Carme Ballester i Llasat
(
Barcelona
,
27 d'abril
de
1900
-
Paris
,
7 de marc
de
1972
)
[1]
fou una activista pels drets de les dones, republicana, d'esquerres i la segona esposa del
president
Lluis Companys
.
[2]
Els inicis d'una vida d'activisme i politica
[
modifica
]
Carme Ballester i Llasat va neixer a Barcelona, el 27 d'abril de 1900. Es va quedar orfena de pare i de mare quan era molt jove i es la seva tieta qui se’n fa carrec. Te la fortuna de ser acollida per la familia Broggi que la fan encarregada d'una de les botigues familiars i li obren les portes al seu entorn. Es aixi com coneix al seu primer marit, en Joan Duran, que milita a
Estat Catala-Partit Proletari
i a traves d'ell, s'interessa i s'endinsa en politica entrant a militar al mateix partit. Al Casal d'Esquerra de la Gran Via de les Corts Catalanes, ella esdeve la vocal i maxima responsable de la seccio femenina.
[3]
Despres de divorciar-se de Joan Duran, va mantenir una historia amorosa amb
Miquel Badia
, fundador de les
Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Catala
(JEREC) que seria assassinat per pistolers de la
FAI
l'abril del 1936.
D'activista d'esquerres a "primera dama" de Catalunya
[
modifica
]
La relacio entre Ballester i Companys surt a la llum publica durant els fets del
Sis d'Octubre del 1934
quan ella es nega a abandonar el
Palau de la Generalitat
per quedar-se al costat del president Companys. Despres d'aquests fets, Companys es detingut i enviat al penal d'El
Puerto de Santa Maria
(
Cadis
), i Carme Ballester viatjara amb les dones dels altres presoners per visitar-lo.
Un any despres, i amb la victoria del Front Popular (febrer del 1936), Lluis Companys es alliberat i torna a ocupar de nou la presidencia de la Generalitat. En aquest moment, comencara a ser ferquent veure a Ballester acompanyant al President Companys en diferents actes i esdeveniments publics; en el lliurament de la bandera de la
Columna Macia
al tinent coronel Bosch, en el partit de futbol de les seleccions de Catalunya i el Pais Valencia o en els concerts de Pau Casals al Liceu.
[3]
El 5 d'octubre del 1936, tres mesos despres de l'esclat de la guerra civil, contrau matrimoni amb Lluis Companys. El jutge Server Gibert Piera va oficiar la cerimonia amb el conseller de Cultura,
Ventura Gassol
, i Manuel Companys, germa del president, com a testimonis.
El 3 de juny del 1937 fa el seu primer acte public com a "primera dama" en un homenatge a les victimes del bombardeig de
Gernika
. En aquests temps d'incertesa, va ser presidenta honoraria de La Dona a la Rereguarda i va col·laborar amb el
Comissariat de Propaganda
que dirigia
Jaume Miravitlles
, involucrant-se en aquelles activitats dirigides a minvar el sofriment dels infants.
[3]
Exili i afusellament de Companys
[
modifica
]
El 3 d'abril del 1938, amb l'ocupacio de Lleida i l'abolicio de l'Estatut d'Autonomia, sembla imminent la caiguda de Barcelona. Es aleshores, el 6 d'abril del 1938, que decideix emprendre el cami de l'exili juntament amb Maria Companys, la filla del president,
Antonia Macia
, l'esposa de Josep Tarradellas, i altres familiars d'alts carrecs de la Generalitat.
Durant la
Guerra Civil espanyola
, s'estableix a
Paris
per estar a prop de
Lluis Companys i Mico
(en Lluiset), ingressat a una clinica psiquiatrica, des que se li havia diagnosticat una esquizofrenia greu.
[3]
Amb la caiguda de Barcelona, el 24 de gener de 1939, Lluis Companys parteix cap a l'exili i el 9 de febrer del 1939 tots dos es retroben a la capital francesa.
