Sovint hem parlat en els nostres articles de multitud de verbs que per influencia de l’espanyol s’usen en forma pronominal quan l’us genui catala es el no pronominal. D’usos pronominals fruit de la interferencia de l’espanyol n’hi ha una tracalada. Pero tambe hi ha el cas contrari: alguns verbs, no gaire, que l’espanyol usa sense pronom quan el catala genui els fa servir amb pronom. I aqui tambe apareix la interferencia que ens altera la sintaxi. Es el cas d’ entrenar? (un futbolista que ≪entrena≫ cada dia), una incorreccio que afortunadament ja es prou denunciada i esmenada, encara que no amb el succes desitjable.

Ara denunciare un altre cas semblant, que poden sentir cada dia de bon mati els qui escolten ≪El mati de Catalunya Radio≫, conduit per Monica Terribas. Es la salutacio de la jornalista despres dels senyals horaris de les primeres hores del mati: Desperta, Catalunya . I ja fa molts d’anys que ho podem sentir cada dia; per tant, es tracta d’un veritable bombardament d’una expressio castellanitzant i, a mes, incorrecta segons el que s’enten per normativa vigent.

Despertar es un verb que pot ser transitiu o intransitiu pronominal. Es el primer cas quan diem el tro va despertar el nado o el tro em va despertar . Es el segon cas quan diem m’he despertat a les set o desperta’t . El que no es admissible es l’imperatiu? desperta . En el meu entorn, almenys, no he sentit mai ningu que digui avui he despertat a les set o dema he de despertar molt d’hora . Supos que els amables lectors tampoc.?La resposta logica en aquest cas seria demanar ≪a qui has despertat≫ o ≪a qui has de despertar≫. Doncs seria la mateixa falta que desperta (o desperta, Catalunya ), encara que en imperatiu potser si que hi ha gent que ho diu (si no, no ho diria la nostra intrepida jornalista). Si miram el diccionari Alcover-Moll, hi veurem exemples de tots els temps dels dos usos correctes indicats mes amunt: us transitiu i us intransitiu pronominal. Es mes: el diccionari ens adverteix que ≪Modernament, per influencia castellana, s’ha usat? despertar? com a intransitiu≫, i cita Verdaguer (≪ Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s’inflamen≫ i Ruyra ?( Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos≫).?

Coromines (DECLC, s.v. despert ) es mostra contradictori i un poc desconcertant. D’una banda afirma que ≪tots estarem d’acord que el catala construeix [despertar] com a reflexiu, a penes mai com a intransitiu, i que si veiem que algu escriu (no hi ha perill que ningu ho digui) [Coromines es va morir sense haver sentit Terribas] despertar intransitivament podem creure gairebe a cegues que ho fa per castellanisme≫. I, d’altra banda, considera excessiva l’afirmacio de l’Alcover-Moll sobre la influencia castellana en els textos de Verdaguer i Ruyra, perque son ≪artistes del ritme≫ i ≪escriptors de llenguatge pur≫. Tambe afirma que ≪no manquen del tot exemples medievals≫ de despertar intransitiu, sense aportar-ne cap mes que el famos desperta ferro dels almogavers. Nosaltres fariem a Coromines dues objeccions: primera, el fet que dos grans escriptors del segle XIX o XX usin alguna cosa no es prova de genuinitat d’aquesta cosa. Si Coromines ens diu que ara no hi ha perill que ningu usi un despertar intransitiu, mes era aixi en temps de Ruyra o Verdaguer, i ells devien coneixer be la llengua popular. Pero alguna rao o alguna intencio literaria devien tenir per a escriure el que van escriure, sense percebre que incorrien en hispanisme sintactic, car quan ho van escriure el coneixement de la interferencia sintactica estava en un estadi inicial (Ruyra) o per comencar (Verdaguer). I n’hi havia. La segona objeccio es que, encara que hi hagues algun us medieval de despertar intransitiu, aixo tampoc no es cap argument concloent. Ja en el mateix catala medieval la regularitat dels usos d’aquest verb es evident, i, en tot cas la llengua general parlada per gent genuina n’estableix els usos transitiu o intransitiu pronominal de manera incontestable.

