Els comtats catalans son un grup de comtats que aparegueren formats als volts de l'actual Catalunya arran de la conquesta carolingia . Constituien la meitat sud de la Gotia , un territori part de l'antic Regne dels Visigots i que fou incorporat a l'Imperi Carolingi despres de ser conquerit a l' Emirat de Cordova .

Origens dels comtats catalans [ modifica ]

Immediatament despres de la conquesta carolingia , als territoris pirinencs en poder dels francs , hom hi troba la mencio d'uns districtes politicoadministratius ( Pallars , Ribagorca , Urgell , Cerdanya , Barcelona , Girona , Osona , Empuries , Rossello ) que reben el nom de comtat , dins dels quals, com a subdivisio, hi existeixen d'altres circumscripcions menors, els pagi ( pagus en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir .

L'origen d'aquests comtats i pagi es remunta a epoques anteriors als carolingis , tal com testimonia la frequent coincidencia entre els seus limits i els dels territoris d'antigues tribus iberes ; com a mostra, el comtat de Cerdanya es corresponia amb el pais dels ceretans , el d' Osona amb el dels ausetans , i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bargusis . En consequencia, aquests territoris, forcosament, haurien d'haver tingut alguna entitat politicoadministrativa en temps dels romans i dels visigots , encara que no s'anomenessin comtat , ni haguessin estat governats per comtes en epoca dels reis de Toledo ; en la monarquia visigoda , els comtes, situats en jerarquia per sota dels ducs , la maxima autoritat provincial, governaven nomes les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l'ambit urba, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Aixi doncs, per organitzar els territoris guanyats al Pirineu , els francs no crearen cap entitat nova, sino que es limitaren a seguir les establertes en la tradicio etnica i cultural del pais.

Els reis carolingis i els comtes catalans [ modifica ]

La creacio de l' Imperi Carolingi (la Gal·lia , Germania , Italia i la dita Marca Hispanica ) correspon a l'epoca de Pipi el Breu i Carlemany ( 768 - 814 ), quan l'expansio va permetre mantenir la cohesio i l'hegemonia de l'aristocracia franca, i alhora associar el poder i els seus beneficis a llinatges de pobles incorporats a l'Imperi. Per la banda sud-occidental, l'Imperi Carolingi s'apodera de l'extrem nord-oriental de l'antic Regne dels Visigots i integra aquest territori als seus dominis, el qual anomena Gotia i que estava conformat per la Septimania , al nord, i els comtats catalans, al sud.

Amb algunes vacil·lacions inicials, en temps de Carlemany, Lluis el Piados ( 814 - 840 ) i Carles el Calb ( 840 - 877 ), l'aristocracia franca va ser dominant en el govern dels comtats catalans : excepcio feta de Bera , primer comte de Barcelona ( 801 - 820 ), fill del franc Guillem, comte de Tolosa i d'una goda Conegonde d'Austrasia, i de Sunifred, pare de Guifre el Pelos , quasi tots els comtes importants de la Marca fins al 878 van ser netament francs: Rampo , Berenguer de Tolosa , Bernat de Septimania , Aleran , Odalric , Humfrid i Bernat de Gotia .

El domini politic franc es va reforcar amb l'eclesiastic pel fet de supeditar els bisbes catalans a l'autoritat de l' arquebisbe de Narbona , un franc de confianca de la cort, i d'eliminar els signes gotics de la liturgia, la reflexio teologica (persecucio de l'adopcionisme de Felix d'Urgell ) i les regles monastiques.

Els comtes francs de Catalunya [ modifica ]

Durant el regnat de Lluis el Piados (814-840), fill de Carlemany, van cessar les conquestes i hi va haver retrocessos territorials i politics: perdua de les posicions franques del Pirineu navarres i aragones; destitucio del comte Bera de Barcelona per suspecte de traicio; moviment secessionista de caracter progot a les terres centrals de la Marca ( revolta d'Aisso i Guillemo , 826- 827 ); i divisions i conflictes interns entre llinatges aristocratics, encapcalats pels mateixos fills i hereus de l'emperador, enfrontats entre si.

Els comtes francs de Catalunya van participar en les lluites civils de l'Imperi, sovint en bandols aristocratics d'oposicio al monarca regnant, i per aixo n'hi ha que van ser destituits ( Odalric , Humfrid i Bernat de Gotia ) i executats ( Bernat de Septimania i el seu fill Guillem). Durant els conflictes, i sobretot a partir dels volts de l'any 840, quan els fills de Lluis el Piados ( Lotari , Lluis el Germanic i Carles el Calb ) es van enfrontar entre ells i amb bandols aristocratics, l'autoritat reial va restar allunyada dels comtats i la frontera fou defensada per les autoritats locals.

En aquest context, Lluis el Piados i Carles el Calb van encomanar excepcionalment el govern d'una part dels comtats catalans ( Urgell , Cerdanya , Barcelona i Girona ) i septimans ( Narbona , Agde , Besiers , Lodeva , Magalona i Nimes ) a un magnat got, Sunifred I (?- 848 ), fill de Bel·lo, comte de Carcassona, que va encapcalar una faccio reialista i va morir a les mans de francs rebels (vers l'any 848 ).

