Alfons I de Portugal

Biografia
Naixement	c.   1109 (Gregoria) Guimaraes (regne de Galicia)
Mort	6 desembre 1185 (Gregoria) (75/76 anys) Coimbra (Regne de Portugal)
Sepultura	monestir de Santa Cruz
1r Sobira de Portugal 25 juliol 1139 (Gregoria)  ? 6 desembre 1185 (Gregoria) ← cap valor ? Sanc I de Portugal  → Nomenat per: ell/ella mateixa Comte de Portugal 24 juny 1128 (Gregoria)  ? 25 juliol 1139 (Gregoria) ←  Teresa de Lleo i Nunez
Dades personals
Religio	Cristianisme
Activitat
Ocupacio	sobira , guerrer , escriptor , revolucionari
Nom de ploma	O Conquistador O Fundador O Grande
Altres
Titol	Rei de Portugal i dels Algarves Comte de Portugal
Familia	Dinastia Borgonya
Conjuge	Mafalda de Savoia (1146 (Gregoria) –1157 (Gregoria) ), mort
Parella	Chamoa Gomes de Pombeiro
Fills	Enric de Portugal   ( ) Pere Alfons de Portugal   ( Enric de Borgonya ) Mafalda de Portugal i de Savoia   ( Mafalda de Savoia ) Sanca Alfons   ( Mafalda de Savoia ) Alfons de Portugal   ( Chamoa Gomes de Pombeiro ) Sanc I de Portugal   ( Mafalda de Savoia ) Teresa de Portugal   ( Mafalda de Savoia ) Urraca de Portugal   ( Mafalda de Savoia ) Urraca Afonso de Portugal   ( )
Pares	Enric de Borgonya   i  Teresa de Lleo i Nunez
Germans	Urraca Henriques , Sanca Henriques i Teresa Fernandez de Traba

Alfons Henriques o Alfons I de Portugal , dit el Conqueridor ( Guimaraes , 25 de juliol de 1109 - Coimbra , 6 de desembre de 1185 ), fou comte de Portugal ( 1128 ? 1139 ) i rei de Portugal ( 1139 ? 1185 ). Fou el primer a ser nomenat rei de Portugal de la dinastia Borgonya . Gracies a les seues conquestes, que al llarg de mes de quaranta anys van depassar el doble del territori que el seu pare li havia llegat, va ser apel·lat el Conqueridor , tot i que tambe va ser conegut com el Fundador i el Gran . Els musulmans van anomenar-lo Ibn-Arrik ^[1] ('fill d'Enric', traduccio literal del genitiu Henriques ).

Familia [ modifica ]

Nascut el 1109 a la cort reial de Guimaraes, fou fill del comte Enric de Borgonya i la comtessa Teresa de Lleo . Era net per linia paterna d' Enric de Borgonya i Sibil·la de Barcelona i per linia materna d' Alfons VI de Lleo i Ximena Nunez de Lara. Fou lliurat pels seus pares, com a prova de confianca a Egas Moniz IV de Riba Douro , un poderos magnat, per a la seva educacio, que tingue lloc a Cresconhe i Britiande. ^[2]

El 1146 es casa amb Mafalda de Savoia , filla del comte Amadeu III de Savoia i Mafalda d'Albon . D'aquesta unio nasqueren:

• l'infant Enric de Portugal ( 1147 )
• la infanta Mafalda de Portugal ( 1148 ), casada el 1159 amb el comte rei Alfons II d'Arago
• la infanta Urraca de Portugal ( 1151 ? 1188 ), casada el 1165 amb el rei Ferran II de Lleo
• la infanta Sanca de Portugal ( 1153 ? 1159 )
• l'infant Sanc I de Portugal ( 1154 ? 1212 ), rei de Portugal
• l'infant Joan de Portugal ( 1156 )
• la infanta Teresa de Portugal ( 1157 ? 1218 ), casada amb Felip I de Flandes i despres amb Eudes III de Borgonya

Tingue diversos fills naturals, entre ells:

• Urraca Alfons, senyora d'Aveiro
• Ferran Alfons, conestable del regne
• Alfons de Portugal , Mestre de l' orde de Sant Joan de Jerusalem

Ascens al tron comtal [ modifica ]

El 1112 mori el seu pare Enric de Borgonya , i la seva mare fou nomenada comtessa de Portugal i regent de l'infant Alfons.

L'infant va prendre, l'any 1120 sota la direccio de Paio Soares da Maia , l'arquebisbe de Braga , una posicio politica oposada a la de la mare Teresa de Lleo (que recolzava el partit dels Travas), que signa el tractat de Lanhoso el 1121 , en veure's derrotada per Urraca I de Castella , pel qual el comtat tornava a ser vassall del Regne de Lleo . Quan l'arquebisbe va ser forcat a emigrar va endur-se'n amb si l'infant, que el dia de Pentecosta de 1125 , va ser nomenat cavaller a la catedral de Zamora . ^[3] Restablerta la pau, van tornar al comtat.

