Free Cinema
fou un moviment cinematografic britanic que va neixer els anys
1950
i es prolonga fins a la decada dels
1960
i que es caracteritzava per implementar una estetica realista en el cinema de ficcio i documental ocupant-se de retractar histories creades a partir d'allo que es quotidia i compromes amb la realitat social de llavors, essent una reaccio a l'artificialitat narrativa de
Hollywood
i a la dramaturgia britanica. El moviment fou influenciat per la
Nouvelle Vague
francesa.
La industria del cinema angles sera la primera a patir les consequencies de l'expansio de la televisio a
Europa
. El
1947
el pais comptava amb nomes 16.000 receptors, la xifra dels seus espectadors en els cinemes era d'1.462 milions; deu anys despres, el
1957
, el nombre de televisions havia crescut a 7.100.000 i el d'espectadors en les sales d'exhibicio havia baixat a 915 milions. Davant d'aquest pessimista retroces i en la impossibilitat de competir amb els colossos americans, el cinema angles buscava noves solucions i una d'elles sera la d'actualitzar el
cinema de terror
, que permetra crear efectismes cromatics tenebrosos o potenciar el dramatisme del vermell de la sang, on sobresortira la figura de
Christopher Lee
com un vampir "sexy" i d'aspecte gotic. Mentre els "horror-films" aconsegueixen que hi hagi llargues cues en les entrades de les sales de cinema, un grup de joves passa a l'accio creant el moviment independent Free Cinema.
Gairebe paral·lelament a la
Nouvelle Vague
, es desencadenen una serie d'esdeveniments a la
Gran Bretanya
. La revista
Sight and Sound
publica el
1955
un article de
Penelope Houston
, que es titula "El pais sense descobrir", en el qual denuncia que el cinema britanic no reflecteix en aquell moment historic l'escena contemporania. Aquest objectiu volen atenyer-lo tres directors amb el seu "free cinema" (cinema lliure), fora de tota coaccio formal, moral o politica i gracies al suport de l'Institut Britanic del Cinema.
Caracteristiques
[
modifica
]
El Free Cinema busca, seguint la linia del cinema documental i del neorealista italia, apropar-se als essers anonims de la societat, mitjancant un tipus de cinema rodat amb petits equips i al marge dels estudis, amb un cost inferior al d'un simple noticiari i emprant-hi la musica de
jazz
per les seves bandes sonores.
Els primers titols del nou cinema seran
Together
, de
Lorenza Mazetti
, trist historia sobre una parella de sordmuts;
O Dreamland
, de
Lindsay Anderson
, estudi sobre els visitants d'un parc d'atraccions i
Momma don't allow
, de
Karel Reisz
i
Tony Richardson
, cronica d'una nit en un club de jazz per part d'un grup de joves. Aquestes tres pel·licules es presenten conjuntament a l'Institut Britanic del Cinema el febrer del
1956
, donant-se lectura en l'acte al "Manifest dels Joves Irats", (
Angry Young Men
), que es un grup de joves procedents del
teatre
, capitanejats per
John Osborne
, que fundara
Woodfall Film
, la productora que intenta concedir una independencia al moviment.
Aquestes pel·licules resumiran ja el punt de vista dels nous realitzadors, que difondra la revista
Sequence
. Destaca en llurs obres un incorformisme social, una critica dirigida a la burgesia i a la societat, amb un fons d'amargor i ironia. Son un reflex de la tristesa de la vida urbana absolutament mecanitzada, denuncien l'aillament de l'esser huma, tot i els avencos socials, mostren un compromis social valent amb un enfocament huma i demanen un cinema autenticament independent, contat de manera realista.
En el pla formal, el seu cinema evolucionara des del respecte absolut al fet contat, no s'ha d'oblidar que es formen amb el documental, fins al cinema de ficcio amb l'us d'efectes expressius molt lliures.
El free cinema va tenir una gran influencia en la British New Wave de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i tots els fundadors, excepte Mazzetti, farien pel·licules associades al moviment. Richardson va dirigir
Look Back in Anger
(1958), A Taste of Honey (1961) i
The Loneliness of the Long Distance Runner
(1962); Reisz va dirigir Saturday Night and Sunday Morning (1960); i Anderson va dirigir
This Sporting Life
(1963) i If .... (1969).
Moltes d’aquestes pel·licules tambe s’han classificat com a part del genere del "kitchen sink realism", i moltes d’elles son adaptacions de novel·les o obres de teatre escrites per membres dels anomenats "joves enfadats" de
Gran Bretanya
.