Ens consta que hi ha gent que ha protestat a la casa per aquesta falta, pero el personal de la Corporacio Catalana de Mitjans Audiovisuals nomes fa cas, si en fa, dels seus linguistes. La seva biblia es l’ Es a dir , per grossa que aquest la digui. No sabem si els correctors han mirat d’esmenar la falta a la presentadora. No hi ha res sobre el tema a l’ Es a dir . Podria ser que haguessin temptat d’esmenar-li-la i que haguessin topat amb la forta personalitat resistent de la jornalista, o potser no hi han intervingut. En aquest cas tampoc no sabem si Coromines hi te res a veure. En tot cas, es un exemple mes de com els principals mitjans publics del pais no sempre son una eina de redrecament i dignificacio de la llengua, que es el que haurien de ser, sino un instrument per a la seva deturpacio.

Llevar es un verb procedent del llati levare , que, segons ens diu l’Alcover-Moll, ja en llati classic tenia les dues accepcions fonamentals del catala: aixecar i apartar.

Amb el primer significat tenim l’us popular de? llevar-se , aixecar-se el mati, sortir del llit. O llevar-se el sol, d’on surt el nom Llevant . O llevar la taula, desparar-la; d’on surt el llevant de taula , que es l’acte d’aixecar-se de la taula despres d’un apat i tambe la darrera cosa que es menja en aquest apat, substituit ara per l’hispanisme postre , camuflat al Principat sota la forma feminitzada postres . I tambe estufar-se la pasta de farina per la fermentacio, significat relacionat amb el mot llevat , substituit en alguns llocs pels barbarismes llevadura i massa mare . I encara hi ha altres usos relacionats amb aquest primer significat del mot, que trobareu a l’Alcover-Moll.

Pel que fa a la segona gran accepcio, llevar significa separar una cosa del lloc on estava situada, unida o adherida: llevar un objecte que fa nosa, llevar la pols a un moble, llevar les taques d’una peca de roba o llevar-se el capell o les sabates. O separar una cosa d’allo de que n’es part: llevar la pell a un conill. O desposseir algu del que li pertany: llevar els drets civils a un presoner, o llevar-li la condemna exercint la gracia, o llevar els privilegis a un que en posseia. O suprimir, en general: anyell de Deu que llevau el pecat del mon.

Totes dues son accepcions essencials de la llengua catalana general i de tots els temps. Totes dues han estat emprades per escriptors de qualsevol lloc i de qualsevol epoca. Pero la segona accepcio s’ha perdut en la llengua popular del Principat, i amb aquest significat el mot ha estat substituit per treure , que carrega el seu significat. Aixi, una part de la comunitat linguistica diu treure les taques de la roba o li han tret el fumar , mentre que l’altra part diu llevar les taques a la roba o li han llevat el fumar . I quan uns parlen de treure una bandera o treure llacos grocs, els altres tenen algun dubte sobre si els treuen (al carrer) o els lleven. Fins i tot entre els qui diuen treure el cafe opera algun cop la interferencia del catala sobre l’espanyol: le han sacado el cafe , que hauria de fer exclamar ≪de donde?≫. Tambe cal dir que treure , o traure , (del llati trahere , que vol dir ‘estirar’), que normalment significa ‘fer anar de dins cap a fora’, ja d’antic envaeix el camp de llevar . Es logic perque de la nocio d’estirar una cosa es pot passar facilment a la nocio d’eliminar-la o canviar-la de lloc. A Mallorca, on el verb basic per a ‘eliminar’ o ‘suprimir’ es llevar , es diuen coses com treure’s la camisa o treure’s una cosa del cap , tot i que en aquests casos tambe es diu llevar .

