Aquest es un resum de la conferencia que vaig fer dia 11 d’abril de 2019 en el XVIII Congres d’Estudiants de Filologia Catalana, a la Universitat de les Illes Balears. Hi ha tambe algunes de les diapositives que vaig projectar.
I. La interferencia linguistica es el fet que un element linguistic passa d’una llengua a una altra, i resta en aquesta darrera fent part de la seva estructura. Aquest element pot ser un fet lexic, sintactic, semantic, fonetic, etc., i aleshores parlarem d’interferencia lexica, sintactica, semantica o fonetica. Per limitacions obvies de temps en aquesta conferencia nomes parlare d’interferencia en el lexic.
La interferencia entre llengues es un fet universal, intens i de tots els temps. Una consequencia del fet (felic) que les comunitats linguistiques estan en contacte. Una part important del lexic de qualsevol llengua es format per manlleus procedents d’una altra llengua. En catala i en totes les llengues de l’entorn tenim una gran quantitat de mots que ens venen d’altres llengues. De l’angles hem rebut
futbol
,
gol
,
xut
,
bistec
,
casting
,
club
,
test
,
xat
,
poster
,
selfi
i moltissims mes. Del frances ens ha arribat
beige
,
bricolatge
,
cabaret
,
carnet
,
xalet
,
xampinyo
,
xofer
,
crepa
,
croissant
,
dossier
,
elit
,
grup
,
hotel
,
massacre
,
menu
,
ordinador
,
pupitre
,
restaurant
,
sabotatge
,
vals
,
vedet
, i una llista interminable. De l’italia hem agafat
gondola
,
pesto
,
piano
,
sonata
,
soprano
,
casino
,
fragata
,
gueto
,
opera
,
sonet
,
concert
,
contrabaix
,
diva
,
aquarel·la
,
alarma
,
bomba
,
batallo
,
brigada
,
caporal
,
capita
,
coronell
,
sentinella
,
soldat
,
canelons
,
cantina
,
carpaccio
,
espaguetis
,
sorbet
,
caviar
,
pizza
i molts mes. Molt sovint aquests mots designen coses que han estat creades per la comunitat linguistica que parla la llengua de que provenen els manlleus. Son mots que podem trobar a totes les llengues del nostre entorn i de mes enlla. Si aquestes llengues no haguessin pres els manlleus esmentats, haurien hagut d’encunyar un mot utilitzant els propis recursos. El manlleu es mes economic i fa que les llengues comparteixin mots, que se semblin mes, i aixo te els seus avantatges.
No he dit mots que el catala ha pres de l’espanyol perque d’aixo en parlarem de manera abundant a partir d’ara. Sovint em demanen per que rebutjam els hispanismes i no fem cap problema dels anglicismes, gal·licismes, italianismes, arabismes, etc., com els esmentats abans. I la resposta es que es important distingir la interferencia d’intercanvi i la interferencia de subordinacio. La primera (tots els manlleus que abans he esmentat) es una consequencia de la comunicacio entre les comunitats linguistiques. La segona es una consequencia de la subordinacio d’una llengua a una altra, vinculada a la submissio politica d’una comunitat a una altra. La primera enriqueix les llengues receptores i iguala els idiomes. La segona converteix la llengua subordinada en una copia de la llengua dominant.
II. El catala ha rebut de l’espanyol manlleus que podem considerar interferencia d’intercanvi (mots com
sangria
,
torero
,
guerrilla
,
gaspatxo
,
bolero
,
tango
, etc.), mots que es troben en totes les llengues. Correlativament, en epoques de no subordinacio del catala a l’espanyol, aquest darrer agafa mots del catala, com
anorar
,
amainar
,
bajel
(vaixell),
barraca
,
boj
,
borde
(bord),
butifarra
,
cantimplora
(canta i plora),
capicua
,
cascabel
,
clavel
,
cohete
,
correo
,
datil
,
doncel
,
faena
,
fango
,
forastero
,
granel
,
grapa
,
guante
,
linaje
,
lonja
,
manjar
,
merceria
,
moscatel
,
muelle
,
orgullo
,
papel
,
percha
,
pincel
,
reloj
,
retal
,
salvaje
,
sastre
,
turron
,
viaje
, etc. Com veieu, quan no estavem subordinats nosaltres exportavem mes que importavem.
