La cera perduda es una tecnica de modelatge de figures i peces en principi de vidre o de metall que es fa servir a la industria per a peces de precisio o de vegades tambe per artesans, per exemple joiers o escultors. Aquesta tecnica, d'origen antic, permet reproduir detalls petits i subtils pero no sempre funciona be amb certs volums. A mes es arriscada, ja que es pot trencar la figura i el motlle, i una de les tecniques metal·lurgiques mes cares, ja que no nomes cal fer motllos -que sempre resulta el mes car- sino que aquests son usualment d'un sol us. ^[1]

Generalitats [ modifica ]

El procediment es basa a tallar la peca original tipicament en cera , que es tova i permet realitzar-hi tota mena de detalls, d'on ve el nom del metode. Altres materials que es poden usar son la terrissa , el greix , la parafina o d'altres polimers , per exemple. A aquesta peca se li afegeixen uns tubs fins i massissos, tambe de cera, que despres serviran per a crear canals per on es vessara el material liquid. El conjunt es cobreix amb una forma compacta d'un material tou pero que pugui esdevenir dur i amb certes propietats termiques com, per exemple, el ciment , de manera que hi sobresurtin els extrems dels sortints afegits. Despres car endurir el material tou cobrent. A continuacio s'aplica calor per a fondre la cera i evacuar-la per forats i canals creats pels cilindres o cons afegits.

Aixi hom ha obtingut un motlle, de ciment, per exemple, que pot omplir pels forats i canals amb un metall fos, per exemple, i deixar-lo endurir. Es per aixo que el material del motlle ha de resistir les altes temperatures del metall fos sense trencar-se.

El principal defecte d'aquest procediment es el seu enorme cost, ja que no hi ha una altra manera d'obtenir la figura, per exemple de metall, que trencant el motlle de ciment, antigament per procediments mecanics, es a dir, a cops. Avui en dia es pot trencar tambe per procediments quimics, per exemple, o es fa un motlle en dues parts que es puguin separar. En qualsevol cas despres cal trencar els sortints de metall que queden pegats a la figura, i despres polir-los, i, en el cas d'utilitzar un motllo en diverses parts, tambe polir la part d'unio. Cada zona d'unio entre dues plaques del motlle o on hi havia un sortint es consideren defectes de fabricacio. Per a fer el motlle en diverses parts, o per a obtenir peces identiques amb aquest metode, es poden fer prototipus o models de cera identics a partir d'un d'original, utilitzant un motllo tou fet amb silicona, que no suportaria el metall pero si la cera calenta.

• 
  Model de cera d'una poma
• 
  Mateix model amb un material mes modern, la parafina, en aquest cas tintada de vermell
• 
  El model de la poma en parafina, amb els conductes compactes i una part del motlle, en aquest cas d'argila, parcialment trencat per a poder veure l'interior. Pero abans de trencar el motlle cal primer escalfar-lo, per a liquar la cera i poder-la versar pels conductes, i despres omplir-lo amb un metall fos.
• 
  Despres cal deixar refredar be el metall per a endurir-lo, i posteriorment es pot trencar, amb cura, el motlle. La poma resultant es aquesta, encara amb els conductes per a introduir i extreure el material del motlle, que han quedat tambe com a part de la figura de metall. Tambe caldra netejar i polir les imperfeccions sobre la superficie de la poma.

Metode de la cera perduda a les escultures de l'antiga Grecia [ modifica ]

Cap a la meitat del segle  vi  aC , l'escultor Teodor de Samos va definir la tecnica de la cera perduda, cosa que va revolucionar l'escultura. Aquesta tecnica permetia crear estatues de bronze de gran mida i amb unes qualitats de resistencia i plastiques molt millors que les del marbre i la fusta . El canvi de material permetia tota mena de detalls i audacies quant a la composicio, el gest i el moviment, cosa que va acabar amb les poses hieratiques de l' estil arcaic i en particular amb les cores i els curos . ^[2]

A l'epoca d l' estil sever , aquest procediment es va usar per a fer estatues de bronze , com els guerrers de Riace , ^[3] el deu del cap Artemision o l' auriga de Delfos . Es un metode en que no hi pot haver cap error, ja que en abocar-se el bronze el model previ, que en aquest cas es de fang i no cera, es destrueix.

Consistia a fer una primera figura de fang amb la forma de l'objecte a realitzar. Posteriorment es recobria amb una fina capa de cera (de 7-8 mil·limetres de gruix en el cas de les estatues de Riace) que, al seu torn era coberta per una altra capa de fang, o per un altre material refractari , on es practicaven diversos orificis. El bronze era abocat per un o diversos forats (abeuradors) situats a la part superior, i l' aliatge anava desplacant la cera que sortia per un o mes orificis inferiors. Una vegada refredat tot el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final. Amb un element punxegut es trencava tambe el nucli original per donar pas a la peca acabada.

Tanmateix, donada la mida de moltes de les figures, era normal que quantitats importants de fang quedessin a l'interior del bronze, com va ocorrer al cas dels dos guerrers de Riace , cosa que ha permes als investigadors la seva analisi per poder determinar amb mes o menys exactitud la seva procedencia. Una vegada aconseguida la peca en bronze s'hi feia un repas a consciencia per ajustar-se amb la maxima fidelitat al que l'artista havia plasmat a la primera escultura de fang. En aquesta tasca es tallaven les abeuradores i es repassaven els desperfectes que poguessin haver sorgit durant la fosa. Aixi mateix se soldaven els forats deixats per les abeuradores, i s'unien les peces que configuraven el conjunt de l'obra amb un fil del mateix aliatge utilitzat. Despres d'aixo, l'obra s'allisava mitjancant una especie de polit de la superficie, polida i abrillantada per un fregat finissim, fins que els porus del bronze quedaven completament unificats. Mes tard es procedia a donar les patines , per tal d'acolorir el metall. ^[4]

Bibliografia [ modifica ]

• Barral i Altet, Xavier . Historia Universal del Arte: La antiguedad Clasica , Vol.II. Barcelona, Editorial Planeta, 1987. ISBN 84-320-8902-8 (castella)
• Birks, Tony L'art de la fonte de bronze: Alchimie de la sculpture (2006), ed. Eyrolles, coll. Secrets d'artisans, ISBN 2-212-11614-4 (frances)
• Richter, Gisela. El Arte Griego . Barcelona, Ediciones Destino, 1980. ISBN 84-233-1018-3 (castella)

Referencies [ modifica ]

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Cera perduda

• Animacio flash sobre el proces de fosa a cera perduda
• Fosa a cera perduda Arxivat 2007-05-21 a Wayback Machine .