Guifre el Pilos [ modifica ]

Al cap d'uns quants anys (entre el 870 i el 878), potser com un premi a aquesta fidelitat i una concessio al costum d'acumular carrecs en el si de les families aristocratiques, el fill de Sunifred I , Guifre el Pelos , va obtenir de la monarquia el govern dels comtats d' Urgell , de Cerdanya , de Barcelona i de Girona que el seu pare havia regit trenta anys enrere.

Guifre va associar al govern els seus germans i va donar proteccio militar al moviment colonitzador de les terres centrals de Catalunya (el Ripolles, la Plana de Vic, el Moianes, les Guilleries, el Bages), on va fundar els monestirs de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses , va restaurar el bisbat de Vic i va donar forma administrativa al comtat d'Osona . La seva mort en defensa de la nova frontera atacada pels musulmans de Lleida (897) devia contribuir a consolidar el prestigi del seu llinatge en un moment crucial de feblesa del poder reial franc.

Llavors, a la darreria del segle  ix , tres comtes es repartien el poder als comtats catalans :

• Al Pallars i la Ribagorca, un comte de nom Ramon (vers 872-vers 920), potser originari de Bigorra.

• Als comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Osona, Guifre el Pelos , i despres els seus fills.

• Als comtats d'Empuries i Rossello, el comte Sunyer II ( 862 - 915 ), possiblement cosi germa de Guifre I, com ell, tambe net de Bel·lo de Carcassona.

El model carolingi [ modifica ]

Quan, cap al 720 - 725 , els sarrains van ocupar la Septimania , els francs, que ocupaven la Gal·lia , estaven en plena transformacio. Despres de mes d'un segle de divisions internes, de fragmentacio politica, de lluites entre monarquia i aristocracia i d'inestabilitat social iniciaven un sistema d'explotacio del treball a gran escala, el domini classic o bipartit.

El regiment comtal [ modifica ]

Les necessitats de defensa de la frontera propiciaven la concentracio de forca en poques mans, de manera que els reis carolingis es van acostumar a encomanar diversos comtats, a vegades quasi tota aquesta portione Hispaniae , a un sol comte . Aixi, hi va haver comtes de gran poder, pero mai un de sol no va governar tots els comtats catalans.

Els comtes depenien del monarca, que els nomenava, i hi estaven en contacte per mitja d'ambaixadors, i directament quan acudien a les assemblees generals del regne. Com a representants del monarca dirigien els afers administratius, sobretot d'ordre fiscal, encapcalaven l'exercit, garantien l'ordre public i eren responsables de l'administracio de justicia. Per a realitzar aquestes funcions disposaven de col·laboradors, que la cancelleria carolingia considerava funcionaris ( personae publichae ).

Les ciutats capital de comtat eren tambe sovint seus episcopals, de manera que hi residia un bisbe, cap del clergat d'una diocesi , responsable del servei del culte i figura amb importants funcions politiques a la ciutat . Els bisbes, com mostren nombrosos diplomes, viatjaven sovint a la cort, on demanaven privilegis i informaven de la situacio politica.

Els clergues francs a la Gotia [ modifica ]

Els carolingis, que per mitja de l' arquebisbe de Narbona controlaven l'actuacio dels bisbes de la marca , a vegades nomenaven directament clergues d'origen franc per a les seus vacants. Comtes i bisbes eren, doncs, les autoritats principals als comtats de la frontera hispanica.

Els comtes de la Gotia [ modifica ]

Els comtes , sovint d'origen franc, eren de llinatges aristocratics, i el poder i la riquesa que tenien, mes que de la propietat de terres procedia de l'acumulacio de carrecs, que donaven dret a fruir de bens i drets publics: dominis publics o fiscals i impostos. Precisament la creacio de l' Imperi Carolingi respon a la necessitat de multiplicar les possibilitats de progressio social de l'aristocracia franca, els efectius de la qual s'havien incrementat, i s'explica tambe per la mobilitat dels seus membres, disposats a marxar amb l'exercit fronteres enlla i a ocupar carrecs en regions llunyanes.

Precisament les regles del joc politic es basaven en una certa apropiacio familiar de les dignitats, de manera que el fet que un membre d'un llinatge hagues regit un comtat donava als altres membres del mateix llinatge un cert dret a ocupar la dignitat comtal, encara que no necessariament en el mateix lloc. La tendencia, que els monarques havien de respectar, era, doncs, la de crear dinasties comtals, amb el risc de ruptura de l'obediencia i de secessio.

Els comtes disposaven d'uns lloctinents que els substituien en les absencies i els representaven en afers importants: els vescomtes. La seva funcio va ser especialment important durant el segle  ix , quan els principals comtes francs van participar en intrigues d'alta politica que els van mantenir allunyats dels comtats catalans. Mes avall hi havia els veguers ; els jutges que seguien les normes processals (interrogatori de testimonis i examen de proves escrites) i interpretaven la Lex Visigothorum ; els mandataris que actuaven en nom de les parts; i els saigs , que exercien funcions especifiques:

Bens, drets i serveis publics [ modifica ]

Els ingressos que els comtes i els seus agents percebien procedien de l'administracio dels bens i els drets publics. Eren bens publics els dominis fiscals (terres, vinyes, prats, masos, molins) amb els seus conreadors, heretats del Baix Imperi Roma i conservats i explotats per la monarquia de Toledo.

