Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formacio de mots nous es la derivacio, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust , que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu – er i obtenir fuster . La manera mes normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal ?un substantiu? es afegint-hi la terminacio – ar : aixi de badall fem el derivat badallar . El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar . Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un proces que es diu conversio o derivacio sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminacio -ar, que no es un afix derivatiu sino un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugacio.

Aquest mecanisme es molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugacio han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminacio – ar . De bressol surt bressolar ; de buit , buidar ; de complet , completar ; de confit , confitar ; de control , controlar ; de corda , cordar ; de dansa , dansar ; de dany , danyar ;? d’ emocio , emocionar ; de factura , facturar ; de film , filmar ; de formula , formular ; de fotocopia , fotocopiar ; de fractura , fracturar ; de lider , liderar ; de moble , moblar ; de model , modelar ; d’ oxid , oxidar ; de pedal , pedalar ; de proces , processar ; de progres , progressar ; de pronostic , pronosticar ; de registre , registrar ; de taca , tacar ; de telefon , telefonar ; de tortura , torturar ; de turment , turmentar ; de valor , valorar ; etc. Es un proces que te l’equivalent en les altres llengues romaniques, amb la terminacio corresponent: frances -er , italia – are , occita, espanyol i portugues – ar . Es veritat que els processos derivatius no sempre son iniciativa de la llengua que hom parla, sino que sovint son reproduccio de processos fets en una altra llengua, pero ara aixo no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugacio s’han format aixi; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are , com saludar que ve de salutare . I ja en llati – are era una desinencia amb la mateixa funcio que la nostra -ar , com en el mateix darrer exemple ( salutare , derivat de salus , salutis ).

En catala tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinencia – ejar , formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar . Aixi tenim clarejar , a partir de clar , o festejar , obtingut a partir de festa . Pero hi ha qualque mot acabat en – ejar que no s’ha format per derivacio en catala sino que procedeix d’un mot llati acabat en – idiare , terminacio del llati vulgar que correspon a l’equivalent culte – izare . Aixi batejar ve del llati vulgar baptidiare , transformacio de baptizare (i aquest pres del grec baptizein , ‘immergir’). I netejar surt del llati nitidiare , derivat de nitidus ; i envejar , d’envidiare . O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforcar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llati male-habitiare , derivat de male-habitu (d’on ve malalt ). Aixi, doncs, podem dir que el sufix catala – ejar ??de fet dos afixos, com hem vist? procedeix del sufix llati – idiare . La terminacio – izare era tambe en llati un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta , prophetizare . ?La continuitat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en catala escrivim amb la terminacio – itzar ( modernitzar , organitzar , hospitalitzar , etc.).

L’afix vulgar – idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix catala i occita – ejar , en el frances – oyer , en l’italia – eggiare i en l’espanyol i portugues – ear . Aixi en frances tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre ), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert ) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu ),? nettoyer ?(‘netejar’, procedent de nitidiare ). En italia hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa ), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo ), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo ), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’ Italia ) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone ). L’espanyol es la llengua romanica que mes ha desplegat el sufix – ear , que ja era molt productiu en el segle XV. Tipicament espanyols son? agujerear ,? apalear , bromear ,? cablear , cabrear, cachondear , chulear ,? farolear ,? golear , gorrear ,? gotear , hojear ,? morrear(se) , ningunear [de ninguno ],? olfatear ,?? piropear ,? puentear , putear , rumorear ,? saborear ,? sanear,?tirotear o? vocear, ?inexistents en les altres llengues romaniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear , tardear , mariconear , callejonear , dominguear , tapear , trolear , turistear , etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (angles? to box ), chatear (angles? to chat ),? chequear (angles to check ), cliquear (angles to click ), craquear (angles to crack),  escanear (angles to scan ),? flirtear (angles? to flirt ), tuitear (angles to tweet ),? zapear? (angles? to zap ). I tambe fa derivats en – ear de gal·licismes acabats en – aje (derivats, en l’original frances), com chantajear , masajear o homenajear .

