El
comtat de Richmond
(o
Richmondshire
) es un districte del nord del
Yorkshire
a
Anglaterra
.
Segons el
Domesday Book
(1086), al final del segle
xi
, el primer titular del comtat fou
Alan el Roig
, fill segon d'
Eudes de Penthievre
, havent rebut el "honor" (les terres en feu) de
Guillem el Conqueridor
en recompensa per la seva participacio en la conquesta d'Anglaterra.
[1]
Les terres del Richmondshire havien pertangut a
Edwin
(+ 1071), comte de
Mercia
, fins a la seva revolta el 1069-1070 i formaven un molt important conjunt compacte (aproximadament 200 senyories), el que era poc inhabitual per a l'epoca. Aquest conjunt constituia el ≪honor de Richmond≫ i va permetre a Alan el Roig establir una forca militar poderosa al nord-oest del Yorkshire, en la unio de les principals carreteres que venien d'
Escocia
i entraven a la vall de
York
. Alan fou en aquell temps el tercer baro laic mes ric d'Anglaterra. Al
Domesday Book
apareix designat com ≪castellania de Richmond≫.
[2]
A mes a mes d'altres terres disperses pel Yorkshire, l'honor incloia conjunts importants de terres als comtats de
Cambridge
,
Norfolk
i
Suffolk
. Altres possessions estaven disperses al
Hampshire
, el
Nottinghamshire
, l'
Hertford
i el
Northamptonshire
.
[3]
Alan va comencar la construccio del castell de Richmond al voltant de 1077: es tracta sens dubte d'un dels primers castells normands en pedra construit a Anglaterra i fou el centre administratiu del comtat.
[4]
La ciutat de Richmond es desenvolupara al voltant de la fortalesa. Alan, encara que mai no va rebre formalment el titol de comte de Richmond del rei d'Anglaterra (nomes va rebre les terres), es de vegades considerat com el primer comte de Richmond. Va morir el 1093 sense descendencia. El seu germa Alan II el Negre († 1098) el va succeir. El seu darrer germa Esteve I de Penthievre († 1135/36), va heretar aquest honor, i va reunir les possessions angleses i bretones de la familia. Va viure a Bretanya i fou el primer titular que no va residir al comtat. El seu fill Alan III el Negre es va casar el 1138 amb Berta de Bretanya del que va tenir un fill, Conan; Alan III va morir el 1136 i el va succeir el seu fill Conan, que era menor d'edat, sota tutela de la seva mare Berta i del pare d'aquesta, Conan III de Bretanya. Des de 1136, l'honor de Richmond fou considerat com un
comitatus
, es a dir un comtat reagrupant terres contigues sota l'autoritat d'un comte.
[5]
Conan III de Bretanya va morir el 1148 i va deixar el ducat a la seva filla Berta i al seu net Conan (Conan IV de Bretanya); Berta es va casar amb Eudes de Prohoet que va esdevenir administrador de les possessions de Penthievre, Richmon i el ducat de Bretanya. Quan Conan IV va arribar a la majoria, Eudes es va negar a cedir l'administracio rebent el suport dels barons de Bretanya; Conan va haver de fugir a Anglaterra, on va administrar l'honor de Richmond que li va confirmar Enric II Plantagenet (1154), cosa que li va permetre disposar d'importants ingressos fins i tot superiors als que tenia com a duc de Bretanya.
[6]
De tornada a Bretanya el 1155, amb el suport d'Enric II, no va aconseguir desfer-se de la tutela del seu protector; va conservar l'honor de Richmond despres d'haver renunciat a Bretanya el 1166; Enric II va aprofitar la seva mort el 1171 per apoderar-se del comtat
[7]
que va entregar el 1183 al seu fill Geoffroy, duc de Bretanya des de feia dos anys.
