Batalla d'El Mazucu

Guerra Civil espanyola
Tipus	batalla
Data	5 de setembre de 1937 al 20 de setembre de 1937
Coordenades	43° 22′ 56″ N, 4° 51′ 09″ O  /  43.3822°N , 4.8525°O  / 43.3822; -4.8525
Lloc	Prop de Llanes , Asturies , Espanya
Estat	Espanya
Resultat	Victoria franquista
Bandols
Consell Sobira d'Asturies i Lleo Bandol sublevat
Comandants
Francisco Galan Rodriguez Jose Solchaga y Zala

La Batalla d'El Mazucu fou un episodi de la Guerra Civil espanyola esdevingut entre el 5 i el 20 de setembre de 1937 a prop de Llanes ( Asturies ). Durant els combats, tot i heure-se-les amb un contingent set cops superior, les forces lleials a la Republica van defensar durant quinze dies El Mazucu i les muntanyes circumdants -un territori molt complicat- de l'ofensiva del bandol revoltat a l'orient asturia, de tal manera que van impedir l'avancament dels facciosos a l'est d'Asturies en un dels enfrontaments considerats mes durs de la Guerra Civil. ^[1] De fet, diversos historiadors qualifiquen la defensa republicana com la batalla de les Termopiles . ^[1]

Un cop els revoltats van aconseguir la victoria en aquesta batalla, els franquistes van poder unir-se a les forces que avancaven des de Lleo, fet que va facilitar la caiguda de Gijon i l'abandonament d'Asturies, la darrera provincia controlada per la Republica al nord-oest peninsular.

A banda de la importancia estrategica, aquesta batalla tambe es rellevant perque fou durant el seu desenvolupament que es va utilitzar per primer cop un bombardeig en estora contra objectius militars, accio duta a terme per la Legio Condor del Tercer Reich nazi . ^[2]

Antecedents [ modifica ]

Despres que Bilbao i Santander fossin ocupades pels franquistes, el 19 de juny i el 25 d'agost de 1937, respectivament, Asturies va quedar aillada de la resta de territori controlat per la Republica. Aixo va facilitar la creacio del Consell Sobira d'Asturies i Lleo , el 24 d'agost, i la seva declaracio de sobirania sobre "totes les jurisdiccions i organismes civils i militars", ^[3] per la qual, s'apropiava de competencies propies del govern central.

L'u de setembre, el general rebel Fidel Davila va atacar des del sud i des de l'est sense esperar massa resistencia dels republicans, que estaven desmoralitzats. En efecte, la primera linia de defensa, seguint el curs del riu Deva , va ser rapidament superada i Llanes va caure el 5 de setembre, pero, a partir d'aquell moment, la ruta que els facciosos havien de seguir es trobava encaixonada entre la Mar Cantabrica i la Serra del Cuera . Per tant, si els nacionals volien seguir avancant cap a Gijon, havien d'acabar amb els republicans que defensaven les muntanyes i, per aixo, van planejar un moviment en pinca des del nord-oest de Llanes i, des del sud-oest, de Panes cap a Cabrales . En ambdos fronts, el terreny accidentat i la dura resistencia republicana van frenar l'avanc. Aleshores, va quedar clar que les muntanyes de la serra de Cuera eren vitals per a la defensa d'Asturies, i la clau de la serra de Cuera era el coll del Mazucu.

Els combatents [ modifica ]

Les forces rebels estaven formades per uns 33.000 homes, la majoria carlistes , integrats en quatre brigades navarreses i comandats pel general Jose Solchaga Zala , que tenia el seu comandament central a Llanes. Tenien el suport de 15 bateries d'artilleria i el fort suport aeri de la Divisio Condor alemanya. A mes, el creuer Almirante Cervera tambe podia atacar el pas del Mazucu, donat que es troba a tot just cinc quilometres del mar.

Les forces republicanes -sobretot asturians, bascos i alguns caantabres- estaven compostes per tres brigades molt debilitades que no arribaven als 5.000 homes. Les dirigien els coronels Juan Ibarrola Orueta i Francisco Galan Rodriguez i practicament no disposaven de suport d'artilleria ni de proteccio aeria.

Batalla [ modifica ]

Durant el transcurs de la batalla, els franquistes seguien una planificacio diaria repetitiva. A primera hora del mati, un avio de la Legio Condor reconeixia el terreny i passava informacio fotografica als oficials franquistes, situats a Llanes. Aquests, dissenyaven la sequencia de l'atac d'aquell dia: primer el bombardeig d'artilleria pesada, despres el bombardeig aeri i els atacs dels caces alemanys, que atacaven de tres en tres i, mentrestant, la infanteria avancava fins que se situava a uns 70 metres de l'objectiu, moment a partir del qual comencava el combat de trinxeres i cos a cos. ^[1] Afectades per l'escassetat de municio, les forces de la Republica es defensen encertadament aprofitant al maxim el terreny muntanyenc, que resta tota eficacia als atacs inicials de l'aviacio rebel ja que la dispersio de les tropes republicanes entre els penyals i muntanyes del Mazucu fan inutil el bombardeig, el qual nomes resulta efectiu per tallar subministraments o, en els ultims dies de la lluita, contra tropes republicanes mes concentrades en terra.