Eren drets publics els impostos i les regalies. A mes de la moneda, eren regalies ( iura regalia ) aigues, fonts, mines, salines, caca, pesca, muntanyes, pastures i boscos. L'encunyacio monetaria produia ingressos per explotacio directa de la seca o per arrendament. Tambe les mines i les salines podien ser explotades directament per l'autoritat o arrendades. Quant a les altres regalies (aigues, muntanyes, pastures, boscos), per tradicio ancestral eren d'aprofitament col·lectiu, pero el senyor en cobrava drets d'us.

El pagament d'impostos procedia de l'herencia romana, certament degradada, i segurament no de la mateixa forma, amb la mateixa intensitat i regularitat que abans. Segurament es cobraven impostos indirectes i molt probablement tambe de directes. Els indirectes ( telonis , lleudes , pontatges, portatges, ribatges), que gravaven el comerc i el consum, es recaptaven en llocs de transit i en els mercats. Els directes ( censum , censum publicum ), que en epoca romana havien estat els mes importants, consistien ara en simples pagaments per llar de quantitats fixes de cereal , vi i carn , potser substituibles per alguna mena de servei ( servitium , servitia regalia ) d'interes public o en profit dels governants.

Tambe era obligatori allotjar els funcionaris de pas, especialment ambaixadors ( missi ), a qui, a mes, s'havien de prestar cavalleries per al viatge.

Pagament de serveis i fidelitats [ modifica ]

Responsables dels bens i drets publics (el fisc) en els comtats, els comtes eren els primers d'aprofitar-se'n, pero, amb ells (o amb el seu producte), pagaven tambe els serveis de tots els seus col·laboradors en el govern, l'administracio i l'exercit (agents i fidels), ajudaven a sostenir el clergat i premiaven la fidelitat (o evitaven la traicio) de poderoses families locals.

El mecanisme de pagament de serveis i fidelitats funcionava de manera descentralitzada, i concedia als beneficiaris no quantitats sino bens i drets, es a dir, l'usdefruit de terres fiscals amb les seves rendes, i el dret a percebre carregues publiques per l'us de determinades regalies i a recaptar determinats impostos de llocs i col·lectivitats concrets, generalment els mateixos que els beneficiaris administraven i defensaven, i en els mateixos llocs on els beneficiaris tenien dominis particulars.

Aquest sistema d'explotacio de bens i drets publics era una forma de drenar recursos col·lectius en profit d'una minoria privilegiada. Constituia, per tant, una modalitat d'explotacio del treball que creava o consolidava la posicio dels poderosos, grans propietaris d'aquesta terra, i dels que hi arribaven per ocupar-hi llocs de comandament. Tots plegats, i el mateix Estat carolingi com a tal (com a instrument de poder d'uns llinatges), tenien interes de reproduir aquest sistema d'explotacio. Per aixo, les funcions i fidelitats, amb els serveis que en derivaven, tendien a fer-se hereditaries, i amb elles tambe hi tendien les atribucions de bens i drets publics. S'estava produint, doncs, una confusio, de fet, entre la cosa publica (bens i drets publics) i la privada (patrimonis familiars).

El servei militar [ modifica ]

La historia del servei militar il·lustra be aquest proces. La milicia era un deure d'homes lliures, des de petits pagesos fins a poderosos, pero no tots podien concorrer-hi ben armats i a cavall: el reclutament ordinari proporcionava els combatents de base, que eren agrupats en els comtats sota el comandament dels comtes. Pero calien, a mes, forces d'elit i quadres dirigents. Aquestes forces mes especialitzades, que tenien mes responsabilitats i dedicacio, havien de ser remunerades, i ho eren amb la concessio de bens i drets publics, privilegis i exempcions fiscals.

El sistema consistia a donar, en benefici (assignacio vitalicia) o en plena propietat, una o mes viles, en canvi de fidelitat i servei. Encara que la donacio o assignacio es presentava com un traspas de propietat de tot el territori vilata, ates que la vila era una demarcacio administrativa, el mes logic es suposar que l'autoritat reial o comtal delegava en l'agent o fidel la potestat publica sobre la vila, i li donava allo que habitualment hi pertanyia: bens i drets publics.

Els fidels o agents, afavorits amb aquestes concessions, havien de servir l'exercit com a caps amb forces propies i especialitzades, les formades pels seus propis fidels, i tambe havien de dirigir en la host comtal el conjunt dels homes lliures que vivien a les seves viles. Aixi, considerant el servei militar, podem dir que l' Imperi Carolingi encara funcionava sobre la base de les obligacions publiques i les remuneracions (beneficis i donacions) que l'autoritat reial o les persones dotades de potestat publica atorgaven, pero el mateix mecanisme de remuneracio de fidelitats i serveis (donacio o assignacio de bens i drets publics de viles) inclinava a l'absorcio de la cosa publica dins de la privada (el fidel incorporava allo que havia rebut en el seu patrimoni i feia declinar el servei), la qual cosa suposava l'afebliment de l' Estat i la transformacio del poder.