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en – ejar , i encara el sistema permet de formar-ne mes. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs son genuins i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol – ear es molt mes productiu que els equivalents de les altres llengues romaniques. Dit tot aixo, el nostre interes es d’aclarir quins son els limits en l’us genui del sufix – ejar en catala, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradicio catalana i els usos de les altres llengues romaniques. Per a aquesta comesa aquest article nomes es un esbos, perque caldra fer molta mes recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactories. I la tasca es molt dificil. Podem analitzar els valors de mots ben genuins per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, pero respecte a molts de mots nous es fa enormement dificil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuins o per interferencia de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una accio sense cap altre matis particular, igual que passa en les altres llengues romaniques. De ball surt ballar i de telefon , telefonar . De boicot ha de sortir boicotar i de format , formatar . Com en frances boycotter , formater ; en italia boicottare , formattare . L’espanyol es l’unica llengua ?i menys el portugues? que aquest to neutre l’aplica al sufix – ear : telefonear , boicotear , formatear . Igual que boxear , bombardear , bombear , bloquear , broncear ,? calafatear ,? chatear , gasear ,? metamorfosear , parafrasear , planear [ocells i avions], sabotear , sondear , tuitear , etc., que en les altres llengues es resolen amb – ar (frances – er , italia – are ). Donam les formes en frances i italia: boxer , boxare ; bombarder , bombardare ; pomper , pompare ; bloquer , bloccare ; chatter , chattare ; gaser , gasare ;? metamorphoser , metamorfosare ; paraphraser , parafrasare ; planer , planare ;? saboter , sabotare ; sonder , sondare ; tweeter , twittare . Totes les formes catalanes en – ejar dels mots que surten en aquest paragraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en – ar tenen caracter neutre, els acabats en – ejar afegeixen al significat algun matis especial complementari. En catala i en les altres llengues romaniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al catala, amb el benentes que aquesta classificacio es esquematica i parcial. Caldra cercar l’explicacio adient per a alguns verbs que no son entre els que segueixen.

1. Accio reiterativa en general ( espirejar ,? espurnejar ?o? guspirejar ,? empentejar, glopejar, fuetejar) ?i en especial accio reiterativa feta amb qualque membre del cos ( bracejar , capejar , cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar ). Nota: en el meu parlar natural? copejar no es pegar a algu? sino produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat ( porta l’auto tot copejat ).
2. Accio que implica un comportament emulador d’algu altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorqui un que no ho es), pobrejar (actuar com un pobre), bravejar ,? marcejar (fer temps propi de marc, un febrer que marceja ).
3. Comencar a adquirir una cosa un color: groguejar , verdejar , blanquejar [diferent d’ emblanquir o blanquir i emblanquinar ]. Italia biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Comencar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar , dolcejar, clarejar.? Tendencia a resultats o estats:? fluixejar
4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar ,? rebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser tambe mercadejar .

I ara passem a examinar els noms acabats en – eig , com bloqueig o bateig , que estan intimament relacionats amb els verbs en – ejar ( bloquejar , batejar ). Una rapida passada per la bibliografia ens mostra que aqui i alla es parla del sufix – eig . Pero el sufix – eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversio, es a dir derivacio sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llati vulgar baptidiare ). No hi ha cap sufix llati que pugui haver generat el suposat sufix catala – eig .?Igual que ormeig i barreig s’han format per conversio a partir dels verbs ormejar (del llati hormidiare ) i barrejar (potser de verrere ). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivacio a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig , tret de manejar i aquest de ma , succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu – ej ( manej ) fan de base per a la formacio del nom maneig . Aquest tipus de conversio, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, es completament usual en catala. Es el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar , o record a partir de recordar . En el cas dels verbs acabats en – ejar , com batejar , el nom postverbal s’obte agafant la simple arrel. Nomes que quan el fonema [?] resta en posicio final de mot es realitza com a sord i africat [t?].

En italia passa el mateix. Del verb saccheggiare , derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio . De maneggiare , format per derivacio a partir de mano amb el sufix – eggi(are) , surt maneggio . En aquests casos a la base verbal ( saccheggi [sa?ked?], maneggi? [ma?ned?]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu? -o , el mateix que apareix en ballo , derivat per conversio de ballare . En aquest tipus de conversio l’italia hi posa l’afix flexiu – o , mentre que el catala no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix tambe es – o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear , pres del frances bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandes blok ) surt bloqueo? ([bloke] + [o]). No existeix el sufix – eo . Aixi i tot, podria existir si aquesta terminacio ( -eo ), a causa de la seva enorme frequencia, es pogues adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauriem de veure si aixo es possible. Els diccionaris espanyols indiquen que? tardeo ?o? postureo ?deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en catala genui tots els mots acabats en? -eig ?surten per conversio dels verbs acabats en? -ejar . Aixi, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genui acabat en – ejar pot generar un derivat nominal genui en – eig . I que qualsevol nom en – eig sera interferit si el verb de que parteix es interferit. Aixi i tot, una cosa es que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra es que la llengua realment l’hagi generat, perque es la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ ensenyar en surti ensenyacio i ensenyatge , pero la norma diu que el sufix a aplicar es – ment . Existeix el verb escassejar , pero no s’ha format el nom escasseig , perque per a expressar aquest concepte hi ha escassetat . El verb passejar es ben genui, pero no ho es passeig : la forma tradicional es passejada (accio de passejar), i com a nom d’una via urbana es modern i respon a la mateixa ampliacio semantica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana tambe es diu passejada ). Aixi, doncs, son hispanismes clars? bloqueig ,? bombardeig , bombeig , sondeig , escaneig , flirteig , formateig , mostreig , pedaleig , pirateig , rastreig , sondeig o tiroteig , etc. perque els verbs corresponents no son genuins.