[8]
La unio de Richmond i Bretanya, malgrat les nombroses vicissituds, va perdurar fins al comencament del segle
xv
. El comtat de Richmond va restar entre els titols dels ducs fins al 1399 si be del
1342
al
1372
el titol va passar provisionalment a mans de Joan de Gant, fill d'
Eduard III d'Anglaterra
, sota administracio de la reina mentre el seu marit estava a Franca en els primers combats de la Guerra dels Cent Anys; el comtat va restar fora del poder dels ducs de Bretanya fins al 1372.
[9]
Llavors fou donat al duc Joan IV de Bretanya, que el va concedir al seu fill segon Artur (Artur III de Bretanya) en el moment del naixement d'aquest. El
1399
, en resposta a la inversio de l'alianca del duc de Bretanya a favor del rei de Franca, enemic d'Anglaterra, el rei Enric IV va retirar l'honor de Richmond als ducs de Bretanya.
[10]
L'honor i el seu titol foren aixi separats definitivament del ducat de Bretanya, amb el que havien estat lligats des de la conquesta normanda. No obstant aixo, els membres de la casa de Bretanya van seguir durant molt de temps reivindicant l'heretatge de Richmond, com Artur III de Bretanya que durant tota la seva vida es va anomenar
comte de Richemont
o
conestable de Richemont
.
Finalment el
1414
el titol va entrar a les possessions de la familia reial anglesa a traves de
Joan de Lancaster
, tercer fill d'
Enric IV d'Anglaterra
.
Dinastia dita de Penthievre (1070/71-1135/36)
[
modifica
]
Ducs de Bretanya
[
modifica
]
Segona creacio del comtat de Richmond
[
modifica
]
Tercera creacio del comtat de Richmond (
1241
)
[
modifica
]
Quarta creacio del comtat de Richmond (1268)
[
modifica
]
Cinquena creacio del comtat de Richmond (
1306
)
[
modifica
]
Sisena creacio del comtat de Richmond (
1341
)
[
modifica
]
Setena creacio del comtat de Richmond (
1342
)
[
modifica
]
- 1342
-
1372
?:
Joan de Gant
(1340-1399), comte de Lancaster, comte de Lincoln, comte de Derby i comte de Leicester, duc de Lancaster (1362) i
duc d'Aquitania
.
- Renuncia al titol el 1372
Vuitena creacio del comtat de Richmond (
1372
)
[
modifica
]
Novena creacio del comtat de Richmond (
1414
)
[
modifica
]
Desena creacio del comtat de Richmond (
1453
)
[
modifica
]
Onzena creacio com a ducat (
1613
)
[
modifica
]
- 1613
-
1624
?: Ludovic Stuart (1574-1624), duc de Lennox, creat duc de Richmond el
1623
.
- ↑
A. Chedeville, N.-Y. Tonnerre,
La Bratagne feodale XIe-XIIIe siecles
, 1987, pag. 78.
- ↑
Paul Jeulin, ≪ Un grand Honneur anglais, Apercus sur le comte de Richmond en Angleterre, possession des ducs de Bretagne (1069/71-1398)≫,
Annales de Bretagne
, vol. 42, n° 3-4 (1935), pags. 265-302.
- ↑
Paul Jeulin
op. cit.
, pag. 271.
- ↑
. Michael Prestwich
Liberties and identities in the medieval British Isles
, 2008, pag. 100
- ↑
.
ibid
.
- ↑
. A. Chedeviilz, N. Y. Tonnerre
La Bretagne feudal XIe-XIIIe siecles
, 1987, pags. 85.
- ↑
. A. Chedeville, N.-Y. Tonnerre,
La Bretagne feodale...
, op. cit., pag. 91.
- ↑
.
ibidem
, pag. 93.
- ↑
. M. Prestwitch
op. cit.
, pag. 100-101.
- ↑
10,0
10,1
. J-J Monnier i J-C Cassard
Toute l'histoire de la Bretagne
pag. 277, edicions Skol Vreizh, 2003