La politica del segle? xvi esta marcada per l'establiment de grans estats monarquics a Europa, que lluitaven per afermar el seu poder amb el control de mes territori, tant a Europa com als nous territoris descoberts a America i al Pacific (inici del colonialisme . ^[1] Espanya, amb Carles V del Sacre Imperi romanogermanic , era la potencia dominant, ja que controlava Flandes, Austria, part d'Italia i la part occidental d'America del Sud, que s'anava explorant progressivament. Portugal li disputava l'hegemonia maritima (especialment amb Manuel I de Portugal ), lluita a la qual es va sumar mes endavant Anglaterra, mentre van proliferar les guerres al continent, entre aquestes la Guerra dels vuitanta anys , que va acabar amb la independencia dels Paisos Baixos. Aquest conflicte va ser alhora politic i religios, tint que adquirira tambe la Guerra de la lliga de Cognac que va incloure el saqueig de Roma (1527) a mans hispanogermaniques i que va escandalitzar bona part dels europeus. Aquest clima d'enfrontament prepararia el terreny per a les grans guerres de religio del segle? xvii .

Els reis europeus van veure limitades les seves ansies expansionistes per l'Imperi otoma. Liderat per Solima I el Magnific , va conquerir l'antiga Persia, va atacar Hongria i Rodes i va mantenir fermament el bloqueig mediterrani al comerc que havia forcat les exploracions al segle anterior. Els conflictes entre els Hasburg i els turcs de nou barrejaven politica i religio, en aquest cas cristianisme contra l'islam otoma. Els turcs van actuar de lligam entre Europa i Asia, com tambe va fer Ivan IV de Russia , el qual va conquerir Siberia i va assolir aixi no solament un dels territoris mes extensos sino tenir presencia rellevant als dos continents, influencia que es mantindria fins a l'actualitat. Asia estava, doncs, controlada per grans imperis hereus d'altres epoques, com prova l'auge d' Akbar , que va expandir l' Imperi mogol per gairebe tota l'India i va protagonitzar una era d'esplendor cultural i tolerancia religiosa al continent. Els mongols mantenien el domini de les estepes, assetjant la Xina de la dinastia Ming .

A America, els espanyols van sotmetre bona part dels pobles autoctons. Aixi, Hernan Cortes va reclamar el territori del futur Mexic, provocant la fi de l'Imperi asteca , i al sud Francisco Pizarro va fer el mateix amb el Peru, lluitant contra l' Imperi Inca . Jacques Cartier (breto) descobreix Canada i els portuguesos inicien la colonitzacio del Brasil.

A partir del segle? xvi , es pot parlar d'un autentic comerc global que inclou tots els continents, ja que la volta al mon de Fernao de Magalhaes i Juan Sebastian Elcano havien incorporat Oceania a les rutes maritimes d'intercanvi. Europa importava or i nous aliments d'America i hi exportava manufactures i esclaus, provinents d'Africa, per treballar a les colonies i grans latifundis que es regalaven als pobladors. De l'Orient, comprava especies i articles luxosos, que arribaven mitjancant noves escales a les Filipines i la costa africana, per burlar la pirateria turca (especialment ferotge contra els interessos de les republiques italianes, en continus pactes amb altres pobles mediterranis). Tots aquests intercanvis van fer augmentar el pes de la banca i la burgesia comercial, enriquida, i que va comencar a reclamar poder politic.

En aquesta epoca, es calcula que vivien a la Terra uns 500?milions de persones. El creixement demografic es va veure aturat per les guerres, com en periodes anteriors, i al Nou Mon per les epidemies exportades pels conquistadors, ja que els indigenes no estaven immunitzats contra les malalties europees i moriren massivament en algunes zones de contacte. Cal destacar tambe el terratremol de Shaanxi , el mes mortifer de la historia, amb uns 830.000?morts.

El segle? xvi marca l'inici de la revolucio cientifica que esclataria el segle seguent. L'edat moderna imposava una mentalitat mes racional, que fugia d'interpretacions divines i questionava l'autoritat, fins i tot la dels filosofs classics, ja que volia proves d'allo que s'afirmava. Aquesta cerca de proves va fer proliferar els experiments, amb noves descobertes, i l'us de les matematiques com a llenguatge formal que els expressava de manera irrefutable. La nova ciencia, a mes a mes, va assolir grans quotes de difusio, ja que els humanistes pensaven que una persona instruida havia de dominar tant la tecnica com les arts i demanaven la traduccio de les obres mes influents del nou pensament, que gracies a la impremta es podien consultar a les biblioteques de les universitats.