Pero a partir del segle XVI, quan el castella comenca a ser una llengua que atreu les elits culturals catalanes, les quals aprenen castella, el llegeixen i el cultiven, l’espanyol comenca tambe a ser el referent per a la innovacio linguistica. Llavors es produeix la situacio tipica de les llengues subordinades: tot mot nou que entra al catala hi entra a traves de l’espanyol; i, grosso modo, si un neologisme no apareix en espanyol tampoc no apareixera en catala. Aixi tot el lexic incorporat al catala en els darrers cinc segles es coincident amb l’espanyol. A partir de 1659, simplificant un poc, aquesta situacio tambe es produeix a la Catalunya del Nord, pero canviant espanyol per frances. La interferencia s’intensifica aixi com passa el temps i es fa aclaparadora quan els catalans aprenen massivament l’espanyol i el parlen, cosa que no ocorre fins a temps moderns. El resultat es que el catala tendeix a esdevenir una copia de l’espanyol, si ja no ho ha esdevingut.
III. La interferencia lexica es manifesta en una serie de fenomens que podem resumir en la imatge seguent:
Imatge 1
A la imatge seguent teniu alguns exemples de manlleus fets a l’espanyol ben identificats, uns (les dues primeres columnes) que no son als diccionaris i uns altres (tercera i quarta columna) que si que hi son. Cal dir que un hispanisme no deixa de ser un hispanismes quan el posen a un diccionari. Igual que ocorre amb un anglicisme, un gal·licisme o un llatinisme. Els lexemes van en color blanc (observau que abans de la introduccio de l’hispanisme el catala no tenia aquests lexemes en el seu lexic) i les desinencies en blau. Al costat de cada manlleu hi ha la data de la primera documentacio. F significa acceptat per Fabra; IEC, acceptat per la Seccio Filologica. Si no veieu be les imatges, podeu ampliar-les.
Imatge 2
A la imatge seguent teniu encara mes hispanismes (manlleus). Aquests, mes desconeguts pel gran public i tots en els diccionaris. Pero hispanismes igualment.
Imatge 3
Una altra categoria d’hispanismes son els de forma. Es tracta de mots que sense la interferencia de l’espanyol tindriem igualment, perque els tenen totes les llengues, pero els tindriem amb una altra forma. Son mots que han estat creats per alguna llengua europea i que ens han arribat a nosaltres a traves de l’espanyol. En el pas per l’espanyol aquesta llengua els ha canviat la forma, i la forma alterada es la que el catala ha adoptat. Observau que la major part de les interferencies de forma es produeix a les desinencies, la part blava, pero tambe n’hi ha a la part lexematica. A les dues primeres columnes teniu formes anomales corregides per Fabra. Els altres son mots amb una forma interferida no advertida per Fabra. Sobre la forma no interferida d’aquests mots podeu consultar
aqui
.
Imatge 4
Un capitol importantissim de la interferencia son els calcs, que son reproduccions d’una estructura espanyola amb elements propis del catala. En primer lloc posarem exemples de calcs lexics. A diferencia dels manlleus, que ens introdueixen un lexema nou, els calcs lexics son reproduccions d’una estructura lexica (sequencia de morfemes) de la llengua interferidora, col·locant en el lloc dels components espanyols els corresponents catalans. Aqui en teniu exemples. Observem que el calc lexic es un fenomen mes subtil i mes amagat que el manlleu, que te lexemes identificables com a forans. EAD (
Es a dir
) significa forma no acceptada per Fabra ni pel DIEC pero si per la Corporacio Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Imatge 5
I ara passem als calcs semantics, que son reproduccions d’una estructura semantica propia de l’espanyol. La semantica del mot catala, en principi diferent de l’espanyola, s’ajusta a la semantica del mot espanyol formalment equivalent. Sovint el fenomen es la imitacio d’una ampliacio semantica experimentada per un mot espanyol, ampliacio que es fa despres en catala.
Imatge 6
Tambe hi ha calcs sintactics (us de verbs transitius com a intransitius o viceversa, us de verbs en forma pronominal copiant la norma espanyola, etc.) i calcs estilistics (donar als mots catalans les frequencies d’us i el sistema de connotacions i valoracions propi de l’espanyol), pero aixo ara ens duria molt enfora.