Decideixen quedar-se a Franca i Companys i Ballester s'estableixen a una petita casa a
Ar Baol-Skoubleg
(a la
Bretanya
), el lloguer de la qual va assumir
Joan Casanella
d'
ERC
. Amb el matrimoni tambe hi viu un nebot de la Carme, Francesc Ballester, que sera detingut juntament amb Companys, el 13 d'agost del 1940 .
L'endema de la detencio de Companys, Carme Ballester agafa la bicicleta fins a la Kommandatur alemanya on li diuen que no saben res del seu marit, pero abans de marxar, un frances, de forma discreta, li diu que vagi a Ville Caroline. Quan hi arriba, els soldats li barren el pas, pero els hi explica que te una trobada amb un oficial i la deixen entrar. D'aquesta manera aconsegueix veure, per uns segons, a Companys instants abans que se l'emportin. Quan intenta corre cap a ell per apropar-s'hi, un oficial l'atura i ella cridant, copsa l'atencio de Companys que amb un gest amb la ma li diu "Fuig d'aqui!".
[4]
Ella ja no el va veure mai mes. Va remoure cel i terra perque algu intercedis pel seu marit; va escriure al
mariscal Petain
, a l'arquebisbe de Paris i a l'ambaixador espanyol. No va servir de res. El 14 d'octubre de 1940 Lluis Companys va ser condemnat a mort. Carme Ballester es va assabentar que el seu marit havia estat afusellat per radio el 16 d'octubre de 1940. En sentir la noticia va perdre el coneixement.
[3]
[5]
Resistencia a Franca
[
modifica
]
Despres de l'afusellament del seu marit, la seva prioritat va ser trobar en
Lluiset
que havia desaparegut al maig de 1940 durant la invasio nazi. Degut a l'ocupacio alemanya, l'equip medic del centre on estava ingressat decideix evacuar els interns i enmig del caos d'un bombardeig, el Lluiset es perd. Aquest fet va provocar que el seu pare renuncies a marxar de Franca precipitant la seva detencio i execucio. La perseveranca de Ballester en trobar en Lluiset va donar els seus fruits, i despres d'inserir anuncis en diferents diaris va saber que el jove estava ingressat a un psiquiatric de
Llemotges
. Resulta que, despres dels bombardejos, el jove va vagar per carrers i carreteres fins que les autoritats franceses el varen integrar a una companyia de treball per obrir trinxeres. Com que el jove no s'adaptava, va ser apallissat, fins que un metge s'adona del seu trastorn i el traslladaren al psiquiatric, on finalment va ser trobat per la Carme.
[3]
Ella es va fer carrec de Lluis Companys i Mico fins que es va morir el 1956 amb 45 anys.
A mitjan 1942 Ballester decideix marxar de
Ar Baol-Skoubleg
i traslladar-se a Paris. D'aquesta forma esta mes a prop d'en Lluiset. Es durant aquesta epoca que comenca a establir contactes amb membres destacats de la
Resistencia francesa
com el coronel Lizet i el general Delestraint que van participar de forma activa i decisiva en l'
alliberament de Paris
. Jugant-se la vida, va amagar, alimentar i fins i tot, ajudar a fugir a perseguits per la Gestapo, la majoria,
jueus
. Sospitava que la policia secreta alemanya la seguia, per aixo va haver de ser extremadament prudent en tots els seus moviments.
[3]
Fi de la II Guerra Mundial i reconeixements
[
modifica
]
Despres de la
II Guerra Mundial
, va rebre el reconeixement per part
De Gaulle
com a membre de la Resistencia francesa. Li van atorgar dues medalles de coure amb la inscripcio: “
Liberation de Paris. Le colonel Lize a ses compangnons d'armes. 19-28 d'aout 1944. Mme Companys
”.
[3]
La desfilada de la victoria va ser un dia especialment emocionant per Carme Companys, que era com es donava a coneixer aleshores. Situada a la tribuna oficial va rebre una gran quantitat de flors de la ma de republicans que, desfilant al costat de
De Gaulle
, portaven una gran senyera. Des de Paris, Carme Ballester va col·laborar incansablement amb el Comite d'Ajuda als Republicans Espanyols.
