L' epicureisme es una doctrina creada per Epicur , la qual existi entre els segles  iii aC i III dC . Generalment l'epicureisme es considerat com una escola hel·lenica .

Se solen anomenar epicuris especialment, tant els seguidors d'Epicur, com els continuadors de l'escola fins que aquesta s'extingi. Ara, tambe es poden anomenar epicuris, fins a un cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna (l'exemple mes remarcable potser n'es Karl Marx ^[1] ). Hom podria considerar com a predecessor de l'epicureisme Nausifanes , el mestre d'Epicur.

L'epicureisme, originariament (tot i que Epicur fou sempre molt refractari a revelar les fonts en que basa la seva doctrina, fins al punt d'anomenar-se ell mateix "autodidacta"), es fonamenta en moltes de les filosofies anteriors (exceptada potser la platonica, que combat aferrissadament). Aixi, l'epicureisme recull sobretot l' atomisme de Democrit i la teoria del plaer d' Aristip , si be responent a les critiques de Plato i Aristotil a ambdos sistemes. Tambe mostra ecos de la doctrina esceptica , d' Anaxagores , dels filosofs cinics i de l' estoicisme . En general, Epicur feu un aplec d'idees sistematic i coherent, mes que no pas original.

L'epicureisme a part d'Epicur es poc original; tots els membres de l'escola epicuria, tant en vida d'Epicur com fins a la desaparicio del "Jardi" (pseudonim que rebia l'escola epicuria), no sols expressen inequivocament molta admiracio per la vida i doctrina del fundador de l'escola, sino que segueixen prou o molt fidelment el seu pensament.

Els deixebles mes importants del vell savi del plaer son Diogenes d'Enoanda (un epicuri ric que, sorprenentment, deixa inscrites, en una paret d'un mercat de la ciutat d'Enoanda, unes inscripcions de gran dimensio amb doctrines epicuries), Filodem (un erudit respectable que deixa una biblioteca amb alguns textos epicuris, avui en dia parcialment conservada), Diogenes Laerci i Lucreci . Aixo sense comptar altres centenars de deixebles comuns i corrents, segurament, car la doctrina d'Epicur fou coneguda per tot Grecia i Italia, i fins arriba a Asia i Egipte , restant sempre sota l'ombra de l'aleshores predominant estoicisme .

Lucreci , l'epicuri roma mes important, qui visque durant el segle  i  aC , escrigue una obra, "De la natura" ("De rerum natura"), en set llibres, que representa sens dubte el text mes important de l'epicureisme fora d'Epicur. Els temes basics tractats per Lucreci son la constitucio atomica de l'univers, una teoria sobre la sensacio empirica, la passio amorosa, una lloanca de la persona i l'obra d'Epicur, els fenomens de l'astronomia epicuria, i d'altres. Tanmateix, en contra de la creenca popular, Lucreci no copia textualment Epicur, sino que se'n desmarca en alguns aspectes, per exemple en la doctrina de la felicitat, car Lucreci elabora una teoria pessimista i dramatica de la vida ("la passio amorosa, mes poderosa que la voluntat, sempre roba a l'home la seva felicitat"), frontalment en contra de la serenitat inalterable de l'anima que predica Epicur (qui, per exemple, recomana: "no tinguis relacions sexuals durant la digestio, per tal de no perjudicar-la").

Diogenes Laerci fou un biograf, que visque en el darrer segle de l'epicureisme ( segle  iii ). Un bon nombre de comentadors el consideren com epicuri (algun, pero, el descriu com a neoplatonic, doctrina aleshores recent). Laerci, en la seva obra "Vida i opinions dels filosofs il·lustres", dedica el llibre 10 i ultim a textos epicuris. A aquest escriptor devem, sobretot la conservacio de la Lletra a Meneceu i les Maximes Capitals (ambdos resums fets per Laerci sobre textos epicuris, avui perduts).

Al segle  iv (segons el testimoni de Sant Agusti ) les escoles epicuries van desapareixer totalment i els escrits d'Epicur romanen dispersos pel mon antic, o be en alguns fragments d'obres d'escriptors com Seneca , Plutarc , etcetera...

Tanmateix, gracies a autors de l' humanisme (com Cosimo Raimondi ) i renaixentistes (com Pierre Gassendi ) l'epicureisme es dona a coneixer per tot Europa. Baruch Spinoza i John Locke , per exemple, reconeixen la importancia (tant del punt de vista historic com per una certa influencia en els mateixos escrits) d'Epicur i Lucreci. Fins i tot hi ha ressonancies (o tan sols mencions) de l'epicureisme en autors ja mes contemporanis com Nietzsche , Friedrich Hegel , Karl Marx i Auguste Comte .

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Lectures d'"Epicuro", Carlos Gual.