A la mort d'Urraca de Castella en 1126 , la va succeir en el tron Alfons VII de Castella , que torna a adoptar del seu avi el titol d' Imperator totius Hispaniae , ^[4] buscant el vassallatge dels altres estats peninsulars, entre ells el comtat de Portugal que feia temps que mostrava tendencies autonomistes. El rebuig a prestar homenatge en la coronacio d'Alfons VII va provocar la invasio del comtat de Portugal pel rei castella, que el setembre 1127 posa setge a Guimaraes , on residia Alfons Henriques. Alfons promete lleialtat i vassallatge al rei castella, per la qual cosa aquest desisti de conquerir la ciutat. ^[5] Alguns mesos despres, el 1128 , les tropes de Teresa de Lleo van enfrontar-se amb les d'Alfons Henriques en la Batalla de Sao Mamede . La victoria d'Alfons Henriques va consagrar la seva autoritat al comtat i va assumir plenament el seu govern. Conscient de la importancia de les forces que amenacaven el seu poder va concentrar els seus esforcos per negociar amb la Santa Seu amb un doble objectiu: abastar la plena autonomia de l'Esglesia portuguesa i el reconeixement del regne. Aixi mateix, feu exiliar la seva mare a Galicia que entra en un convent.

Per allunyar-se de la intensa influencia al nord del Duero que exercien els cinc llinatges de magnats portuguesos (Sousa, Maia, Ribadouro, Baiao i Braganca), ^[6] en 1131 va decidir allunyar-se i establir-se a la vora del riu Mondego , traslladant la cort del comtat de Guimaraes a Coimbra , mes propera a la frontera amb l'Islam, que volia conquerir. El suport que Alfons va rebre d'alguns aristocrates gallecs demostra que l'ambient de tensio que es va sentir abans del seu ascens al poder no era del tot antigallega, malgrat que la lluita d'uns anys abans nomes tenia com a objectiu impedir l'establiment d'un Comtat de Galicia . ^[6] Establint Coimbra com a nova capital i base militar, les seves expedicions, tant al nord com al sud van abastar gran part del seu regnat, aprofitant, sobretot al sud, del desmembrament de l'espai politic musulma registrat en aquell periode.

Com a represalia pel setge de Guimaraes, i amb el creixent desig d'independencia, mentre Garcia Ramires de Pamplona es revoltava contra Alfons VII de Castella, els barons portuguesos comandats per Alfons Henriques van envair Galicia, combatent en 1137 a la batalla de Cerneja vencent les tropes gallego-lleoneses del comte Fernao Peres de Trava i Rodrigo Velada, posant final a les aspiracions del seu cosi de sotmetre el comtat al seu domini imperial, ^[7] i el 1137 l'infant Alfons va signar el Tractat de Tui com a final de les hostilitats amb Alfons VII de Lleo jurarnt-li ≪fidelitat, seguretat i auxili contra els enemics≫. ^[8]

Independencia de Castella - Regne de Portugal [ modifica ]

El 1139 , despres d'una gran victoria en la Batalla d'Ourique contra un fort contingent musulma, Alfons Henriques es aclamat com a rei de Portugal per les seves tropes i va canviar l'escut, sense la creu i amb cinc escudets o quines col·locats on abans hi havia hagut els besants d'argent commemorant els cinc reis moros vencuts en la batalla. ^[9] Segons la tradicio, la independencia va ser-li confirmada mes tard, a les corts de Lamego , quan va rebre el 26 de juliol de l'arquebisbe de Braga la corona de Portugal, tot i que estudis recents questionen la reunio d'aquestes corts.

El 1140 Alfons Enric, despres de la victoria en Ourique va trencar el tractat de Tui signat amb son cosi Alfons VII de Lleo , i va envair Galicia i prengue Tui, fent-se amb alguns castells sota protectorat del monarca lleones per traicio de qui els defensava i causa estralls a la zona. En resposta, les forces enemigues, en molt major nombre, entraren en terres del comtat de Portugal i arrasaren els castells al seu pas, i descendiren del Soajo cap a Valdevez. Despres del torneig d'Arcos de Valdevez , del qual ixen vencedors els genets d'Alfons Enric, aquest aprofita l'Esglesia, mitjancant l'arquebisbe de Braga, Joao Peculiar, perque el papa Innocenci II accepte el seu vassallatge amb pagament d'un cens de quatre unces d'or per any.

