De la Viquipedia, l'enciclopedia lliure
Animacio mostrant el moviment relatiu d'un
satel·lit geoestacionari
(en verd) respecte al moviment d'un punt de la superficie terrestre (en marro)
Una
orbita geoestacionaria
es una
orbita geosincrona
caracteritzada per tenir tant l'
excentricitat
com la
inclinacio
nul·les (
e
= 0,
i
= 0). Es tracta d'una orbita circular situada a 35.786 km sobre l'
equador
terrestre. El concepte va ser publicat per Artur C. Clarke a un article a la revista Wireles World l'octubre de 1945 amb el titol "Extraterrestrial relays".,
[1]
basant-se en l'obra
Das Problem der Befahrung des Weltraums
, de
Hermann Noordung
, de 1929.
[2]
[3]
Un satel·lit en aquesta
orbita
mante fixa la seva posicio (es troba estacionari) respecte a la superficie terrestre, ja que el seu moviment orbital es fa a la mateixa
velocitat angular
que el moviment de rotacio de la Terra. D'una certa manera, es pot dir que el satel·lit ≪segueix≫ el moviment de rotacio de la superficie.
Aquesta caracteristica es revela d'una gran utilitat per als
satel·lits de comunicacions
, ja que permet l'us d'antenes de recepcio fixes i proporciona una
cobertura
constant. Tambe permet als
satel·lits meteorologics
recollir i enviar informacio actualitzada sobre la meteorologia de regions molt extenses (p. ex. d'un continent).
Aquesta orbita presenta, empero, alguns inconvenients respecte a l'
orbita baixa terrestre
(l'altre tipus d'orbita mes utilitzat). D'entrada, es requereix molta mes energia per arribar-hi degut a la gran alcada, cosa que dificulta i encareix el llancament. A aixo s'afegeix un nivell de
radiacio
molt mes important, ja que ens trobem al limit de la zona protegida pel
camp magnetic
terrestre. La gran alcada tambe tendeix a dificultar la tasca del satel·lit. Per exemple, els satel·lits de comunicacio han d'enviar senyals de gran
potencia
per compensar la distancia que els separa de l'usuari receptor.
A aquestes complicacions s'afegeix el fet que l'orbita geoestacionaria es una orbita inestable. Diverses pertorbacions orbitals fan que els
satel·lits geoestacionaris
es vegin obligats a utilitzar els seus sistemes de propulsio per mantenir-se a la seva posicio. Les pertorbacions mes importants son:
- El potencial lunisolar
(o deriva Nord-Sud): Es tracta d'una variacio espontania de la inclinacio de l'orbita causada per l'efecte combinat de la gravetat del
Sol
i de la
Lluna
. L'amplitud d'aquesta pertorbacio varia periodicament entre 0,75 i 0,95 °/any, amb un cicle de 18,6 anys imposat pel moviment relatiu d'aquests dos astres. Aquesta pertorbacio es la que requereix mes combustible per ser corregida.
- La deriva de la longitud
(o deriva Est-Oest): La posicio relativa d'un
satel·lit geoestacionari
respecte a la superficie es troba definida per la
longitud
sobre la qual es troba el satel·lit. Aquesta posicio ha de restar fixa per poder realitzar la missio. La longitud del satel·lit, empero, es veu afectada per una pertorbacio causada pel fet que la
Terra
no es una esfera perfecta. L'efecte d'aixo es una deriva de la longitud que pot arribar a 0,7 °/any. Aquest valor, pero, no es uniforme per a tota l'orbita geoestacionaria, sino que depen, al seu torn, de la longitud sobre la qual es troba el satel·lit.
Fins i tot tenint en compte aquests problemes, el gran valor comercial dels
satel·lits geoestacionaris
fa que el nombre d'objectes en orbita geoestacionaria augmenti. L'any 2005 existien mes de 300 satel·lits geoestacionaris operacionals. Com que l'espai a l'orbita es limitat, la
Unio Internacional de Comunicacions
ha dividit l'orbita en parcel·les o ≪finestres≫ que son assignades a cada satel·lit i que permeten de disminuir el risc de col·lisio o interferencia entre satel·lits geoestacionaris. El problema de la
deixalla espacial
tot i no ser tan intens com a l'
orbita baixa terrestre
tambe es planteja i actualment es procura que els satel·lits geoestacionaris deixin l'orbita geoestacionaria a la fi de la seva vida util a fi i efecte de deixar el lloc lliure per als satel·lits del futur.
Enllacos externs
[
modifica
]