Propietat de la terra i formes d'explotacio [ modifica ]

Abans de l'any 1000, els homes venien, donaven i deixaven en herencia bens diversos, pero sobretot terres, de les quals sovint deien que disposaven lliurement, sense restriccions, com un be propi, es a dir, en plena propietat.

Tipologia de propietats [ modifica ]

Juridicament, no totes les propietats eren iguals:

Els dominis publics [ modifica ]

Hi havia enorme quantitat de dominis publics o propietats publiques, que els documents anomenen fisci. Es tractava de dominis de l'Estat, herencia del Baix Imperi Roma i de l' epoca visigoda , reestructurats despres de la conquesta carolingia de Catalunya , i emprats per a sostenir els agents publics.

De forma piramidal i jerarquica, els fisci eren cedits en benefici pels monarques i els comtes als seus fidels i col·laboradors en el govern, que els devien explotar de la mateixa manera que explotaven els seus dominis particulars. De fet, els monarques en disposaven com si fossin bens propis i els comtes van fer el mateix a mesura que es van anar emancipant durant el segle  x . Finalment, la nocio de domini public es perd al final del segle X o principi del segle  xi , quan el proces de feudalitzacio ha portat a l'absorcio de la cosa publica dintre de la privada.

Les propietats privades [ modifica ]

En contraposicio als dominis publics o propietats publiques hi havia les propietats privades, grans o petites, que els documents anomenen indistintament alous. Es tractava d'una petita propietat inestable, victima dels rendiments escassos (amb la consequencia de fams i endeutaments) i de la pressio dels poderosos que l'absorbien. En el fons, la persistencia d'aquesta petita propietat i alhora de la llibertat dels pagesos propietaris durant l' alta edat mitjana s'explica perque, tradicionalment, aquesta pagesia era la principal classe tributaria de l'Estat. La preservacio de la seva existencia interessava, doncs, els governants i anava lligada a la capacitat d'exaccio dels estats germanic i carolingi. Per aixo es pot dir que la decadencia del sistema fiscal i de l'Estat carolingi durant el segle  x va comportar la crisi de l'alodialitat pagesa.

Els bens comuns [ modifica ]

Hi havia, finalment, les aigues, els prats, les pastures, els boscos i les garrigues, que segons els Usatges eren de la potestat, es a dir, del monarca, encara que aquest no els podia tenir com a propietat privada ( alou ) ni com a domini (explotacio directa) perque per antiga tradicio estaven reservats a l'us de les comunitats (empriu).

Formes d'explotacio de la terra [ modifica ]

Despres de la darrera gran crisi de l'esclavitud rural (les fugides de servi) al segle  vii , es pot assegurar que a les grans propietats o grans dominis dels segles  ix i x a Catalunya hi havia molt poca ma d'obra esclava. Durant l' alta edat mitjana es va anar produint, doncs, un retroces de l'explotacio directa, esclavista, que devia culminar abans de l'any 1000 amb la quasi total desaparicio d'aquesta antiga forma d'explotacio del treball. En el seu lloc impera l'explotacio indirecta, rendal. Les grans propietats estan, de fet, parcel·lades en unitats d'explotacio, anomenades tinences, sovint de caracter familiar. Les tinences satisfan rendes fixes en producte i rendes a parts de fruits, es a dir, proporcionals a la collita, de les quals la mes coneguda es la tasca, equivalent a l'onzena part del fruit. ^[1]

El proces de feudalitzacio era un proces d'absorcio de la cosa publica dintre de la privada comprendrem que fidels i agents, afavorits amb la concessio de bens i drets publics, els incorporessin als seus patrimonis i fusionessin impostos i rendes per a donar origen a la renda feudal. La societat prefeudal era una societat permanentment amenacada per les males collites i la fam. Per escapar d'aquest flagell i potser merces a la decadencia del sistema fiscal, que va permetre al camp respirar, els pagesos dels segles  ix i x van impulsar un moviment de rompuda d'erms, que aviat va comportar el creixement agrari.

Families pageses vingudes d'arreu es van establir a la frontera i a zones de l'interior poc poblades, o simplement van eixamplar les llindes dels vells camps i de les zones de conreu dels vells pobles. Es tractava d'un moviment d'aprisio perque es va fer d'acord amb un precepte de la llei goda que deia que qui hagues trobat un be i l'hagues retingut ininterrompudament durant trenta anys ningu no li'n podria disputar la propietat.

Posar emfasi com hem fet en les aprisions pageses no implica ignorar que tambe els poderosos van fer les seves aprisions amb el resultat evident d'augmentar la gran propietat. Tanmateix, interessa destacar l'aprisio pagesa perque mentre va existir (segles IX i X) va actuar com un fre a l'expansio de la gran propietat, encara que nomes sigui perque mentre en uns llocs la gran propietat absorbia la petita, en altres la petita es regenerava per l'aprisio. ^[2]

El triomf dels comtats catalans sobre l'aristocracia franca (segle X) [ modifica ]

Durant el segle  x , els descendents d'aquests comtes van retenir la dignitat comtal, transformada en hereditaria i patrimonial, i aixo representava per als llinatges meridionals autoctons el triomf final sobre l'aristocracia franca del nord. Aixi les families comtals, en transmetre's hereditariament el poder, se'l van repartir com feien amb els bens privats. Alhora, les cases comtals catalanes van procurar substituir els carolingis en la direccio civil de l'Esglesia, per a la qual cosa van dotar les institucions monacals i catedralicies dels seus comtats amb bens i drets, com abans feien els carolingis, i van procurar col·locar familiars i fidels en carrecs eclesiastics.