Tambe va perseverar en restablir l'honor i mantenir el record del seu marit, per aixo despres de l'alliberament de Paris va organitzar una missa a la parroquia de Saint Honore, el 14 d'octubre del 1944.
[3]
Les penuries de l'exili
[
modifica
]
A l'exili Carme Ballester rep, del govern de la
Generalitat
, una pensio de 10.000 francs mensuals, pero aquests diners son insuficients per pagar l'hospital psiquiatric d'en Lluiset i fer front a una greu operacio del noi, l'amputacio d'una cama. El govern basc a l'exili tambe li atorga una pensio de 10.000 francs al mes, pero tot plegat no arriba per cobrir les despeses. Els recursos amb els que compta son tan minsos que es veu obligada a vendre’s la roba, a netejar les cases de les families mes acomodades del barri i a treballar en un taller de costura.
Als anys 60 els recursos de la Generalitat son encara mes escassos i la salut de Ballester comenca a debilitar-se. Sense recursos i endeutada, ha de recorrer a l'ajut dels amics que inicien una recollida de fons entre els exiliats catalans a Franca i America. Fins i tot, l'any 1968, va rebre diners del general De Gaulle, president de la Republica de Franca.
[5]
Mort i retorn de les despulles a Catalunya
[
modifica
]
Carme Ballester nomes va poder gaudir de la pensio de viduitat com a victima del
nazisme
durant un any i mig.
Josep Maria Batista i Roca
i
Manuel Viusa i Camps
, membres del
Consell Nacional Catala
(CNC), van ser qui la varen convencer per sol·licitar aquest ajut al que tenia dret.
[6]
El 7 de marc de 1972, amb 71 anys, Carme Ballester moria a l'hospital Ambroise Pare de Boulogne. Havent deixat el funeral pagat i les esqueles per publicar a
Le Figaro
i
Le Monde
redactades, va ser enterrada al cementiri de Saint-Mande, a Paris, al costat de Lluiset. Tant la seva mort com el seu funeral passaren practicament desapercebuts.
[5]
El 24 de febrer de 1998 les seves despulles foren traslladades a Barcelona i foren enterrades al
Cementiri de Montjuic
el 3 de marc amb l'assistencia de l'aleshores president
Jordi Pujol
, el president del
Parlament de Catalunya
,
Joan Reventos
, i l'alcalde de Barcelona,
Joan Clos
.
[7]
[8]
- ↑
≪
Carme Ballester i Llasat
≫.
Gran Enciclopedia Catalana
. Barcelona:
Grup Enciclopedia Catalana
.
- ↑
Acta de matrimoni de Lluis Companys amb Carme Ballester
Arxivat
2015-10-11 a
Wayback Machine
., 5 d'octubre de 1936.
- ↑
3,0
3,1
3,2
3,3
3,4
3,5
3,6
3,7
3,8
Saez
, Anna ≪
≪Madame Companys≫.
≫.
Sapiens [Barcelona], num. 193
, abril 2018, pag. 30-39. Arxivat de l'
original
el 2018-05-06 [Consulta: 5 maig 2018].
- ↑
≪
Llegiu la correspondencia entre Carme Ballester i Josep Tarradellas
≫. Sapiens, 03-04-2018. Arxivat de l'
original
el 2018-05-06. [Consulta: 3 maig 2018].
- ↑
5,0
5,1
5,2
≪
Documents INEDITS de Lluis Companys i Carme Ballester
≫. Associacio Memoria i Historia de Manresa. [Consulta: 3 maig 2018].
- ↑
Finestres
, Jordi ≪Qui era Carme Ballester≫.
Sapiens
[Barcelona], num. 96, octubre 2010, p. 56.
ISSN
:
1695-2014
.
- ↑
L'ultima satisfaccio d'en Companys
- ↑
Esquela de l'enterrament a La Vanguardia
Bibliografia complementaria
[
modifica
]
Enllacos externs
[
modifica
]