Franco Faccio
(
Verona
,
8 de marc
de
1840
-
Monza
,
21 de juliol
de
1891
) va ser un compositor i director d'orquestra italia. Nascut a Verona, va estudiar musica al Conservatori de Mila des de 1855, on va ser deixeble de
Stefano Ronchetti-Monteviti
i, com assenyala l'estudios William Ashbrook, "on va entaular una amistat de per vida amb
Arrigo Boito
, dos anys mes jove que ell" i amb qui havia de col·laborar de moltes maneres.
[1]
Inicialment, es va donar a coneixer com a compositor de dues operes i, en els seus anys (1871?1889) com a director musical del teatre d'opera
Teatro alla Scala
, Faccio es va fer conegut com a director de la musica de Verdi a La Scala, a diferents parts d'Italia, i a l'estranger.
Primerament va estudiar musica a Verona amb l'organista Giuseppe Bernasconi i Giuseppe Costamagna, despres fou alumne del Conservatori de Mila (direccio d'orquestra i composicio), i Arrigo Boito es un dels seus companys d'estudis. Les seves primeres composicions es remunten al 1860, entre elles una
Obertura y la cantata il quattro giugno
, seguides per una
Simfonia en fa menor
i pel
Quartet
en sol major per a corda que el 1864 aconsegui el premi anual de la
Societa del Quartetto
de Florencia.
El 1861 es va traslladar amb Boito a Paris i durant alguns anys es va dedicar a la composicio, contactant amb l'ambient musical de la capital francesa i amb compositors com Berlioz, Rossini, Gounod i Verdi.
Daten d'aquesta epoca les dues operes
I profughi fiamminghi
(sobre libreto de M. Praga), representada en Milan en 1863) i
Hamlet
(sobre libreto de Boito), estrenada a Genova dos anys mes tard. Poc despres va iniciar la seva activitat cada cop mes exclusiva de director d'orquestra. Va debutar en aquest sentit a Venecia amb
Un ballo in maschera
(1866), emprendiendo despues una gira por Berlin i pels paisos escandinaus (1867/68) que el va ocupar diversos anys. El 1871 va dirigir a Brescia i l'any seguent tornava a Mila, imposant-se rotundament a l'atencio del public i de la critica amb una inoblidable execucio d
Aida
en la Scala.
Des de 1868, era professor al Conservatori de Mila (ocupacio que va conservar fins a 1878), malgrat aixo va realitzar un gran nombre de noves gires dins i fora Italia (Paris, Zuric i Madrid), sent aplaudit especialment com a interpret del repertori operistic del segle
xix
aixi com una extensa produccio simfonica romantica. Franco Faccio va dirigir al Conservatori (1878) l'estrena a Italia de la
Simfonia num. 9
de
Beethoven
, seguida per altres simfonies seves presentades per primera vegada a la Scala (
Setena, Cinquena i Vuitena Simfonia
el 1883, 1885 i 1886).
El mateix any 1878 va actuar tambe, al costat de
Pedrotti
, en els concerts per a l'
Exposicio de Paris
, sent considerat pel critic de
Le Figaro
com el primer director italia, emul de
Habeneck
i de
Costa
. Tambe a Alemanya, Faccio havia estat definit, per la seva energia i seguretat, el
Klein itilianische Teufel
, destacant aixi la seva urpa demoniaca que caracteritzava la seva forma de dirigir, encara que ell, al contrari, fos per naturalesa flegmatic i despistat. Mentre a Italia es dedicava sovint a dirigir composicions estrangeres (com
Lohengrin
de
Wagner
en la Scala el 1873), fora del seu pais tingue el gran merit de donar a coneixer noves composicions orquestral de compositors italians.
El 1870 va ser un dels fundadors i posteriorment director artistic de la
Societa Orchestrale della Scala
i el 1884 va reorganitzar a Turin l'orquestra dels
Concerti Popolari
, amb la qual va donar ni mes ni menys que 21 concerts entre els que figuraven novetats de List, Wagner, Raff, Chabrier i els italians Bolzoni, Mancinelli, Zuelli, Sgambati (la
Simfonia en re
) aixi com l
Adagio
del seu Quartet i
l'Scherzo
de la seva
Simfonia
. Juntament amb un gran nombre d'autors menors, Franco Faccio va estrenar a la Scala el
Requiem
de Verdi (1874).
La Gioconda
de
Ponchielli
(1876),
Dejanice
de
Catalani
(1883),
Otello
de Verdi (1887) i
Edgar
de Puccini (1889).
Richard Strauss, que el va sentir a la Scala en un concert el 1888, va lloar la seva direccio minuciosa i exigent, Va abandonar l'activitat el 1980, despres que l'any anterior, en dirigir
Els mestres cantaires de Nuremberg
de Wagner a la Scala, poses de manifest lapsus mentals i desquilibris nerviosos que el conduirien a la bogeria i mes tard a la mort.
- ↑
Ashbrook, in Sadie, p. 101
Bibliografia
[
modifica
]
- Ashbrook William (1998), "Faccio, Franco" in
Stanley Sadie
, (Ed.),
The New Grove Dictionary of Opera
, Vol. Two. London: Macmillan Publishers, Inc. 1998
ISBN 0-333-73432-7
ISBN 1-56159-228-5
- Enciclopedia de la Musica
SARPE
, Volum. I, pags. 397/98 (ISBN: 84-7291-227-2)