IV. Tot el que hem vist fins aqui son fets objectius, indiscutibles. Evidentment hi ha hispanismes dubtosos, pero tots els exemples que he posat crec que no ho son. I ja veieu amb una llista de casos triats a l’atzar (la llista completa seria colossal) com son d’extraordinaries les dimensions de la interferencia patida per una llengua com el catala, sotmesa de fa cinc segles a la subordinacio a l’espanyol. Aixo es un proces que apunta a un sol objectiu: la llengua copia. Quines opcions hi ha davant aquesta realitat? Simplificant diria que dues opcions contundents i multitud de solucions intermedies. Les dues opcions contundents son la que podriem anomenar opcio Fabra i la que podriem anomenar opcio anglesa.
Comencem per l’opcio anglesa. L’angles es una llengua germanica que te un cinquanta per cent de lexic romanic, fet a base de manlleus del frances, ja a partir de l’epoca en que la monarquia i la noblesa normandes, de llengua francesa, dominaven Anglaterra. I d’aquest fet els anglofons no en fan cap problema. Ho han assimilat tot, i tot ja es part de la llengua anglesa. Aplicat aixo al catala ens donaria ≪el catala que ara es parla≫ que alguns defensaven en el segle XIX; pero si s’aplicas ara i no s’hagues produit una certa depuracio de la interferencia durant el segle XX, ara tindriem una copia de l’espanyol al cent per cent. I el catala no es comparable a l’angles. Aquest, malgrat la interferencia del frances, continua a ser una llengua germanica amb tota la seva potencia i personalitat. Advertim tambe que la interferencia del frances sobre l’angles es basicament lexica. Aquesta part de la llengua es la mes vulnerable a la interferencia, i aquesta ?la interferencia lexica?, la mes innocua. La interferencia mes destructiva es la que afecta la fonetica i la sintaxi, les parts mes estructurals de la llengua. Notem que la interferencia de l’espanyol sobre el catala va comencar per ser ?i va ser durant segles? basicament lexica, i en temps recents ha esdevingut tambe fonetica i sintactica.
L’opcio Fabra es, evidentment, la que va defensar i promoure el maxim codificador del catala. Consisteix en la depuracio total de la interferencia de subordinacio. En tots els textos doctrinals Fabra parla de la depuracio completa dels hispanismes, de tots, no d’una part. Dels de subordinacio, evidentment. El projecte es pot resumir en un passatge de Fabra molt citat i que ha esdevingut emblematic: formar la llengua moderna que hauria sorgit de l’evolucio natural de la llengua antiga si no s’haguessin produit uns quants segles de decadencia i subordinacio a l’espanyol. Era un projecte altament creatiu, constructiu i transformador. L’ideal de tenir una llengua amb tota la seva plenitud i no una copia d’una altra. Era la idea de restauracio, com es restaura un monument deteriorat pel pas del temps o per haver rebut agressions diverses. I aquest projecte va tenir una adhesio extraordinaria de la societat catalana, que n’explica el succes, almenys fins a temps recents. Pero cal tenir present que es disposa de poc temps per a fer-lo efectiu: entre la publicacio del diccionari Fabra i l’ocupacio feixista del pais nomes transcorren, a tot estirar, set anys, i ja sabem que el franquisme va ser l’esclafament de l’us public del catala. Acabada la Dictadura i restituit l’us public del catala, l’ideal Fabria s’ha anat dissolent entre ≪progressismes≫, desidies i claudicacions.
Amb tot, l’opcio Fabra s’ha de sotmetre a una reflexio: si el codificador preten de suprimir de la llengua tots els hispanismes de subordinacio, per que en va incloure tants al seu diccionari? Perque al diccionari Fabra hi ha milers d’hispanismes, com els que hem vist a les imatges de mes amunt (vegeu els que porten una F al costat). Crec que nomes hi ha una resposta raonable, si be deixa interrogants per resoldre: perque Fabra no coneixia ni de bon tros tots els hispanismes. En temps de Fabra el coneixement de la interferencia (i de la llengua en general) era molt mes limitat que no es ara. No hi havia els instruments que tenim ara, i el temps en que el Mestre va dur a terme la seva obra es clarament escas. Un altre element interessant de reflexio es fins a quin punt l’obra de Fabra era percebuda per ell mateix, i ha de ser percebuda per nosaltres, com una obra inacabada, es a dir, que requeria continuitat. Algunes paraules del filoleg semblen indicar que les coses son aixi.
