Esglesia Maronita

Esglesia Maronita
Dades
Tipus	Esglesia Catolica Oriental ; esglesia particular autonoma
Historia
Fundador	Joan Maro
Utilitza	ritu maronita
Governanca corporativa
Seu	Bkerke (Liban) ;
Patriarca maronita	Bechara Boutros Rai
Part de	Esglesia Catolica ; cristianisme oriental ; Cristianisme siriac
Lloc web	bkerki.org

L' Esglesia Maronita o Esglesia Maronita Siriaca d'Antioquia (en siriac ???? ??????? ???????? ????????? , ???o Suryoi?o M?ronai?o d'An?iokia ; en arab ??????? ????????? ????????? ????????? , al-Kan?sa al-An??kiyya as-Sury?niyya al-M?r?niyya , i en llati Ecclesia Maronitarum ) es una esglesia catolica sui iuris : forma part de l'Esglesia catolica, pero mante ritu i liturgia de la tradicio siro-antioquina . Es l'unica esglesia oriental que sempre ha romas fidel a la seu apostolica romana. Abans de la conquesta arab del Liban , els maronites parlaven un dialecte arameu . El siriac es encara la llengua de la liturgia. El patriarca es elegit per un sinode de bisbes i nomes despres de l'eleccio fa professio de comunio amb el papa de Roma.

Historia [ modifica ]

L'Esglesia Maronita pren el nom de sant Maro del Liban , eremita siria del segle v que forma una comunitat eremitica. Els seus deixebles, quan mori en 452 , van fundar un monestir vora Antioquia de l'Orontes , a Apamea. La comunitat estava sota la jurisdiccio del Patriarca d'Antioquia. Quan a la regio s'estengue l'heretgia monofisita , als segles v i vi , la comunitat es trasllada al Liban .

Cap al 686, la comunitat maronita fou refundada i organitzada per Sant Joan Maro , patriarca maronita d'Antioquia. Perseguit per l'emperador Justinia II , que no estava d'acord amb el seu nomenament, fugi i es refugia a les muntanyes del Liban , a Kfarhy , on feu construir el nou monestir de Ras Marun i hi deposita la reliquia del crani de Sant Maro. ^[1] El mateix Joan Maro, va traslladar la seu patriarcal al monestir, que esdevingue seu del Patriarca d'Antioquia i de tot l'Orient. ^[2] Es produi llavors la separacio de la comunitat dels maronites respecte als patriarques grecs.

A partir de 685 l'Esglesia d'Antioquia s'havia dividit entre calcedonians i no calcedonians (a partir dels decrets del Concili de Calcedonia ), i els segons foren majoria. Els maronites, pero, continuaren fidels al credo calcedonia i no reconegueren el patriarca Teofanes. Es reconegueren autonoms i els monestirs maronites, seus episcopals.

Durant les Croades l'Esglesia Maronita reforca els vincles amb l' Esglesia de Roma , de la que no s'havia separat formalment. La unio, de fet, nomes es formalitza en 1584 , quan el papa Gregori XIII funda el Col·legi Maronia de Roma. Tambe foren protegits pels francesos durant la dominacio otomana .

Fins al segle xviii el patriarcat maronita era formalment dividit en eparquies : els bisbes eren considerats nomes com a bisbes auxiliars del patriarca, unic bisbe i guia de la nacio maronita. El sinode del Mont Liban de 1736 institui canonicament vuit eparquies, a mes de la seu patriarcal, definint-ne les jurisdiccions territorials: Arxieparquia d' Alep , Arxieparquia de Beirut , Eparquia de Jbeil ( Biblos ) i de Batrun ( Botris ), Arxieparquia de Xipre , Arxieperquia de Damasc , Eparquia de Baalbek-Deir El-Ahmar ( Heliopolis ), Arxieparquia de Tripoli (Liban) i Arxieparquia de Tir - Eparquia de Sido . La Santa Seu aprova la decisio del sinode amb la butlla Apostolica praedecessorum de Benet XIV del 14 de febrer de 1742 . La divisio es mantingue fins al segle xx , quan s'hi afegi el vicariat patriarcal d'Egipte (1904; avui Eparquia del Caire) i es diferenciaren les seus de Tir i Sido (1906).

La independencia politica del Liban , el 1943 , comporta el repartiment del poder politic entre representants de diferents comunitats religioses, per evitar conflictes. Els maronites, que constituien la majoria de la poblacio, obtingueren la presidencia de la republica, carrec que encara mantenen. ^[3] Encara que menys, continua essent un grup influent i, si se sumen els maronites de la diaspora, el mes nombros d'entre els libanesos.

Difusio [ modifica ]

L'Esglesia Maronita compta amb uns tres milions de seguidors. Amb seu patriarcal a Bkerke ( Liban ), compta amb 26 diocesis en 12 estats (esta difosa al Liban, Siria , Xipre , Israel , Egipte i en les comunitats maronites de l' Argentina , Brasil , Canada , Mexic , Estats Units i Australia ), i l'exarcat patriarcal de Jerusalem i Jordania. A banda dels religiosos, han estat maronites algunes persones conegudes com el poeta libanes Khalil Gibran o el cantant canadenc Paul Anka .

Vegeu tambe [ modifica ]

Jounie
Harissa (Liban)
Patriarca Maronita d'Antioquia , conte la llista de patriarques.
Bteddin

Notes [ modifica ]

↑ "Ras Marun" vol dir "cap de Maro").
↑ Aixo provoca una primera divisio, ja que l'emperador nomena un nou patriarca, que fou el Patriarca Ortodox d'Antioquia. De fet, avui, despres de les diverses divisions de les esglesies orientals, hi ha cinc patriarques d'Antioquia: el siriac ortodox, el grec ortodox, el siriac catolic, el grec catolic o melquita i el maronita.
↑ Despres de la guerra civil (1975-1990), el grup mes nombros ha passat a esser el dels musulmans.

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Esglesia Maronita

Lloc oficial del patriarcat maronita
Diocesis maronites
Lloc del sinode patriarcal. Arxivat 2007-05-01 a Wayback Machine .

[1] "Ras Marun" vol dir "cap de Maro").

[2] Aixo provoca una primera divisio, ja que l'emperador nomena un nou patriarca, que fou el Patriarca Ortodox d'Antioquia. De fet, avui, despres de les diverses divisions de les esglesies orientals, hi ha cinc patriarques d'Antioquia: el siriac ortodox, el grec ortodox, el siriac catolic, el grec catolic o melquita i el maronita.

[3] Despres de la guerra civil (1975-1990), el grup mes nombros ha passat a esser el dels musulmans.

[1]

[2]

[3]