falange: amb prou feines sentia i veia alguna cosa i tota la comunicacio es reduia als homes proxims i quan el casc rebia un impacte es movia i aixo provocava que la seva visio encara disminuis mes.

Sovint s'adornaven amb una crinera de cavall directament sobre el casc o amb un suport especial que es col·locava a la part superior. Aixo feia que el combatent sembles mes alt i perillos. Cal recordar que la majoria dels cops es donaven de dalt cap a baix, cosa que beneficiava els mes alts: la crinera ajudava a provocar aquest efecte. Al seu torn, aquest plomall tambe jugava en contra seu, igual que el cabells llargs si sortia del casc, ja que podia ser atrapat o enganxar-se tant pel pel com per la crina.

En el combat el casc es emportava completament baixat pero durant les marxes es solia recolzar sobre la part superior del cap, deixant la cara al descobert. Precisament d'aquesta ultima forma van derivar altres cascos grecs que reproduien falsos ulls, pero que no s'utilitzaven calats, sino alcats sobre el cap.

A mes del casc corinti els grecs van utilitzar d'altres tipus, com el calcidi, molt similar al corinti o l'atic, amb les galtes mes petites i sense protector nasal.

Armes ofensives [ modifica ]

La dory [ modifica ]

La llanca o dori era l'arma principal d'un hoplita, constituida per una peca principal feta de fusta i una punta de ferro, i normalment una gran regata del mateix metall o de bronze en la part posterior. Oscil·lava entre dos i tres metres i estranyament pesava mes d'1,5 quilos. ^[15] La llanca tenia uns dos centimetres i mig de gruix.

En una formacio en falange, els hoplites de les dues primeres files empunyaven les seves llances per sobre dels seus escuts, de tal manera que l'infant la portava en una posicio que se situava per sobre de la seva propia espatlla dreta. Normalment s'utilitzava en diagonal. No obstant, tambe es glopejava en horitzontal al nivell del maluc (Recordem que l'armadura es doblava cap amunt, deixant al descobert el maluc i els engonals).

La gran regata tambe servia com arma ofensiva i es solia utilitzar per anar rematant els enemics que quedaven a terra a mesura que la falange avancava tambe es podia clavar la gran regata a terra en els moments de descans o als campaments. Per altra banda servia de contrapes a la punta de la llanca, i permetia que es pogues empunyar cap al terc posterior de l'asta, cosa que comportava que sobresortis mes al davant de la formacio d'hoplites.

Aquesta forma d'utilitzar les llances no te res a veure amb la qual despres es farien servir en la falange macedonica, on les llances ( sarisses ) arribaven a una longitud molt mes gran, i eren les quatre o cinc primeres files les que feien sobresortir les llances davant de la formacio i al mateix nivell que els seus escuts aguantant-les amb les dues mans.

La llanca dels de la primera linia solia trencar-se en el xoc frontal; no obstant, gracies a la puntera de bronze posterior, tram amb que es quedaria l'hoplita a la ma, podria seguir utilitzant-la en el combat.

Com a inconvenient, els hoplites es trobaven amb dificultats alhora de maniobra la llanca un cop la falange estava en formacio a causa de la longitud de la dory de mes de 2 metres. La tercera i quarta files tenien davant per davant la gran regata de les llances de les dues primeres files. S'havia de tenir una gran concentracio per no ferir els companys amb la propia llanca.

La xiphos [ modifica ]

L'hoplita tambe duia una espasa anomenada xiphos de doble tall i fulla recta, una mica voluminosa cap a la punta. La longitud (comptant l'empunyadura) no sobrepassava els 65 cm ^[14] es solia portar penjada d'una corretja que es subjectava a l'espatlla travessant el pit. Tambe van utilitzar una espasa molt curta, gairebe un ganivet que mesurava uns 30 cm.

L'espasa s'usava quan la llanca s'havia trencat, cosa que solia passar amb frequencia, sobretot en les primeres files de combatents. Amb l'espasa es podia tallar l'asta de la llanca dels enemics, en quedar-se sense una formacio ericada de llances la falange era mes vulnerable davant una altra formacio d'hoplites, ja que les llances d'aquesta ultima impedien acostar-se als combatents, d'aqui ve la necessitat de tallar les llances de l'enemic amb l'espasa. De la mateixa manera que passava amb la llanca, la lluita amb espasa beneficiava els mes alts, permetent-los colpejar a l'enemic des d'una distancia major.