Per tant es compren la divisio del territori en vuit nuclis comtals a la fi del segle  x : els comtats i les cases comtals de Pallars, Ribagorca, Urgell, Barcelona-Girona-Osona, Cerdanya, Besalu, Empuries i Rossello.

Mentre al cor de la dinastia carolingia es reproduien les revoltes de la noblesa, les usurpacions (regnats d' Odo , 888 - 898 , i Raul I de Franca , 923 - 936 ) i els restabliments de la legitimitat dinastica ( Carles el Simple , 898-923, i Lluis d'Ultramar , 936-954), els comtes catalans deixaven de visitar la cort reial (el darrer viatge es va produir el 952 ), i des dels volts del 950 establien contactes amb la cort del Sant Pare, a Roma, i amb la califal, a Cordova. De Roma esperaven obtenir un reforcament de les relacions amb l'Esglesia, pero el contacte va derivar cap a plantejaments emancipadors quan el comte Borrell II de Barcelona es va proposar la creacio d'un arquebisbat catala, amb el conseguent trencament de l'obediencia eclesiastica a l' arquebisbe de Narbona . Encara que aquesta temptativa d'independencia eclesiastica (970) va topar amb resistencies i va fracassar (971), indica que als comtats ja hi ha llavors, en ple segle  x , una voluntat d'afirmacio politica.

El mateix comte Borrell, que devia temer la fortalesa dels musulmans, va enviar ambaixades al califat de Cordova (els anys 950, 966, 971 i 974) on, al preu d'un cert vassallatge, incompatible, d'altra banda, amb l'obediencia als carolingis, devia esperar obtenir la pau i la seguretat de les fronteres. El resultat fou ben diferent perque el califat, amenacat de crisis interiors, va llancar una serie de ratzies contra els nuclis cristians del nord, entre els quals el comtat de Barcelona . La mes important de les expedicions musulmanes per territori catala va ser l'assalt d' al-Mansur a Barcelona , el juliol del 985 . Barcelona fou saquejada i molts dels seus habitants i defensors fets presoners i portats captius a Cordova.

L'assalt de Barcelona va tenir consequencies importants. Va obligar Borrell II a replantejar-se les aliances i a pensar en un retorn a la cort carolingia, a la qual va trametre una demanda d'ajut que la monarquia, atesa l'extrema feblesa dels darrers carolingis ( Lotari , 954-986, i Lluis V de Franca , 986-987), no va atendre.

Poc despres, amb la mort del darrer carolingi i l'entronitzacio del noble Hug Capet ( 987 ), es trencava definitivament la legitimitat dinastica, i conseguentment els darrers vincles juridics i morals que unien els comtats catalans a la monarquia franca.

Evolucio [ modifica ]

Amb la progressiva fi de la dominacio musulmana al segle  ix , els comtats s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans. Un punt d'inflexio important es produeix amb Guifre el Pilos , qui, com a sobira de cinc dels mes grans comtats, reestructura el territori i el fa creixer amb la repoblacio de terres. Aprofitant la crisi de la monarquia carolingia , a partir de Guifre els comtes deixen de ser nomenats pel rei franc i es passa a un regim successori.

Almansor va arrasar Barcelona en 985 ^[3] el 6 de juliol de 985 en una important ratzia ^[4] i despres de derrotar Borrell a la batalla de Rovirans o Matabous ^[5] les peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades per Lotari I de Franca i el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei frances, Hug Capet , i va instaurar la independencia de facto dels territoris sota el seu poder tot i que, juridicament, no se sancionaria aquesta situacio fins al Tractat de Corbeil , signat l'any 1258 entre Jaume I el Conqueridor i Lluis IX de Franca . ^[3]

Amb una societat de caracter eminentment feudal , s'inicia una important expansio territorial, que comenca, en el transit dels segles  xi al xii , en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterranies i el nord occita. Fruit d'aquesta expansio fou la incorporacio de la dita Catalunya Nova , al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l' Ebre , que fou conquerida i repoblada en el segle  xii .

La unio matrimonial del comte Ramon Berenguer IV , del casal de Barcelona , amb Peronella , filla del rei d'Arago , el 1137 , possibilita la formacio de la Corona d'Arago i la continuacio de l'expansio feudal , que comenca pel sud i el ponent musulma - Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149 .

Cronologia comparada [ modifica ]

Viles i ciutats en terres catalanes abans de l'any 1000 [ modifica ]

La poblacio d'aquesta epoca formava un teixit de malles irregulars, amb concentracions de poblacio en uns punts i quasi despoblament en altres. En general, l'habitat podria qualificar-se de semidispers, amb predomini dels petits pobles (de 5 a 15 families generalment), amb els seus termes, que els documents anomenen villae , villares i villaruncules , expressions que potser indiquen gradacio pel nombre d'habitants. Es devia tractar d'un habitat poc compacte, mes aviat fragil i inestable, amb cases relativament properes les unes de les altres, cosa que no excloia l'existencia d'habitat dispers pels termes de les viles.