Naturalment que es ben licit de dir treure quan el catala general i classic diu llevar . Pero hauriem de pensar si no seria convenient per al be de la llengua general d’anar reintroduint els usos tradicionals de llevar on s’han perdut. No hi ha dubte que aquest era el projecte de Fabra i de tots els qui l’han seguit. Basta mirar les definicions i els exemples del seu diccionari (1932) per a verificar que Fabra usa amb tota regularitat el mot llevar amb tots els significats:

≪Abans de llevar-li l’ungla li han adormit el dit≫ (s.v. adormir)
≪Llevar els capolls d’una fruita≫ (s.v. capoll)
≪Llevar a algu el dret de fer una cosa≫ (s.v. dret)
≪Operacio quirurgica de llevar una part del cos≫ (s.v. ablacio)
≪Llevar (a un animal) la seva qualitat de feroc≫ (s.v. amansir)
≪Llevar el goig≫ (s.v. amargar)
≪Llevar diferencies de rang≫ (s.v. anivellar)
≪Llevar (els obstacles, les dificultats, etc.) que s’oposen a la realitzacio d’una cosa.≫ (s.v. aplanar)
≪Deixar algu al mig del carrer: llevar-li tots els mitjans de vida≫ (s.v. carrer)
≪Llevar (d’un liquid) les substancies que l’enterboleixen≫ (s.v. clarificar)
≪Llevar allo que, en l’estat natural, recobreix (una cosa)≫ (s.v. denudar)
≪Llevar les impureses (d’alguna cosa)≫ (s.v. depurar)
≪Llevar l’accent (a un element accentuat)≫ (s.v. desaccentuar)
≪Llevar el poder (a algu)≫ (s.v. desapoderar)
≪Llevar autoritat (a algu)≫ (s.v. desautoritzar)

Aixo nomes es una petita mostra. No continuu per a no cansar el lector. Pero es pot assegurar que Fabra usa amb tota normalitat el verb llevar per a la segona de les dues grans accepcions indicades mes amunt.

I un altre gran de la llengua, Coromines, utilitzat pels dissolvents quan els conve, va ben en la mateixa linia: sobre l’us de llevar d’acord amb la que aqui anomenam la segona accepcio, diu ≪Us que, sense desapareixer, s’ha debilitat bastant en el Principat, amb tendencia a confondre en un mateix us llevar i treure , tendencia malaguanyada com totes les que tiren a abolir distincions linguistiques existents, i en aquest cas veritablement deplorable; amb rao recomanava Careta “ llevar -se’l barret o la gorra, millor que “ treure’s , llevar-se la roba o millor encara despullar-se mes que treure’s la roba “≫. I continua: ≪Bons escriptors del catala central han seguit sempre usant el verb preferible: “[…] li llevava la por” ([Pere] Coromines).≫ (DECLC, s.v. lleu).

Lamentablement ni els redactors ni els assessors linguistics dels mitjans del Principat, en general, no segueixen el fil dels bons escriptors, ni dels bons linguistes, com Fabra o Coromines, cosa que no contribueix a recobrar la integritat de la llengua ni a superar la confusio empobridora entre llevar i treure .