Heus aci una llista de verbs i noms no genuins amb les formes genuines o recomanables. No tenim en compte si son o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi son presents, i altres si avui no hi son, en qualsevol moment futur hi poden ser.

^{Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluis Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull ≪- eig entre la genuinitat i el calc≫ (Els Marges, 63, 1999) i el capitol corresponent del llibre del mateix autor La formacio de mots (Eumo, 2004).}

El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Radio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de radio de Mallorca. La primera va ser Radio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferencia Episcopal, Radio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programacio propia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creacio de Radio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparicio de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la radio. I no hi havia res mes que la degana Radio Mallorca, la naixent Radio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Radio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del regim, i Radio Espanya, l’antiga Radio Associacio de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferencies. I els mes avancats escoltaven algunes emissores d’ona curta ?aquestes si que en feien, de renou? com Radio Pirenaica, l’estacio radiofonica de lluita contra el regim. Poc temps despres de jo neixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomestics que duia una dona bona i amable i mare del politic Jaume Matas. Aquell aparell, ences tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cancons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de? discos solicitados ; serials rosa ?la novel·la? com la lacrimogena? Ama Rosa , de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquin , tambe de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Radio Espanya) i d’Elena Francis (Radio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Radio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informacio i que havien d’emetre obligatoriament totes les emissores espanyoles. La radio, a mes, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al comencament de 1971 un grup de joves varem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Erem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en catala, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en catala d’aquella emissora, descomptant la popularissima Rondaia mallorquina que comenca a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el ≪quadre d’actors de Radio Popular≫. Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobarem la manera d’introduir-nos a la radio, eina de gran interes per al nostre activisme. La benemerita institucio cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramon Fernandez Panero, un castella parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interes a llancar ≪unas emisiones en mallorquin≫. El primer d’aquells programes es digue Siau qui sou . Era un diguem-ne magasin que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intencio principal de fer prendre consciencia als mallorquins de la situacio. Alguns mesos despres vingue un altre programa titulat Mallorqui a tot vent ?que dificil que era en aquell temps dir catala !?, un curs de catala ?basicament ortografia? que s’emetia el dijous i apareixia en versio escrita el divendres en el Diario de Mallorca . El vam comencar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la radio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona , comencat per Joan Quetglas, que hi posa el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Basicament s’hi posaven cancons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una questio d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el mes conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podiem dir res en els programes que no estigues escrit en un guio que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo previament a la direccio de l’emissora per triplicat. Ai aquelles copies fetes amb paper carbo i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No se si arribaven a anar a la censura del regim, pero la cosa certa es que el director ?en Panero, que li deiem? els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podiem dir. Era una censura previa que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebiem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podiem dir. El novembre de l’any seguent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos , un curs de catala per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboracio de Catalina Llinas, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforcos per a aconseguir que articulas les eles ≪ben mallorquines≫. Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistravem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent , que a Radio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, tambe emes a les tres, que tenia una mena de subtitol que deia ≪revista radiofonica cultural, musical i informativa≫. Hi havia una nomina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domenech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Jaume Corbera, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboracio de Josep Maria Llompart, que feia una llico de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distancia de la radio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlavem del tema de que tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del pais. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertacio. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parentesi de la ≪mili≫, que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sahara.

Els estudis de Radio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construi el nou, a la periferia de la ciutat, la decada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Radio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns microfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetofons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetofons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una canco o peca musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la ma el disc a l’enreves i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la ma i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enreves emetia un so ben curios.

A Radio Popular vaig coneixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau ?en Fausto?, locutors i tecnics o controladors, o ≪controls, com en deiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla ?tots dos traspassats despres a la televisio?, Pere Pons i Quica Cortes; tecnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martinez i Bernat Perpinya. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Radio Popular de Mallorca, en el seu seixante aniversari. Pero Radio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programacio espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Radio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enreves, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperanca per a una llengua adrecada i un pais normalitzat.

^{Un programa de ≪Mallorca al vent≫, amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras}