En la filosofia de Nietzsche , l'apol·lini es l'impuls intel·lectual que representa l'ideal d'ordre, mesura i harmonia. En la seva analisi de la cultura grega i en general de la cultura occidental, Nietzsche assenyala l'oposicio entre un element apol·lini i un de dionisiac, aquest definit com a voluntat de viure, oposicio que ell resolgue amb l'afirmacio del segon, es a dir de l'element dionisiac, entes com una afirmacio de la vida, com una voluntat de viure. ^{[1] [2]}

Aquests adjectius s'inspiren en la mitologia grega : Apol·lo i Dionis son dos fills de Zeus . Apol·lo es el deu del Sol, dels somnis i de la rao, mentre que Dionis es el deu del vi, l'extasi i l'embriaguesa. Els grecs no consideren als dos deus que siguin contraris o rivals, tot i que sovint les dues deitats estan relacionades.

Nietzsche introdueix la dicotomia apol·lini i dionisiac en la seva obra de joventut "L'origen de la tragedia en l'esperit de la musica" (1872). ^[2]

Nietzsche distingeix dos tipus de persones que pateixen. "Per una banda, els que pateixen una sobreabundancia de vida, que volen un art dionisiac i tambe una comprensio i una visio tragica de la vida. Per l'altre, els que pateixen d'un empobriment de la vida, que busquen, mitjancant l'art i el coneixement, la calma, el silenci, un mar de pau, la redempcio de si mateix" Serien la visio dionisiaca i l'apol·linia respectivament. ^[3]

Referencies [ modifica ]