El diccionari Fabra (1932) du les dues formes. Glossa es definit com a ≪ Mot que requereix una explicacio, esp. acompanyat d’aquesta explicacio; explicacio dels mots obscurs o dificils d’un autor, d’un text; comentari. ?|? PER ANAL.  Amplificacio, variacio, etc., d’un tema. ?||? Composicio poetica, amplificacio d’una estrofa, en que cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa; per anal., amplificacio, variacio, etc. d’un tema ≫. Glosa porta una simple remissio a glossa pero amb una accepcio afegida: ≪Corranda, canco≫. Segons aquest diccionari, doncs, les cancons que fan els glosadors mallorquins son gloses , mentre que les explicacions de mots poden ser glosses (forma principal) o gloses (forma secundaria). Aixo es mante basicament en el DIEC (edicio de 1995), pero d’una banda afegeixen noves accepcions a glosa (≪ Disminucio d’una part del contrapunt en la musica dels segles xvi i xvii. ?|? Breu o llarga ampliacio d’una melodia o d’un ritme. ?≫) i, d’altra banda, afegeix a glossa l’accepcio de ≪corranda≫. D’aquesta manera glosa i glossa passen a ser sinonims de tot. En el DIEC (versio actual) les definicions son les mateixes, pero glossa cessa de ser una corranda, amb la qual cosa es torna a la situacio del Fabra del 32. D’altra banda, en el Fabra glossar es fer glosses , glosar no existeix, un glossador es un qui fa glosses i un glosador es un autor de gloses (que ja hem vist que poden ser glosses) o un poeta popular. En el DIEC (1995) les coses s’aclareixen un poc mes: glosar es fer cancons populars, glossar es aclarir amb una glossa o comentari, glosador es un poeta popular de Mallorca i Menorca, i glossador es la persona que fa o recull glosses (que segons el diccionari tambe poden ser corrandes). En el DIEC actual les coses son igual, pero, com que les glosses ja no son canconetes, el glossador ja no es el qui fa aquestes cancons . En resum, avui, despres d’un llarg cami, la cosa s’ha ≪estabilitzat≫ i, segons el DIEC, glossa , glossar i glossador fan referencia als aclariments o comentaris, i glosa , glosar i glosador fan referencia a les cancons dels glosadors mallorquins i menorquins.

Pero parlem d’aquest llarg cami que ara deiem. Aquesta distincio entre els mots amb una essa i amb dues es recent i deguda a Pompeu Fabra. En catala medieval no hi ha mes que glosa . Mes encara, a tots els diccionaris anteriors a Fabra nomes hi ha glosa (i els derivats). Aixi es en el Torra (1653), en el Lacavalleria (1696), en el Belvitges, Esteve i Jugla (1803) o en el Labernia (1840). Cal suposar, doncs, que la pronuncia tradicional d’aquests mots es amb essa sonora, en tots els casos. La comparacio amb les llengues del nostre grup tambe es il·lustrativa: en frances es diu glose i gloser , pero glossaire , considerat cultisme acordat amb l’etimologia glossarius ; en occita es diu glosa i glosar (i glossari ). No cal dir que a les Illes, on els mots glosa , glosar , glosat i glosador son vivissims, es pronuncien sempre amb essa sonora, llevat d’algun cas en que s’ha vist escrit glossa o glossador per un mal us dels diccionaris. Aquesta unanimitat entre les llengues del grup gal·loromanic en la pronuncia sonora de la essa, ens ha de fer pensar que en baix llati ja era glosa i no glossa . La forma classica glossa perdura en italia ( glossa , glossare , glossario ). Pensem que glosar , en totes les llengues, es un derivat de glosa , mentre que glossari es cultisme pres del llati glossarium .

Fabra degue pensar que glosa i altres mots de la familia tenien una pronuncia defectuosa, com presio o emisio , i degue voler ajustar la grafia ?i la pronuncia? al llati classic. Pero mentre que presio o emisio son pronuncies defectuoses per interferencia de l’espanyol, no es aixi amb glosa , que es la forma tradicional catalana de sempre. Fabra vulnera el seu propi principi segons el qual la pronunciacio ha de ser abans que l’etimologia, com practica amb les vocals a i e atones o amb les lletres b i v . Una opcio, doncs, hauria estat la continuacio de glosa , glosar i glosador , amb tots els significats, i reservar en tot cas la essa doble per a glossari , com a forma mes culta. Pero l’us actual tambe permet d’establir una distincio semantica entre els mots amb una o dues esses. Ja sabem que Fabra era enormement afeccionat a aquestes distincions. Si es una bona opcio o no, que els lectors hi diguin ?o pensin? la seva.