Les eleccions papals abans del 1059 es feien sense un proces fixat. Els papes , els bisbes de Roma i els dirigents de l'Esglesia catolica, sovint eren nomenats pels seus predecessors o per governants seculars. Si be el proces sovint es caracteritzava per una certa capacitat d'eleccio, les eleccions amb participacio significativa del laicat eren les excepcions a la regla, especialment quan les relcamacions dels papes de tenir mes poder temporal es van concretar en els Estats Pontificis . La practica de la cita papal durant aquest periode acabaria donant pas al jus exclusivae , un dret de veto exercit per les monarquies catoliques fins al segle  xx .

La manca d'un proces institucionalitzat per la successio papal era propens a provocar cismes , i molts dels qui van reclamar ser papes abans del 1059 actualment son considerats antipapes per l'Esglesia, tot i que la majoria no son. Per altra banda, el frequent requisit d'aprovacio secular dels papes elegits va allargar significativament els periodes de seu vacant i va debilitar el papat. El 1059, el Papa Nicolau II va tenir exit en la limitacio dels electors papals futurs en els cardenals amb In Nomine Domini , estandarditzant un model d' eleccio papal que evolucionara fins al conclave . ^{[1] [2]}

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Baumgartner , Frederic J. Behind Locked Doors: A History of the Papal Elections . Palgrave Macmillan, 2003. ISBN 0-312-29463-8 .  
• Ekonomou , Andrew J. Byzantine Rome and the Greek Popes: Eastern influences on Rome and the papacy from Gregory the Great to Zacharias, A.D. 590?752 . Lexington Books, 2007.