Els hoplites, a partir del segle  vi  aC , ^[14] van utilitzar tambe un altre tipus d'espasa anomenada kopis . Es tractava d'una arma d'un sol tall i amb la fulla gruixuda corbada cap endins. Molt similar a l' espasa egipcia i a la falcata iberica.

Tactiques [ modifica ]

La forca dels hoplites estava en el combat sorpresa. Els dos exercits xocaven amb l'esperanca de trencar o envoltar la linia enemiga. Si no era possible, la batalla esdevenia en una lluita entre les propies tropes; les files de darrere pressionant les de davant per a trencar la linia enemiga. Aquesta maniobra era coneguda com a "othismos". Les batalles rarament duraven mes d'una hora, ja que una volta que una de les linies es trencava, els vencuts fugien del camp de batalla, seguits per la cavalleria o els " peltastes ". Les baixes no eren gaire grans, al voltant d'un 5% en l'exercit guanyador i del 14% en l'exercit perdedor. ^[16]

Per aixo, tota la guerra podia ser decidida en una sola batalla, la victoria es reforcava amb el rescat pagat als vencedors pels vencuts, en el cas esparta mai es fugia de la batalla, lluitaven fins a la mort.

Un hoplita en formacio estava protegit per la meitat dreta del seu escut (portat en el seu brac esquerre) i per la meitat esquerra de l'escut de l'home a la seva dreta. Per tant, l'home de l'extrem dret de la falange estava protegit a mitges. A la batalla, l'enemic explotaria la seva debilitat dirigint-se al flanc dret del seu enemic. Els soldats mes forts estaven a la dreta. En una falange hi havia una serie de files, i els liders de cadascuna d'elles se situaven a la part dreta. Hi havia un instructor vetera a la rereguarda mantenint l'ordre.

Fins al segle  viii  aC , els soldats lluitaven "per lliure", de manera que les batalles es basaven en l'heroisme. La clau de la batalla era colpejar amb l'hoplon dels hoplites i apunyalar l'enemic a la cara o en el tors. La principal debilitat de les tactiques era l'us limitat combinat de les armes, ates que els arquers o les tropes lleugeres eren poc usades. Els hilotes acompanyaven normalment els espartans en la batalla, muntant els campaments o fent tasques pels espartans. Les formacions i les tactiques van variar al llarg del temps i en les diferents polis .

La formacio dels hoplites es feia de manera que cadascu protegia amb el seu escut la meitat esquerra del seu cos i la meitat dreta del cos del company, de manera que un dels primers problemes era la incapacitat de marxar recte en el combat, ja que la tendencia normal era acostar-se al maxim al vei (i per tant, al seu escut) per a estar ben protegits. ^[17] Aixo ho conta el general Epaminondes a principis del segle  iv  aC. La innovacio va ser entrenar els hoplites per a marxar en diagonal. Abans d'aixo, nomes els espartans havien aconseguit marxar en linia recta gracies a intensos anys de disciplina i entrenament.

Llegat [ modifica ]

L'estil de guerra hoplita va ser practicat tambe per tot el Mediterrani. Com a particularitat, els etruscos lluitaven com a milicies (ho van adoptar de les colonies gregues). Des d'aquest estil evolucionaria la legio romana que dominaria la historia militar occidental durant segles.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Ekdromoi
• Amentum

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Hoplita

• Cammilleri , Rino. Los monstruos de la razon: viaje por los delirios de utopistas y revolucionarios (en castella). Rialp, 1995. ISBN 9788432130793 .   ^{[ Enllac no actiu ]}
• Vidal Guzman , Gerardo. Retratos de la antiguedad griega (en castella). Rialp, 2006. ISBN 9788432135842 .   ^{[ Enllac no actiu ]}
• Quesada Sanz , Fernando. Armas de Grecia y Roma: forjaron la historia de la Antiguedad clasica (en castella). La esfera de los libros, 2008. ISBN 9788497347006 .  
• Connolly , Peter. Greece and Rome at war (en angles). Greenhill Books, 2008. ISBN 9781853673030 .  
• Sekunda , Nick; Adam Hook. Greek hoplite, 480-323 BC (en angles). Osprey Publishing, 2000. ISBN 9781855328679 .   ^{[ Enllac no actiu ]}
• Sekunda , Nick; Angus McBride. The Ancient Greeks (en angles). Osprey Publishing, 1986. ISBN 9780850456868 .   ^{[ Enllac no actiu ]}
• Anglim , Simon. Fighting techniques of the ancient world 3000 BC - AD 500: equipment, combat skills and tactics (en angles). Greenhill, 2002. ISBN 9781853675225 .