Entre les dues opcions contundents indicades hi ha multitud de solucions intermedies: acceptar una part dels hispanismes i rebutjar-ne una altra. Aquesta opcio topa de seguida amb la realitat: quins hispanismes acceptar?, els mes antics?, els que son necessaris, els que son utils o practics? I amb quin criteri es posa el limit temporal, si es volen salvar els mes antics? I qui decideix quins hispanismes son necessaris, utils o practics? Perque no es que l’hispanisme hagi entrat perque era necessari, sino que la seva mateixa existencia l’ha fet necessari. La interferencia ens fa pensar amb l’instrument mental que es la llengua espanyola i no en la nostra, i d’aqui ve la ≪necessitat≫ dels hispanismes. Si pensavem amb la nostra, posseidora de la seva personalitat, (o amb una altra), tindriem unes altres necessitats.
Les opcions intermedies son les que han decidit de seguir organismes normatius com la Seccio Filologica o l’Academia Valenciana de la Llengua. La segona no tan ≪intermedia≫ sino mes aviat mes escorada cap a l’admissio ≪generosa≫ de la interferencia, es a dir cap a la via anglesa. A les imatges seguents podeu veure una seleccio d’hispanismes inclosos en el DIEC i en el diccionari de l’AVL. Observau tambe alguns hispanismes no acceptats per la Seccio Filologica acollits i promoguts pels linguistes de TV3 i Catalunya Radio (els que porten la indicacio EAD a les imatges de mes amunt).
Imatge 7
Imatge 8
Imatge 9
Imatge 10
Per a acabar cal dir que totes les opcions vistes mes amunt son legitimes. Aqui no hi ha ≪veritats cientifiques≫ sino opcions; opcions personals si es tracta d’usos personals, i opcions politiques de planificacio linguistica si es tracta del control de la llengua publica. En els usos personals cadascu ha d’emprar els mots i formes que vulgui, en us de la seva llibertat i sota la seva responsabilitat, i ningu no ha de ser blasmat ni insultat per usar els hispanismes que cregui oportuns o que faci servir per desconeixement de la seva condicio d’hispanismes. Mes complexa es la situacio en el cas del control public de la llengua, fet per institucions dotades d’autoritat, pels ensenyants o pels linguistes dels mitjans de comunicacio. Perque aquests actors tenen un poder immens per a conduir la llengua, que es patrimoni nacional, en una direccio o en una altra. Si totes les opcions son legitimes, cadascu ha de defensar la seva, amb tota l’energia que cregui oportuna i amb respecte per les opcions divergents. I tambe hem de pensar que un projecte de deshispanitzacio del catala no es pot fer en un tres i no res. Hi ha molts d’hispanismes que no tenen recanvi, perque la presencia de l’hispanisme ha fet innecessaria la produccio de l’alternativa. Construir una llengua nacional no es nomes depurar sino tambe crear, i sobretot tenir la possibilitat i els mitjans, i previament la voluntat, de socialitzar l’alternativa. Cadascu, doncs, que defensi el seu projecte, tenint present els ideals i els condicionants. Pero dit tot aixo, resta en l’aire (aqui no tinc temps per a entrar-hi mes a fons) una questio fonamental: la representativitat dels actors esmentats. Avui, per exemple, quasi tots els mitjans de comunicacio principals estan en mans de correctors o linguistes que no segueixen la linia Fabra sino una altra que es manifestament divergent, i que imposen criteris linguistics d’acord amb la seva ideologia i sensibilitat. Si un dia aquests mitjans estan en mans d’altres persones que hi imposin criteris de llengua nacional (linia Fabra), aixo sera tan legitim com ho es la situacio actual. I aquells a qui aixo no agradi hauran d’acceptar-ho, com ara els qui defensam un model de llengua nacional ens hem de menjar el catala altament interferit que es promou en els mitjans. Com que la seleccio dels planificadors no es fa amb mecanismes basats en la democracia representativa ?en llengua aixo es impossible? cadascu que faci el cap viu i que miri de dur endavant els seus legitims projectes, segons quin cregui que es el millor servei a la llengua.