Entre les viles i les ciutats no hi havia esglaons intermedis.

Les viles eren el bressol de les comunitats pobletanes, l'existencia de les quals es fa evident de diverses maneres abans de l'any 1000: en la construccio comuna de temples, recs, molins i torres de defensa; en la resistencia col·lectiva enfront dels opressors; en l'actuacio conjunta davant dels tribunals; en la recerca comuna de la proteccio comtal; en la gestio col·lectiva dels bens comunals; en l'obtencio conjunta de franqueses o llibertats, etc.

En la societat d'abans de l'any 1000 es pot considerar que el creixement agrari no depassava l'ambit de les comunitats rurals, on les necessitats de subsistencia eren dominants. El mercat rural, doncs, si es que existia, estava infradesenvolupat, format per l'activitat de bescanvi dins mateix de la comunitat i sense relacionar-se amb la ciutat.

La ciutat era mes un centre politic i religios (capital de comtat i seu episcopal) que economic:

• Com a ciutat episcopal , capital d'una diocesi, posseia un conjunt d'esglesies o basiliques amb funcions especialitzades: la basilica dedicada als oficis religiosos habituals, el baptisteri i l'esglesia dels difunts. Aquesta trilogia es encara avui perfectament visible en el Conjunt monumental de les esglesies de Sant Pere de Terrassa , la vella seu d' Egara . La ciutat episcopal sovint era tambe un centre de pelegrinatge on es veneraven les reliquies d'algun sant o martir de l'Esglesia: santa Eulalia a Barcelona (posterior catedral de Barcelona ), esglesia de Sant Feliu (Girona) , etc. Alla, prop de la basilica catedral, hi havia tambe l'hospital de pobres, el palau episcopal, la residencia dels canonges i l'escola catedralicia, amb la biblioteca i l'escriptori on es copiaven i decoraven manuscrits emprats en la liturgia i la formacio del clergat.

• Com a ciutat comtal era un centre politic, lloc de residencia del comte i de la seva cort, amb els palaus comtal i vescomtal com a edificis de mes relleu. Al capdamunt de la societat urbana hi havia nobles governants i jerarques de l'esglesia, i en els estrats inferiors pagesos que cultivaven les terres de la rodalia, mes alguns menestrals i mercaders que no deixaven tampoc de cultivar algun hortet o tros de vinya. ^[6]

El mercat i els diners [ modifica ]

La paraula mercatus figura en uns pocs documents de l'epoca per a referir-se quasi sempre a mercats urbans, es a dir, a llocs de ciutat, generalment places, destinats a la compravenda de productes. Els impostos mercantils, que es cobraven en aquests indrets o a les portes d'entrada a les ciutats, anaven a parar a les arques episcopals o comtals. Per a facilitar les transaccions mercantils, a cada ciutat hi havia una seca on s'encunyava el diner de plata.

Aixo vol dir que abans de l'any 1000 afluien a aquest mercat:

1. Productes exotics i productes rics del comerc internacional, al qual es dedicaven mercaders especialitzats, generalment jueus, que vivien dispersos en barris propis per les ciutats d'Occident. Es tractava d'un comerc d'origen antic que posava en relacio els paisos d'una banda i altra de la Mediterrania, musulmans i cristians.
2. Tambe afluien al mercat urba productes de consum general i quotidia, obra de la manufactura local, i productes rurals dels camps circumdants.

Tanmateix, el mercat urba d'abans de l'any 1000 encara era poc dinamic i tenia un radi d'influencia molt curt. Amb l'excepcio, doncs, d'aquestes zones urbanes i circumdants, es pot dir que la ciutat i el camp no estaven integrats en una relacio economica d'intercanvi.

Durant el segle  x tambe es desvetlla, en el conjunt dels comtats , el mercat rural de la terra, que cal relacionar amb el creixement agrari i els processos de diferenciacio social.

Per a aquestes i altres transaccions la moneda era l'instrument de canvi mes habitual, per be que el numerari va circular amb mes fluidesa a les ciutats ( Barcelona , Girona , Vic ) i les seves arees d'influencia que a l'interior del camp, on, quan convingue, s'empra el troc o barata.

Al mateix temps que naixia el mercat de la terra tambe, i en part per motius semblants, s'activava el mercat del credit, una activitat a la qual es van lliurar homes de diferent religio i posicio social: jueus , cristians, laics, clergues.

Desapareguda la moneda visigoda (els trients d'or) arran de la invasio musulmana i la conquesta franca, la moneda catalana en epoca carolingia va ser el diner de plata introduit per la reforma monetaria carolingia. El diner i el seu divisor, l'obol o malla (mig diner), era la unitat monetaria circulant, que tingue com a multiples el sou (12 diners) i la lliura (240 diners), que no eren monedes efectives sino unitats de compte. ^[7]

Als comtats van circular, i en algun cas hi van ser encunyats, diners de Carlemany , Lluis el Pietos i Carles el Calb , i posteriorment, ja en el segle  x , diners encunyats a les seques episcopals.