Les matematiques interessaven tambe per les seves aplicacions practiques, per exemple en la comptabilitat, cada cop mes important en una era de comerc creixent. Per aquest motiu, van incrementar-se les escoles on els fills dels burgesos aprenien aritmetica i algebra i, gracies als manuals, per a aquests alumnes van apareixer notacions mes clares de les relacions numeriques: per exemple, Christoph Rudolff va inventar el signe de l' arrel quadrada i es van estandarditzar el signe mes i menys. Igualment, d'aquesta aplicacio va sorgir un important avenc per a la cartografia, la projeccio de Mercator , que esdevindria canonica. El calendari gregoria va usar-les per corregir els desfasaments cronologics acumulats al llarg dels segles.

Tanmateix, els principals avencos del periode es van produir en cosmologia. Nicolau Copernic va aportar proves per al model heliocentric , que havia estat postulat per alguns grecs, pero abandonat en favor d'una representacio on la Terra, fruit de la creacio divina, ocupava necessariament el centre de l'univers. L'obra de Copernic no solament li treia a la Terra el paper central sino que ampliava les dimensions del cosmos. El canvi de paradigma que va suposar va fer que es parli de revolucio copernicana . Tycho Brahe va continuar separant la religio de la cosmologia en descobrir que l'univers seguia en canvi, amb l'aparicio de noves estrelles (que va deduir en observar una supernova abans no descrita).

Al segle? xvi , van implementar-se nous camps de coneixement, abans nomes esbossats, com el magnetisme o l'anatomia humana, que es va comprendre d'una manera mes cabal amb els dibuixos d' Andreas Vesal , pioner en les disseccions com a eina didactica i que usava solament el cos huma per a les descripcions anatomiques i no feia servir extrapolacions a partir de l'anatomia d'altres animals, com havien fet els metges durant segles.

Alguns invents remarcables son el termometre modern, el llapis de grafit i el violi .

El Renaixement es va estendre com a estil dominant en l'art europeu. Alguns dels artistes plastics mes rellevants son Albrecht Durer , famos pels seus gravats a part de les pintures; Pieter Brueghel el Vell , amb les seves obres d'escenes bibliques i quadres amb multitud de personatges; Raffaello Sanzio , amb escenes marianes o quadres com L'escola d'Atenes ; l'arquitecte Andrea Palladio i, per sobre de tot, Michelangelo Buonarroti . Aquest art es basava en l'harmonia, l'us de la llum i la perspectiva, la imitacio de models grecollatins (fet que explica que s'alternin els temes cristians i els mitologics en molts pintors), l'observacio detallada del cos huma i un major us dels colors.

Al final de segle, l'art va virar cap al manierisme , abandonant el racionalisme renaixentista en favor de l'exageracio que precediria algunes manifestacions del barroc posterior. El maxim exponent manierista es El Greco , amb obres com L'enterrament del comte d'Orgaz , en que fa us de l'escorc i les deformacions dels cossos propies de l'estil.

La literatura renaixentista tambe mira el mon classic com a model, pero ara en llengua vulgar, que s'imposa per sobre del llati, el qual queda reservat per a la literatura mes culta i les obres de no-ficcio. En poesia, triomfa l'estil italianitzant i el sonet es l'estrofa mes emprada per a unes composicions que tenen l'amor com a tema principal. Sorgeixen diferents generes narratius, com la novel·la picaresca , i el teatre adquireix un rang propi, allunyat de les representacions sacramentals. Alguns dels autors que cal destacar de la literatura renaixentista son Luis de Camoes , Michel de Montaigne , Christopher Marlowe , Garcilaso de la Vega i Joan de la Creu , entre d'altres.

En musica, les cancons liturgiques de Giovanni Pierluigi da Palestrina son les mes reeixides, mentre que en filosofia s'alternen les polemiques logicoteologiques d'influencia medieval amb les preocupacions de l'humanisme, en que destaca Joan Lluis Vives i March .

El 1517, quan Marti Luter penja les seves tesis en una esglesia, es crea de manera oficial el protestantisme , que va marcar la divisio del cristianisme entre catolics i protestants. Dins d'aquests, sorgeixen diversos corrents: el ja esmentat luteranisme, que va triomfar sobretot a Alemanya; l'anabaptisme; el presbiterianisme i l'anglicanisme, el qual ja existia pero va agafar un nou impuls amb Elisabet I d'Anglaterra . Liders com Joan Calvi o John Knox rebutgen l'excessiu luxe catolic que ja havia denunciat Luter i proposen una nova moral, mes estricta i basada en una relacio mes directa amb Deu. Els catolics van convocar el concili de Trent per intentar respondre a les critiques i reafirmar els postulats de la seva fe. Alguns dels maxims representants d'aquesta contrarreforma son Erasme de Rotterdam i sant Ignasi de Loiola , creador dels jesuites, que van evangelitzar gran part dels nous territoris descoberts.

A part de les lluites cristianes, en el camp religios va ser molt influent Nostradamus , amb les seves profecies. Fora de l'orbita cristiana, es van produir dos fets de gran importancia: el naixement del sikhisme i la implantacio del xiisme al futur Iran.