La batalla del Mazucu va comencar el 6 de setembre, quan la 1a Brigada Navarresa intenta assaltar el pas de muntanya del Mazucu, a la vora del riu Segella i al sud-est de Llanes, pas que controlava l'acces a la zona central d'Asturies. Els republicans rebutgen els atacs, impedint l'exit de la pinca. En resposta, se sol·licita la participacio de la Legio Condor alemanya, la qual fara el primer bombardeig en estora contra un objectiu militar, les forces republicanes que defensen l'acces al Mazucu. ^[2]

L'endema, es repeteixen els atacs dels rebels i els bombardejos en estora; pero els franquistes no aconsegueixen avancar i el front s'estabilitza. El dirigent anarco-sindicalista Higinio Carrocera arriba al front amb tres batallons i 24 metralladores pesades per millorar les defenses republicanes, la Brigada Mobil. ^[4]

Durant el 9 de setembre, un dia molt boiros, es disputen combats cos a cos molt durs que deixen motes baixes a tots dos bandols; pero els rebels aconsegueixen avancar uns 2 quilometres al sud, territori que els republicans no poden recuperar.

L'endema, els nacionals bombardegen intensament les posicions defensives republicanes d'El Mazucu i forcen la retirada de dos batallons republicans, tot i que no poden aprofitar-se'n. Durant la resta del dia i l'endema, onades de bombardeigs i bombardejos d'artilleria son succeits per atacs de l'infanteria nacional; pero tots son rebutjats per les metralladores republicanes.

El 10 de setembre, tambe boiros, la I Brigada navarresa de Solchaga duu a terme un atac total i aconsegueixen prendre el turo del Biforcu (sota el Mazucu), tot i que aquest segueix dominat des del Llabres, des d'on els republicans van martellejar la zona amb metralladores i fent rodar bidons de carbur de calci plens d'explosius. Per tal de desequilibrar la defensa republicana, fixada al cim de Pena Turbina, es planteja que les forces del CTV italia ataquin Aviles . Per primera vegada des de l'inici de la batalla, arriba menjar calent a la primera linia republicana.

During els dos dies seguents, els sublevats del front sud no poden avancar per la vall, de manera que no tenen cap altre remei que avancar per la carena de la serra cap al Pico Turbina. Aquest cim, de 1.315 m, es un obstacle formidable amb pendents de 40° i un terreny carstic gairebe lunar. Com que no hi ha pistes, ni tan sols per a les mules, els subministraments i l'artilleria s'han de transportar en gran part a ma. La meteorologia tambe era dolenta, de manera que l'aviacio no podia operar, tot i que la boira tambe amagava les forces atacants.

El 13, els defensors han de replegar-se als cims situats al sud de la Serra del Cuera a causa de l'aclaparadora superioritat artillera i numerica de l'enemic. Per aquest motiu, l'endema cedeixen la Sierra Llabres, l'alcada de la qual domina tant el poble d'El Mazucu -indefensable en aquests moments- com les aproximacions occidentals al coll del mateix nom. Cap al sud, el Pico Turbina gairebe va ser pres; pero l'atac va ser rebutjat amb granades de ma, en lluita confusa entre la boira densa.

El 15, els franquistes ocupen El Mazucu i el seu voltant i els republicans d'aquell sector es retiren a Mere . Al sud, per sobre del Mazucu, la defensa republicana queda exclusivament integrada pel Batallo d'Infanteria de Marina, un batallo format per mariners santanderins sense vaixells que aconseguira defensar durant 5 dies els tres darrers cims en mans republicanes de la Serra de Cuera: Pena Blanca, Tiedu i Cabeza Ubena (anomenats "Penas Blancas" pels militars). ^[5] Pico Turbina va ser ocupat l'endema, a la vegada que Pena Blanca quedava practicament encerclada quan els rebels van prendre Arangas i Arenas.

Com que els primers atacs per prendre "Penas Blancas" -la darrera defensa republicana- van fracassar, els rebels van mobilitzar setze batallons per a mirar de derrotar els defensors. El suport aeri era minim a causa de la meteorologia i als cims hi nevava a bastament; pero, el 18 de setembre, ja amb millor meteorologia des del migdia, els rebels poden efectuar tres onades d'atacs aeris alemanys i italians, que aprofiten l'escampada de la boira. Despres de cada bombardeig, la infanteria navarresa ataca les posicions republicanes; pero son rebutjats per les metralladores i les granades de ma dels defensors. Durant quatre dies es repeteix aquesta tonica, tot i que a poc a poc, les unitats del Mazucu que es queden sense municio comencen a retirar-se, de manera que el 20 els rebels prenen el pas muntanyenc i el 22 de setembre ocupen els ultims cims del sector sud que encara estaven en poder dels republicans, entre elles el principal reducte republica de Pena Turbina.

La formidable defensa republicana va fer que Higinio Carrocera fos condecorat amb la Medalla de la Llibertat, la maxima condecoracio republicana.

Consequencies [ modifica ]

Amb la defensa d'El Mazucu es tenia l'esperanca d'aturar l'avenc dels rebels fins l'hivern, quan hagues calgut aturar els combats a causa del fred. Si s'hagues aconseguit, el desenllac de la guerra hagues estat diferent, ja que hagues ofert a la Republica l'opcio de crear el seu exercit de reserva. tal com es van desenvolupar els esdeveniments, els atacants van patir un retard significatiu i els defensors van recuperar el seu honor, desfet amb la perdua de Santander, tot i que tambe a un gran cost. La Legio Condor tambe va aprendre molts conceptes que mes tard posaria en practica durant la Segona Guerra Mundial .

La defensa d'El Mazucu tambe va donar cert respir als republicans de l'oest d'Asturies i una oportunitat de reagrupar-se, tot i que aixo va fer poca diferencia. Els nacionalistes del front oriental aviat es van unir a les forces que avancaven des de Lleo a Infiesto i van convergir a Gijon, l'ultim reducte republica del nord d'Espanya, que va caure el 21 d'octubre.

Referencies [ modifica ]