La primera moneda coneguda a nom d'un comte catala es el diner de Ramon Borrell (992-1017), encunyat a la seca de Barcelona al final del segle X o al principi de l'XI.

Cap al 970 va arribar als comtats el mancus o dinar , moneda d'or musulmana, encunyada en seques de l' Andalus , d'un pes aproximat de 3,85 g, que va ser immediatament emprada en les transaccions importants. Segons Bonnassie entre els anys 990 i el 1000 el 57% de les transaccions portades a terme al Pla de Barcelona van ser saldades en or . ^[6] Per un o altre cami l'or andalusi va irrigar l'economia catalana des del final del segle  x , i va circular abundantment a Barcelona, tot coincidint amb una escassetat general de plata que s'observa a tot l'Occident. ^[8]

La familia altmedieval [ modifica ]

Les normes legals visigodes, mes que les romanes, eren les que regien el grup familiar car el matrimoni era sobretot un contracte civil pactat pels pares i els amics dels conjuges. La unio matrimonial es formalitzava en una cerimonia publica d'intercanvi d'anells, precedida de l'atorgament escrit del dot marital, anomenat decimum , equivalent a la desena part del patrimoni del marit, que aquest lliurava a la dona, i de l'aportacio del dot femeni, anomenat exovare ( aixovar ), que els pares donaven a les filles el dia de noces. La unio aixi formalitzada era protegida per la legislacio, que castigava l'adulteri i nomes reconeixia la descendencia legitima.

Quant a la successio, la llei goda , escrupolosament respectada, establia la prioritat absoluta de la successio per linia directa (fills, nets, besnets). A la descendencia directa corresponien les quatre cinquenes parts de l'herencia, de manera que nomes el cinque restant era de lliure disposicio del testador, que en feia us en profit de l'Esglesia i de familiars col·laterals.

Tanmateix, el temor a la condemnacio empenyia molta gent a trencar la norma i deixar a l'Esglesia mes del que la llei permetia. De fet, la major part de les herencies eren dividides entre l'Esglesia i els fills, amb el benentes que aquests en rebien la major part i no es feia distincio entre fills i filles: tots rebien el mateix, de manera divisa o indivisa.

El testador podia, pero, millorar la sort d'un fill o una filla deixant-li fins a un terc del total de l'herencia ( melioratio ).

El creixement demografic era fort (amb una mitjana de 3 o 4 fills per familia) tot i l'elevada mortalitat infantil i les fams que, quan apareixien, podien obligar families mes desvalgudes a abandonar els nadons. Avis i pares morien joves, la vida era breu, i per aixo tot s'havia d'escurcar: la majoria d'edat comencava als catorze anys i la gent es casava i engendrava fills molt aviat.

El paper de la dona era socialment i juridicament mes rellevant que no ho seria en el feudalisme . No era menyspreada i la seva sort depenia de la sort de la seva familia. Disposava lliurement dels seus bens, generalment formats pel dot femeni i el dot marital. Com que molt sovint el decimum era la desena part del patrimoni del marit, no separada del conjunt, la dona podia intervenir en tots els negocis del marit com a copropietaria, es a dir, encara que tinguessin separacio de bens funcionaven, de fet, com si els tinguessin en comu. Un cop casada la dona conservava els seus drets civils i podia actuar lliurement davant dels tribunals, fins i tot per a refusar un marit imposat. Si el marit moria deixant fills menors d'edat, ella actuava com a usufructuaria de l'herencia i tutora dels fills. La filiacio paterna i materna tenien llavors un valor similar. ^[9]

La societat altmedieval [ modifica ]

Els governants [ modifica ]

Els governants , tambe anomenats nobles, eren els comtes i els seus agents o fidels. Tots desenvolupaven funcions en l'administracio, i aixo implicava l'exercici de jurisdiccio publica sobre persones i llocs, i el benefici de bens i drets publics, es a dir, terres del fisc i carregues publiques (impostos, alberga, serveis, multes) assignades com un honor o salari mentre durava la funcio. Algun document diu explicitament que l'honor o salari que el funcionari te en benefici procedeix del fisc i popularment s'anomena feu : fevum sive fiscum .

• Principals col·laboradors dels comtes eren els vescomtes , lloctinents que els substituien quan ells eren absents.

• A un nivell inferior hi havia els veguers , que estaven al capdavant dels castells , centres de petits districtes que dividien els comtats a efectes defensius i administratius.

• Un altre tipus de personal de l'administracio eren els jutges encarregats "d'escoltar les causes, dirimir i jutjar", i els seus col·laboradors, els saigs, que eren una mena de policia judicial.

