The Jazz Singer
(
El cantant de jazz
o
El cantor de jazz
) es el primer llargmetratge comercial amb so sincronitzat. Va ser dirigit per
Alan Crosland
i es va estrenar el 6 d'octubre de 1927. Aquesta pel·licula va tenir dues versions posteriors: la primera de
Michael Curtiz
, l'any 1952, amb l'actor
Danny Thomas
, i la segona, de
Richard Fleischer
, l'any 1980, amb
Neil Diamond
.
Al 1996, la pel·licula va ser considerada "cultural, historica i esteticament significativa" per la Biblioteca del Congres dels Estats Units i seleccionada per a la preservacio al
National Film Registry
.
El xantre Rabinowitz esta furios per haver trobat el seu fill Jackie cantant en un bar, i l'ha fet fora de la llar familiar.
Alguns anys mes tard, Jackie es
cantant de jazz
en un
night club
i es fa dir Jack Robin. L'actriu Mary Dale es proposa ajudar-lo a fer carrera.
I en efecte, Jackie es propulsat a les escenes de
Broadway
per fer-hi un nou espectacle, un espectacle que el convertiria de segur en la nova estrella de la canco. Pero el concert cau el dia del
Yom Kippur
, i el pare de Jackie, molt malalt, es incapac de cantar. La seva mare i un vei intenten convencer Jackie de renunciar al seu show i participar en la celebracio. Incapac de resistir, es precipita a la
sinagoga
per cantar-hi el
Kol Nidre
, l'oracio tradicional. El seu pare mor alegre. Alguns anys mes tard, Jackie es novament als escenaris i obte un immens exit, sota la mirada de la seva mare.
Primer llargmetratge amb so sincronitzat
[
modifica
]
The Jazz Singer
es la primera pel·licula parcialment rodada amb so i dialegs sincronitzats, que va utilitzar el sistema sonor "Vitaphone" (gravacio de so sobre un disc). A partir d'aquest moment, el cinema canvia de manera radical, encara que es van seguir produint pel·licules mudes per directors que opinaven que el cinema silencios es valia per a ell mateix. Des de llavors, les comedies musicals es van multiplicar.
La veu d'
Al Jolson
era la primera que es va sentir en un llargmetratge; va provocar un tro d'aplaudiments. En principi, Al Jolson no havia de cantar mes que cinc cancons i entonar alguns temes religiosos. Pels productors, calia evitar absolutament el llenguatge parlat enmig dels cants; per aquest motiu, la historia encara es explicada amb l'ajuda de cartrons i de subtitols.
La pel·licula conte nomes dos minuts de dialeg amb so i, a mes, gran part del dialeg (o ben be tot) es improvisat: en la canco
Blue Skies,
l'actor es va llancar a una verdadera improvisacio no prevista en el guio: un dialeg amb la seva mare. No obstant, la resta del dialeg, com ja hem dit abans, es presenta a traves d'intertitols. Aquesta intervencio de la part d'Al Jolson va tenir com a efecte descongelar el mite de la pel·licula sonora i va permetre als altres llancar-se a ≪parlar≫.
L'obra teatral
El Cantor del Jazz
fou un exit a Broadway, en la seva versio original de 1925 protagonitzada per
George Jessel
. Va reviure, a mes, l'any 1927 amb
Al Jolson
com a protagonista. La
Warner Bros
va rebutjar les condicions sarials de Jessel, i el va obligar a rebutjar el paper principal. Aleshores, l'estudi es va interessar per
Eddie Cantor
, al qual tampoc li va captivar l'oferta. Va ser llavors quan va oferir-se el paper a Al Jolson, qui, com va descriure l'historiador
Donald crafton
, ≪entusiasmava a l'audiencia amb vitalitat i el
sex appeal
dels seus gestos i cancons amb arrels mes aviat afroamericanes≫.
Com a anecdota, podem dir que es va utilitzar el
blackface
en aquesta pel·licula. Aquest consistia a que un actor blanc es pintes la cara de negre i els llavis de blanc. Aquest fet va suposar una imatge iconica d'aquesta pel·licula, on un actor blanc interpretava musica d'arrels negres per al public blanc. Durant el segle
xix
i part del XX, hi havia public blanc que gaudia del jazz i d'altres estils amb evidents arrels negres que, no obstant, no suportava la idea de veure a un negre real sobre l'escenari. Per la qual cosa, van comencar a sorgir cantants blancs que pintaven el seu rostre de negre per a interpretar aquests estils per al public blanc sense "ofendre la seva sensibilitat".
Cancons de la pel·licula
[
modifica
]
- Toot, Toot, Tootsie Goodbye
(Gus Kahn, Ernie Erdman, Dans Russo)
[1]
- Blue Skies
(Irving Berlin)
[1]
- Dirty Hands, Dirty Face
(Edgar Leslie, Grant Clarke, Jolson, James V. Monaco)
[1]
- Mother, I still have you
(Jolson, Louis Silvers)
[1]
- My mammy
(Sam Lewis, Joe Young, Walter Donaldson)
[1]
- My mammy
(Sam Lewis, Joe Young, Walter Donaldson)
[1]
Al voltant de la pel·licula
[
modifica
]
Enllacos externs
[
modifica
]