El reconeixement de la independencia de Portugal va arribar l'any 1143 amb el tractat de Zamora ^[10] i des de llavors, Alfons I va procurar consolidar la independencia que havia declarat, traslladant la seva capital de Guimaraes a Coimbra , mes a prop de la frontera musulmana. ^[11]

El 1144 els aristocrates andalusins van iniciar la revolta contra els dominadors nord-africans almoravit , pero com havia passat en totes les anteriors revoltes andalusines, mancava de coordinacio i les distintes faccions revolucionaries es combatien entre si, en un periode d'anarquia. Lisboa va tornar a ser breument un regne independent 1144 sota Aben Hasham , encara que sotmes a la Taifa d'al-Gharbia . En 1146 , Papa Eugeni III va predicar la Segona Croada ^[12] i Alfons va aprofitar-se de la feblesa musulmana i intentar conquerir terreny vers el sud, prenent Santarem i Sintra el 1146 , que protegien el nord de l'estuari del Tajo deixant aillada Lisboa , que va caure el 1147 . ^[11]

Geraldo sem Pavor va capturar Evora el 1165 i Alfons va afavorir els cavallers de l' orde de Calatrava que l'havien ajudat, donant lloc a la Milicia d'Evora , que prendria despres el nom d' orde d'Avis . Geraldo sem Pavor va conquerir en 1168 Trujillo , Caceres , Montanchez , Serpa i Juromenha , i en 1169 quan va prendre la ciutat de Badajoz , que els almohades governaven des del 1161, Alfons I de Portugal va dirigir-s'hi per ajudar-lo en assetjar la fortalesa que encara resistia en mans musulmanes, pero Ferran II de Lleo , aliat dels almohades enfront dels portuguesos i d' Alfons VIII de Castella , ^[13] va anar al rescat de la fortalesa, va capturar el rei portugues, que en la fugida es va trencar una cama, i va retornar totes les places preses en la campanya als almohades.

En 1173 despres de derrotar els castellans a la Batalla de Caracuel ^[14] Badajoz fou reavituallada i tota la riba del Tajo assolada des de Talavera a Toledo . Alfonso Henriques va haver de demanar una treva de cinc anys, i el comte Nuno de Lara va fer el mateix per part de Castella . L'hivern seguent es va fortificar Beja que havia estat evacuada dos anys abans i romania en ruines.

A partir del 1174 , Alfons es va distanciar definitivament dels afers del regne, molt probablement per malaltia, i a partir d'aquest moment va destacar encara mes el paper dels corregents. Teresa i Sanc compartien el govern: Teresa exercia funcions administratives i Sanc s'encarregava de l'activitat bel·lica. ^[15] La corregencia es mantindria fins al 1184 , quan els emissaris flamencs de Felip d'Alsacia , vingueren a obtenir el consentiment de Sanc per al matrimoni de Teresa amb ell. Abans de marxar, la Teresa haura pactat amb Sancho per deixar-lo com a unic successor.

El 1179 el papa Alexandre III , per la butlla Manifestus Probatum , reconeix Portugal com a pais independent i com a vassall de l'Esglesia. ^[16]

El 1184, ja acabada la treva de 1173, el princep hereu Sanc atacava la vall del baix Guadalquivir, Triana (Sevilla) , Niebla , i l' Algarve . Beja va haver de ser evacuada altre cop. El califa almohade Abu Yaqub Yusuf va reunir una gran forca almohade per prendre represalies contra les incursions portugueses i va assetjar Santarem , que va ser defensada per Sanc. El setge almohade va fracassar quan va arribar la noticia que l' arquebisbe de Compostela i el mateix Ferran II de Lleo s'hi dirigien amb el seu exercit. Els almohades van aixecar el setge i la seva retirada es va convertir en una derrota a causa del panic al seu campament, amb el califa almohade que va resultar ferit en el proces i morint en el cami de tornada a Sevilla. ^[17] Alfons va morir poc despres el 6 de desembre de 1185.

Referencies [ modifica ]

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

Reis de Portugal
Borgonya (1139-1385)	Alfons I  · Sanc I  · Alfons II  · Sanc II  · Alfons III  · Dionis I  · Alfons IV  · Pere I  · Ferran I  · Beatriu
Avis (1385-1580)	Joan I  · Eduard I  · Alfons V  · Joan II  · Manuel I  · Joan III  · Sebastia I  · Enric I  · Antoni I
Habsburg (1580-1640)	Felip I  · Felip II  · Felip III
Braganca (1640-1853)	Joan IV  · Alfons VI  · Pere II  · Joan V  · Josep I  · Maria I  · Pere III  · Joan VI  · Pere IV  · Maria II  · Miquel I
Braganca-Wettin (1837-1910)	Ferran II  · Pere V  · Lluis I  · Carles I  · Manuel II