Els governats [ modifica ]

Els governats eren majoritariament pagesos: els uns eren propietaris de la terra que treballaven (aloers), d'altres no propietaris (tinents) i d'altres, ambdues coses alhora, es a dir, que treballaven terra propia i terra d'altri. La prosperitat i la pobresa es trobaven indistintament en cada grup. No obstant aixo, es clar que en les comunitats rurals hi havia quasi sempre un grup reduit de families benestants, que podriem considerar com una mena d'elit pagesa. Els pagesos propietaris devien ser una de les principals bases tributaries: la historiografia actual atribueix quasi unanimement aquesta idea de la importancia de la micropropietat pagesa en la Catalunya carolingia a la tesi de Pierre Bonnassie (1979). ^[6]

En alguns llocs com a la diocesi d'Urgell , aquestes families benestants contribuien mes que cap altra a la construccio de l'esglesia parroquial, que dotaven convenientment. Aixo podia arribar fins a convertir-les en propietaries dels temples, amb dret a nomenar el rector.

Generalment els feligresos, majoritariament pagesos, satisfeien a l'Esglesia la desena part de la collita ( delme ), tribut eclesiastic introduit pels carolingis per a sostenir el clergat . Tanmateix, ja des de bon principi hi va haver families poderoses de la noblesa i potser fins i tot de la pagesia que es van apropiar dels delmes, cosa que mes endavant origina tensions amb l'Esglesia.

Els documents parlen tambe a vegades de servi , els darrers descendents dels esclaus rurals , i sarraceni , que son sarrains , captius de guerra , generalment emprats com a esclaus en el servei domestic. Hi havia tambe una minoria jueva , especialment important en ciutats com Barcelona i Girona .

Els clergues [ modifica ]

Finalment, els clergues , canonicament definits com els homes destinats al servei de Deu , que tenen el ministeri d'ensenyar els misteris de la fe i governar la comunitat de creients, eren molt nombrosos: en alguna regio d'Europa en aquesta epoca s'ha calculat que podien representar el 10% del conjunt de la poblacio. Com avui, es dividien en clergues seculars i clergues regulars:

• Els clergues seculars eren els que vivien sota la seva responsabilitat; els mes nombrosos eren els rectors , que exercien la cura d'animes a les parroquies.

• Els clergues regulars, proporcionalment molt mes nombrosos llavors que ara, eren els que vivien sota una regla, feien vots religiosos (celibat, castedat, obediencia), habitaven en comunitat i feien tasca pastoral conjunta. Es dividien en abats , priors i monjos .

A l'epoca a que ens referim el Papa , cap de l'Esglesia universal, era visitat de forma irregular pels jerarques del clergat catala, als quals expressava de paraula i per escrit (butlles) les seves disposicions sobre el govern de l'Esglesia. De manera immediata, els clergues catalans depenien de l' arquebisbe de Narbona , cap de les diocesis de la Narbonense i de la Tarraconense nord-oriental (futura Catalunya Vella ), que en conjunt formaven l'Esglesia particular o local.

Mentre que els arquebisbes de Narbona eren generalment francs , els bisbes catalans procedien mes sovint de families importants del pais. En la seva eleccio intervenien els clergues de les diocesis i, cada vegada mes decisivament, l'autoritat comtal.

El bisbe , que havia de ser consagrat per l'arquebisbe, regia la diocesi des de la seu episcopal, on s'envoltava per fer les seves funcions d'un conjunt de clergues de confianca, els canonges, que formaven el capitol catedralici: als canonges s'encomanaven sobretot tasques administratives i el funcionament de l'escola i l'escriptori de la catedral. Al bisbe li corresponia consagrar les esglesies que es construien a la diocesi i els seus rectors i supervisar l'actuacio general del clergat parroquial.

Cada seu episcopal disposava del seu domini territorial, es a dir, d'un conjunt de propietats territorials d'origen antic o de creacio carolingia, que proporcionaven rendes de la terra i carregues publiques, i les arques episcopals es nodrien d'aquests ingressos mes una part proporcional dels ingressos de les parroquies (del delme sobretot), que cada rector havia de lliurar anualment al seu bisbe .

La conquesta carolingia de Catalunya va representar per a l' esglesia d'aquesta part de la Tarraconense nord-oriental la ruptura amb el passat hispanogot en materia teologica , car les creences adopcionistes que professava una part del clergat catala encapcalat pel bisbe Felix d'Urgell a les acaballes del segle  viii , van ser violentament extirpades per voluntat explicita de Carlemany .

Enumeracio dels comtats catalans [ modifica ]

Els comtats catalans foren:

• El comtat de Barcelona
• El comtat de Berga
• El comtat de Besalu
• El comtat de Cerdanya
• El comtat de Conflent
• El comtat d'Empuries
• El comtat de Girona
• El comtat de Manresa
• El comtat d'Osona
• El comtat de Pallars
• El comtat de Ribagorca
• El comtat de Rossello
• El comtat d'Urgell

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Abadal, R. d' (1955). Catalunya carolingia. III. Els comtats de Pallars i Ribagorca . 2 vol. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.
• Abadal, R. d'(1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: F.Soldevila. Historia dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.
• Bonnassie, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62
• Salrach, J. M. (1993). "Bases materials de l'Estat a l'epoca carolingia. L'exemple dels comtats catalans". A: Diversos autors. Iles. Jornades de Debat. El poder de l'Estat: evolucio, forca o rao . Reus: Edicions del Centre de Lectura.

Enllacos externs [ modifica ]

• Histories de Catalunya: L'origen dels comtats catalans Arxivat 2007-01-01 a Wayback Machine .