L'
autogir
es una
aeronau d'ales giratories
que vola com els
avions
pero la seva
ala
es un
rotor
que gira per l'accio del vent relatiu que el travessa de baix cap amunt i per tant se'l pot considerar un hibrid entre l'
aeropla
i l'
helicopter
.
[1]
Igual que l'aeropla, la seva propulsio es realitza mitjancant una
helix
, pero en lloc d'ales, te un
rotor
com l'helicopter.
[2]
Aquest rotor no esta connectat al
motor
de l'aeronau, per la qual cosa gira lliurement, ≪autogira≫, impulsat per l'aire, generant aixi forca de
sustentacio
. En l'helicopter, per contra, la propulsio i la sustentacio es produeixen en el rotor, el qual si que esta impulsat pel motor.
[3]
[4]
Maqueta o reproduccio a escala 3:4 del cometagiroavio
Es un aparell molt segur, que nomes te un moment critic: despres de l'
aterratge
, mentre el rotor encara no s'ha aturat, una rafega forta de vent el pot tornar a elevar. L'autogir pot aconseguir velocitats de vol molt lentes, encara que no te la possibilitat d'aturar-se en l'aire.
Autogir
es marca registrada de
La Cierva
. Per aixo es diu ≪girocopter≫ (
Gyrocopter
en angles) a l'aparell, de forma generica.
Autogir Cierva C.30.
Pere Sastre Obrador, mes conegut com a
Pere de Son Gall
, des de finals de 1919, se centra en el disseny d'un prototip d'aparell aeri que anomena
cometagiroavio
: una maquina aeria mixta, amb caracteristiques ensems d'aeropla i d'helicopter, dotada de les caracteristiques d'elevacio vertical, aixi com d'estacionament enlaire (amb la conseguent millora en materia de seguretat aeria), i capac de prosseguir, despres, en vol horitzontal, i de descendir finalment sense necessitat de gaire terreny per a l'aterratge. Per a aixo, aquest nou enginy havia de tenir dues categories de pales o helices, connectades al motor: unes per al moviment en sentit vertical, i unes altres per a l'horitzontal; el principi fisic a tenir en compte seria el de l'accio i reaccio.
Per tal d'aconseguir financament per a la materialitzacio d'aquesta idea, el 1921 Pere Sastre va demanar ajuda al Govern central, en una carta dirigida al capita general de l'Exercit, que aleshores era el mallorqui
Valeria Weyler
, el qual li reclama el projecte i els calculs per al seu estudi a Madrid. Empero, despres que Pere els hi envias, la resposta definitiva de Weyler fou que, segons el general en cap de la Seccio d'Aeronautica del Ministeri de la Guerra, la idea de Pere Sastre ≪no te utilitat practica≫. El mateix Pere faria notar que, curiosament, el ministre de la Guerra d'aleshores era
Juan de la Cierva y Penafiel
, pare de
Juan de la Cierva y Codorniu
, que, poc temps despres, donaria a coneixer la invencio del seu
autogir
, que vola per primera vegada el gener de 1923. Es cert que l'autogir de De la Cierva no tenia elevacio ni descens vertical (no era un helicopter); pero s'hi aplicava el mateix principi del
cometagiroavio
per a reduir la carrera d'enlairament. Aquest es el comencament de la llegenda del plagi: molts llucmajorers pensen encara que De la Cierva va copiar els planols de Sastre o que, almanco, s'hi va inspirar o els va aprofitar en part.
L'autogir va ser inventat per l'enginyer espanyol
Juan de la Cierva
, qui va desenvolupar el
rotor articulat
que mes tard usarien els helicopters (encara que es passiu, aquest sistema dissenyat per La Cierva compensava de la diferencia d'empenyiment de l'aire batut quan la pala va endavant amb el batut quan va endarrere que feia bolcar tant l'autogir com l'helicopter). En el seu primer vol, l'autogir va aconseguir recorrer 200 metres el
1923
i mes tard, va realitzar el primer viatge entre aerodroms des de
Getafe
a
Cuatro Vientos
el 1924. Cal destacar que De la Cierva mai es va interessar pels helicopters, als quals considerava massa complicats per volar i proclius als accidents.
Els primers models d'autogirs de De la Cierva disposaven d'unes petites ales que feien la funcio d'alerons per a controlar l'alabeig. Posteriorment el seu inventor va introduir una articulacio en el cap del rotor i li va aplicar ≪comandament directe≫ fent innecessaries les esmentades ales. Aixi mateix en els models mes avancats es podria transmetre forca del motor al rotor mitjancant d'un prellancador, escurcant aixi la carrera d'
enlairament
, fins a arribar a l'≪enlairament de salt≫, practicament vertical. El primer prellancador va ser dissenyat per
Heraclio Alfaro Fournier
. Un perfeccionament posterior va ser l'anomenat
rotor autodinamic
, introduint un angle respecte a la vertical en l'articulacio d'arrossegament, sistema que mantenia les pales del rotor en ≪pas fi≫ fins que assolida una certa velocitat i es desembragava el motor, moment en el qual les pales es desplacaven en arrossegament augmentant bruscament el seu angle d'atac, i generant aixi la sustentacio necessaria per a l'≪enlairament de salt≫.
El naixement dels helicopters va propiciar el declivi dels autogirs fins a la seva practica desaparicio, encara que en temps mes recents hi ha hagut un cert ressorgir entre l'aviacio esportiva, tant per iniciatives comercials com per aficionats que construeixen els seus propis autogirs.
Autorotacio amb motor parat
[
modifica
]
En cas d'una aturada del motor en vol, l'autogir planeja i comenca a baixar lentament (tal com cau la llavor d'un
sicomor
, que te una forma d'helix que fa que caigui
suaument
de l'arbre en
autorotacio
.
[3]
), com mes rapid ho faci, mes rapid giren les pales del rotor, emmagatzemant energia i proporcionant major sustentacio. Tambe en un helicopter es pot recorrer a l'
autorotacio
per a aterrar sense motor, pero el pilot ha d'actuar sobre el pas col·lectiu i col·locar el rotor en regim d'autorotacio. En canvi, un autogir vola sempre en
autorotacio
.
- ↑
Wragg
, David W.
A Dictionary of Aviation
. first. Osprey, 1973, p. 147.
ISBN 9780850451634
.
- ↑
≪
Autogir
≫.
Gran Enciclopedia Catalana
. Barcelona:
Grup Enciclopedia Catalana
.
- ↑
3,0
3,1
Dorling Kindersley, Inc.
Medios de transporte: automoviles, aviones, barcos, trenes
. El Pais/Altea, 1994 [Consulta: 3 agost 2012].
- ↑
J. Gordon Leishman.
Principles of Helicopter Aerodynamics
(en angles). Cambridge University Press, 24/4/2006, p. 20?.
ISBN 978-0-521-85860-1
[Consulta: 4 agost 2012].
Enllacos externs
[
modifica
]