Per a altres significats, vegeu ≪ Atmosfera (unitat) ≫.

L' atmosfera es la capa de gasos que envolta el mon (oxigen, nitrogen, dioxid de carboni...) o, en general, un altre planeta o cos celeste. El terme atmosfera va ser creat pel neollati al segle  xvii com atmosphaera a partir del grec : ?τμ?? [ atmos ] 'vapor' ^[1] i σφα?ρα [ sphaira ] 'esfera'; ^[2] es una capa de gasos que pot envoltar un cos celeste de massa suficient, ^[3] i que es mante en el seu lloc per la gravetat del cos. Una atmosfera pot ser retinguda per mes temps si la gravetat es alta i la temperatura es baixa. Alguns planetes consten principalment de diversos gasos, pero nomes la seva capa externa es la seva atmosfera. ^[4]

El terme atmosfera estel·lar descriu la regio exterior d'una estrella i tipicament inclou la porcio que comenca des de la fotosfera opaca cap enfora. Les estrelles amb temperatures relativament baixes poden formar molecules compostes en la seva atmosfera externa. L' atmosfera terrestre te oxigen , que es usat per la majoria dels organismes per a la respiracio, i dioxid de carboni que fan servir les plantes, algues i cianobacteris per a la fotosintesi ; tambe protegeix els organismes vius dels danys genetics per la radiacio ultraviolada de la llum solar. La seva composicio actual es el producte de milers de milions d'anys de modificacio bioquimica de la paleoatmosfera per part dels organismes vius.

Pressio [ modifica ]

La pressio atmosferica es la forca per unitat de superficie que sempre s'aplica perpendicularment a la superficie pel gas que l'envolta. Es determina per la forca gravitatoria d'un planeta combinada amb la massa total d'una columna de gas sobre el lloc. Les unitats de pressio de l'aire estan basades en l' atmosfera estandard (atm), reconeguda internacionalment definida com a 101.325 Pa (o 1.013.250 dines per cm²). Una atm equival a 14,696 lliures per polzada quadrada (psi).

La pressio d'un gas atmosferic davalla amb l'altitud per la disminucio de la massa de gas sobre cada localitzacio. L'alcada a la qual una atmosfera declina es per un factor e (un nombre irracional amb un valor de 2.71828); s'anomena l' altitud d'escala i es designa per H . En una atmosfera amb temperatura uniforme, la pressio declina exponencialment amb l'increment d'altitud. Tanmateix, les atmosferes no tenen una temperatura uniforme, i la determinacio exacta, a una altitud determinada, de la pressio atmosferica es mes complex.

Escapament [ modifica ]

La gravetat superficial , la forca que mante cap avall una atmosfera, difereix significativament entre els planetes. La distancia al Sol determina l'energia disponible per a escalfar el gas atmosferic fins al punt que el moviment termic de les seves molecules excedeix la velocitat d'escapament . Per aixo, les fredes i distants llunes Tita, Trito i Pluto son capaces de retenir una atmosfera malgrat les seves relativament baixes gravetats. Els planetes interestel·lars , teoricament, tambe poden retenir atmosferes gruixudes. Es creu que Venus i Mart poden haver perdut gran part de la seva aigua despres d'haver-se fotodissociat en hidrogen i oxigen per la llum solar ultraviolada i l'hidrogen va escapar. El camp magnetic terrestre ho evita en gran part. ^[5]

Altres mecanismes que causen escapament atmosferic son el vent solar , impactes, erosio, meteoritzacio i sequestracio dins del regolit i els casquets polars.

Composicio [ modifica ]

L'atmosfera inicial dels planetes esta relacionada amb la quimica i temperatura de la solar nebula local durant la formacio i subsequent escapament de gasos interiors. L'atmosfera originaria es va modificar per factors complexos.

Les atmosferes dels planetes Venus i Mart estan compostes principalment per dioxid de carboni amb petites quantitats de nitrogen , argo , oxigen i traces d'altres gasos.

L'atmosfera terrestre esta en gran part dominada pels subproductes de la molta vida que conte: 78,08% nitrogen, 20,95% oxigen, quantitat variable (mitjana d'1,247%) de vapor d'aigua, 0,93% argo, 0.038% dioxid de carboni i traces d'hidrogen, heli i altres gasos nobles.

La baixa temperatura i major gravetat dels gegants gasosos Jupiter , Saturn , Ura i Neptu els permet retenir gasos amb masses moleculars baixes. Aquests planetes tenen atmosferes d'hidrogen-heli amb traces de compostos quimics mes complexos.

Els satel·lits Tita (de Saturn) i Trito (de Neptu) tenen atmosferes considerables que estan formades principalment per nitrogen. Pluto te una atmosfera de nitrogen i meta similar a la de Trito, pero queden congelats quan l'orbita de Pluto esta mes lluny del Sol.

Altres cossos del sistema solar tenen atmosferes extremadament fines sense estar en equilibri. Aixo inclou la Lluna de la Terra (gas de sodi ), Mercuri (gas de sodi), Europa (oxigen), Io ( sofre ), i Enceladus (vapor d'aigua).

La composicio atmosferica dels planetes extrasolars va ser primer determinada fent servir l' Hubble Space Telescope . El planeta HD 209458b es un gegant gasos en orbita al voltant d'una estrella de la constel·lacio de Pegasus. S'hi han detectat hidrogen, oxigen, carboni i sofre. ^[6]

Estructura [ modifica ]

L'atmosfera terrestre consta, comencant des de la terra, de la troposfera , estratosfera , mesosfera , termosfera , exosfera i magnetosfera . Altres cossos celestes amb atmosfera coneguda al sistema solar son Mercuri , Venus , Lluna , Mart , Jupiter , Io , Cal·listo , Europa , Ganimedes , Saturn , Tita , Encelad , Ura , Titania , Neptu , Trito o Pluto .

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Sanchez-Lavega, , Agustin. An Introduction to Planetary Atmospheres . Taylor & Francis, 2010. ISBN 978-1-4200-6732-3 .  

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Atmosfera

• Atmosphere - an Open Access journal.

Viccionari